4

Nascut el 1882 en un poble de l’interior de Còrsega, d’una família de pagesos analfabets, Martin Ceccaldi semblava predisposat a fer la vida agrícola i pastoral, d’un radi d’acció limitat, que havia estat la dels seus avantpassats en un sens fi de generacions. Es tracta d’una vida desapareguda ja fa temps dels nostres països, l’anàlisi exhaustiva de la qual, per tant, no ofereix sinó un interès limitat; però atesa la nostàlgia incomprensible que manifesten regularment per aquesta vida certs ecologistes radicals, i amb vista a ser complet, en faré una descripció breu i sintètica: tens la natura i el bon aire, conrees unes quantes parcel·les (el nombre de les quals és fixat amb precisió per un sistema d’herència estricte), de tant en tant caces un porc senglar, cardes per aquí per allà, particularment amb la teva dona, que pareix fills; eduques els fills perquè arrelin al mateix ecosistema, agafes una malaltia, i a la merda.

En realitat, el destí singular de Martin Ceccaldi és perfectament simptomàtic del paper que ha tingut l’escola laica d’integració en la societat francesa i de promoció del progrés tecnològic durant la 3a Republicà. El seu mestre aviat va entendre que tenia entre mans un alumne excepcional, dotat d’un esperit d’abstracció i d’una inventiva formal que difícilment podrien expressar-se en el seu ambient d’origen. Plenament conscient que el seu paper no es limitava a donar a cada futur ciutadà un bagatge de coneixements elementals, sinó que també li tocava detectar els elements d’elit destinats a integrar-se als quadres de la República, va saber convèncer els pares de Martin que el destí del seu fill es jugaria necessàriament fora de Còrsega. El 1894, titular d’una beca, va ingressar com a intern a l’institut Thiers de Marsella (ben descrit en els records d’infància de Marcel Pagnol, que serien fins al final la lectura predilecta de Martin Ceccaldi per l’excel·lència de la reconstitució realista dels ideals fundadors d’una època a través de la vida d’un xicot dotat, procedent d’un estament pobre). El 1902, realitzant plenament les esperances esmerçades en ell pel seu antic mestre, va ingressar a l’Escola Politècnica.

El 1911 va començar el treball que havia de determinar el curs de la seva vida. Calia crear per tot el territori algerià una xarxa eficaç de conducció d’aigua. Hi va treballar més de vint-i-cinc anys, calculant la curvatura dels aqüeductes i el diàmetre de les canalitzacions. El 1923 es va casar amb Geneviève July, una estanquera d’origen llenguadocià remot, la família de la qual s’havia instal·lat a Algèria feia dues generacions. El 1928 els va néixer una filla, Janine.

La narració d’una vida humana pot ser tan llarga o tan breu com es vulgui. L’opció metafísica o tràgica, limitada en últim terme a les dates de naixença i de mort clàssicament inscrites en una làpida, té la virtut de l’extrema brevetat. En el cas de Martin Ceccaldi convé introduir una dimensió històrica i social que posi de relleu no tant les característiques personals de l’individu com l’evolució de la societat de la qual l’individu constitueix un element simptomàtic. Enduts per l’evolució històrica de la seva època, és més, decidits a adherir-s’hi, els individus simptomàtics solen fer una vida senzilla i feliç; en aquest cas la narració d’una vida pot ocupar clàssicament un parell de pàgines. Janine Ceccaldi, en canvi, pertanyia a la desanimadora categoria dels precursors. D’una banda molt adaptats a la forma de vida majoritària a la seva època, de l’altra determinats a ultrapassar-la «per dalt» predicant nous comportaments o popularitzant comportaments encara poc practicats, els precursors solen exigir una descripció una mica més llarga, majorment que la seva trajectòria sol ser més turmentada i confusa. Tot i això, el seu paper es redueix al d’accelerador històric —generalment, d’accelerador d’una descomposició històrica— sense poder imprimir cap direcció nova als esdeveniments —aquest paper pertoca als revolucionaris o als profetes.

Aviat la filla de Martin i Geneviève Ceccalci va manifestar aptituds intel·lectuals fora norma, almenys iguals a les del seu pare, sumades a les manifestacions d’un caràcter molt independent. Va perdre la virginitat als tretze anys (cosa excepcional a la seva època i en el seu ambient) abans de dedicar els seus anys de guerra (més aviat tranquils a Algèria) a sortir als principals balls que es donaven cada cap de setmana, primer a Constantina, més endavant a Alger; tot plegat sense deixar d’arrenglerar, trimestre rere trimestre, resultats escolars impressionants. En deixar els pares el 1945 per iniciar estudis de medicina a París, anava proveïda, doncs, d’un batxillerat amb matrícula i d’una experiència sexual prou consistent.

