22
«Saorge-Última estació»

Potser tot plegat havia d’acabar així; potser no hi havia altre remei, altra sortida. Potser calia desenredar el que havia estat enredat, acomplir el que havia estat esbossat. Així, Djerzinski havia d’anar a aquell lloc anomenat Saorge, a 44° latitud nord i 7°30 longitud est; i a una mica més de 500 metres d’altitud. A Niça va baixar a l’hotel Windsord, un hotel de semiluxe bastant tifa, amb una de les habitacions decorada pel mediocre artista Philippe Perrin. L’endemà va agafar el tren Niça-Tende, conegut per la seva bellesa. El tren va travessar el suburbi nord de Niça, amb els seus HLM plens de moros, els seus cartells publicitaris del Minitel rosa i el seu 60% de punts pel Front national. Després de la parada de Peillon-Saint-Thècle, va endinsar-se en un túnel; a la sortida del túnel, en la llum enlluernadora, Djerzinski va veure a la dreta la silueta al·lucinant del poble suspès de Peillon. Travessaven el que es coneix pel nom d’arrière-pays niçois; venia gent de Chicago o de Denver per contemplar les belleses de l’arrière-pays niçois. Després van encaixonar-se al congost de la Roya. Djerzinski va baixar a l’estació de Fanton-Saorge; no duia equipatge; era a final de maig. Va baixar a l’estació de Fanton-Saorge i va caminar una mitja hora. A mig camí va haver de travessar un túnel; no hi havia gens de trànsit.

Segons la Guia del rodamón que havia comprat a l’aeroport d’Orly, el poble de Saorge, amb les seves cases altes escalonades en grades, vertiginosament encinglerat damunt de la vall, tenia «quelcom de tibetà»; era possible. El cas és que allà havia decidit morir Janine, la seva mare, rebatejada amb el nom de Jane, després d’haver passat més de cinc anys a Goa, a la part occidental de la península índia.

—Vaja, aquí és on va decidir venir, perquè no devia pas decidir dinyar-la —va corregir Bruno—. Sembla ser que la molt puta s’havia convertit a l’Islam —a través de la mística sufí, una collonada d’aquestes. S’havia instal·lat amb una colla de penjats que vivien en una casa abandonada, lluny del poble. Com que els diaris no en parlen, ens figurem que els penjats i els hippies han desaparegut. Al contrari, cada dia n’hi ha més, amb l’atur es multipliquen, es pot dir que pul·lulen i tot. He fet la meva investigació… —Va abaixar la veu—. La trampa és que es fan dir neorurals, però en realitat no foten cop, es limiten a cobrar l’RMI i un subsidi per l’agricultura de muntanya, una enganyifa.

Va brandar el cap amb sorna, va buidar el got d’un glop, va demanar-ne un altre. Havia quedat amb Michel a l’únic cafè del poble, Chez Gilou. Amb les seves postals porques, les fotos de truites de riu emmarcades i el cartell de la «Petanca saorgiana» (el comitè director de la qual no comptava menys de catorze membres), el lloc evocava a la perfecció un ambient Caça-Pesca-Natura-Tradició, als antípodes del moviment neowoodstockià vituperat per Bruno. Amb cautela, aquest es va treure de la cartera un full de propaganda titulat SOLIDARITAT AMB LES OVELLES BRIGASQUES!

—L’he picat aquesta nit… —va dir en veu baixa—. Ahir al vespre vaig estar xerrant amb els ramaders. No ho poden aguantar, estan furiosos, els delmen literalment les ovelles. La culpa és dels ecologistes i del Parc Nacional del Mercantour. Han reintroduït llops, bandades de llops. Es mengen les ovelles!… —El seu to de veu havia pujat de cop, bruscament es va posar a sanglotar. En el seu missatge a Michel, Bruno indicava que vivia de nou a la clínica psiquiàtrica de Verrières-le-Buisson, de manera «probablement definitiva». Pel que semblava, l’havien deixat sortir en aquella ocasió.

—Així que la nostra mare s’està morint… —el va tallar Michel, que volia anar al gra.

—Això mateix! Al cap d’Agda és igual, pel que sembla han tancat la zona de dunes al públic. La decisió es va prendre sota la pressió de la Societat Protectora del Litoral, que està en mans dels ecologistes. La gent no feia cap mal, cardava en pau, però es veu que això destorba els xatracs, una mena de pardals. A prendre pel cul els pardals! —es va engrescar Bruno—. Volen impedir que cardem i mengem formatge d’ovella, són una colla de nazis. Els socialistes en són còmplices. Estan en contra de les ovelles perquè les ovelles són de dretes, mentre que els llops són d’esquerres; no obstant els llops s’assemblen als pastors alemanys, que són d’extrema dreta. Qui has de creure?

