En temps del Brexit i de Trump, analitzem la que va ser anomenada la Dama de Ferro (nom que li va posar un diari rus, imagineu-vos), la primera ministra del Regne Unit, una dona que va desfer les classes treballadores, que era masclista, garrepa, que tenia un total menyspreu per la vida humana, que va protegir dictadors, que va mantenir l’apartheid i que ara és reivindicada per pensadors liberals, però que va ser un mal bitxo. Una de les precursores dels mals que avui té el món. Traiem la màscara a Margaret Hilda Thatcher.

Era una masclista total, triava únicament homes com a ministres (en onze anys només va tenir una dona al seu gabinet), es va negar a millorar les condicions de les dones i a legislar contra les diferències salarials, i va retallar totes les iniciatives de caire feminista quan va estar al govern. Quan li preguntaren per què no donava suport a les reivindicacions feministes, ella va dir: «Algunes de nosaltres estàvem fent les coses molt bé molt abans que el moviment feminista ni tan sols hagués estat concebut». Una altra declaració que defineix Thatcher és «Odio el feminisme, és un verí» o «La batalla pels drets de les dones ja ha estat guanyada àmpliament. M’horroritzen els sons estridents que emeten les feministes».

I parlant de sons estridents, la seva veu era insuportable. El crític de televisió Clive James va comparar la seva veu al soroll «d’un gat rosegant una pissarra». Per corregir-ho va contractar ni més ni menys que sir Laurence Olivier, que li va arreglar unes classes de dicció amb l’entrenador vocal del National Theatre.

Però, seguint amb el seu feminisme:

Segons l’escriptora Beatrix Campbell, Margaret Thatcher mai va fer res per convertir-se en model per a altres dones, com es diu recurrentment. «No va exercir el poder dient a les dones “Podeu ser com jo”, sinó afirmant “Sóc una excepció”. També, en el seu primer viatge al Japó el 1979, va tenir una anècdota curiosa: el govern japonès li posa d’escorta vint karatekes dones i ella demana que li posin vint karatekes homes. Hi ha qui diu que ho va fer per no ser diferent a qualsevol mandatari, però la veritat és que no li agradava la companyia de dones. Relacionar-se amb dones li resultava insofrible, especialment quan es tractava de la reina d’Anglaterra, perquè, atenció, “només tenien converses frívoles”». Ni Trump s’atreveix a dir tal barbaritat. Vaja, ni Torrente.

I com Torrente, i com qualsevol execrable com cal, bevia. Eren famosos els seus lingotazos de whisky i, si ja era molt irascible normalment, sembla que a les hores en què s’havia pimplat uns bons glops, era una veritable hidra (per als de l’ESO, un monstre de set caps ottoe emprenyat, com la teva mare quan et lleves a les tres de la tarda).

Ja al 1948, en una nota del departament de personal, una empresa que va rebutjar la seva sol·licitud de feina deia: «Aquesta dona és tossuda, obstinada, perillosament tossuda». Però si era conegut que va dir que «No m’importa quant parlen els meus ministres, sempre que facin el que els dic», fa uns anys es van desclassificar uns documents del 1979 en què s’explica com Thatcher maltractava el seu equip, cridava, insultava i els tractava com col·legials. L’informe explica com ningú s’atrevia a replicar encara que sabessin que estava equivocada. Acostumava a retornar els memoràndums als seus ministres amb una nota que deia simplement «massa tou» i és famosa la seva anècdota al despatx oval amb Jimmy Carter, quan va sostenir dues pistoles per decidir quin model compraria el seu exèrcit, davant del pànic dels seus col·laboradors. Un veritable règim del terror. Més que una Dama de Ferro, era Godzilla amb ressaca.

De fet, la mala llet podia venir-li també de dormir poc. Considerava que «dormir era per als dèbils». Dormia un màxim de quatre hores al dia i el gen de les persones que dormen poc, per si us interessa, es el pTyr362, conegut en el món mèdic com el gen Thatcher.

Però com que els execrables s’atrauen, també tenia el seu públic. Encara que no us ho cregueu, excitava sexualment molts homes, a part del pobre Denis, el seu marit, que va reconèixer que per aguantar-la va caure en l’alcoholisme. Mitterrand, que es tirava tot allò que pixés assegut, va dir d’ella que «té els ulls de Calígula i la boca de Marylin», mentre que Silvio Berlusconi, un altre!, la va definir com «una bufona gateta».

I, també habitual en els nostres execrables, era una garrepa de nassos. Cuinava ella, a Downing Street, i va reduir els jocs de llit per gastar menys; es va pensar que era per vigilar les arques públiques, però, a poc a poc es va saber que tenia una impossibilitat malaltissa per gastar. És famós que donava cafè soluble als seus convidats oficials per no gastar el «cafè del bo». Bé, com si vas a una casa i et treuen el vi de bric per no obrir l’ampolla.

