Que Donald Trump hagi entrat a la Casa Blanca ha fet que aquesta figura del nostre execrable sigui reivindicada als Estats Units amb enyorança i que els republicans nord-americans el reclamin com un gran president. Que no els enganyin. Parlem d’un home que va ser el més poderós del món, tot i ser una persona bel·licista, amic de les més sagnants dictadures militars, un partidari del lliure mercat salvatge, un mentider compulsiu, una mena de Chiquito de la Calzada amb poder nuclear, un anticomunista malaltís, un delator i, tot i que no sigui el més greu, un actor pèssim. Ens referim a Ronald Reagan.

Abans de Trump, va ser la persona més gran que va guanyar unes eleccions presidencials; sí, l’actor de pel·lícules de Sèrie B (per als de l’ESO, són com totes les pel·lícules que ara es fan). Nascut en un poble d’Illinois, va destacar sempre per la seva bona planta, que el va fer despuntar en els esports, i per la seva veu i simpatia, que li va permetre comentar partits de beisbol a diverses cadenes de ràdio. Sí, amics, a part de totes les xacres, a sobre va ser periodista esportiu.

Va ser treballant d’això quan un estudi de cinema li va fer una prova i va entrar en el món del setè art. En dos anys va fer dinou pel·lícules, en les quals alternava paperets de farciment i algun de repartiment en westerns i films romàntics de segona fila. Allà és on coneix la seva primera dona.

Reagan es casa amb l’actriu Jane Wyman, per a tota una generació d’espanyols més coneguda com Angela Channing, la malvada protagonista de Falcon Crest, de la qual es divorciarà el 1948.

Reagan era l’únic candidat divorciat que havia guanyat les eleccions americanes. Les similituds amb Trump comencen a fer pensar.

Però és que a Reagan li anaven els reptes. Va començar sent demòcrata i fan de Roosevelt per acabar sent republicà. Aquesta transformació es va produir quan, després de la Segona Guerra Mundial, a la qual es va apuntar com a voluntari, no va arribar a veure ni un alemany ni un japonès, ni de lluny, ja que es va quedar als Estats Units per miop i va accedir així a la presidència del sindicat d’actors de Hollywood.

Com a líder dels actors es va descobrir com un delator impenitent i un col·laborador entusiasta del Comitè d’Activitats Antiamericanes, que buscava comunistes sota les pedres. És fent aquesta feina on coneix Nancy Davis, una actriu desconeguda acusada de comunista i que ell defensarà tant, que s’hi acaba casant i la fa primera dama. Amb ella compartia l’afició als horòscops i l’hexakosioihexekontahexafòbia, el pànic al número 666.

Aquí veiem una monstruosa coincidència amb Mitterrand. Reagan consultava tots els seus moviments amb astròlegs. A l’astròloga Joan Quigley li va consultar sobre l’acord de limitar els míssils d’abast mitjà amb l’URSS. Va tenir en nòmina també Jeane Dixon, que va predir que seria governador de Califòrnia i després va ser acomiadada per Nancy quan va predir que perdria les eleccions del 1976 davant de Carter, com així va ser. També va utilitzar l’astròloga Joyce Wilson per triar vicepresident. Va escollir George Bush «pare» perquè era bessons i compatible amb Reagan, que era aquari. Fa por pensar com es prenen les decisions que afecten el món. No seria estrany que demà sabéssim que Aznar va usar Rappel per decidir sobre la guerra de l’Iraq.

Gràcies a la seva habilitat per trepar al sindicat d’actors, Reagan acaba sent governador de Califòrnia del 1967 al 1975, època en la qual ha de conviure amb totes les protestes dels estudiants contra la guerra del Vietnam. I allà, el nostre amic va demostrar que no estava per a orgues i que a ell els hippies el posaven de molt mala llet.

Va ser el responsable d’envair el campus universitari amb 2.200 soldats de la Guàrdia Nacional per posar fi a les protestes estudiantils i, quan un grup d’esquerres va segrestar Patty Hearst, néta del mític milionari, i van demanar com a rescat que es donés aliment als pobres de Califòrnia, Reagan va declarar que «era un bon moment per a un brot de botulisme». Com veieu, Arnold Schwarzenegger sembla Mary Poppins al seu costat.