Va brandar el cap, ombrívol.

—A quin hotel t’estàs a Niça? —va preguntar de cop i volta.

—Al Windsor.

—Per què el Windsor? —Bruno tornava a exaltar-se—. Que tens gustos de luxe, ara? Què et pica? Personalment —martellejava les frases amb energia creixent—, guardo fidelitat als hotels Mercure! T’has pres la molèstia d’informar-te, almenys? Sabies que l’hotel Mercure «Badia dels Àngels» té un sistema de tarifes decreixents segons l’estació? En zona blava, l’habitació costa 330 francs! El preu d’un dos estrelles! Amb un confort institucional de tres estrelles, una vista al passeig dels anglesos i servei d’habitacions les 24 hores del dia!

Ara Bruno gairebé udolava. Malgrat el comportament un pèl extravagant del seu client, l’amo de Chez Gilou (es deia Gilou?, podia ser) escoltava amb atenció. Les històries de diners i de relació qualitat-preu sempre interessen molt els homes, és un tret característic.

—Ah, ja ve l’Inútil! —va dir Bruno amb un to engrescat, completament canviat, mentre assenyalava un jove que acabava d’entrar al cafè. Devia tenir vint-i-dos anys. Amb uns pantalons militars i una samarreta Greenpeace, tenia la pell fosca, els cabells negres trenats; vaja, seguia la moda rasta.

—Hola Inútil —va dir Bruno animant-se—, et presento el meu germà. Anem a veure la vella?

L’altre va assentir sense dir res; per un o altre motiu, devia haver decidit no respondre a les provocacions.

El camí sortia del poble i anava pujant suaument, per la falda de la muntanya, en direcció a Itàlia. A l’altra banda d’un turó elevat van desembocar en una vall molt ampla, entre pendissos de bosc; la frontera quedava a uns deu quilòmetres. Cap a llevant es veien cims nevats. El paisatge, perfectament desert, donava una impressió d’amplària i de serenitat.

—El metge ha tornat a passar —va explicar Hippie-el-Negre—. No se la pot traslladar, i de totes maneres no hi ha res a fer. És la llei de la Natura… —va dir amb un to seriós.

—El sents? —va dir Bruno amb befa—. Has sentit aquest inútil? «La natura», no tenen altra paraula a la boca. Ara que està malalta tenen pressa que es mori, com un animal al cau. Inútil, és la meva mare! —va dir amb grandiloqüència—. I has vist el seu look? —va seguir—. Els altres són iguals, només que pitjors. Són per cagar-s’hi.

—El paisatge és molt bonic, per aquí —va respondre distretament Michel.

La casa era gran i baixa, de pedra basta, amb una teulada de llicorella; estava situada prop d’una font. Abans d’entrar, Michel es va treure de la butxaca una màquina fotogràfica Canon Prima Mini (zoom retractable 38-105mm, 1290 francs a la FNAC). Va fer una volta sencera sobre ell mateix, va enfocar molta estona abans de disparar la foto, i es va reunir amb els altres.

A més de Hippie-el-Negre, a la sala principal hi havia un ésser indistint i rossenc del sexe femení, probablement una holandesa, que feia un ponxo de mitja prop de la llar, i un hippie més vell, amb llargs cabells grisos, una barba també grisa, una cara fina de cabra intel·ligent.

—És aquí… —va dir Hippie-el-Negre. Va apartar un pany de tela clavat a la paret i els va introduir a l’habitació del costat. Certament va ser amb interès que Michel va observar la dona marronosa, aclofada al fons del llit, que els va seguir amb la mirada quan penetraven a l’habitació. Fet i fet, era només la segona vegada que veia la seva mare, i tot feia pensar que seria la darrera. D’entrada li va cridar l’atenció la seva magror extrema, que li marcava els pòmuls i li feia els braços torçats. El color de la pell era terrós, molt fosc; li costava respirar, es veia que estava a les acaballes; però per sobre del nas, que semblava ganxut, els ulls brillaven, immensos i blancs en la penombra. Es va acostar amb cautela a la silueta estirada.

—No et preocupis —va dir Bruno—, ja no pot parlar.

