8

Bruno es va despertar primer. Molt amunt en els arbres, un ocell cantava. Christiane s’havia destapat durant la nit. Tenia unes natges molt boniques, ben rodones, encara, molt excitants. Es va recordar d’una frase de La Sireneta, d’un vell single que hi havia a casa seva, amb el Cant dels mariners interpretat pels Frères Jacques. Era després que la sireneta hagués sofert totes aquelles proves, renunciat a la seva veu, al seu país natal, a la seva bonica cua de sirena, tot plegat amb l’esperança d’esdevenir una dona de debò, per amor al príncep. La tempesta l’havia deixat en una platja en plena nit; allà bevia l’elixir de la bruixa. Se sentia com partida en dos, el dolor era tan punyent que perdia el coneixement. Després hi havia uns quants acords musicals molt diferents, semblava que obrissin un paisatge nou; i la recitadora pronunciava aquesta frase que havia impressionat tant Bruno: «Quan es va despertar, el sol brillava i el príncep era davant seu».

Va tornar a pensar en la conversa amb Christiane, el dia abans, i es va dir que potser aconseguiria estimar els seus llavis una mica penjants, però suaus. Com cada matí en despertar i com la majoria d’homes, trempava. A la mitja llum de l’alba, enmig de la massa espessa i embullada dels cabells negres, la cara de Christiane semblava molt pàl·lida. Va obrir una mica els ulls al moment en què ell la penetrava. Va semblar un pèl sobtada, però va obrir les cuixes. Bruno va començar a moure’s dins d’ella, però va adonar-se que s’estovava. Això va causar-li una gran tristor, barrejada amb inquietud i vergonya.

—Prefereixes que em posi un preservatiu? —va preguntar-li.

—Sí, si us plau. Són al necesser, aquí al costat.

Bruno va estripar el plàstic, eren Durex Technica. Naturalment, un cop ficat dins el làtex va destrempar del tot.

—Em sap greu —va fer—, em sap molt greu.

—No hi fa res —va dir ella suaument—, fica’t al llit.

Realment la sida havia estat una benedicció per als homes d’aquella generació. Segons quan, n’hi havia prou amb treure el condó del sobre perquè el sexe se’ls estovés a l’acte. «No m’hi he acostumat mai…». Acomplerta aquesta minicerimònia, i preservat el principi de la seva virilitat, podien ficar-se al llit, arraulir-se contra un cos de dona i dormir en pau.

Després d’esmorzar van baixar i van resseguir la piràmide. No hi havia ningú a la riba de l’estany. Es van estirar en un prat assolellat; Christiane li va treure les bermudes i va començar a masturbar-lo. Masturbava molt suaument, amb molta sensibilitat. Més endavant, quan gràcies a ella es van introduir a la xarxa de les parelles llibertines, Bruno se n’adonaria: era una qualitat molt poc corrent. La majoria de dones d’aquell ambient masturbaven amb brutalitat, sense cap mena de matís. Estrenyien amb massa força, sacsejaven la polla amb un frenesí estúpid, probablement per imitar les actrius porno. Potser era espectacular a la pantalla, però el resultat tàctil era francament mediocre, fins i tot dolorós. Christiane, en canvi, feia córrer els dits amb lleugeresa, se’ls humitejava regularment, recorria amb dolçor les zones sensibles. Una dona amb una túnica índia va passar prop d’ells i es va asseure a la vora de l’aigua. Bruno va inspirar profundament, es va aguantar per no fruir. Christiane li va somriure; el sol començava a picar. Bruno es va adonar que la seva segona setmana a l’Espai seria molt dolça. Potser es tornarien a veure i tot, envellirien junts. De tant en tant ella li donaria un breu moment de felicitat física, viurien plegats la minva del desig. Així passarien uns quants anys; després s’hauria acabat, serien vells; per a ells, la comèdia de l’amor físic hauria arribat a la fi.

