18
«Retrobament»

El tramvia de Crécy-la-Chapelle havia estat substituït per un tren de suburbis. El poble també havia canviat molt. Michel es va aturar a la place de la Gare, va mirar amb sorpresa al seu voltant. Havien instal·lat un hipermercat Casino a l’avenue du Général-Leclerc, a la sortida de Crécy. Pertot arreu veia torretes noves, blocs de pisos.

Tot això es remuntava a l’obertura d’Eurodisney, li va explicar l’empleat de l’ajuntament, i sobretot a la prolongació de l’RER fins a Mame-la-Vallée. Molts parisencs havien optat per viure aquí; el preu del terreny gairebé s’havia triplicat, els darrers pagesos s’havien venut les finques. Ara hi havia un gimnàs, una sala polivalent, dues piscines. Alguns problemes de delinqüència, però no pas més que en altres llocs.

Tot encaminant-se cap al cementiri, resseguint les cases antigues i els canals intactes, Michel va experimentar aquell sentiment tèrbol i trist que sempre apareix en tornar als llocs de la infantesa. Un cop travessat el camí de ronda, va anar a parar davant del molí. Encara hi havia el banc on solia seure amb Annabelle en sortir de classe. Uns peixos grossos nedaven a contracorrent per l’aigua fosca. El sol va apuntar ràpidament entre dos núvols.

L’home esperava Michel prop de l’entrada del cementiri. «Vostè és el…». «Sí». Quina era la paraula moderna per dir «enterramorts»? Tenia a la mà una pala i una gran bossa d’escombraries de plàstic negre. Michel el va seguir. —No té l’obligació de mirar… —va remugar l’home tot dirigint-se cap a la tomba oberta.

La mort és difícil d’entendre, i és sempre a contracor que l’ésser humà es resigna a fer-se’n una imatge exacta. Michel havia vist el cadàver de la seva àvia vint anys enrere, li havia fet un últim petó. Tanmateix, a la primera mirada, va quedar sorprès pel que descobria dins de l’excavació. La seva àvia havia estat enterrada en un fèretre; ara bé, entremig de la terra remenada de fresc només es distingien estelles de fusta, un tauló podrit, i coses blanques encara més indistintes. Quan es va adonar del que tenia sota els ulls va girar el cap en sec, forçant-se a mirar en la direcció oposada; massa tard. Havia vist el crani maculat de terra, amb les òrbites buides, del qual penjaven paquets de cabells blancs. Havia vist les vèrtebres dispersades, barrejades amb terra. Ho havia entès.

L’home va seguir entaforant les restes a la bossa de plàstic, amb una mirada de reüll a Michel, prostrat al seu costat. —Sempre el mateix… —va remugar—. No poden estar-se’n, han de mirar. Un taüt no pot pas durar vint anys! —va fer amb una mena de ràbia. Michel es va quedar a unes passes mentre traslladava el contingut de la bossa al nou emplaçament. Enllestida la feina, l’home es va redreçar, se li va acostar. —Està bé? —Michel va fer que sí—. La làpida la traslladaré demà. Pot firmar-me el registre.

Així era, doncs. Al cap de vint anys, era així. Ossamentes barrejades amb terra, i la massa dels cabells blancs, increïblement abundants i vius. Tornava a veure la seva àvia brodant davant la tele, anant cap a la cuina. Així era. En passar davant del Bar des Sports, es va adonar que tremolava. Va entrar, va demanar un Pastis. Un cop assegut, es va adonar que la disposició interior era molt diferent del que recordava. Hi havia un billar americà, jocs de vídeo, una tele que emetia els clips d’MTV. La portada de Newlook enganxada al panell de publicitat anunciava els fantasmes de Zara Whites i el gran tauró blanc d’Austràlia. A poc a poc es va endormiscar.