Potser no podia parlar, però es veia que era conscient. El reconeixia? Segurament que no. Potser el confonia amb el seu pare; era ben possible, Michel sabia que s’assemblava moltíssim al seu pare quan tenia la seva edat. I, diguin el que diguin, alguns éssers tenen un paper fonamental en la nostra vida, li fan fer un tomb radical, la parteixen positivament en dos. Per a Janine, que s’havia canviat el nom pel de Jane, hi havia hagut un abans i un després del pare de Michel. Abans de coneixe’l no era més que una burgesa llibertina i amb peles; després de la trobada s’havia de convertir en una altra cosa, francament més catastròfica. La paraula «trobada» és un dir, d’altra banda, ja que en el fons no s’havien trobat mai. S’havien creuat, havien procreat i prou. El misteri que hi havia al fons de Marc Djerzinski, ella no havia aconseguit entendre’l; ni tan sols apropar-s’hi. Hi pensava, en aquella hora que la seva vida calamitosa tocava a la fi? No era gens inversemblant. Bruno es va deixar caure feixugament en una cadira al costat del llit.

—No ets altra cosa que una puta vella… —va emetre amb to didàctic—, et mereixes dinyar-la.

Michel va seure davant seu, al capçal del llit, i va encendre un cigarret.

—Has volgut que t’incineressin? —va prosseguir Bruno amb ímpetu—. Endavant, seràs incinerada. Ficaré el que quedi de tu en un pot, i cada matí, quan em desperti, em pixaré a les teves cendres.

Va brandar el cap amb satisfacció; Jane va fer un soroll ronc de gola. En aquell moment va reaparèixer Hippie-el-Negre.

—Voleu beure alguna cosa? —va proferir en un to glacial.

—I tant, col·lega! —va bramar Bruno—. Són coses de preguntar? Destapa una ampolla, Inútil!

El noi va sortir i va tornar amb una ampolla de whisky i dos gots. Bruno es va servir a pler, es va empassar un primer glop.

—Dispensi’l, està trasbalsat… —va fer Michel amb una veu gairebé inaudible.

—Això mateix —va confirmar el seu germanastre—, respecta la nostra pena, Inútil.

Va buidar el got amb un espetec de la llengua, es va tornar a servir.

—Els convé estar-se quiets, als mariques… —va comentar—. La vella els ha llegat tot el que tenia, i saben molt bé que els fills tenen drets inalienables sobre l’herència. Si volguéssim contestar el testament, estaríem segurs de guanyar.

Michel va callar, no tenia ganes de discutir aquella qüestió. El silenci es va instal·lar, ben perceptible. Al costat tampoc no parlava ningú; se sentia el respir ronc i afeblit de la moribunda.

—Ha volgut conservar la joventut, i res més… —va dir Michel amb veu fatigada i tolerant—. Ha tingut ganes de tractar amb joves, i que sobretot no fossin els seus fills, els fills li recordaven que pertanyia a una generació antiga. No és gaire difícil d’explicar, ni d’entendre. Tinc ganes d’anar-me’n, ara. Creus que morirà aviat?

Bruno va arronsar-se d’espatlles en senyal d’ignorància. Michel es va aixecar i va passar a l’altra sala; Hippie-el-Gris estava sol, pelant pastanagues biològiques. Va intentar fer-li preguntes, esbrinar què havia dit el metge; però el vell marginal només donava informacions vagues i sense relació amb el tema.

—Era una dona lluminosa… —va subratllar amb la pastanaga a la mà—. Pensem que està a punt per morir, perquè ha assolit un nivell de realització espiritual prou avançat.

Què volien dir amb això? Més valia no entrar en detalls. Era evident que el vell no pronunciava paraules de debò, es limitava a fer soroll amb la boca. Michel va girar-li l’esquena amb impaciència i va tornar amb Bruno.

—Aquests hippies imbècils… —va fer tot seient altre cop—, continuen convençuts que la religió és una activitat individual basada en la meditació, la recerca espiritual, etc. Són incapaços d’adonar-se que, al contrari, és una activitat purament social, basada en la fixació de ritus, de regles i de cerimònies. Segons Auguste Comte, la religió no té altre paper que el de conduir l’espècie humana a una unitat perfecta.