Mentre Christiane es dutxava, Bruno va estudiar la fórmula de la crema «protecció joventut amb microcàpsules» que s’havia comprat el dia abans al Leclerc. Mentre que el text de la capsa recalcava la novetat del concepte «microcàpsules», el prospecte, més exhaustiu, distingia tres accions: filtratge dels raigs solars nocius, difusió de principis hidratants actius durant el dia, eliminació dels radicals lliures. En plena lectura el va interrompre l’arribada de Catherine, l’exfeminista reciclada en els tarots egipcis. Tornava, i no se’n va amagar, d’un taller de desenvolupament personal, «Balla el teu ofici». Es tractava de trobar la vocació personal mitjançant una sèrie de jocs simbòlics; aquests jocs permetien que s’anés perfilant «l’heroi interior» de cada participant. Al final del primer dia, resultava que Catherine era una mica bruixa, però també una mica lleona; això, normalment, hauria hagut d’orientar-la cap a una plaça de responsable en les forces de venda.

—Hmm… —va fer Bruno.

En aquell moment va tornar Christiane, amb una tovallola lligada a la cintura. Catherine es va interrompre, la seva crispació era visible. Va donar el pretext d’un taller Meditació zen i tango argentí per tocar el dos.

—Em pensava que feies Tantra i comptabilitat —li va llançar Christiane quan desapareixia.

—Que la coneixes? —I tant, fa vint anys que conec aquesta tia. Ella també va començar a venir al principi, pràcticament quan es va fundar l’Espai.

Es va sacsejar els cabells, es va cargolar la tovallola com un turbant. Van pujar junts. De cop i volta Bruno va tenir ganes d’agafar-li la mà. Ho va fer.

—No he suportat mai les feministes… —va seguir Christiane quan eren a mig pendent—. Aquestes bandarres no paraven de parlar dels plats per rentar i dels treballs domèstics per compartir; estaven obsessionades amb això dels plats. De vegades deien algunes paraules sobre la cuina o les aspiradores, però el gran tema de conversa eren els plats per rentar. En pocs anys van aconseguir transformar els tios del seu voltant en neuròtics impotents i rondinaires. A partir d’aleshores, era sistemàtic, començaven a sentir la nostàlgia de la virilitat. Finalment engegaven la seva parella per fer-s’ho amb masclistes llatins de merda. Sempre m’ha cridat l’atenció l’atracció que senten les intel·lectuals pels quinquis, pels bèsties i pels imbècils. Vaja, se’n follaven dos o tres, més i tot si eren ties molt bones, després es feien fer un fill i es posaven a preparar confitures amb les fitxes de cuina Marie-Claire. Aquest guió, l’he vist reproduït desenes de vegades.

—Són coses del passat… —va fer Bruno, conciliador.

Van passar la tarda a la piscina. Davant d’ells, a l’altra banda de l’aigua, les adolescents saltaven i botaven per agafar-se un Walkman.

—Són bufones, oi? —va fer observar Christiane—. La rossa dels pits petits és maca de debò… —i es va estirar a la tovallola—. Posa’m crema…

Christiane no participava en cap taller. Sentia repulsió per aquelles activitats esquizofrèniques, deia.

—Potser sóc massa dura —va dir també—, però conec aquestes progrés del 68 que han passat els quaranta, pràcticament en formo part. Envelleixen en la solitud i la seva vagina és virtualment morta. Parla cinc minuts amb elles, i veuràs que no creuen gens en aquestes històries de xakres, de cristalls, de vibracions lluminoses. S’esforcen a creure-hi, de vegades aguanten un parell d’hores, mentre dura el taller. Senten la presència de l’Àngel i la flor interior que se’ls desperta dins del ventre; després s’acaba el taller, descobreixen que estan soles, que són velles i lletges. Tenen atacs de plorera. No t’hi has fixat? Hi ha molts atacs de plorera per aquí, sobretot després dels tallers zen. De fet, no tenen alternativa, perquè van malament de diners. En general han fet una psicoanàlisi, i això les ha escurat. Els mantres i els tarots són una collonada, però almenys no costen tan car com una psicoanàlisi.

—Sí, això i el dentista… —va fer vagament Bruno. Va posar el cap entre les seves cuixes obertes, va notar que s’hi adormiria.

