4

Camina, arriba a la frontera. Voladúries de rapinyaires giravolten a l’entorn d’un centre invisible, probablement una carronya. Els músculs de les seves cuixes responen amb elasticitat als desnivells del camí. Una estepa groguenca cobreix els turons; la vista s’estén a l’infinit cap a llevant. No ha menjat des del dia abans; ja no té por.

Es desperta, vestit, entravessat al llit. Davant l’entrada de servei del Monoprix, un camió descarrega la mercaderia. Són una mica més de les set.

Feia anys que Michel duia una vida purament intel·lectual. Els sentiments que constitueixen la vida dels homes no eren el seu objecte d’observació: no els coneixia bé. La vida a la nostra època podia organitzar-se amb una precisió perfecta; les venedores del supermercat responien a la seva breu salutació. En els deu anys que feia que vivia a l’edifici, hi havia hagut moltes anades i vingudes. De vegades es formava una parella. Llavors Michel observava la mudança; a les escales, alguns amics transportaven caixes i llums. Eren joves, i algun cop reien. Sovint (però no sempre), quan es produïa la separació, els dos concubins es mudaven al mateix temps. Llavors quedava un pis buit. (Quina conclusió se n’havia de treure? Quina interpretació calia donar a tots aquests comportaments? Era difícil.

Ell mateix no demanava altra cosa que estimar, o, si més no, no demanava res. Res de precís. La vida, pensava Michel, hauria de ser una cosa senzilla; una cosa que es pogués viure com un conjunt de petits ritus, indefinidament repetits. Ritus potser una mica beneits, però en els quals es pogués creure. Una vida sense res que t’hi anés, sense drames. Però la vida dels homes no estava organitzada d’aquesta manera. De vegades Michel sortia, observava els adolescents i els edificis. Una cosa era certa: ningú no sabia com viure. Vaja, exagerava: alguns semblaven mobilitzats, transportats per una causa, la seva vida era com gràvida de sentit. Per exemple, els militants d’Act Up consideraven que era important que sortissin a la tele segons quins anuncis, pornogràfics segons d’altres, que representaven diverses pràctiques homosexuals filmades en primer pla. D’una manera més general, la seva vida semblava agradable i activa, sembrada d’esdeveniments variats. Tenien parelles múltiples, es donaven pel cul als backrooms. De vegades els preservatius relliscaven, o explotaven. Llavors morien de sida; però fins la seva mort tenia un sentit militant i digne. D’una manera més general, la televisió, particularment TFI, oferia una lliçó permanent de dignitat. Quan era un adolescent, Michel creia que el sofriment donava a l’home un escreix de dignitat. Ara ho havia de reconèixer: s’havia equivocat. El que donava a l’home un escreix de dignitat era la tele.

Tot i les joies repetides i pures que li donava la tele, considerava que calia sortir. A més, havia de fer la compra. Sense referències precises l’home es dispersa, no se’n pot treure res.

El matí del 9 de juliol (era santa Amandina), va observar que els quaderns, les carpetes i els estoigs dels llapis ja eren al seu lloc en les fileres del Monoprix. El reclam de l’operació, «Comença el curs sense escalfar-te el cap», no era gaire convincent als seus ulls. Què era l’ensenyament, què era el saber, sinó una interminable escalfada de cap?

L’endemà va trobar a la bústia el catàleg dels 3 Suisses tardorhivern. El gruixut volum encartonat no duia cap indicació d’adreça; havia estat dipositat per un missatger? Client d’anys de la venda per correspondència, s’havia acostumat a aquestes petites atencions, testimoniatges d’una fidelitat recíproca. Realment l’estació s’avançava, les estratègies comercials ja s’orientaven cap a la tardor; no obstant el cel seguia esplèndid, al cap i a la fi eren a principi de juliol.

