El nostre personatge d’ara és un d’aquells individus semidesconeguts de la història, un rei d’opereta que quedaria bé a les novel·les de Juli Verne o de Sissí; de fet, era el cunyat de Sissí, i va exercir com el típic cunyat que no pega ni xapa. El va enganyar tothom que tenia al costat, va embarcar-se com a titella de l’imperi francès en una aventura estrafolària per ser, poca broma, emperador de Mèxic, i va acabar sent el protagonista d’una llegenda urbana per culpa de la qual encara s’esbatussen historiadors de tot el món. El pringat que entra al Club dels Il·lustres Execrables és Ferdinand Maximilian Joseph Maria von Habsburg-Lothringen, més conegut com Maximilià I. Segon, i últim, emperador de Mèxic.
Amb tota la raó del món us preguntareu què hi pinta, un vals vienès, si estem parlant d’un emperador mexicà. No serien més adients els mariachis amb grans mostatxos i guitarres de la mida d’un Hummer? Ja arribaran. El nostre pàmfil va néixer ni més ni menys que al palau Schönbrunn a Viena, a la cort de l’Imperi d’Àustria-Hongria, fill de l’arxiduc Francesc Carles d’Àustria i de Sofia Guillermina Wittelsbach, princesa de Baviera. Gent que sortia a l’¡Hola! de l’època.
Bé, de fet, el que és segur és que era fill d’ella, perquè a la cort tothom donava per fet que en veritat era fill de l’arxiduc Napoleó II de França. Ja posats a ser fill il·legítim, com a mínim, que el senyor que es beneficia la dona del teu pare sigui el Napoleó autèntic, el que dóna nom al conyac, no un de marca blanca. Es veu que Maxi s’asssemblava a Napoleó II com el Cordobés al seu pare. És a dir, que no feia falta gastar-se un franc en una prova d’ADN.
La presència dels Napoleons, com veurem més endavant, sempre va donar molt mala vida a Maxi, que, a més, va estar eclipsat per la figura del seu germà gran, el famós emperador Francesc Josep d’Àustria. Sí, el de la Sissí. El prototipus de príncep blau que tan mal ha fet a tantes generacions fins que els de Disney es van inventar una cosa pitjor: les princeses repel·lents de Frozen.
És clar, imagineu-vos el pobre Maximilià a la cort de Viena, on tothom feia la pilota al seu germà. Podríem dir que Francesc Josep era Messi i ell, Cristiano; mentre el seu germà es dedicava a caçar per les muntanyes i a presidir desfilades de soldats que semblen els clicks de Famobil, ell es va dedicar a estudiar art, lletres i idiomes. Parlava francès, italià, anglès, hongarès, polonès, alemany i txec. Llàstima que mai van ensenyar una paraula de castellà a un tipus que acabaria de rei a Mèxic.
Així que tenim el nostre pollastre convertit en una mena de ni-ni de la cort, cosa que té molt mèrit. Bé, potser no tant, perquè abans els reis anaven més a la guerra. Als seus pares se’ls van començar a inflar els nassos perquè volien que el xaval produís alguna cosa, ja que amb la seva afició per l’art havia portat les finances reials a la fallida a base de comprar quadres i pagar concerts.
I quina havia de ser, la solució? Doncs l’habitual en aquells casos: que comencés a voltar pel món visitant corts europees a veure si trobava una candidata amb qui casar-se, que tingués un pare ric, si era possible, i fotés el camp de casa d’una vegada.
Com que el noi, ximple del tot no ho era, va marxar a buscar xicota per les cases reials de tot el món. Però, en lloc d’anar a França, Espanya o Prússia, el vivales va decidir provar a… Brasil! Aquí sí que ens hem de treure el barret. Coneix Amélia de Bragança, filla de Pere I de Brasil (que posteriorment seria Pere IV de Portugal), i se n’enamora bojament i diu als papis: «Tranquils, que em caso i seré rei de Brasil».
Els senyors vienesos no tenien ni idea de què els parlava, però, per tal que marxés de casa lluny, qualsevol cosa era bona. Però ja hem dit que no tenia sort. La vida de Frank Spencer, de N’hi ha que neixen estrellats, és un èxit comparada amb la del pobre Maximilià. Era un pringat total. Quan semblava que serien feliços i menjarien anissos, Amélia de Bragança agafa tuberculosi i es mor. Es veu que estava de moda entre les upper de l’època.
