3

El desig sexual es dirigeix essencialment als cossos joves, i l’investiment progressiu del camp de la seducció per part de les noies molt joves no va ser en el fons més que un retorn a la normalitat, un retorn a la veritat del desig anàleg al retorn a la veritat dels preus després d’un escalfament anormal de la borsa. No per això les dones que havien tingut vint anys cap allà als «anys 68» van deixar de trobar-se, als quaranta, en una situació preocupant. Generalment divorciades, no podien comptar gaire amb aquesta conjugalitat —cordial o abjecta— per a la ràpida desaparició de la qual s’havien escarrassat. Sent així que formaven part d’una generació —la primera a un tal extrem— que havia proclamat la superioritat de la joventut sobre l’edat madura, només podien pas estranyar-se de veure’s menyspreades per la generació que les havia de reemplaçar. Finalment, el culte al cos que amb tanta força havien contribuït a instaurar només podia dur-les, a mesura que les carns se’ls estovaven, a sentir per elles mateixes un fàstic més i més viu —fàstic anàleg, d’altra banda, al que podien llegir en la mirada dels altres.

Els homes de la seva edat es trobaven grosso modo en la mateixa situació; però aquesta comunitat de destí no havia d’engendrar cap mena de solidaritat entre aquells éssers: arribats els quaranta, els homes, en conjunt, seguien buscant dones joves, i de vegades amb un cert èxit, en tot cas per als que, esquitllant-se hàbilment en el joc social, havien assolit una certa posició intel·lectual, financera o mediàtica; per a les dones, en la quasi totalitat dels casos, els anys de maduresa van ser els del fracàs, de la masturbació i de la vergonya.

Lloc privilegiat de llibertat sexual i d’expressió del desig, l’Espai del Possible havia d’esdevenir naturalment, i més que qualsevol altre, un lloc de depressió i d’amargor. Adéu els membres humans entrellaçant-se a la clariana, sota la lluna plena! Adéu les celebracions quasi dionisíaques dels cossos untats d’oli, sota el sol del migdia! Així repapiejaven els quadragenaris, tot observant-se les polles estovades i els sacsons adiposos.

Els primers tallers d’inspiració semireligiosa van aparèixer a l’Espai el 1987. Naturalment, el cristianisme quedava exclòs; però una mística exòtica suficientment borrosa podia, per a aquells éssers en el fons bastant febles d’esperit, harmonitzar-se amb el culte al cos que seguien professant contra tota raó. Els tallers de massatge sensitiu o d’alliberació de l’orgona persistien, és clar; però es va notar un interès creixent per l’astrologia, el tarot egipci, la meditació sobre els xakres, les energies subtils. Van organitzar-se «trobades amb l’Àngel»; van aprendre a sentir la vibració dels cristalls. El xamanisme siberià va fer una entrada remarcada el 1991, quan el curset iniciàtic prolongat en una sweat lodge alimentada amb les brases sagrades va tenir com a resultat la mort d’un dels participants per aturada de cor. El tantra —que reunia fregament sexual, espiritualitat difusa i egoisme profund— va tenir un èxit particularment viu. En uns anys l’Espai —com tants altres lloc a França o a l’Europa occidental— va esdevenir finalment un centre New Age relativament buscat, tot conservant un segell hedonista i llibertari més aviat «anys 70» que li assegurava una certa singularitat en el mercat.