De jove, Michel havia llegit diverses novel·les sobre el tema de l’absurd, de la desesperança existencial, de la vacuïtat immòbil dels dies; aquesta literatura extremista no l’havia convençut sinó parcialment. En aquella època es veia sovint amb Bruno. Bruno somiava ser escriptor; omplia pàgines i més pàgines i es masturbava molt; li havia fet descobrir Beckett. Beckett era probablement el que s’anomena un gran escriptor; tot i això, Michel no havia aconseguit acabar cap dels seus llibres. Eren a les acaballes dels anys 70; ell i Bruno tenien vint anys i ja se sentien vells. La cosa continuaria: s’anirien sentint més i més vells, i se n’avergonyirien. La seva època havia aconseguit aquesta transformació inèdita: ofegar el sentiment tràgic de la mort en la sensació més general i més flàccida de l’envelliment. Vint anys més tard, Bruno encara no havia pensat realment en la mort; i començava a sospitar que no hi pensaria mai. Fins al final voldria viure, fins al final estaria en la vida, fins al final lluitaria contra els incidents i les desgràcies de la vida concreta, i del cos que declina. Fins al darrer instant demanaria un petit allarg, un petit suplement d’existència. Fins al darrer instant, sobretot, estaria en busca d’un darrer moment de fruïció, d’un bombó suplementari. Per inútil que fos a llarg termini, una fel·lació ben feta era un plaer real; i això, pensava avui Michel tot passant els fulls «roba interior» (Sensual, la cotilla!) del seu catàleg, no hauria estat raonable negar-ho.

El que era ell, es masturbava poc; els fantasmes eròtics que havien pogut assetjar-lo, quan era un jove investigador, a través del Minitel, o fins i tot de dones autèntiques (sovint comercials de grans laboratoris farmacèutics), s’havien anat apagant. Ara administrava serenament el declivi de la seva virilitat per mitjà de palles anodines, per a les quals el catàleg 3 Suisses, algun cop completat amb un CD-ROM de charme de 79 francs, resultava un suport més que suficient. En canvi Bruno, ho sabia, dissipava la seva edat madura a l’encalç d’incertes lolites amb pits bombats, culs rodons, boques acollidores; gràcies a Déu, era funcionari. Però no vivia en un món absurd: vivia en un món melodramàtic constituït per ties bones i foques, tios guais i petardos; era el món en què vivia Bruno. Per la seva banda Michel vivia en un món precís, històricament feble, però ritmat per algunes cerimònies comercials: el torneig de Roland-Garros, Nadal, Cap d’Any, la tramesa bianual dels catàlegs 3 Suïsses. Homosexual, hauria pogut participar al Sidathon o a la Gay Pride. Llibertí, s’hauria entusiasmat per la fira de l’erotisme. Més esportiu, viuria en aquell minut una etapa pirenaica del Tour de France. Consumidor sense característiques, no deixava d’acollir amb alegria el retorn de les quinzenes italianes al Monoprix del barri. Tot plegat estava ben organitzat, organitzat de manera humana; en tot plegat podia haver-hi felicitat; si hagués volgut millorar-ho, no hauria sabut com.

El matí del 15 de juliol va recollir a la paperera de l’entrada del bloc un prospecte cristià. Diversos relats de vida convergien en un final idèntic i feliç: la trobada per el Crist ressuscitat. Es va interessar una estona per la història d’una noia («Isabelle es trobava en estat de xoc, perquè es jugava el curs universitari»), va haver de reconèixer que sentia més afinitat per l’experiència de Pavel («Per a Pavel, oficial de l’exèrcit txec, comandar una estació d’encalç de míssils era l’apogeu de la seva carrera militar»). No li costava transposar al seu propi cas l’anotació següent: «En tant que tècnic especialitzat, format en una acadèmia reputada, Pavel hauria hagut de trobar gust a la vida. Malgrat això era infeliç, sempre en busca d’una raó de viure».

El catàleg dels 3 Suïsses, per la seva banda, semblava fer una lectura més històrica del malestar europeu. Ja implícita a les primeres pàgines, la consciència d’una mutació de civilització a venir trobava una formulació definitiva a la pàgina 17; Michel va meditar unes hores sobre el missatge contingut en les dues frases que definien la temàtica de la col·lecció: «Optimisme, generositat, complicitat, harmonia fan avançar el món. DEMÀ SERÀ FEMENÍ».