—Auguste Comte, tu també! —va intervenir Bruno amb ràbia—. A partir del moment en què no creus en la vida eterna, no hi ha religió possible. I si la societat és impossible sense religió, com sembles creure, no hi ha societat possible. Em fas pensar en aquests sociòlegs que s’imaginen que el culte de la joventut és una moda efímera que va néixer als anys 50, que va culminar als 80, etc. En realitat, l’home sempre ha estat terroritzat per la mort, no ha pogut acarar mai sense terror la perspectiva de la seva desaparició, ni la del seu declivi. De tots els béns terrenals, la joventut física és el més valuós, això és una evidència; i avui dia ja no creiem en res més que en els béns terrenals. Si el Crist no ha ressuscitat, diu sant Pau amb franquesa, llavors la nostra fe és vana. El Crist no ha ressuscitat; ha perdut el combat contra la mort. He escrit un guió de pel·lícula paradisíaca sobre el tema de la Jerusalem Nova. La pel·lícula passa en una illa poblada només de dones nues i de gossos de petita estatura. De resultes d’una catàstrofe biològica han desaparegut els homes, així com la quasi totalitat de les espècies animals. El temps s’ha parat, el clima és invariablement suau; els arbres donen fruita tot l’any. Les dones són eternament núbils i fresques, els gossets eternament eixerits i alegres. Les dones es banyen i s’amanyaguen, els gossets juguen i s’empaiten al seu voltant. Són de tots colors i de totes les races: hi ha canitxos, foxterriers, grifons de Brussel·les, Shi-Tzu, Cavaliers King Charles, yorkshires, maltesos, westies i harrier beagles. L’únic gos de gran talla és un labrador, entenimentat i dolç, que fa de conseller prop dels altres. L’únic rastre d’existència masculina és un vídeo amb una gran tria d’intervencions televisives d’Edouard Balladur; aquest vídeo té un efecte calmant en algunes dones, i en la majoria dels gossos. També hi ha un vídeo de La vida dels animals, presentat per Claude Darget; no el miren mai, però serveix de memòria, de testimoniatge de la barbàrie de les èpoques anteriors.

—Et deixen escriure, doncs… —va dir suaument Michel. No estava sorprès. La majoria de psiquiatres veuen amb bons ulls els gargots dels seus pacients. No és que els atribueixin cap mena de valor terapèutic, però és una ocupació com una altra, pensen, més val això que lacerar-se els braços a cops de navalla.

—Bé hi ha algun petit drama en aquesta illa —va prosseguir Bruno amb una veu commosa—. Per exemple, un dia, un dels gossets s’aventura massa lluny nedant pel mar. Per sort la seva mestressa s’adona que està en perill, salta en una barca, rema a cor que vols i aconsegueix pescar-lo a l’últim moment. El pobre gosset ha begut massa aigua, s’ha desmaiat i sembla que morirà; però la seva mestressa aconsegueix reanimar-lo fent-li la respiració artificial, i tot acaba molt bé, el gosset torna a estar alegre.

Va callar de sobte. Feia una cara serena, gairebé extàtica. Michel es va mirar el rellotge, i va mirar al seu voltant. La seva mare ja no feia cap soroll. Eren gairebé les dotze; hi havia una calma absoluta. Es va aixecar, va tornar a la sala central. Hippie-el-Gris s’havia esfumat, deixant les pastanagues a l’estacada. Es va servir una cervesa, va caminar fins a la finestra. La vista cobria quilòmetres de pendissos d’avets. Entre els cims nevats es distingia a la llunyania el miralleig blavós d’un llac. L’atmosfera era suau i carregada de sentors; era un matí de primavera preciós.

Era allà des de feia una estona indefinible i la seva atenció, deslligada del seu cos, flotava serenament entre els cims, quan el va fer tornar a la realitat una cosa que al principi li va fer l’efecte d’un udol. Li van caldre uns segons per reorganitzar les seves percepcions auditives, i va anar de pressa cap a l’habitació. Assegut com abans al peu del llit, Bruno cantava a plens pulmons:

Inconseqüents; inconseqüents, lleugers i pallassos, així són els homes. Bruno es va aixecar per cantar encara més fort l’estrofa següent:

En el silenci que va seguir aquella demostració vocal, es va sentir nítidament una mosca que travessava l’aire de la sala abans de posar-se damunt la cara de Jane. Els dípters es caracteritzen per la presència d’un sol parell d’ales membranoses implantades a la segona anella del tòrax, un parell de balancers (que serveixen per equilibrar el vol) implantats a la tercera anella, i unes peces bucals picadores o xucladores. Al moment en què la mosca s’aventurava per la superfície de l’ull, Michel es va ensumar alguna cosa. Es va acostar a Jane, sense tocar-la.

—Em sembla que és morta —va dir després d’examinar-la una estona.

El metge va confirmar el diagnòstic. L’acompanyava un empleat de l’ajuntament, i aquí van començar els problemes. On desitjaven transferir el cos? Un panteó familiar, potser? Michel no en tenia ni la més remota idea, se sentia exhaust i confús. Si haguessin sabut desenvolupar relacions familiars cordials i afectuoses, no haurien fet el paper que feien ara, cobrint-se de ridícul davant d’un empleat de l’ajuntament, que d’altra banda es mostrava correcte. Bruno es desinteressava completament de la situació; assegut una mica a part, havia començat una partida de Tetris amb la consola.