Aquestes actuacions, juntament amb el tancament dels hospitals públics i una defensa aïrada de la pena de mort, el van fer molt popular entre els republicans, que el van veure com la persona idònia per derrotar Jimmy Carter. El 1980 es presenta a les presidencials fent gala de la seva facilitat de paraula; als debats era molt bo: «Recessió és quan el teu veí perd la feina, depressió és quan tu la perds, recuperació és quan Carter perd la seva». Va arrasar.

Al cap de seixanta-nou dies de ser president el van intentar assassinar a la sortida d’un dinar amb empresaris en un hotel. Va ser un tarat anomenat John Hinckley júnior, el qual, obsessionat amb l’actriu Jodie Foster, va voler cridar la seva atenció, ja que l’assetjava des de feia anys. Hinckley va voler fer de Robert de Niro a Taxi Driver (a la pel·li, De Niro dispara a un senador per protegir Foster). Atents els amants de les conspiracions, Hinckley era fill d’un milionari que va pagar la campanya de George Bush pare, que va competir amb Reagan per la nominació republicana. Potser per això va ser declarat innocent per demència i, després de passar trenta-cinc anys en un hospital, ara ja és lliure. Si el voleu visitar, té seixanta-un anys i viu a Williamsburg, Virginia. Potser és un encant de tio!

Reagan va rebre una bala al pulmó i a l’hospital va fer gala del seu sentit de l’humor. Abans de ser operat va reunir l’equip mèdic i els va dir: «Espero que sigueu tots republicans».

Però més enllà dels acudits, dels quals ara parlarem, les dues obsessions de Reagan com a president van ser: que els rics fossin més rics i esborrar el comunisme, especialment d’Amèrica Central. Dades per entendre el que es va anomenar Reaganomics: quan va arribar a la presidència, el sou d’un directiu era 41 vegades el d’un obrer; quan la va deixar, era 92 vegades més gran. Va augmentar la despesa militar fins al 6% del PIB cada any (percentatge de la guerra del Vietnam), va abaixar el tipus impositiu als molt rics del 70 al 28%. És a dir, va crear els milionaris horteres que ara es presenten a les eleccions. I un detall de la seva política laboral: només arribar, li van muntar una vaga de controladors aeris, els va despatxar tots i els va canviar per militars. I diuen que aquest és moderat al costat del que proposa Trump.

Però la seva obsessió era la política exterior, l’anomenada Doctrina Reagan. Primer de tot a Orient Mitjà, on volia eliminar l’aiatol·là Khomeini i va trobar un tipus molt trempat al qual li va regalar armes fins a dir prou i, fins i tot, li va enviar el magnat de la indústria farmacèutica americana, un senyor anomenat Donald Rumsfeld (després secretari de Defensa amb Bush), perquè li facilités l’accés a les armes químiques. Aquest xicot tan amic de Reagan es deia Saddam Hussein.

No eren gaire més recomanables els seus amics centreamericans. Dictadors cruels com els d’El Salvador, Hondures, Guatemala, eren convenientment protegits per la Casa Blanca. Va impulsar, mitjançant la CIA, amb la dictadura argentina el Programa Charly d’ensinistrament d’Escuadrones de la Muerte per protegir dictadures amigues i, fins i tot, es va comprovar fa poc que, en un intent de derrocar Fidel Castro, va ordenar introduir el virus del dengue a Cuba. Van morir 158 persones; 101 eren nens.

La seva gran operació militar va ser la invasió de l’illa de Grenada, de la mida d’Eivissa. Els Estats Units van liderar una coalició que més que un exèrcit semblava parades d’un creuer: Barbados, Jamaica, Antigua, Dominica, Santa Lucía i San Vicente van aportar 300 soldats als 7.000 marines que van envair una illa amb un exèrcit de 1.500 soldats reforçats per 700 cubans, 49 soviètics, 24 de Corea del Nord, 16 de l’RDA, 14 búlgars i 3 libis. El més semblant a quan Cristiano Ronaldo juga a top drap contra Andorra.