Quan va ser ministra d’Educació el 1970, a més de mantenir el càstig físic a les escoles, la seva primera mesura va ser la de suprimir el got de llet gratuïta per als nens de set a onze anys, fet que li va valer el sobrenom de la Lladre de llet. En un viatge a París al principi del seu mandat, la primera ministra va descobrir que no portava diners i va demanar diners a l’ambaixada. S’ho va gastar en whisky, ginebra i tabac al duty free, perquè era més barat que al seu país. L’ambaixada va haver de fer, mesos després, una reclamació oficial perquè els diners fossin retornats, perquè no hi havia manera. Rotllo Gollum: mi tesoro…

Però seguim amb aquesta perla de l’humanisme. Ja en el procés electoral del 1978 va dir que els pakistanesos estaven inundant la societat britànica i que a la gent no li agradava aquesta «inundació» de persones de cultura diferent. Per aquestes paraules va aconseguir el suport del National Front i va guanyar les eleccions. Aquesta mateixa expressió «inundada» la fa servir avui l’extrema dreta anglesa, que, tot sigui dit, l’adora.

Però això no és tot. Quan se li va demanar que el Regne Unit rebés durant dos anys uns 10.000 vietnamites en asil, Thatcher va dir que no hi havia diferència entre un immigrant i un refugiat. Que la gent no entendria donar aixopluc als asiàtics i no a blancs, que si fossin blancs de Rhodèsia, polonesos o hongaresos, llavors seria més fàcil. Al final va haver de cedir a contracor, no sense abans proposar comprar una illa a Indonèsia o Filipines i deixar els refugiats allà.

També Bob Carr, canceller australià, va comentar que Thatcher feia constantment comentaris racistes i li recomanava que no deixés entrar els asiàtics a Austràlia sense tenir en compte el petit detall que la dona de Carr, de Malàisia, hi era present.

I de racisme en racisme, arribem a Sud-àfrica i l’apartheid. És molt conegut que Thatcher es manifestava en contra de l’apartheid, però, alhora, oferia mostres d’amistat als seus governs. Ensenyava el seu rebuig, però evitava que la Comunitat Europea prengués mesures, segons ella «per no deixar sense feina la població negra», sempre fent la puta i la Ramoneta. Fins i tot la seva oficina va manar que un informe del Foreign Office, «Contundència contra l’apartheid», fos ocultat. «Bury Deep» (‘enterrar profund’), deia la nota. Aquesta doble moral també s’aplicava a Mandela, al qual considerava un terrorista. El seu conseller per a Sud-àfrica era l’escriptor Laurens van der Post, que sempre va aconsellar sobre el país austral només en termes de rendibilitat i així ho va fer.

Però és que la política exterior no era el seu fort i sempre va preferir la confrontació a la negociació, us sona? Les seves frases s’han tornat mítiques, com quan es va negar a reunir-se amb Robert Mugabe, avui president de Zimbàbue, dient: «Jo no em reuneixo amb terroristes, fins que es facin presidents». Per no parlar de la guerra de les Malvines i la desmesurada resposta britànica. No és casualitat que el 2011 fos premiada amb el II Premi Fundación FAES a la llibertat per part de José María Aznar en persona, que va anar a casa seva a Londres com si un nen anés a Disneyworld.

Respecte a la guerra de les Malvines, que li va servir per impulsar la seva popularitat i guanyar la reelecció, cal recordar que la decisió d’enfonsar el creuer General Belgrano amb un torpede llançat des del submarí nuclear Conqueror va ser exclusivament seva. Una acció de guerra, direu, sí, però ella sabia perfectament que el General Belgrano estava fora de la zona del conflicte i el va enfonsar en aigües internacionals a traïció: hi van morir més de 300 argentins. Per aquesta acció es va demanar, sense èxit, que la jutgessin com a criminal de guerra.

Però és que si no arriba a guanyar la guerra ara no se celebraria a les illes el Margaret Thatcher Day cada 10 de gener, no es podria passejar per la Margaret Thatcher Drive a Port Stanley, capital de les Malvines, o veure el mar des de la península Thatcher de Geòrgia del Sud, lloc on les forces britàniques van tocar terra per primera vegada, a la guerra. Les Malvines són com el Ferrol del Caudillo de Thatcher.

També en la seva relació amb Europa va ser molt esquizoide. Va fer campanya contra el Brexit el 1975, però després va sembrar l’euroescepticisme i fins i tot l’eurofòbia; va començar a dir alguna cosa així com «Brussel·les ens roba», es va manifestar en contra de la reunificació alemanya, però era favorable a la independència de Croàcia, on és admiradíssima, i va pronunciar un famós discurs a Dublín amb la frase «I want my money back». Després diuen que els populistes vénen de Caracas. Ella volia un tractat de lliure comerç, no una unió federal. «No, no, no», va cridar al Parlament contra Europa i al final, efectivament, ha estat no.

És clar que sempre hi ha algú que rep els seus ensenyaments. Quan li van preguntar per la necessitat de reconèixer l’existència dels serveis secrets de l’MI5 i l’MI6, ella va dir: «Dos dels meus professors de lleis, que avui són jutges, em van dir: “Mai admetis res que no sigui estrictament necessari i, en aquest cas, per motius molt clars i amb límits”». Joder, és que sembla el manual de la Gurtel.