Després d’esmorzar Bruno va tornar a la tenda, va dubtar si masturbar-se (el record de les adolescents no havia minvat gens) finalment se’n va abstenir. Aquelles noies trastocadores devien ser el fruit de les veteranes del 68 que rondaven, en files més denses, pel perímetre del càmping. Així, algunes d’aquelles putes velles havien aconseguit reproduir-se, malgrat tot. El fet va sumir Bruno en meditacions borroses i desagradables. Va obrir brutalment la cremallera de la tenda iglú; el cel era blau. Per entre els pins flotaven nuvolets, com esquitxos d’esperma; el dia seria radiant. Va consultar el programa de la setmana: havia triat l’opció número 1, Creativitat i relaxació. Al matí podia optar entre tres tallers: mim i psicodrama, aquarel·la, escriptura suau. Psicodrama no, gràcies, ja li havia tocat un cap de setmana en un castell prop de Chantilly: unes assistents en sociologia de cinquanta anys es rebolcaven sobre estores de gimnàstica tot reclamant el seu osset al papà; més valia evitar-ho. L’aquarel·la era temptadora, però devia tenir lloc a l’aire lliure: eixarrancar-se entre la pinassa, amb els insectes i tots els problemes, per acabar amb una pastarada, era l’activitat idònia?

L’animadora del taller d’escriptura tenia els cabells llargs i negres, una boca gran subratllada amb pintallavis (de la mena comunament anomenada «boca mamona»); duia una túnica i malles negres. Guapa, amb classe. Puta vella igualment, va pensar Bruno tot arrupint-se a un lloc qualsevol, en el cercle vague delimitat pels participants. A la seva dreta una dona grossa amb cabells grisos, ulleres gruixudes, amb una pell que feia angúnia de tan terrosa, esbufegava fort. Feia pudor de vi, i això que no eren ni quarts d’onze.

—Per saludar la nostra presència comuna —va començar l’animadora—, per saludar la Terra i les cinc direccions, començarem el taller amb un moviment de hatha ioga que es diu salutació al sol. Va continuar amb la descripció d’una postura incomprensible; la borratxa, al seu costat, va emetre un primer rot. —Estàs cansada, Jacqueline… —va començar la iogui—, no facis l’exercici si no el sents en el teu cos. Estira’t, el grup es reunirà amb tu més tard.

En efecte, va caldre estirar-se, mentre la mestra kàrmica pronunciava un discurs lenitiu i buit, estil aigua mineral Contrexéville: «Entreu en una aigua meravellosa i pura. Aquesta aigua us banya els membres, el ventre. Doneu gràcies a la vostra mare la Terra. Us arrapeu amb confiança a la vostra mare Terra. Sentiu el vostre desig. Us doneu gràcies per aquest desig que us doneu», etc. Estirat al tatami ronyós, Bruno sentia com les dents li vibraven d’exasperació; al seu costat la borratxa rotava amb regularitat. Entre dos rots expirava amb grans «Haaaah…» que pretenien materialitzar el seu estat de relaxació. La subnormal kàrmica continuava el seu número, evocant les forces tel·lúriques que irradien el ventre i el sexe. Un cop recorreguts els quatre elements, satisfeta de la seva actuació, va concloure amb aquestes frases: «Heu passat la barrera del mental racional; heu establert el contacte amb els vostres plans profunds. Ara obriu-vos a l’espai il·limitat de la creació». «Toca’t els collons», va pensar amb ràbia Bruno mentre s’alçava amb penes i treballs. La seqüència d’escriptura va tenir lloc, seguida d’una presentació general i d’una lectura dels textos. Només hi havia una tia potable en aquell taller: una de pèl roig amb texans i samarreta, estava bastant bona, es deia Emma i era l’autora d’un poema completament insuls que parlava de bens lunars. En general tots els poemes exsudaven gratitud i alegria pel contacte retrobat, la nostra mare Terra i el nostre pare Sol, en resum. Va arribar el torn de Bruno. Amb veu llòbrega va llegir un text breu:

Els taxis són uns cabrons,

No es paren, els maricons.

—És el que experimentes… —va fer la iogui—. És el que experimentes, perquè no has superat les males energies que tens. Et noto carregat de plans profunds. Et podem ajudar, aquí i ara. Ens alçarem i ens tornarem a centrar en el grup.