Tornava a estar sense dona, ni ofici, ni benefici, i el seu pare ja no li va deixar triar dona. Va anar a veure el rei més ric del seu moment, el rei de Bèlgica, Leopold I, una mena de Donald Trump per la pasta que tenia, però, a més, un assassí i genocida impresentable que havia convertit el centre d’Àfrica en la seva finca particular (no és una exageració, la tenia al seu nom), i van arreglar el casament de Maxi amb la seva filla Carlota. Leopold no hi va posar cap problema, entre altres coses perquè també estava desitjant que la nena marxés de casa. Després direm per què. És que la nena no tocava ni quarts ni hores i no la suportava ningú.
És a dir, semblava que tots contents perquè Maxi havia fet un Marichalazo, és a dir, un braguetasso en tota regla. I el rei Leopold s’emparentava amb la casa dels Habsburg. Com a dot, li van concedir el virregnat del regne Llombardia-Vèneto, que a l’inútil de Maxi li va durar un sospir. Primer va arruïnar les finances del regne, d’opereta, però regne, a base de construir castells paradisíacs com el de Miramar a Trieste, que ara estan conquerits per autocars de turistes i, a més, militarment tampoc és que fos un geni. Es va embolicar en una guerra i, en perdre la batalla de Solferino, en un tres i no res va deixar de ser virrei de Llombardia-Vèneto. Tornava a estar sense feina. I no hi ha assegurança d’atur, per als reis. I les dones tronades i megalomaníaques amb pares psicòpates porten molta despesa.
I per fi arribem a Mèxic. Els mexicans s’havien independitzat dels espanyols, però per no ser menys que ells també volien tenir un rei. Ho van provar amb Agustí I, que és un nom molt poc pompós per manar i no va superar els nou mesos de regnat. Com que les coses a Mèxic s’estaven complicant amb Zapata i Pancho Villa entre d’altres, la classe dominant va pensar que el millor era tornar a tenir un rei, i van organitzar un càsting per les cases reials europees buscant algú a qui enganyar. I, òbviament, Maxi era el candidat perfecte.
A França, ara manava Napoleó III, que va veure en el pringat de Maxi una figura perfecta per fer de titella. El va convèncer que marxés a ser emperador de Mèxic amb la zumbada de la Carlota, que ell li asseguraria el govern amb els seus soldats. El que de veritat volia Napoleó era evitar que s’estengués el poder dels Estats Units, aleshores emergent, però que ja se li veien maneres imperialistes. Una monarquia serviria per assentar una aristocràcia, tornar poder a l’Església i combatre les idees modernes que venien del nord.
Així que Maximilià i Carlota accepten ser reis de Mèxic convençuts que el poble els rebrà amb tots els honors, que Mèxic era com una mena de Viena amb més sol i menjant millor (això era cert) i que allà podrien muntar festes amb músics amb perruca tocant valsos de Strauss, xampany francès i patrocinar artistes i tocar-se la pera.
El que es van trobar va ser ben diferent. Un país dividit, en guerra, amb Benito Juárez com a líder d’una facció republicana que no acceptava la monarquia i, molt menys, una monarquia estrangera que venia imposada. Per si fos poc, Maximilià va seguir desentenent-se de les feines més avorrides de govern i es va dedicar a la cultura, que era el que li agradava, i només feia viatges per anar a cardar amb la filla del jardiner de palau i muntar museus d’art precolombí. A més, es va enemistar amb l’Església i amb els poderosos, que al cap de poc temps de tenir-lo allà ja van veure que s’havien equivocat de candidat. El nou rei els havia sortit un Paco Alcácer.
A sobre, Napoleó III va decidir que a Mèxic i Amèrica del Nord no hi tenia res a pelar i va retirar les seves tropes franceses. La sort, la poca sort de Maximilià, es va acabar i va ser detingut al setge de Querétaro, on, teòricament, va ser afusellat al Cerro de la Campana, juntament amb dos dels seus generals. I compte, que diem teòricament.
