Ens sap greu donar el carnet del Club a un home genial des de gairebé tots els punts de vista. Un geni en majúscules, un home que, malgrat haver tingut una infància que l’hauria signada Dickens (pare alcohòlic, mare esquizofrènica, abandonat en un orfenat quan era petit on el van maltractar…), va arribar a ser un dels homes més rics i coneguts del món i, a més, va fer felices milions de persones amb les seves pel·lícules.

Però tots tenim una cara B i Charles Spencer Chaplin no n’és una excepció. Se li podria retreure que era un home avariciós, molt gelós (especialment, amb els companys de professió, si no, que ho preguntin a Buster Keaton) o que va ser el primer a donar menjar a la premsa del cor o va treure de polleguera un premi Nobel.

Chaplin tenia un greu problema que li va portar molts maldecaps. Un problema situat concretament a la bragueta. Era un tigre i les seves peces de caça, com més joves, millor.

Sense ser especialment guapo, Chaplin era un seductor gairebé obsessiu. Ell mateix reconeixia que s’havia allitat amb unes 2.000 dones, cosa que no està malament, però que el va portar pel pedregar.

On era el seu secret? Doncs diuen que en la mida, que es veu que importa.

La seva fama el precedia. L’any 1922 va arribar a Hollywood una de les dones més riques d’Amèrica, Peggy Hopkins Joyce, una vampiressa de manual, amb cinc exmarits a l’esquena i per la qual, literalment, els homes se suïcidaven. Va anar a Hollywood únicament per sopar amb Chaplin i preguntar-li en el segon plat per la mida del seu penis.

Van viure unes quantes setmanes desenfrenades a l’Illa Catalina perseguits pels paparazzis, una constant a la seva vida. Per aquella època, als bocs de l’illa els anomenaven Charlies.

Si la mida importava a les seves amants, a ell el que li importava era l’edat, o millor dit, no li importava gaire. A Chaplin, com més joves, millor. Així, la seva primera dona va ser Mildred Harris, amb la qual va començar a interactuar quan ella tenia catorze anys. Es van esperar per casar-se que en tingués setze. Ell en tenia trenta. I s’hi va casar perquè la va deixar prenyada. Després d’un part molt complicat, el nen va morir al cap de tres dies.

Aquell matrimoni estava condemnat al fracàs. L’opinió de Charlie sobre Mildred era, tal com va dir al seu amigot Douglas Fairbanks: «No és que sigui un pes pesant de la intel·ligència».

També el va molestar molt que Louis B. Mayer, 48 hores després del seu casament, fes a Mildred un contracte com a actriu i la presentés com «Mrs. Chaplin». Ell no volia actuar amb ella i es va discutir amb Mayer, que abans de ser l’amo del cinema tractava amb ferralla i tenia unes mans com pans. La discussió va acabar amb Chaplin KO en un restaurant, mentre Mayer li deia que era «un fastigós pervertit».

Però on el nostre heroi es va superar va ser amb el seu següent matrimoni, amb Lita Grey, nom artístic de Lillita McMurray. Aquesta la va conèixer amb set anys. De seguida li va començar a donar papers, infantils és clar, a les seves pel·lícules. El problema que no sospitava Chaplin era la mare de Lillita, un ser que no va tenir cap escrúpol a empènyer la seva filla al llit de l’actor. Ella volia ser milionària, fos com fos.

Lillita, ja Lita Grey, en papers de nena era passable, però a mesura que va anar creixent va perdre la gràcia. Un dia, quan ella tenia quinze anys, enmig d’un rodatge es va posar posar les mans al ventre després de tornar a esguerrar una escena i va anunciar al món que estava prenyada. Sí, el nostre amic Charlie ho havia tornat a fer. Ell en tenia trenta-cinc.

La mare de la Lita es va fer l’ofesa de cara a la galeria, però ho tenia tot preparat. L’endemà l’advocat Edwin McMurray, tiet de Lita i germà de la seva mare, visitava Chaplin per informar-lo que el sexe prematrimonial amb una menor era equivalent a una violació. La boda es va concretar per al 24 de novembre de 1924.

La boda, és clar, es va convertir en el gran escàndol de l’any a Hollywood. Per casar-se discretament, van voler anar a Mèxic. No els va servir de res. Van creuar la frontera perseguits per cinquanta periodistes en una cursa de bojos. Finalment es van casar, ironies del destí, en una petita ciutat de l’estat de Sonora anomenada Empalme, res més adient per al gran Chaplin.

Va ser el gran èxit de la mare de Lita, que es va instal·lar a la mansió de quaranta habitacions de Chaplin a Beverly Hills (aleshores, el patrimoni de l’actor era de 16 milions de dòlars) i el pla li va sortir perfecte. Primer va néixer Charles Jr. i, compte amb la dada, nou mesos i dos dies després va néixer Sydney, el segon fill. Nou mesos després, Lita, l’oncle Edwin i la mare dirigint-ho tot, li presentaven una demanda de divorci en la qual li reclamaven un milió de dòlars.