Però Maggie tenia alguna cosa pitjor que el seu caràcter, que el seu menyspreu pels homes d’altres latituds, que el seu masclisme… els seus amics! Entre aquests hi havia Ronald Reagan i el dictador xilè Augusto Pinochet (per als de l’ESO, Pinochet és Sauron, però en versió cruel i torturadora que organitzava els famosos vols de la mort llançant els presos al mar). Thatcher va reconèixer que l’admirava «perquè havia portat la democràcia a Xile», però sobretot el va defensar en tot moment justificant les seves tortures com «baixes humanes que es donen en tots els conflictes». Quan Pinochet va ser detingut, va demanar la seva llibertat i el visitava assíduament al seu arrest domiciliari a Londres. També va ajudar una altra de les xacres del segle XX, el genocida Pol Pot (només es va carregar un terç de la població de Cambodja), aquesta vegada per pur interès: és a dir, sexe sense amor.

Però si fora de casa era un monstre, a dins no era millor. Owen Jones descriu en el seu llibre com menyspreava els pobres, als quals culpava de la seva pròpia misèria. Va arribar a afirmar que «no existeix la societat, només existeix l’individu». Va anomenar «paràsits» els que utilitzaven els serveis socials i va dir que «hem de donar suport als treballadors, no als ganduls».

Es definia com «una dona educada en els valors que vaig aprendre: a passar un dia honest a la feina, pagar una casa, no viure per sobre de les meves possibilitats, estalviar, pagar al banc i ajudar la policia». Però, per The Guardian, «el seu llegat és el de la divisió, egoisme, el culte a l’avarícia, un patrimoni que no va alliberar l’home, sinó que el va encadenar molt més».

Va començar un conflicte amb els sindicats, els quals va tenir en peu de guerra amb vagues i manifestacions. En aquest ambient tan amable, va privatitzar el 20% del sector públic i va liberalitzar els habitatges de protecció oficial, tot despertant l’especulació i desallotjant famílies. La veritat, no hi ha un malvat de ficció pitjor que la Dama de Ferro.

La seva política amb els lloguers, basada en l’infame impost de la Poll Tax, va convertir Londres en un camp de batalla amb manifestacions mai vistes, en les quals va haver d’intervenir l’exèrcit. Ella es va mantenir ferma i l’impost només va ser retirat quan va acabar dimitint i John Major, del seu propi partit, va abolir la taxa, cosa que ella mai li va perdonar.

La seva fermesa en els conflictes era llegendària. Va aguantar les protestes de la Poll Tax i les vagues salvatges de la mineria del nord del país. Va desmantellar el teixit industrial anglès enviant centenars de milers de persones a l’atur i els va qualificar com «l’enemic interior». Els mateixos miners que durant la Segona Guerra Mundial van mantenir la producció de carbó per salvar l’imperi davant dels nazis.

Però la seva gran lluita va ser el 1981, quan va afrontar la vaga de fam dels presos de l’IRA de la presó de Maze, que reclamaven millores en el seu tracte per part de l’Estat. Liderats per Bobby Sands, diputat electe pel Sinn Féin, deu presos van començar primer una vaga de vestits perquè no els deixaven portar la seva roba i van decidir anar despullats; després, una vaga de neteja embrutant les seves cel·les amb excrements, i finalment una vaga de fam que van seguir fins a les últimes conseqüències. Durant l’estiu del 1981 van anar morint un a un enmig de gravíssims disturbis a Irlanda. De res van servir les peticions de clemència per part d’altres països o autoritats eclesiàstiques. Van morir tots davant la total indiferència de Thatcher, que no va cedir. «Són criminals convictes i han decidit acabar amb la seva vida, opció que no deixen a les seves víctimes».

Arran d’això, el 12 d’octubre de 1984, l’IRA va estar a punt de matar-la en un atemptat que va destruir un hotel de Brighton, on el partit conservador celebrava la seva convenció. I van morir cinc persones, però a ella no li va passar res i al dia següent va fer el discurs que tenia preparat amb tota normalitat. L’IRA va respondre: «Avui no hem tingut sort, però recordi que nosaltres només hem de tenir sort una vegada. Vostè haurà de tenir sort sempre».

Aquesta bonica història d’amor va seguir fins al dia de la seva mort. El polític del Sinn Féin Danny Morrison la va descriure carinyosament com «la bastarda més gran que mai hem conegut». I és que el dia de la seva mort, per bèstia que sembli, va ser celebrat per tot Anglaterra: 3.000 manifestants es van reunir a Trafalgar Square per celebrar-ho. Es va crear la pàgina web isthatcherdeadyet.co.uk sota el lema «The lady is not returning», que feia un joc de paraules amb un dels seus lemes favorits, que era «the lady is not for turning», que va dir en una convenció quan els seus partidaris li van demanar que afluixés una mica. Al final, mira per on, va fer feliç la gent.