EPÍLEG

Sobre la vida, l’aparença física, el caràcter dels personatges que han travessat aquesta narració, coneixem molts detalls; aquest llibre, malgrat tot, ha de ser considerat una ficció, una reconstrucció creïble a partir de records parcials, més que no el reflex d’una veritat unívoca i atestable. Per bé que la publicació de les Clifden Notes, barreja complexa de records, d’impressions personals i de reflexions teòriques esgarrapades per Djerzinski del 2000 al 2009, al mateix temps que treballava en la seva gran teoria, ens havia de revelar moltes coses sobre els esdeveniments de la seva vida, les bifurcacions, confrontacions i els drames que van condicionar la seva visió particular de l’existència, tant en la seva biografia com en la seva personalitat queden moltes zones d’ombra. El que segueix, en canvi, pertany a la Història, i els esdeveniments que resulten de la publicació dels treballs de Djerzinski han estat restituïts, comentats i analitzats tan sovint que ens podrem limitar a un breu resum.

La publicació, el juny del 2009, en una separata de la revista Nature, amb el títol Prolegòmens a la replicació perfecta, de les vuitanta pàgines que sintetitzen els darrers treballs de Djerzinski, provocaria a l’acte una ona de xoc enorme en la comunitat científica. Arreu del món, desenes d’investigadors en biologia molecular provarien de refer els experiments proposats, de verificar el detall dels càlculs. Al cap d’uns mesos van arribar els primers resultats, i de setmana en setmana van anar acumulant-se sense parar, confirmant tots amb una precisió perfecta la validesa de les hipòtesis d’origen. A finals del 2009 no podia subsistir cap dubte: els resultats de Djerzinski eren vàlids, se’ls podia considerar científicament provats. Les conseqüències pràctiques, evidentment, eren vertiginoses: tot codi genètic, fos quina fos la seva complexitat, podia ser reescrit en una forma estàndard, estructuralment estable, inaccessible a les pertorbacions i mutacions. Tota cèl·lula podia, per tant, ser dotada d’una capacitat infinita de replicacions successives. Tota espècie animal, per molt evolucionada que fos, podia ser transformada en una espècie emparentada, reproductible per clonatge, i immortal.

Quan va descobrir els treballs de Djerzinski, al mateix temps que uns quants centenars d’investigadors escampats pel planeta, Frédéric Hubczejak tenia vint-i-set anys i acabava un doctorat de bioquímica a la Universitat de Cambridge. Esperit inquiet, enredat, voluble, feia anys que recorria Europa —es pot seguir el rastre de les seves matrícules successives a les universitats de Praga, Göttingen, Montpeller i Viena— en busca, les paraules són seves, «d’un nou paradigma, però també d’alguna cosa més: no tan sols d’una altra manera de concebre el món, sinó també d’una altra manera de situar-me amb relació a ell». En tot cas va ser el primer, i durant anys l’únic, que va defensar aquesta proposició radical a la qual desembocaven els treballs de Djerzinski: la humanitat havia de desaparèixer; la humanitat havia de donar llum a una nova espècie, asexuada i immortal, que superés la individualitat, la separació i l’esdevenir. No cal dir l’hostilitat que un projecte com aquest havia de desfermar entre els partidaris de les religions revelades; judaisme, cristianisme i islam, per una vegada d’acord, van colpir d’anatema aquells treballs «greument atemptatoris contra la dignitat humana, constituïda en la singularitat de la seva relació amb el Creador»; només els budistes van fer observar que, tot comptat i debatut, la reflexió de Buda s’havia constituït inicialment sobre la conscienciació dels tres impediments que eren la vellesa, la malaltia i la mort, i que l’Honorat del món, per bé que més aviat es consagrés a la meditació, no per força hauria rebutjat a priori una solució d’ordre tècnic. Fos com fos, era evident que Hubczejak no podia esperar cap ajut de les religions constituïdes. En canvi, sobta més la reacció dels partidaris tradicionals de l’humanisme, de rebuig radical. Tot i que aquestes nocions se’ns fan difícils d’entendre a hores d’ara, cal recordar el lloc central que ocupaven, per als humans de l’edat materialista (és a dir, durant els segles que separen la desaparició del cristianisme medieval de la publicació dels treballs de Djerzinski) els conceptes de llibertat individual, de dignitat humana i de progrés. El caràcter confús i arbitrari d’aquestes nocions havia d’impedir per força que tinguessin la menor eficàcia social; així és com la història humana, del segle XV al segle XX de la nostra era, pot ser caracteritzada en essència com la d’una dissolució i d’una disgregació progressives; no per això les capes instruïdes o semiinstruïdes que havien contribuït, mal que bé, a establir aquestes nocions, deixaven d’arrapar-s’hi amb un vigor singular, i s’entén que Frédéric Huczejak, en els primers anys, tingués tantes dificultats per fer-se sentir.