Es van posar drets, van formar un cercle agafant-se de la mà. A contracor Bruno va agafar la mà de la borratxa a la seva dreta, a la seva esquerra la d’un vell barbut repel·lent que s’assemblava a Cavanna. Concentrada, serena al mateix temps, la mestra iogui va fer un «oom!» prolongat. I tornem-hi, tots es van posar a fer «oom!» com si no haguessin fet altra cosa a la vida. Amb valor, Bruno tractava d’integrar-se al ritme sonor de la demostració quan de cop i volta es va sentir desequilibrat a la dreta. La borratxa, hipnotitzada, s’estava desplomant com una massa. Li va deixar anar la mà, no va poder evitar la caiguda i es va trobar de genolls davant de la vella malparida, estirada d’esquena, que es bellugava damunt del tatami. La iogui es va interrompre un moment per constatar amb calma: «Sí, Jacqueline, fas bé d’estirar-te si ho sents en el teu cos». Aquell parell semblava que es coneguessin bé.

La segona seqüència d’escriptura va anar una mica millor; inspirat per una visió fugaç del matí, Bruno va aconseguir produir el poema següent:

M’airejo la polla

(toca’t la polla!)

A la piscina

(toca’t la tita!)

Em trobo Déu

Al solàrium,

Té els ulls molt bells,

Menja un llobarro.

On viu?

(toca’t el piu!)

Al paradís!

(toca’t el vit!)

—Hi ha molt d’humor… —va comentar la iogui amb una lleugera reprovació. —Una mística… —va aventurar la rotadora—. Una mística més aviat al buit… Com s’ho faria? Fins quan ho suportaria? Valia la pena? Bruno s’interrogava de debò. Acabat el taller, es va precipitar cap a la tenda sense ni provar d’establir conversa amb la del pèl roig; necessitava un whisky abans de dinar. A la vora del seu emplaçament va ensopegar una de les adolescents que havia guipat a la dutxa; amb un gest graciós, que li feia pujar els pits, recollia les calcetes de randa que havia estès el dia abans. Bruno se sentia a punt d’explotar en l’atmosfera i d’escampar-se en filaments greixosos pel càmping. Què havia canviat, exactament, des de la seva adolescència? Tenia els mateixos desigs, amb la consciència que probablement no els podria satisfer. En un món que nomes respecta la joventut, els éssers són devorats a poc a poc. Al dinar, va localitzar una catòlica. No era difícil, duia una gran creu de ferro al coll; a més, tenia aquelles parpelles inflades per sota, aquelles que fan la mirada profunda, característiques de la dona catòlica, fins i tot de la mística (de vegades, també cal dir-ho, de l’alcohòlica). Llargs cabells negres, pell molt blanca, una mica esprimatxada però no estava gens malament. Davant seu seia una noia amb cabells d’un ros rogenc, estil suïssa-californiana: un metre vuitanta pel cap baix, cos perfecte, una salut que feia fàstic. Era la responsable del taller tantra. En realitat era nascuda a Créteil i es deia Brigitte Martin. A Califòrnia, s’havia fet operar els pits i iniciat a les místiques orientals; per torna, havia canviat de nom de pila. De tornada a Créteil animava durant el curs un taller tantra a les Flanades, sota el nom de Shanti Martin; la catòlica semblava admirar-la enormement. Al principi Bruno va poder participar a la conversa, que anava de dietètica natural —s’havia documentat sobre els gèrmens de blat. Però molt ràpidament es va desviar cap a temes religiosos, i aquí no podia seguir-la. Es podia assimilar Jesús a Krishna, o si no a què? Calia preferir Rintintin a Rusty? Si bé catòlica, a la catòlica no li agradava el papa; amb la seva mentalitat medieval, Joan Pau II frenava l’evolució espiritual d’Occident, tal era la seva tesi. —És veritat —va aprovar Bruno—, és un lluç. L’expressió, poc coneguda, li va valdre un escreix d’interès per part de les dues altres. —I el dalai-lama sap bellugar les orelles… —va concloure tristament tot acabant-se el bistec de soja.