Al telenotícies de les vuit, Bruno Masure va anunciar que una sonda americana acabava de detectar rastres de vida fòssil al planeta Mart. Es tractava de formes bacterials, probablement d’arqueobactèries metàniques. Així, en un planeta pròxim a la Terra havien pogut organitzar-se macromolècules biològiques, elaborar estructures autoreproductibles vagues compostes per un nucli primitiu i una membrana mal coneguda; després s’havia aturat tot, sens dubte sota l’efecte d’una variació climàtica: la reproducció havia esdevingut més i més difícil, abans d’interrompre’s del tot. La història de la vida a Mart es manifestava com una història modesta. No obstant això (i Bruno Masure semblava que no en fos plenament conscient), aquell minirelat d’un fracàs un pèl flàccid contradeia amb violència totes les construccions mítiques o religioses amb què s’afartava clàssicament la humanitat. No hi havia cap acte únic, grandiós i creador; no hi havia poble elegit, ni espècie o planeta elegit. Només hi havia, escampats per tot l’univers, intents incerts i en general poc convincents. Tot plegat era d’una monotonia carregosa. L’ADN de les bactèries marcianes semblava exactament idèntic a l’ADN de les bactèries terrestres. Aquesta constatació el va sumir en una lleugera tristor, que ja en si era un senyal depressiu. Un investigador en estat normal, un investigador en bon estat de funcionament hauria hagut d’alegrar-se d’aquella identitat, de veure-hi la promesa de síntesis unificadores. Si l’ADN era idèntic arreu, devia haver-hi motius, motius profunds lligats a l’estructura molecular dels pèptids, o potser a les condicions topològiques de l’autoreproducció. Aquests motius profunds, devia ser possible descobrir-los; de més jove, se’n recordava, una perspectiva semblant l’hauria sumit en l’entusiasme.

Quan va conèixer Desplechin el 1982, Djerzinski acabava la tesi a la universitat d’Orsay. D’aquí venia que participés a les magnífiques experiències d’Alain Aspect sobre la no-separabilitat del comportament de dos fotons successivament emesos per un mateix àtom de calci; era l’investigador més jove de l’equip.

Precisos, rigorosos, perfectament documentats, els experiments d’Aspect havien de tenir un ressò considerable en la comunitat científica: per primera vegada, segons l’opinió general, es donava una refutació completa a les objeccions fetes per Einstein, Podolsky i Rosen el 1935 formalisme quàntic. Les desigualtats de Bell derivades a partir d’hipòtesis d’Einstein eren clarament violades, els resultats s’acordaven perfectament amb les prediccions de la teoria dels quanta. Amb això no quedaven sinó dues hipòtesis: o bé les propietats amagades que determinen el comportament de les partícules eren no locals, és a dir que les partícules podien tenir l’una sobre l’altra una influència instantània a una distància arbitrària; o bé calia renunciar al concepte de partícula elemental dotada, a falta d’observacions, de propietats intrínseques: llavors es desembocava en un buit ontològic profund —si no és que un adoptava un positivisme radical i es limitava a desenvolupar el formalisme matemàtic predictiu dels observables, renunciant definitivament a la idea de realitat subjacent. Naturalment, aquesta segona opció va ser la que va adoptar la majoria d’investigadors.

La primera relació dels experiments d’Aspect va ser publicada en el número 48 de la Physical Review, amb el títol «Experimental realization of Einstein-Podolsky-Rosen Gedankexperiment: a new violation of Bell’s inequalities». Djerzinsky cosignava l’article. Al cap d’uns dies, va rebre la visita de Desplechin. Als quaranta-tres anys, aquest dirigia llavors l’Institut de biologia molecular del CNRS a Gif-sur-Yvette. Cada vegada era més conscient que se’ls escapava alguna cosa fonamental en el mecanisme de les mutacions de gens; i aquesta cosa probablement involucrava fenòmens més profunds que operaven a nivell atòmic.