De nit van tornar al jacuzzi; Bruno li va demanar que no el fes córrer. De tornada a la caravana, van fer l’amor. —Deixa-ho estar… —va dir Christiane quan ell estirava la mà cap als preservatius. En penetrar-la, va notar que era feliç. Una de les característiques més sorprenents de l’amor físic no deixa de ser aquesta sensació d’intimitat que dóna, per poc que l’acompanyi un mínim de simpatia mútua. Des dels primers minuts passes del vostè al tu, i sembla que l’amant, encara que l’hagis coneguda el dia abans, tingui dret a segons quines confidències que no faries a cap altra persona humana. Així Bruno, aquella nit, va explicar a Christiane certes coses que no havia explicat a ningú, ni tan sols a Michel —i encara menys al seu psiquiatre. Li va parlar de la seva infància, de la mort de la seva àvia i de les humiliacions a l’internat de nois. Li va explicar la seva adolescència i les masturbacions al tren, a pocs metres de les noies; li va explicar els estius a casa del seu pare. Christiane l’escoltava tot amanyagant-li els cabells.

Van passar la setmana plegats, i el dia abans d’anar-se’n Bruno, van sopar en un restaurant de marisc a Saint-Georges-de-Didonne. L’aire era quiet i calent, la flama de les espelmes que il·luminaven la taula gairebé no tremolava. Dominaven l’estuari de la Gironde, a la llunyania es distingia la punta de Grave.

—Veient la lluna que brilla sobre el mar —va dir Bruno—, m’adono amb una lucidesa inusual que en aquest món no hi pintem res, res en absolut.

—Te n’has d’anar de debò?

—Sí, he de passar quinze dies amb el meu fill. De fet, me n’hauria d’haver anat la setmana passada, però aquest cop no puc allargar-ho més. La seva mare agafa l’avió demà passat, ha reservat l’estada.

—Quina edat té el teu fill?

—Dotze anys.

Christiane pensava; va beure un glop de moscatell. S’havia posat un vestit llarg, s’havia maquillat i semblava una joveneta. Se li endevinaven els pits sota la randa del cosset; la claror de les espelmes li encenia flametes als ulls.

—Em sembla que estic una mica enamorada… —va dir. Bruno va esperar sense gosar fer un gest, la seva immobilitat era perfecta—. Visc a Noyon —va seguir ella—. Amb el meu fill, les coses van anar més o menys bé fins que va tenir tretze anys. Potser havia trobat a faltar el seu pare, però no ho sé… Realment necessiten un pare, les criatures? El que és segur, és que ell no necessitava ni poc ni molt el seu fill. Al principi se’l quedava una mica, anaven al cine o al McDonald’s, sempre el tornava abans d’hora. Després les visites es van anar espaiant; quan se’n va anar a viure al sud amb la seva nova parella, ja no va venir més. L’he educat gairebé sola, potser m’ha faltat autoritat. Fa dos anys va començar a sortir, a tenir males companyies. Molta gent no ho sospita, però Noyon és una ciutat violenta. Hi ha molts negres i àrabs, el Front National va obtenir el 40% dels vots a les darreres eleccions. Jo visc en una residència als afores, m’han arrencat la porta de la bústia, no puc deixar res al soterrani. Sovint tinc por, de vegades se senten trets. Quan torno de l’institut em quedo a casa, tot tancat i barrat, no surto mai al vespre. De tant en tant miro una mica el Minitel rosa, i res més. El meu fill torna tard, o no torna. No goso dir-li res; tinc por que em pegui.

—Vius lluny de París?

Christiane va somriure.

—No, Noyon és al departament de l’Oise, queda a menys de vuitanta quilòmetres…

Va callar i va somriure de nou; en aquell moment la seva cara irradiava dolçor i esperança.

—M’agradava la vida —va seguir—. M’agradava la vida, era sensible i afectuosa de mena, i sempre m’ha encantat fer l’amor. Alguna cosa no ha anat bé; no entenc ben bé què, però alguna cosa no ha anat bé a la meva vida.

Bruno ja havia plegat la tenda i endreçat les seves coses al cotxe; va passar la darrera nit a la caravana. Al matí va provar de penetrar Christiane, però aquest cop va fracassar, se sentia emocionat i nerviós. —Corre’t sobre meu —va dir ella. Es va escampar l’esperma per la cara i els pits. —Vine a veure’m —va dir encara al moment en què ell tancava la porta. Bruno va prometre que hi aniria. Era el primer dissabte d’agost.