Els anys de la immediata postguerra van ser laboriosos i violents; s’havia ensorrat l’índex de la producció industrial, i el racionament alimentari no va ser abolit fins al 1948. Tanmateix, en el si d’una franja de població privilegiada, ja apareixien els primers senyals d’un consum libidinal de diversió de masses, procedent dels Estats Units d’Amèrica, que s’havia d’estendre al conjunt de la població en els decennis següents. Estudiant a la facultat de medicina de París, Janine Ceccaldi va poder viure de prop els anys «existencialistes», i fins i tot va tenir l’ocasió de ballar un be-bop al Tabou amb Jean-Paul Sartre. Poc impressionada per l’obra del filòsof, en canvi la va impactar la lletjor de l’individu, que ranejava l’handicap; l’incident no va passar d’aquí. Molt guapa, d’un tipus mediterrani marcat, va tenir moltes aventures abans de conèixer, el 1952, Serge Clément, que llavors acabava l’especialitat de cirurgia.

—Vol un retrat del meu pare? —es complaïa a dir Bruno anys més tard—. Agafi un mico, equipi’l amb un telèfon mòbil i se’n farà una idea. Llavors Serge Clément no disposava de cap telèfon mòbil, però el cert és que tenia molt de pèl. En resum, era lleig, però irradiava tot ell una virilitat potent i sense complicacions que havia de seduir la jove interna. A més, tenia projectes. Un viatge als Estats Units l’havia convençut que la cirurgia estètica oferia possibilitats de futur considerables per a un metge ambiciós. Amb l’extensió progressiva del mercat de la seducció, el desmembrament concomitant de la parella tradicional, la probable arrencada econòmica de l’Europa occidental, tot convergia, en efecte, en unes excel·lents expectatives d’expansió per al sector, i Serge Clément va tenir el mèrit de ser un dels primers a entendre-ho a Europa —i certament el primer a França—; el problema era que li faltava el fons necessari per posar en marxa l’activitat. Martin Ceccaldi, favorablement impressionat per l’esperit emprenedor del seu futur gendre, va acceptar de deixar-li diners, i el 1953 va poder obrir una primera clínica a Neuilly. L’èxit, rellevat per les pàgines informatives de les revistes femenines llavors en plena expansió, va ser fulminant, i el 1955 va obrir una altra clínica a la part alta de Canes.

El matrimoni formava llavors el que més endavant s’anomenaria una «parella moderna», i va ser més aviat per negligència que Janine es va trobar encinta del seu marit. Tot i així, va decidir quedar-se amb el fill: la maternitat, pensava, era una experiència d’aquelles que una dona ha de viure; l’embaràs, d’altra banda, va ser un període més aviat agradable, i Bruno va néixer el març de 1956. Les atencions que exigeix la cria d’un nadó aviat van semblar poc compatibles a la parella amb el seu ideal de llibertat personal, i de mutu acord van despatxar Bruno a casa dels seus avis materns, a Alger. En aquell moment Janine tornava a estar embarassada; però aquesta vegada el pare era Marc Djerzinski.

Empès per una misèria horrible, als confins de la fam, el 1919 Lucien Djerzinski va emigrar de la conca minera de Katowice, on havia nascut vint anys enrere, amb l’esperança de trobar feina a França. Va entrar d’obrer als ferrocarrils, primer a la construcció, més endavant al manteniment de les vies, i es va casar amb Marie Le Roux, una filla de jornalers de la Borgonya, també empleada als ferrocarrils. Li va fer quatre fills abans de morir el 1944 en un bombardeig aliat.

El tercer fill, Marc, tenia catorze anys quan el pare va morir. Era un noi intel·ligent, seriós, una mica trist. Gràcies a un veí, el 1946 va entrar d’aprenent d’electricista als Studios Pathé de Joinville. Tot seguit va resultar molt dotat per a aquella feina: a partir d’instruccions sumàries, i abans que arribés l’operari en cap, sabia preparar excel·lents fons d’il·luminació. Henri Alekan l’apreciava molt i volia que fos el seu assistent, quan el 1951 va decidir ingressar a l’ORTF, que tot just començava els seus programes.