La seva primera entrevista va tenir lloc a l’habitació de Michel, a la residència universitària. Desplechin no es va estranyar de la tristor i austeritat del lloc: s’esperava una cosa d’aquest estil. La conversa es va prolongar fins ben entrada la nit. L’existència d’una llista finida d’elements químics fonamentals, va recordar Desplechin, era el que havia impulsat les primeres reflexions de Niels Bohr, en els anys 10. Una teoria planetària de l’àtom basada en els camps electromagnètics i gravitacionals havia de dur normalment a una infinitat de solucions, a una infinitat de cossos químics possibles. No obstant això, l’univers sencer era compost a partir d’un centenar d’elements; aquesta llista era inamovible i rígida. Una situació tal, profundament anormal des del punt de vista de les teories electromagnètiques clàssiques i de les equacions de Maxwell, havia de dur finalment, va recordar encara, al desenvolupament de la mecànica quàntica. La biologia, al seu parer, es trobava a hores d’ara en una situació semblant. L’existència, en tot el regne animal i vegetal, de macromolècules idèntiques, d’ultraestructures cel·lulars invariables no podia, segons ell, explicar-se pels límits imposats per la química clàssica. D’una o altra manera, encara impossible d’elucidar, el nivell quàntic havia d’intervenir directament en la regulació dels fenòmens biològics. En això hi havia tot un camp de recerca, completament nou.

Aquell primer vespre, Desplechin va quedar impressionat per l’esperit obert i la calma del seu jove interlocutor. El va convidar a sopar a casa seva, a la rue de l’École Polytechnique, el dissabte següent. També hi seria un dels seus col·legues, un bioquímic autor de treballs sobre els ARN-transcriptàtics.

En arribar a casa de Desplechin, Michel va tenir la sensació de trobar-se en el decorat d’una pel·lícula. Mobles de fusta clara, rajoles de terra cuita, kilims afgans, reproduccions de Matisse… Fins aleshores només havia sospitat l’existència d’aquell ambient benestant, cultivat, d’un gust refinat i segur; ara podia imaginar la resta, la casa de camp a Bretanya, potser el mas al Lubéron. «I som-hi amb els quintets de Bartok…», va pensar de passada tot encetant l’entrant. Era un àpat amb xampany; les postres, una charlotte de gerds i maduixes, anaven acompanyades amb un rosat semisec excel·lent. Va ser en aquell moment que Desplechin li va exposar el seu projecte. Podia obtenir la creació d’una plaça de contractual en la seva unitat de recerques de Gif; caldria que Michel adquirís algunes nocions complementàries de bioquímica, però això podria anar de pressa. Al mateix temps, supervisaria la preparació de la seva tesi doctoral; un cop feta la tesi, Michel podria obtenir la plaça definitiva.

Michel va fer una ullada a una estatueta khmer, al centre de la xemeneia; de línies molt pures, representava Buda en actitud d’invocació a la terra. Es va esclarir la veu, i va acceptar la proposta.

L’extraordinari progrés de la instrumentació i de les tècniques de marcatge radioactiu al llarg del decenni següent va permetre acumular un nombre de resultats considerable. Tot i així, pensava avui Djerzinski, comparat amb les qüestions teòriques que havia plantejat Desplechin a la primera entrevista, no havien avançat ni una passa.

En plena nit el van tornar a intrigar les bactèries marcianes; va trobar una quinzena de missatges a Internet, la majoria provinents d’universitats americanes. Adenina, guanina, timina i citosina havien estat trobades en proporcions normals. Una mica per avorriment, es va connectar amb el site d’Ann Arbor; hi havia una comunicació sobre l’envelliment. Alicia Marcia. Coelho havia evidenciat la pèrdua de seqüències codificadores d’ADN en la divisió repetida de fibroblasts procedents de músculs llisos; això tampoc no era una sorpresa. Coneixia la tal Alicia: ella l’havia desflorat deu anys enrere, després d’un àpat massa remullat en un congrés de genètica a Baltimore. Estava tan borratxa que havia estat incapaç d’ajudar-lo a descordar-li els sostenidors. Havia estat un moment laboriós, penós i tot; acabava de separar-se del marit, li va confiar mentre ell batallava amb els gafets. Després tot havia anat amb normalitat; s’havia estranyat de veure que trempava, que ejaculava i tot a la vagina de la investigadora sense sentir ni el més mínim plaer.