Amb empenta, la catòlica es va aixecar sense prendre cafè. No volia arribar tard al taller de desenvolupament personal, Les regles del sí-sí. —Molt guai, el sí-sí! —va entonar la suïssa amb entusiasme tot aixecant-se al seu torn. —Gràcies per aquest intercanvi —va dir la catòlica a Bruno, girant el cap amb un somriure bonic. Apa, no se n’havia sortit tan malament. «Parlar amb aquestes pècores», pensava Bruno tot travessant el càmping una vegada més, «és com pixar en un urinari ple de burilles, o cagar en un vàter ple de compreses: les coses no entren, i es posen a fer pudor». L’espai separa les pells. La paraula travessa l’espai amb elasticitat, l’espai entre les pells. No percebudes, mancades d’eco, les seves paraules es podrien i feien pudor, era una cosa indiscutible. Però establerta la relació, la paraula també pot separar.

A la piscina, es va instal·lar en una gandula. Les adolescents s’agitaven estúpidament per tal d’aconseguir que els nois les tiressin a l’aigua. El sol era al zenit; cossos lluents i nus es creuaven al voltant de la superfície blava. Sense fer-ne cas, Bruno es va sumir en Els sis companys i l’home del guant, probablement l’obra mestra de Paul Jacques Bonzon, reeditat feia poc a la Bibliothèque verte. Sota el sol a penes tolerable, venia de gust retrobar les boires de Lió, la presència reconfortant del bon gos Kapi.

El programa de la tarda li donava elecció entre sensitive gestaltmassage, alliberació de la veu i rebirth en aigua calenta. A priori, el massatge feia pinta de més hot. Va tenir una mostra d’alliberació de la veu en pujar cap al taller de massatge: eren uns deu, molt excitats, que saltaven pertot arreu sota la direcció de la tantrista, esgaripant com galls d’indi esverats.

Al cim del turó, les taules, muntades amb cavallets i cobertes amb tovalloles, formaven un cercle vast. Els participants anaven despullats. Al centre del cercle, l’animador del taller, un de morè i baix que mirava guenyo, va encetar un breu historial del sensitive gestaltmassage: nascut dels treballs de Fritz Peris sobre el gestaltmassage o «massatge californià», havia anat integrant les aportacions del sensitiu fins a esdevenir —tal era el seu parer— el mètode de massatge més complet. Sabia que segons qui, a l’Espai, no compartia el seu punt de vista, però no desitjava entrar en la polèmica. Fos com fos —i aquesta seria la seva conclusió—, hi havia massatges i massatges; fins i tot es podia dir que no hi havia dos massatges idèntics. Fixats aquests preàmbuls, va encetar la demostració fent estirar una de les participants. —Sentir les tensions de la seva parella… —va fer observar acariciant-li les espatlles; la seva polla es gronxava a pocs centímetres dels llargs cabells rossos de la noia—. Unificar, unificar sempre… —va prosseguir untant-li els pits d’oli—. Respectar la integritat de l’esquema corporal… —Les seves mans baixaven cap al ventre, la noia havia tancat els ulls i obria les cuixes amb visible plaer.

—Vet aquí —va concloure—, ara treballareu en parelles. Circuleu, trobeu-vos en l’espai; doneu-vos el temps de trobar-vos. Hipnotitzat per l’escena precedent, Bruno va reaccionar amb retard, precisament a l’instant en què tot es decidia. La cosa consistia a acostar-se tranquil·lament a la parella cobejada, a aturar-se davant d’ella amb un somriure i a demanar-li amb calma: «Vols treballar amb mi?». Semblava que els altres coneixien la música, i en trenta segons tot estava engiponat. Bruno va llançar una mirada esverada al seu voltant i es va trobar cara a cara amb un home cepat i morè, pelut, amb un sexe gruixut. No se n’havia adonat, però només hi havia cinc ties per a set tios.

