9

En contra del seu costum, Bruno va agafar carreteres petites. Es va aturar una mica abans d’arribar a Parthenay. Necessitava pensar; sí, però en què? Havia aparcat enmig d’un paisatge avorrit i tranquil, prop d’un canal amb l’aigua gairebé immòbil. Plantes aquàtiques creixien o es podrien, era difícil de dir. Un xerricar vague torbava el silenci; devia haver-hi insectes. Es va estirar al pendís d’herba, va prendre consciència d’un corrent aquàtic molt feble: el canal s’escolava lentament cap al sud. No se sentia cap granota.

L’octubre del 1975, just abans d’entrar a la facultat, Bruno es va instal·lar a l’estudi comprat pel seu pare; va tenir la sensació que una vida nova començaria per a ell. Aviat es va desenganyar. Sí, hi havia noies, moltes noies inscrites a lletres a Censier; però semblava que totes estiguessin ocupades, o que almenys no tinguessin cap ganes de deixar-se ocupar per ell. Amb vista a establir un contacte assistia a tots els treballs pràctics, a totes les classes, i així va esdevenir ràpidament un bon alumne. A la cafeteria les veia, les sentia enraonar; sortien, veien amics, es convidaven a festes. Bruno va començar a menjar. Aviat es va estabilitzar en un recorregut alimentari que baixava el boulevard Saint-Michel. Començava amb un frankfurt a la parada de la cantonada de la rue Gay-Lussac; continuava una mica més avall amb una pizza, de vegades un sandvitx grec. Al McDonald’s de la cantonada del boulevard Saint-Germain engolia unes quantes hamburgueses acompanyades amb cocacola i batuts de plàtan; després baixava la rue de la Harpe fent tentines i ho rematava amb dolços tunisians. Tornant a casa parava davant del Latin, que proposava dos pornos a la mateixa sessió. De vegades s’estava mitja hora davant del cine, fent veure que examinava els trajectes d’autobús, esperant sempre en va que entrés una dona o una parella. Gairebé sempre acabava comprant una entrada; ja se sentia més bé un cop a la sala, l’acomodadora era d’una discreció absoluta. Els homes s’instal·laven lluny els uns dels altres, sempre deixaven uns quants seients de separació. Se la pelava tranquil·lament tot mirant La infermera lúbrica, L’autoestopista no duu calcetes, La profe s’obre de cames, Les xupones i tantes altres pel·lícules. L’únic moment delicat era a l’hora de sortir; el cine donava directament al boulevard Saint-Michel, podia trobar-se amb una noia de la facultat. Solia esperar que s’aixequés algú, sortia darrere seu; li semblava que anar al porno amb amics no era tan despreciable. En general tornava cap a mitjanit, llegia Chateaubriand o Rousseau.

Un o dos cops per setmana Bruno decidia canviar de vida, agafar una direcció radicalment diferent. Vet aquí com procedia. Primer es posava de pèl a pèl, es mirava al mirall: calia anar fins al final de l’automenyspreu, contemplar plenament l’abjecció del seu ventre inflat, del sotabarba, del cul que li penjava. Després apagava tots els llums. Ajuntava els peus, creuava les mans a l’altura del pit, inclinava el cap una mica endavant per entrar millor en ell mateix. Llavors inspirava lentament, profundament, inflant al màxim la panxa repugnant; després expirava, molt a poc a poc, pronunciant mentalment una xifra. Totes les xifres eren importants, la seva concentració no havia de minvar mai; però les més importants eren quatre, vuit i, naturalment, setze, la darrera. Quan es redrecés després d’haver comptat fins a setze i expirat amb totes les forces, seria un home radicalment nou, per fi a punt per viure, per lliscar en el corrent de l’existència. Ja no coneixeria ni la por ni la vergonya; s’alimentaria amb normalitat, es comportaria amb normalitat amb les noies. «Avui és el primer dia de la teva vida».

Aquell petit cerimonial no tenia cap efecte sobre la seva timidesa, però algun cop resultava eficaç contra la bulímia; podien passar dos dies abans no recaigués. Atribuïa el fracàs a una manca de concentració, i, molt de pressa, tornava a creure-hi. Encara era jove.