La invasió va ser una astracanada plena d’errades (es van equivocar d’aeroport i van anar a alliberar uns estudiants americans en una universitat que no era la correcta) condemnada per tots els països, especialment per la Gran Bretanya de Thatcher. Grenada, com a membre de la Commonwealth, havia de ser defensada pels anglesos. La trucada de Reagan demanant perdó a Thatcher és èpica —es pot trobar a internet—. És el més semblant a «lo siento mucho, no volverá a ocurrir».

Aquesta manera d’anar pel món com si fos el xèrif va acabar destruint-lo amb l’escàndol Iran-Contra. Per resumir-ho, mentre Reagan donava suport al seu amiguet Saddam Hussein a la guerra contra l’Iran, els EUA van decidir vendre també armes a l’Iran. Els diners obtinguts es dedicaven a pagar la Contra de Nicaragua per derrocar el govern sandinista. Tot això estava en mans d’un militar sinistre anomenat Oliver North. El sargento de Hierro al seu costat semblava Pocoyo.

El problema era que, a més a més, North va pactar amb els càrtels de la droga, sí senyors, Pablo Escobar, que tenien via lliure per entrar cocaïna als Estats Units, sempre que entrenessin en els seus campaments els guerrillers de la Contra. Això ho va destapar un periodista del San José Mercury News anomenat Gary Webb, i ho va confirmar en una entrevista el director de la CIA, William Carey. Tots dos van morir poc després. North va destruir les proves durant la comissió d’investigació i Reagan va haver de reconèixer que estava al corrent de tot.

Bé, de fet ho va reconèixer en un monòleg televisiu digne d’Ozores, en el qual va venir a dir: «No vaig negociar la venda d’armes a l’Iran per finançar la Contra i segueixo pensant que no vaig negociar, però pels fets de la comissió, es veu que sí que ho vaig fer». I és que la capacitat humorística de Reagan no tenia preu.

La seva obsessió pels acudits era llegendària. Els seus preferits eren sobre soviètics, que explicava sempre en tots els discursos. Col·leccionava acudits com a hobby, que sempre deixava anar en qualsevol situació, cosa que desesperava els seus col·laboradors, que no podien tractar un tema seriosament amb ell. Li agradaven especialment els que explicaven els russos criticant el comunisme. Demanava a la CIA que el tinguessin al dia dels nous acudits i, fins i tot, va contractar Yakov Smirnoff, un actor rus fugit als Estats Units, perquè n’hi expliqués (són famosos els del cotxe, els dels gossos o el del progrés del comunisme, que li va explicar, diuen, Felipe González).

Els acudits i Nancy Reagan ballant flamenc són les dues úniques escenes simpàtiques de la visita que va fer a Espanya el 1985, on va ser rebut amb molta fredor. Era l’Espanya del PSOE d’esquerres, que deia (encara) no a l’OTAN. Alfonso Guerra, vicepresident del Govern, va anar a Hongria de viatge oficial per no haver de saludar Reagan, Tierno Galván no el va rebre a l’Ajuntament de Madrid i Gregorio Peces Barba no el va deixar parlar al Congrés i ho va haver de fer a la Fundación Juan March. Tot això entre manifestacions de protesta per l’actuació dels EUA a Amèrica Central.

Abans de viatjar a Espanya, Reagan havia dit que «els espanyols que van lluitar a la Guerra Civil es van equivocar de bàndol» i, el dia abans de la seva arribada, TVE va programar com a desafiament Por quien doblan las campanas, de Hemingway. Era una altra Espanya. El diari El País, fins i tot, s’atrevia a publicar una enquesta el mateix dia que aterrava el xèrif en la qual el 74% dels espanyols consideraven que els Estats Units anaven en contra de la pau mundial i el 64% consideraven el país de Reagan no amic d’Espanya. L’únic que es va mostrar feliç d’entrevistar-se amb Reagan i que el va tractar a cos de rei va ser el líder de l’oposició, Manuel Fraga Iribarne. Veurem què passa el dia que vingui Donald Trump.

Bibliografia