Annabelle el va reconèixer primer. Acabava de pagar els cigarrets i anava cap a la sortida quan el va veure, aclofat a la banqueta. Va dubtar uns dos o tres segons, i se li va acostar. Michel va alçar els ulls. —Quina sorpresa… —va fer ella suaument, i es va asseure al seu davant a la banqueta de molesquí. A penes havia canviat. La seva cara s’havia conservat increïblement llisa i pura, els cabells d’un ros lluminós; semblava impensable que tingués quaranta anys, a tot estirar n’aparentava vint-i-set o vint-i-vuit.

Era a Crécy per motius similars als seus.

—El meu pare es va morir fa una setmana —va dir—. Un càncer a l’intestí. Ha estat llarg, penós. I terriblement dolorós. M’he quedat uns dies més per ajudar la mare. Si no, normalment visc a París, com tu.

Michel va abaixar els ulls, hi va haver un moment de silenci. A la taula del costat, dos nois parlaven de combats de karate.

—Vaig veure el Bruno fa tres anys, per casualitat, en un aeroport. Em va dir que t’havies fet investigador, que eres una persona important, reconeguda en el teu camp. També em va dir que no t’havies casat. La meva història és menys brillant, sóc bibliotecària, en una biblioteca municipal. Tampoc no m’he casat. Sovint he pensat en tu. Et vaig odiar quan no vas contestar a les meves cartes. Fa vint-i-tres anys, però alguna vegada encara hi penso.

El va acompanyar a l’estació. Vesprejava, eren gairebé les sis. Es van aturar al pont que travessa el Grand Morin. Hi havia plantes aquàtiques, castanyers d’índia i salzes; l’aigua era quieta i verda. Corot havia estimat aquell paisatge, l’havia pintat diverses vegades. Un vell immòbil al seu jardí semblava un espantaocells.

—Ara estem al mateix punt —va dir Annabelle—. A la mateixa distància de la mort.

Es va enfilar a l’estrep per fer-li un petó a cada galta, abans que arrenqués el tren.

—Ens tornarem a veure —va dir ell.

Ella li va respondre:

—Sí.

Annabelle el va convidar a sopar pel dissabte següent. Vivia en un petit estudi de la rue Legendre. L’espai era molt just, però el lloc era acollidor, el sostre i les parets revestits amb fusta fosca, com un camarot.

—Fa vuit anys que hi visc —va dir ella—. M’hi vaig instal·lar després de treure’m les oposicions de bibliotecària. Abans treballava a TFI, al servei de coproduccions. N’estava tipa, no m’agradava l’ambient. El canvi de feina em va dividir el sou per tres, però més val així. Treballo a la biblioteca del districte XVII, a la secció infantil.

Havia preparat un curri de xai i llenties índies. Durant l’àpat, Michel va parlar poc. Va fer preguntes a Annabelle sobre la seva família. El seu germà gran havia reprès l’empresa familiar. Estava casat, tenia tres fills, un nen i dues nenes. Per desgràcia l’empresa tenia dificultats, la competència s’havia endurit molt en el camp de l’òptica de precisió, més d’una vegada havien estat a punt de fer fallida; es feia passar els neguits bevent Pastis i votant Le Pen. El germà petit havia ingressat al servei de màrqueting de L’Oréal; no feia gaire que l’havien traslladat als Estats Units, com a cap de servei de màrqueting per a Amèrica del Nord; es veien poc. Estava divorciat, sense fills. Dos destins diferents, per tant, però si fa no fa igualment simptomàtics.