Un vespre, sortint de la pastisseria Le Sud Tunisien, va ensopegar amb Annick. No l’havia vista des d’aquell breu encontre l’estiu del 1974. S’havia tornat encara més lletja, gairebé obesa. Les ulleres quadrades amb muntura negra, amb vidres gruixuts, li empetitien encara més els ulls marrons, feien sobresortir la blancor malaltissa de la pell. Van prendre un cafè, hi va haver un moment de franca molèstia. Ella també era estudiant de lletres, a la Sorbona; vivia en una habitació allà a tocar, que donava al boulevard Saint-Michel. Abans d’anar-se’n li va donar el seu telèfon. Bruno la va anar a veure diverses vegades al llarg de les setmanes següents. Massa humiliada pel seu físic, es negava a despullarse; però el primer vespre va oferir-se a fer-li una mamada. No va parlar del seu físic, el seu argument era que no es prenia la pastilla. «T’ho asseguro, ho prefereixo…». No sortia mai, es quedava a casa tots els vespres. Es preparava infusions, intentava fer règim; res a fer. Diverses vegades Bruno va provar de treure-li els pantalons; ella s’arrupia, el rebutjava sense dir res, amb violència. Ell acabava cedint, es treia el sexe. Annick l’hi mamava ràpidament, una mica massa fort; li ejaculava a la boca. De vegades parlaven dels seus estudis, però no gaire; en general Bruno se n’anava al cap de poc. El cert és que no era gens bonica, i difícilment hauria imaginat estar amb ella al carrer, al restaurant, a la cua d’un cine. S’afartava amb dolços tunisians, gairebé fins a vomitar; pujava a casa d’ella, se la deixava mamar i se’n tornava. Més valia així, probablement.

El vespre de la mort d’Annick, el temps era molt suau. Era a finals de març, però ja era un vespre de primavera. A la pastisseria de sempre Bruno es va comprar un llarg cilindre farcit d’ametlles, i va baixar als molls del Sena. El so dels altaveus d’un bateau-mouche omplia l’atmosfera, es reverberava a les parets de Notre-Dame. Va mastegar fins al final el seu pastís llefiscós, cobert de mel, i una vegada més va sentir fàstic d’ell mateix. Potser seria bona idea, va pensar, provar-ho aquí mateix, al cor de París, enmig de la gent, dels altres. Va aclucar els ulls, va ajuntar els talons, va creuar les mans al pit. Lentament, amb determinació, va començar a comptar, en un estat de concentració total. Pronunciat el setze màgic va obrir els ulls, es va redreçar amb fermesa. El bateau-mouche havia desaparegut, el moll era desert. El temps era igual de suau.

Davant de l’edifici d’Annick hi havia un petit tropell contingut per dos policies. S’hi va acostar. El cos de la noia estava esclafat a terra, estranyament torçat. Els braços trencats formaven com dos apèndixs al voltant del crani, un toll de sang rodejava el que li quedava de cara; abans de l’impacte, en un darrer reflex de protecció, es devia haver posat les mans al cap. —Ha saltat del setè pis. Morta a l’acte… —va dir una dona prop seu, amb una satisfacció curiosa. En aquell moment va arribar una ambulància, dos homes van baixar amb una llitera. Quan l’aixecaven de terra Bruno va veure el crani esclafat, va girar el cap. L’ambulància se’n va anar amb un udol de sirenes. Així va acabar el primer amor de Bruno.

L’estiu del 1976 va ser probablement el període més atroç de la seva vida; acabava de fer vint anys. Feia una calor de canícula, no fresquejava ni a la nit; des d’aquest punt de vista, l’estiu del 76 seria històric. Les noies duien vestits curts i transparents, arrapats a la pell per la suor. Bruno va caminar dies i dies, amb els ulls exorbitats pel desig. S’aixecava en plena nit, travessava París a peu, s’aturava a les terrasses dels cafès, guaitava a l’entrada de les discoteques. No sabia ballar. Trempava permanentment. Li feia l’efecte que tenia entre les cames un tros de carn plorós i putrefacte, devorat pels cucs. Diverses vegades va intentar parlar amb noies al carrer, no va obtenir altra cosa que humiliacions per resposta. A la nit, es mirava al mirall. Els cabells suats i enganxats al crani començaven a esclarissar-se al davant; sota la camisa es veien els plecs del ventre. Va començar a freqüentar els sex-shops i els peep-shows, sense obtenir cap altre resultat que una exacerbació dels seus sofriments. Per primer cop va recórrer a la prostitució.

Un tombant subtil i definitiu s’havia produït en la societat occidental el 1974-75, es va dir Bruno. Seguia estirat al pendís d’herba del canal; la jaqueta de tela, cargolada sota el cap, li feia de coixí. Va arrencar una tofa d’herba, va experimentar-ne la rugositat humida. Aquells mateixos anys en què intentava en va accedir a la vida, les societats occidentals prenien un tombant fosc. Aquell estiu del 1976 ja era evident que tot acabaria molt malament. La violència física, la manifestació més perfecta de la individuació, reapareixeria a Occident al seguici del desig.