Sí, perquè ara parlem d’un cas de Cuarto Milenio. Tothom es va creure que Maximilià va morir afusellat al Cerro de la Campana. Es van fer quadres amb l’escena, es van donar els detalls de les seves últimes paraules, es va dir que va morir amb un rínxol de cabells de la seva ex, Amélia de Bragança, a la mà, mentre dedicava un discurs a la seva dona (un jeta fins al final). Però tots aquests detalls es veu que són MENTIDA. Molts historiadors asseguren que no el van afusellar i que va viure a El Salvador fins als cent quatre anys amb la identitat de Justo Armas. Un misteri que enfronta historiadors a tort i a dret en una gran teoria de la conspiració. De les que ens agraden.
El comunicat del govern mexicà, després de l’afusellament, deia: «El archiduque Fernando Maximiliano José de Austria, ha sido hecho justo por las armas». Poc després de l’afusellament, va aparèixer a El Salvador un tal Justo Armas, home d’extraordinàries maneres que va ser acollit pel Govern, format per massons. De seguida, el tal Justo Armas es va convertir en assesor de tots els presidents d’El Salvador i en encarregat del protocol del Govern. I no us ho perdeu, era un home que anava sempre impecablement vestit, però que sempre anava descalç. Pel carrer o per palau. Sempre descalç. Increïble.
Justo Armas explicava que anava descalç (va anar descalç seixanta anys, com a mínim) perquè era supervivent d’un naufragi i es veu que havia promès a la Verge que, si salvava el cul, aniria sempre sense sabates. De seguida van començar les sospites que el tal Justo Armas era Maximilià vivint una altra vida. La hipòtesi és que el president Benito Juárez, que també era maçó com Maxi, li va perdonar la vida a l’últim moment. Que podia matar l’emperador, però no l’home. I com que, segons algunes versions, l’afusellament el van fer camperols, que no havien vist mai l’emperador, sembla que van pelar un pobre desgraciat en lloc de Maxi. Tot molt bonic, menys per al pobre pelacanyes que va ocupar el lloc de Maximilià, és clar.
Els defensors de la teoria de la conspiració argumenten muntanyes de proves a favor que Justo Armas era l’emperador. Que la seva mare no va reconèixer el cadàver que set mesos després li van enviar des de Mèxic (home, set mesos després devia estar per fer-ne caldo); reconeixements d’ADN amb parents llunyans actuals com el príncep Felip d’Edimburg demostrarien que Justo Armas era l’emperador; testimonis del personal de l’hotel on vivia, que asseguren que, abans de la Primera Guerra Mundial, uns agents secrets li van tornar a oferir el tron de l’Imperi i els va engegar a pastar; que tenia la mateixa coberteria i la mateixa caixa de rapè que Maxi… En definitiva, una novel·la per fascicles.
I la pobra Carlota? Aquesta és la que va acaba pitjor. Abans del suposat afusellament, va anar a Europa a veure si podia convèncer els monarques que tornessin a donar suport al seu marit. Com que estava com un llum de ganxo, ho va fer muntant escenes surrealistes. Dormia al carrer i estava obsessionada que la volien enverinar. Va acusar Eugenia de Montijo, la dona de Napoleó III, d’emmetzinar-la amb un suc de taronja i la van fer fora de palau, va anar a veure el papa Pius IX per buscar ajuda i va tenir un atac psicòpata a la recepció davant del Sant Pare, va dir que era per culpa de l’aigua de les fonts de Roma, que estava enverinada. L’escena va ser tan forta que es va haver de quedar a dormir a la Biblioteca Vaticana. A dia d’avui és, encara, l’única dona que ha dormit al palau papal. El Papa, diuen que va dir: «Res és fàcil per a mi a la vida, ara una dona es torna boja al Vaticà».
Deixant de banda que la senyora, ja de petita, estava una mica grillada, sembla que es va acabar de fer malbé quan, durant la seva estada a Mèxic, va dedicar-se a provar bolets al·lucinògens; concretament, el bolet Teyhuinti, conegut com «la carn dels deus». En petites dosis, et fa fer un viatge, en sobredosi et deixa com Syd Barret, el que va fundar Pink Floyd. Va morir als vuitanta-set anys, després de passar-ne seixanta en diversos sanatoris creient que encara era l’emperadriu de Mèxic i que el seu marit estava viu, ja que convivia amb un maniquí que anava vestit com Maximilià amb el qual tenia unes llargues converses.
La nostra teoria és que, probablement, Justo Armas era en realitat Maximilià, però que el seu anonimat no era per qüestions de maçoneria ni política. Era per no haver de tornar amb la seva dona.