—La meva vida no ha estat feliç —va dir Annabelle—. Em penso que donava massa importància a l’amor. Em donava massa fàcilment, els homes em deixaven plantada així que havien arribat als seus fins, i jo patia. Els homes no fan l’amor perquè estiguin enamorats, sinó perquè estan excitats; aquesta evidència banal, he tardat anys a entendre-la. Tothom vivia així al meu voltant, em feia amb gent alliberada; però provocar o seduir no em donava cap gust. Fins i tot la sexualitat va acabar fastiguejant-me; no suportava aquell somriure de triomf quan em treia el vestit, aquella cara d’imbècils en el moment de l’orgasme, i sobretot aquella barroeria un cop acomplert l’acte. Eren lamentables, covards i pretensiosos. És pesat, al final, que et considerin com bestiar intercanviable, encara que jo passés per una bona peça, perquè estèticament era irreprotxable i estaven orgullosos de dur-me al restaurant. Un sol cop vaig creure que vivia una cosa seriosa, vaig començar a viure amb algú. Era actor, tenia un físic molt interessant, però no aconseguia obrir-se camí; de fet, la que pagava les factures del pis era jo. Vam viure plegats dos anys, vaig quedar-me embarassada. Em va demanar que avortés. Ho vaig fer, però tornant de l’hospital vaig saber que s’havia acabat. El vaig deixar aquell mateix vespre, em vaig instal·lar un temps en un hotel. Tenia trenta anys, era el meu segon avortament i n’estava fins al capdamunt. Érem al 1988, tothom començava a prendre consciència dels perills de la sida, jo ho vaig viure com un descans. Havia anat al llit amb desenes d’homes i cap d’ells no valia la pena de ser recordat. La gent d’ara ens pensem que hi ha una època a la vida en què surts i et diverteixes; després apareix la imatge de la mort. Tots els homes que he conegut estaven terroritzats per l’envelliment, no paraven de pensar en la seva edat. Aquesta obsessió de l’edat comença molt d’hora —l’he vista en gent de vint-i-cinc anys— i no fa més que empitjorar amb el temps. Vaig decidir parar, sortir del joc. Faig una vida tranquil·la, sense alegries. Al vespre llegeixo, em preparo infusions, begudes calentes. Cada cap de setmana vaig a cals pares, m’ocupo molt dels meus nebots. És cert que de vegades trobo a faltar un home, tinc por a la nit, em costa adormir-me. Hi ha els tranquil·litzants, els somnífers, però amb això no n’hi ha prou. En realitat, voldria que la vida passés molt de pressa.

Michel va continuar callat; no estava sorprès. La majoria de les dones tenen una adolescència excitada, s’interessen molt pels nois i pel sexe; després se’n cansen de mica en mica, ja no tenen gaires ganes d’obrir-se de cames, de posar-se en lordosi per oferir el cul; busquen una relació tendra que no troben, una passió que ja no són ben bé capaces d’experimentar; llavors comencen per a elles els anys difícils.

Un cop desplegat, el sofà llit ocupava quasi tot l’espai disponible.

—És el primer cop que el faig servir —va dir Annabelle.

Es van estirar l’un al costat de l’altre, es van abraçar.

—Fa temps que no em prenc la pastilla, i no tinc preservatius a casa. En tens, tu?

—No… —la idea el va fer somriure.

—Vols que t’ho faci amb la boca?

S’ho va pensar una estona, finalment va respondre que sí. Era agradable, però el plaer no era gaire viu (de fet, no ho havia estat mai; el plaer sexual, tan intens en alguns, no passa de ser moderat, fins i tot insignificant en d’altres; és cosa d’educació, de connexions neuronals o de què?). Aquella fel·lació era sobretot commovedora: era el símbol del retrobament, i del seu destí interromput. Però després va ser meravellós abraçar Annabelle quan ella es va girar per adormirse. El seu cos era flexible i suau, tebi i infinitament llis; tenia la cintura molt fina, els malucs amples, les sines menudes i fermes. Va fer passar una cama entre les seves, li va posar els palmells de les mans sobre el ventre i els pits; en la dolçor, en l’escalfor, estava al començament del món. Es va adormir gairebé a l’acte.