La història d’aquests anys en l’espai dels quals Hubczejak va aconseguir que fos acceptat un projecte inicialment acollit amb una reprovació i un fàstic unànimes, i això per part de l’opinió pública mundial, fins a obtenir que el financés la Unesco, ens restitueix el retrat d’un ésser extraordinàriament brillant, pugnaç, d’un pensament alhora pragmàtic i mòbil; el retrat, en definitiva, d’un extraordinari agitador d’idees. No tenia, és clar, la fusta d’un gran investigador, però va saber aprofitar el respecte unànime que inspiraven, en la comunitat científica internacional, el nom i els treballs de Michel Djerzinski. Tenia encara menys la ment d’un filòsof original i profund; però en els seus prefacis i comentaris a les edicions de Meditació sobre l’entrallaçament i de les Clifden Notes va saber donar a les reflexions de Djerzinski una presentació al mateix temps contundent i precisa, accessible a un públic ampli. El primer article de Hubczejak, «Michel Djerzinski i la interpretació de Copenhague», malgrat el títol està construït com una llarga meditació a l’entorn d’aquest comentari de Parmènides: «l’acte del pensament i l’objecte del pensament es confonen». En l’obra següent, Tractat de la limitació concreta, com també en la que intitula més sòbriament La Realitat, assaja una síntesi curiosa entre el positivisme lògic del cercle de Viena i el positivisme religiós de Comte, sense privar-se d’algunes efusions líriques aquí i allà, com és ara aquest passatge citat amb freqüència: «No hi ha silenci etern dels espais infinits, perquè en veritat no hi ha ni silenci ni espai ni buit. El món que coneixem, el món que creem, el món humà és rodó, llis, homogeni i calent com un pit de dona». Fos com fos va saber fer arrelar en un públic creixent la idea que la humanitat, a l’estadi en què havia arribat, podia i havia de controlar el conjunt de l’evolució del món, i, en particular, podia i havia de controlar la pròpia evolució biològica. En aquest combat va rebre l’ajut valuós d’uns quants neokantians, els quals, aprofitant el retrocés general dels pensaments d’inspiració nietzscheana, havien pres el control de diversos comandaments importants en el món intel·lectual, universitari i editorial.

Al parer general, però, l’autèntic cop de geni de Hubczejak, fruit d’una avaluació increïblement precisa de les implicacions, va ser trobar la manera de capgirar en pro de les seves tesis la ideologia bastarda i confusa apareguda al final del segle XX sota el nom de New Age. Abans que ningú en el seu temps, va saber veure que més enllà de la massa de supersticions caduques, contradictòries i ridícules que el constituïen a primera vista, el New Age responia a un sofriment real, resultat d’una dislocació psicològica, ontològica i social. Més enllà de la barreja repugnant d’ecologia fonamental, d’atracció pels pensaments tradicionals i pel «sagrat», herència de la seva filiació amb el moviment hippie i el pensament d’Esalen, el New Age manifestava una voluntat real de trencament amb el segle XX, amb el seu immoralisme, amb el seu individualisme, amb el seu aspecte llibertari i antisocial; testimoniava una consciència angoixada del fet que cap societat no és viable sense l’eix federador d’una religió qualsevol; en realitat constituïa una crida poderosa a un canvi de paradigma.

Conscient més que ningú que segons quins compromisos són necessaris, Hubczejak no dubtaria, en el si del «Moviment del Potencial Humà» que va crear ja a finals del 2011, a recuperar per compte propi uns quants temes obertament New Age, de la «constitució del còrtex de Gaia» a la famosa comparació «10.000 milions d’individus a la superfície del planeta 10.000 milions de neurones en el cervell humà», de la crida a un govern mundial basat en una «nova aliança» a l’eslògan gairebé publicitari «Demà serà femení». Ho va fer amb una habilitat que en general ha inspirat l’admiració dels comentadors, evitant amb cura tota deriva irracional o sectària, guanyant-se al contrari més d’un recolzament poderós en el si de la comunitat científica.