Gràcies a Déu, l’altre no semblava marica. Visiblement furiós, es va estirar de bocaterrosa sense dir res, va reclinar el cap sobre els braços creuats i es va esperar. «Sentir les tensions… respectar la integritat de l’esquema corporal…», Bruno anava afegint oli sense atrevir-se a passar dels genolls; el tipus estava immòbil com un tronc. Fins el cul era pelut. L’oli començava a degotar sobre la tovallola, devia tenir el tou de la cama completament amarat. Bruno va alçar el cap. Just al seu costat, dos homes estaven estirats d’esquena. Al seu veí de l’esquerra li grapejava els pectorals una noia, els seus pits es movien suaument; l’home tenia el nas a l’altura del cony. El radiocasset de l’animador emetia grans capes de sintetitzador a l’atmosfera; el cel era d’un blau rotund. Al seu voltant, les polles lluents d’oli de massatge es dreçaven lentament a la llum. Tot plegat era d’una realitat espantosa. Bruno no podia continuar. A l’altre extrem del cercle, l’animador prodigava consells a una parella. Bruno va recollir de pressa la motxilla i va baixar en direcció a la piscina. Al voltant de l’aigua era l’hora punta. Estirades a la gespa, unes dones nues xerraven, llegien o simplement prenien el sol. On es podria posar? Amb la tovallola a la mà, va encetar un recorregut erràtic a través de la gespa; trontollava, com qui diu, entre les vagines. Començava a dir-se que hauria de decidir-se quan va veure la catòlica conversant amb un home morè i rabassut, viu, cabells negres i ondulats, amb ulls riallers. Li va fer un senyal vague de reconeixement —ella no el va veure— i es va deixar caure a terra, a la vora. Un tipus va cridar el morè en passar: «Hola, Karim!». Aquest va agitar la mà en senyal de resposta sense interrompre el seu discurs. Ella escoltava en silenci, estirada d’esquena. Entre les cuixes magres tenia un conyet molt bonic, ben bombat, amb els pèls deliciosament rinxolats i negres. Mentre li parlava, Karim es fregava suaument els collons. Bruno va reclinar el cap a terra i es va concentrar en els pèls púbics de la catòlica, a un metre davant seu: era un món de dolçor. Es va adormir com un soc.

El 14 de desembre de 1967, l’Assemblea nacional adoptava en primera lectura la llei Neuwirth sobre la legalització de la contracepció; si bé encara no reemborsada per la Seguretat Social, la pastilla es vendria lliurement a les farmàcies. A aquest moment es remunta l’accés per a franges considerables de la població a l’alliberament sexual, abans reservat als quadres superiors, a les professions liberals i als artistes, i també a segons quins caps de petites i mitjanes empreses. La constatació és picant: aquest alliberament sexual ha estat presentat com un somni comunitari, quan en realitat es tracta d’un nou esglaó en la puixança històrica de l’individualisme. Com indica la bella paraula ménage, la parella i la família representaven el darrer illot de comunisme primitiu en el si de la societat liberal. L’alliberament sexual va tenir com a conseqüència la destrucció d’aquestes comunitats intermèdies, les darreres que separaven l’individu del mercat. Aquest procés de destrucció prossegueix a hores d’ara.

Després de l’àpat, el comitè de direcció de l’Espai del Possible solia organitzar partys. A priori sorprenent en un lloc tan obert a les noves espiritualitats, aquesta tria evidenciava el caràcter insuperable de la party com a sistema d’encontre sexual en una societat no comunista. Les societats primitives, feia observar Frédéric Le Dantec, també centraven les seves festes en la dansa, quan no era en la transa. Hi havia un equip de música i un bar instal·lats a la gespa central; i la gent remenava el cos, fins a altes hores, sota la lluna. Per a Bruno, era una segona possibilitat. De fet, les adolescents del càmping no freqüentaven gaire aquelles festes. Preferien sortir a les discoteques de la comarca (el Bilboquet, el Dynasty, el 2001, eventualment el Pirates), que proposaven festes temàtiques: espuma, striptease masculí o estrelles del porno. A l’Espai només hi quedaven dos o tres nois de tarannà encantat i sexe petit. Es limitaven a quedar-se a la tenda i gratar vagament una guitarra desafinada, bandejats pel menyspreu objectiu dels altres. Bruno se sentia pròxim a aquells joves; fos com fos, a falta d’adolescents gairebé impossibles de capturar per torna, de bona gana —per reprendre els termes d’un lector de Newlook trobat a la cafeteria d’AngersNord—, hauria «plantat el piu en una cansalada qualsevol». Amb aquesta esperança va baixar a les onze, vestit amb pantalons blancs i un polo blau marí, cap al centre generador del soroll.