Al principi va veure un home, una porció vestida de l’espai; només la cara estava destapada. Al centre de la cara, els ulls brillaven; la seva expressió era difícil de desxifrar. Davant seu hi havia un mirall. A la primera mirada al mirall, l’home havia tingut la sensació de caure en el buit. Però s’havia instal·lat, s’havia assegut; havia considerat la seva imatge per ella mateixa, com una forma mental independent d’ell, comunicable a d’altres; al cap d’un instant es va instal·lar una relativa indiferència. Però que giri el cap uns segons, i tornem-hi: altre cop, penosament, així com es procedeix a l’enfocament d’un objecte pròxim, haurà de destruir aquell sentiment d’identificació amb la pròpia imatge. El jo és una neurosi intermitent, i l’home no n’estava curat ni de bon tros.

Després va veure un mur blanc a l’interior del qual es formaven caràcters. A poc a poc aquells caràcters van anar adquirint gruix, fins a compondre a la paret un baixrelleu movedís, animat per una pulsació que feia venir basques. Primer s’inscrivia la paraula PAU, després la paraula GUERRA, i altre cop PAU. De cop i volta es va aturar el fenomen; la superfície del mur va tornar a ser llisa. L’atmosfera es va liquar, travessada per una ona; el sol era enorme i groc. Va veure el lloc on es formava l’arrel del temps. Aquella arrel es ramificava a través de l’univers, formant circells nuosos prop del centre, enganxosos i frescos als extrems. Aquells circells estrenyien, lligaven i aglutinaven les porcions de l’espai.

Va veure el cervell de l’home mort, porció de l’espai, que contenia l’espai.

En darrer lloc va veure l’agregat mental de l’espai, i el seu contrari. Va veure el conflicte mental que estructurava l’espai, i la seva desaparició. Va veure l’espai com una línia molt fina que separava dues esferes. A la primera esfera hi havia l’ésser, i la separació; a la segona esfera hi havia el no-ésser, i la desaparició individual. Amb calma, sense dubtar, es va girar i dirigir cap a la segona esfera.

Es va apartar, incorporar dins del llit. Al seu costat Annabelle respirava amb regularitat. Tenia un despertador Sony en forma de cub, que indicava les 03.37. Es podia tornar a adormir? S’havia d’adormir. Havia dut pastilles de Xanax.

L’endemà Annabelle li va preparar el cafè; ella prenia te i torrades. Feia bon dia, si bé ja una mica fred. Annabelle va mirar el seu cos nu, estranyament adolescent per com s’havia conservat de prim. Tenien quaranta anys, i era difícil de creure. Tanmateix ella ja no podria tenir fills sense exposar-los seriosament a malformacions genètiques, i la potència viril d’ell s’havia atenuat en gran mesura. Des del punt de vista dels interessos de l’espècie, eren dos individus tirant a vells, d’un valor genètic mediocre. Ella havia viscut; havia pres cocaïna, participat a orgies, dormit en hotels de luxe. Situada per la seva bellesa a l’epicentre d’aquell moviment d’alliberament dels costums que havia caracteritzat la seva joventut, n’havia sofert més que els altres —i en definitiva hi deixaria la vida, o gairebé. Situat per indiferència a la perifèria d’aquell moviment, com també de la vida humana, com de tot, ell no s’havia deixat encetar més que a la superfície; s’havia limitat a ser un client fidel del Monoprix del barri i a coordenar investigacions en biologia molecular. Aquelles existències tan distintes havien deixat pocs rastres visibles en els seus cossos separats; però la vida mateixa havia operat el seu treball de destrucció, havia gravat lentament les capacitats de replicació de les seves cèl·lules i orgànuls. Mamífers intel·ligents, que haurien pogut estimar-se, es contemplaven en la gran lluminositat d’aquell matí de tardor.

—Sé que és molt tard —va dir ella—, però tinc ganes de provar-ho. Encara guardo la tarja del tren del curs escolar 74-75, l’últim que vam anar plegats a l’institut. Cada cop que la miro, em vénen ganes de plorar. No entenc com he pogut cagar-la tant. No ho accepto.