Un cert cinisme tradicional en l’estudi de la història humana tendeix a presentar «l’habilitat» com un factor d’èxit fonamental, mentre que per ella mateixa, sempre que no l’acompanyi una convicció forta, és incapaç de produir cap mutació realment decisiva. Tots els que van tenir ocasió de conèixer Hubczejak, o d’afrontar-s’hi en un debat, coincideixen a dir que el seu poder de convicció, la seva seducció, el seu carisma extraordinari provenien d’una profunda senzillesa, d’una convicció personal autèntica. En qualsevol circumstància deia si fa no fa exactament el que pensava; i entre els seus contrincants, embarrancats en els impediments i limitacions fruit d’ideologies caduques, una senzillesa com aquella tenia efectes devastadors. Un dels primers retrets al seu projecte tenia a veure amb la supressió de les diferències sexuals, tan constitutives de la identitat humana. A això Hubczejak contestava que no es tractava de remodelar l’espècie humana en la menor de les seves característiques, sinó de produir una nova espècie raonable, i que la fi de la sexualitat com a modalitat de reproducció no significava en absolut, ben al contrari, la fi del plaer sexual. Feia poc s’havien identificat les seqüències codificadores que provoquen al moment de l’embriogènesi la formació dels corpúsculs de Krause; en l’estat actual de l’espècie humana, aquests corpúsculs eren escassament disseminats per la superfície del clítoris i del gland. Res no impedia en un estat futur que se’ls multipliqués pel conjunt de la superfície de la pell, oferint llavors, en l’economia dels plaers, sensacions eròtiques noves i gairebé impensables.

D’altres crítiques —probablement les més profundes— es concentraven en el fet que en la nova espècie creada a partir dels treballs de Djerzinski tots els individus serien portadors del mateix codi genètic; per tant, desapareixeria un dels elements fundadors de la personalitat humana. A això Hubczejak contestava amb ímpetu que aquesta individualitat genètica de la qual ens enorgullíem de manera tan ridícula, a causa d’un tràgic contrasentit, era precisament la font de la major part de les nostres desgràcies. A la idea que la personalitat humana corria el perill de desaparèixer, hi oposava l’exemple concret i observable dels bessons autèntics, els quals desenvolupen, per la via de la història individual, i malgrat un patrimoni genètic rigorosament idèntic, personalitats pròpies, tot mantenint el lligam d’una misteriosa fraternitat; fraternitat que era, precisament, segons Hubczejak, l’element més necessari en la reconstrucció d’una humanitat reconciliada.

No hi ha dubte que Hubczejak era sincer quan es presentava com un simple continuador de Djerzinski, com un executor sense altra ambició que posar en pràctica les idees del mestre. Un testimoni d’això, per exemple, és la seva fidelitat a aquesta idea estranya suggerida a la pàgina 342 de les Clifden Notes: el nombre d’individus de la nova espècie havia de mantenir-se igual a un nombre primer; calia crear, per tant, un individu, després dos, i tres, i cinc… és a dir, seguir escrupolosament la repartició dels nombres primers. Aquest manteniment d’un nombre d’individus únicament divisible per ell mateix i per u pretenia, sense cap dubte, recordar de manera simbòlica el perill que representa, en el si de qualsevol societat, la constitució de reagrupaments parcials; però sembla que Hubczejak va introduir aquesta condició en els requeriments tècnics sense interrogar-se gens ni mica sobre la seva significació. De manera més general, la seva lectura estretament positivista dels treballs de Djerzinski el conduiria a subestimar constantment la magnitud del daltabaix metafísic que necessàriament acompanyaria una mutació biològica tan profunda —una mutació que en realitat no tenia precedent conegut en la història humana.

Aquest desconeixement barroer de les implicacions filosòfiques del projecte, i de la noció mateixa d’implicació filosòfica en general, no entrebancaria en absolut ni retardaria la seva realització. Això demostra fins a quin punt s’havia escampat, tant en el conjunt de les societats occidentals com en aquesta fracció més avançada que constituïa el moviment New Age, la idea que una mutació fonamental havia esdevingut indispensable perquè la societat pogués sobreviure —una mutació que restaurés de manera creïble el sentit de la col·lectivitat, de la permanència i del sagrat. Això demostra també fins a quin punt les qüestions filosòfiques havien perdut, en l’esperit del públic, tot referent ben definit. El ridícul global en què havien caigut de cop i volta, després de decennis de sobreestimació insensata, els treballs de Foucault, de Lacan, de Derrida i de Deleuze, de moment no deixaria el camp lliure a cap pensament filosòfic nou, sinó que al contrari desacreditaria el conjunt dels intel·lectuals que es reclamaven de «ciències humanes»; la puixança dels científics en tots els camps del pensament esdevenia llavors ineluctable. Fins i tot l’interès ocasional, contradictori i fluctuant que fingien demostrar de tard en tard els simpatitzants del New Age per tal o tal altra creença exhumada de les «tradicions espirituals antigues» no palesava altra cosa que un estat d’angoixa punyent, a frec de l’esquizofrènia. Com tots els altres membres de la societat, i potser encara més que els altres, en realitat no confiaven en res que no fos la ciència, la ciència era per a ells un criteri de veritat únic i irrefutable. Com tots els altres membres de la societat, en el fons pensaven que la solució a qualsevol problema —inclosos els problemes psicològics, sociològics o més generalment humans— només podia ser d’ordre tècnic. Per això Hubczejak no corria gaire perill de veure’s contradit quan el 2013 va llançar el seu famós eslògan, que constituiria la veritable arrencada d’un moviment d’opinió a escala planetària: LA MUTACIÓ NO SERÀ MENTAL, SINÓ GENÈTICA.