Passejant una mirada semicircular a la gentada que ballava, primer va veure Karim. Arraconada la catòlica, aquest concentrava els seus esforços en una encantadora rosacruciana. Ella i el seu marit havien arribat a la tarda: alts, seriosos i prims, semblaven d’origen alsacià. S’havien instal·lat en una tenda immensa i complexa, plena de barbacanes i volades, que el marit havia trigat quatre hores a muntar. A començament de vespre, aquest havia envestit Bruno amb les belleses amagades del Rosacreu. La mirada li brillava darrere les ulleres petites i rodones; era el perfecte fanàtic. Bruno escoltava d’esma. Segons deia l’individu, el moviment havia nascut a Alemanya; s’inspirava evidentment en certs treballs alquímies, però també calia relacionar-lo amb la mística renana. Coses de mariques i nazis, pel que semblava. «Fica’t la creu al cul, tio…», va pensar distretament Bruno tot observant de cua d’ull la gropa de la seva bonica muller agenollada davant del fogonet. «I afegeix-hi la rosa per sobre…», va concloure mentalment quan aquesta es va incorporar, els pits a l’aire, per ordenar al marit que anés a canviar el nen.

El cas és que en aquell moment la dona ballava amb Karim. Formaven una parella estranya, ell quinze centímetres més baix que ella, gras i murri davant d’aquell espàrrec germànic. Karim somreia i parlava sense parar, amb perill de perdre de vista el seu objectiu inicial: lligar; així i tot, semblava que la cosa avançava; ella també somreia, el mirava amb una curiositat gairebé fascinada, una vegada va esclafir a riure i tot. A l’altre extrem de la gespa, el seu marit explicava a un nou adepte potencial els orígens del moviment, el 1530 en un land de Baixa Saxònia. A intervals regulars, el seu fill de tres anys, un insuportable marrec ros, cridava que el duguessin a dormir. En resum, aquí també s’assistia a un autèntic moment de vida real. Prop de Bruno dos individus escarransits, d’aparença eclesiàstica, comentaven les qualitats tècniques del «ligon». —És cordial, entens… —va dir un d’ells—. Damunt el paper no se la podria lligar, no és guapo, té panxa, és més baix que ella. Però és cordial, el cabró, i això marca la diferència. L’altre assentia amb cara llòbrega, desgranant entre els dits un rosari imaginari. En acabar la vodka amb taronja, Bruno es va adonar que Karim havia aconseguit endur-se’n la rosacruciana fins a un pendís d’herba. Amb una mà al voltant del seu coll, sense parar de parlar, li ficava suaument l’altra mà sota la faldilla. «I aparta les cuixes, la bandarra nazi…», va pensar Bruno tot allunyant-se del ball. Just abans de sortir del cercle lluminós, va tenir la visió fugitiva de la catòlica que es deixava grapejar el cul per una mena de monitor d’esquí. Li quedava una llauna de ravioli a la tenda.

Abans de tornar, per un reflex de pura desesperació, va interrogar el seu contestador. Hi havia un missatge. «Te’n deus haver anat de vacances…», anunciava la veu serena de Michel. «Truca’m quan tornis. Jo també estic de vacances, i per molt de temps».