El judici del divorci va ser la notícia de l’any i va omplir els diaris dia a dia. Els advocats de Lita no només van acusar Chaplin de ser infidel, sinó que el van presentar com un sàtir sexual. La primera acusació estava absolutament fonamentada, per cert.

Chaplin es va veure linxat, al tribunal. Lita i la seva mare van presentar com a prova un llibre de 42 pàgines titulat Les queixes de Lita Grey, un diari de les seves relacions sexuals. En aquest llibre l’acusaven que «mai va mantenir relacions amb la demandant de la manera acostumada entre home i dona».

La premsa va sucar-hi pa i la societat americana va descobrir com Chaplin l’obligava a fer trios amb altres dones i, gràcies a aquest judici, Amèrica va conèixer un terme llatí anomenat fellatio.

Aquest el saben fins i tot els de l’ESO però, per si hi ha algú que va perdut, vol dir una mamada.

Chaplin es va defensar com va poder però, quan li van fer xantatge dient-li que sortiria a la llum el nom de cinc amants famoses amb les quals havia posat les banyes a Lita, va accedir a pagar enmig d’una completa depressió. Quan va acabar el judici, tenia els cabells absolutament blancs.

El tenien totalment enxampat. I sabeu per què? Per un macabre succés que havia passat dos anys abans.

Una de les suposades amants de Chaplin era la famosa actriu Marion Davies, que era al mateix temps l’amant del gran magnat de la premsa William Randolph Hearst, qui va crear una productora de cinema per a ella (Cosmopolitan Productions). Davies reconeixia que el seu secret era «un 5% de talent i un 95% de publicitat». O digues-li com vulguis.

S’ha de dir que Hearst i Chaplin tenien coses en comú, com el gust per la carn poc feta: ell tenia 72 anys i Davies, 27.

Hearst, que sospitava que Davies li feia el salt amb Chaplin, va parar una trampa als dos. Va fer una festassa al seu iot, l’Oneida, 60 metres de vaixell que havia estat propietat del Kàiser. Enmig del mar i amb la festa a tota pastilla, Davies es va escaquejar del saló amb Chaplin. Hearst va agafar el revòlver amb empunyadura de brillants que sempre portava i va baixar a la coberta disposat a matar Chaplin.

Va disparar i fidel a la seva famosa punteria va fotre un tret al cap a qui es pensava que era Chaplin però que, en veritat, era Thomas Ince, un famós productor de pel·lícules de l’oest que també era a la festa. Els diaris de Hearst van publicar que Ince va morir d’una indigestió i aquí pau i després glòria.

Al vaixell també hi anava Louella Parsons, una periodista del cor que ho va veure tot. Parsons era tan mala persona que faria que els del Sálvame guanyessin el Pulitzer cada any. Louella va jurar lleialtat a Hearst a canvi del seu silenci i ell escriuria el seu dictat als seus diaris de per vida. Chaplin es va salvar del tret però mai de Parsons, que el va massacrar i li va treure tots els seus escàndols.

No tan sols el va crucificar pel cas de la Lita. Quan una altra dona, anomenada Joan Barry, el va tornar a acusar d’haver-la deixat prenyada (havia estat la seva amant) i el va assetjar com a Atracción fatal, la premsa es va posar a favor seu.

Arran del cas Barry, Chaplin va ser detingut per l’FBI i va anar a judici. El Comitè d’Activitats Antiamericanes el va posar en el punt de mira i el van acusar d’antipatriota americà, ja que mai va voler fer-se americà i renunciar a la seva nacionalitat britànica.

Un altre cop, Chaplin va haver d’acceptar els diners que li demanaven per la nena i pagar generosament a la boja de la mare, que havia arribat a presentar-se a casa seva el dia de Nadal amb una pistola. I el més fort de tot és que les proves de paternitat havien resultat negatives. Tot i així, el van condemnar.

Tampoc no va ajudar gaire que per aquells temps Chaplin estigués a punt de casar-se amb Oona O’Neill, filla del premi Nobel i quatre vegades guanyador del Pulitzer Eugene O’Neill, el qual va desaprovar la relació. Oona tenia disset anys i Chaplin cinquanta-quatre. El Nobel no va tornar a parlar mai més amb la seva filla, que acabà sent la dona de la vida de Chaplin. Va tenir vuit fills i va estar amb ell fins a la seva mort a Suïssa, on es va autoexiliar fugint de Louella, de l’FBI i del Comitè d’Activitats Antiamericanes… I de les noies joves.

Només va tornar als Estats Units el 1972, quan, en un acte de disculpa, li van atorgar l’Oscar honorífic, en compensació a tots els que li havien tangat (només en va guanyar un per la música de Candilejas, pensem que Stallone en té quatre). El moment de rebre l’estàtua es recorda com la major ovació de les cerimònies del Oscars. Emocionant de veritat.

Hollywood li demanava perdó, però ni mort va poder descansar. Va morir el dia de Nadal del 1977 i, al març, el seu cadàver va ser robat del cementiri de Vevey, Suïssa, i van demanar 600.000 dòlars de rescat. Oona mai els va pagar i, mesos després, la policia va detenir els dos segrestadors, que van pertorbar fins a l’últim moment la pau d’un geni amb problemes de bragueta.