Els primers crèdits van ser votats per la Unesco el 2021; un equip d’investigadors es va posar immediatament a la feina sota la direcció d’Hubczejak. De fet, poca cosa dirigia en l’aspecte científic, però havia de revelar-se d’una eficàcia fulminant en el paper que podríem qualificar de «relacions públiques». L’extraordinària rapidesa amb què van arribar els primers resultats havia de sorprendre; caldria una pila d’anys abans no es descobrís que molts investigadors, membres o simpatitzants del «Moviment del Potencial Humà», havien començat ja feia temps els seus treballs, sense esperar el vist-i-plau de la Unesco, en laboratoris d’Austràlia, de Brasil, del Canadà o del Japó.

La creació del primer ésser, primer representant d’una nova espècie intel·ligent creada per l’home «a imatge i semblança seva», va tenir lloc el 27 de març del 2029, vint anys exactes després de la desaparició de Michel Djerzinski. També en homenatge a Djerzinski, i encara que no hi hagués cap francès a l’equip, la síntesi es va realitzar al laboratori de l’Institut de biologia molecular de Palaiseau. La retransmissió televisiva de l’esdeveniment va tenir, no cal dir-ho, un impacte enorme; un impacte molt superior al que havia tingut, una nit de juliol de 1969, prop de seixanta anys enrere, la retransmissió en directe de les primeres passes de l’home a la Lluna. Com a preludi al reportatge, Hubczejak va pronunciar un discurs molt breu en el qual, amb la franquesa brutal de sempre, declarava que la humanitat havia d’honorar-se de ser «la primera espècie animal de l’univers conegut capaç d’organitzar ella mateixa les condicions de la pròpia substitució».

Avui, prop de cinquanta anys més tard, la realitat ha confirmat a bastament la tenor profètica de les paraules d’Hubczejak, fins a un punt que ell probablement no hauria ni sospitat. Encara subsisteixen alguns humans de l’antiga raça, sobretot a les regions sotmeses durant temps a la influència de les doctrines religioses tradicionals. El seu índex de reproducció, però, disminueix any rere any, i la seva extinció sembla ara ineluctable. Contràriament a totes les previsions pessimistes, aquesta extinció es fa amb calma, malgrat alguns actes de violència aïllats i en minva constant. Sobta i tot veure amb quina dolçor, amb quina resignació, i potser amb quin secret alleujament els humans han consentit a la pròpia desaparició.

Trencat el vincle filial que ens lligava a la humanitat, vivim. Segons l’estimació dels homes, vivim feliços; és cert que hem sabut superar les potències, per a ells infranquejables, de l’egoisme, de la crueltat i de la ira; en tot cas vivim una vida diferent. La ciència i l’art segueixen existint en la nostra societat; però la recerca de la Veritat i de la Bellesa, menys agullonada per la vanitat individual, ha adquirit de fet un caràcter menys urgent. Als humans de l’antiga raça el nostre món els fa l’efecte d’un paradís. De vegades ens passa que ens qualifiquem a nosaltres mateixos —en un to, tot sigui dit, lleugerament humorístic— amb aquell nom de «déus» que tant els havia fet somiar.

La història existeix; s’imposa, domina, el seu imperi és ineluctable. Però més enllà de l’estricte aspecte històric, l’ambició darrera d’aquesta obra és saludar aquesta espècie desafortunada i valenta que ens ha creat. Aquesta espècie dolorosa i vil, a penes diferent del simi, que tanmateix duia en ella tantes aspiracions nobles. Aquesta espècie torturada, contradictòria, individualista i buscaraons, d’un egoisme il·limitat, de vegades capaç d’explosions de violència inaudites, però que mai no va deixar de creure en la bondat i en l’amor. Aquesta espècie, també, que, per primer cop en la història del món, va saber encarar la possibilitat de la pròpia superació, i que al cap d’uns anys va saber posar a la pràctica aquesta superació. En aquest moment en què estan a punt d’extingir-se els seus últims representants, ens sembla legítim tributar a la humanitat aquest darrer homenatge; homenatge que, ell també, acabarà per esvair-se i perdre’s en les sorres del temps; tot i això, calia que aquest homenatge s’acomplís, almenys una vegada. Aquest llibre està dedicat a l’home.