—Doncs bé… —va seguir l’empleat—, podem proposar-los una concessió al cementiri de Saorge. Ho tindran una mica lluny per venir a visitar-la, sobretot si no són de la regió; però pel que fa al transport és la solució més pràctica. L’enterrament podria tenir lloc aquesta tarda mateix, per ara no anem gaire apretats. Suposo que no hi haurà problemes amb el permís d’inhumació.

—Cap problema! —va fer el metge amb una cordialitat una mica excessiva—, he dut els formularis…

Va treure un petit paquet de fulls amb un somriure tot cofoi.

—Merda, he pringat… —va dir Bruno a mitja veu. En efecte, la consola va emetre una musiqueta alegre.

—També està d’acord amb la inhumació, senyor Clément? —va preguntar l’empleat forçant la veu.

—De cap manera! —Bruno es va redreçar d’un bot—. La meva mare volia que la incineressin, hi donava una importància extrema!

L’empleat va fer cara de preocupat. El municipi de Saorge no estava equipat per una incineració; es tractava d’un material molt específic, que no es justificava atès el volum de les demandes. No, realment, ho veia difícil.

—És la darrera voluntat de la meva mare… —va dir Bruno amb importància.

El silenci va tornar. L’empleat rumiava a tota marxa.

—Sí que hi ha un crematori, a Niça… —va dir tímidament—. Podríem preveure un transport d’anada i tornada, si és que es posen d’acord per una inhumació al municipi. Naturalment, les despeses anirien a càrrec seu…

No va respondre ningú.

—Vaig a trucar… —va seguir—, abans que res cal preguntar els horaris d’incineració.

Va consultar la seva agenda, va treure un telèfon mòbil i ja començava a marcar el número quan Bruno va intervenir altre cop.

—Deixem-ho estar… —va dir amb un gest ample—, l’enterrarem aquí. La seva darrera voluntat, tant se’ns en fot. Pagues tu! —va dir amb autoritat a Michel.

Sense discutir, aquest es va treure el talonari i va preguntar pel preu d’una concessió per trenta anys.

—És una bona elecció —va confirmar l’empleat—. Amb una concessió per trenta anys, tens temps de pensar-t’ho.

El cementiri estava situat a un centenar de metres per damunt del poble. Dos homes en mono duien el fèretre. Havien triat el model més corrent de fusta de pi, emmagatzemat en una sala municipal; els serveis funeraris semblaven organitzats de primera, a Saorge. Era al final de la tarda, però el sol encara picava. Bruno i Michel caminaven l’un al costat de l’altre, a dues passes enrere dels homes; Hippie-el-Gris era amb ells, havia volgut acompanyar Jane a la seva última estança. El camí era pedregós, àrid, i tot plegat devia tenir un sentit. Un rapinyaire —probablement un aligot— planava lentament, a mitja altura, pels aires.

—Això deu estar plagat de serps… —va inferir Bruno.

Va recollir una pedra blanca molt esmolada. Just abans de girar cap al cementiri, com per confirmar les seves paraules, va aparèixer un escurçó entre dos matolls contra la paret del recinte, Bruno va apuntar i va llançar el roc amb totes les forces. La pedra va esclatar contra el mur, fallant de poc el cap del rèptil.

—Les serps tenen el seu lloc en la natura… —va fer observar Hippie-el-Gris amb certa severitat.

—Jo en la natura m’hi pixo, col·lega! M’hi cago i m’hi pixo! —Bruno tornava a estar sulfurat—. Natura de merda… natura dels pebrots! —va remugar amb violència uns minuts més. Tanmateix, es va comportar quan baixaven el cos, limitant-se a emetre diversos cloqueigs i brandaments de cap, com si l’esdeveniment li suggerís pensaments inèdits, però encara massa borrosos per ser expressats de manera explícita. Després de la cerimònia, Michel va donar una bona propina als dos homes; va suposar que s’estilava. Li quedava un quart d’hora per agafar el tren; Bruno va decidir anar-se’n amb ell.

Es van dir adéu a l’andana de l’estació de Niça. Encara no ho sabien, però no es tornarien a veure.

—Tot bé, a la clínica? —va preguntar Michel.

—Sí, sí, de conya amb el liti —Bruno va fer un somriure murri—. No hi tornaré tot seguit, tinc tota la nit per davant. Aniré a un bar de putes, a Niça n’està ple. —Va arrugar el front, estava preocupat—. Amb el liti no trempo, però tant se val, també m’agrada.

Michel va assentir distretament, va pujar al vagó: havia reservat llitera.