Quan va conèixer Janine, a inicis del 1957, realitzava un reportatge per a la televisió sobre els ambients de Saint-Tropez. Centrada sobretot en el personatge de Brigitte Bardot (Et Dieu créa la femme, estrenat el 1956, va ser el veritable llançament del mite Bardot), la seva investigació també s’estenia a alguns ambients artístics i literaris, particularment al que més endavant s’anomenaria «la colla de la Sagan». Per aquest món que li tancava les portes malgrat els seus diners, Janine sentia fascinació, i sembla que realment es va enamorar de Marc. Estava convençuda que tenia la fusta d’un gran cineasta, la qual cosa devia ser certa. En les condicions de treball que imposa el reportatge, amb material d’il·luminació lleuger, i només desplaçant alguns objectes, componia escenes torbadores, al mateix temps realistes, tranquil·les i perfectament desesperades, que podien evocar el treball d’Edward Hopper. Passejava una mirada indiferent sobre els famosos que tenia al costat, i filmava Bardot o Sagan amb tanta consideració com si es tractés de calamars o escamarlans. No parlava amb ningú, no simpatitzava amb ningú; era realment fascinant.

Janine es va divorciar del seu marit el 1958, poc després d’haver enviat Bruno a casa dels avis. Va ser un divorci amistós. Generós, Serge li va cedir les seves parts de la clínica de Canes, que li asseguraven per si soles una renda confortable. Un cop instal·lat amb Janine en una torre de Sainte-Maxime, Marc no va canviar ni un pèl els seus costums solitaris. Ella el pressionava perquè s’ocupés de la seva carrera cinematogràfica; ell ho consentia però no feia res, i es limitava a esperar el següent tema de reportatge. Quan ella organitzava un sopar, ell solia preferir menjar sol, una mica abans, a la cuina, i després sortia a passejar per la platja. Tornava just abans que se n’anessin els convidats, amb el pretext d’un muntatge per acabar. El naixement del seu fill, el juny de 1958, va causar-li un trasbals evident. S’estava llargues estones contemplant la criatura, que se li assemblava extraordinàriament: la mateixa cara amb faccions agudes, amb pòmuls alts, els mateixos ulls grans i verds. Poc després Janine va començar a enganyar-lo. Probablement en va sofrir, però és difícil de dir, perquè realment parlava de menys en menys. Construïa petits altars de pedres, de branques, de closques de crustacis, i els fotografiava sota una llum rasa.

El seu reportatge sobre Saint-Tropez va tenir molt d’èxit en el ram, però va refusar una entrevista dels Cahiers du Cinéma. La seva vàlua encara va pujar més amb la difusió d’un breu documental, molt àcid, que va rodar a la primavera del 1959 sobre Salut les copains i el naixement del fenomen yeye. Decididament el cinema de ficció no li interessava, i dues vegades va refusar de treballar amb Godard. A la mateixa època, Janine va començar a freqüentar americans que estaven de pas per la costa. Als Estats Units, a Califòrnia, s’estava produint una cosa radicalment nova. A Esalen, prop de Big Sur, es creaven comunitats basades en la llibertat sexual i l’ús de drogues psiquedèliques, que suposadament provocaven l’obertura del camp de la consciència. Va esdevenir l’amant de Francesco di Meola, un americà d’origen italià que havia conegut Ginsberg i Aldous Huxley, i formava part dels fundadors d’una de les comunitats d’Esalen.

El gener del 1960, Marc se’n va anar a realitzar un reportatge sobre una nova varietat de societat comunista que s’estava construint a la Xina popular. Va tornar a Sainte-Maxime el 23 de juny, a mitja tarda. La casa semblava deserta. Tanmateix, hi havia una noia d’uns quinze anys, de pèl a pèl, asseguda amb les cames creuades a la catifa de la sala. —Gone to the beach… —va fer en resposta a les seves preguntes, abans de recaure en l’apatia. Al dormitori de Janine un home alt i barbut, visiblement borratxo, roncava entravessat al llit. Marc va obrir les orelles: sentia gemecs o esbufecs.

L’habitació del primer pis feia una pudor horrorosa; el sol que entrava per la vidriera il·luminava amb violència l’enrajolat blanc i negre. El seu fill s’arrossegava inhàbilment per les lloses, relliscant de tant en tant en un toll d’orina o d’excrements. Parpellejava i gemegava sense parar. Notant una presència humana, va provar d’escapar-se. Marc el va agafar en braços; terroritzat, el petit ésser li tremolava entre les mans.

Marc va sortir de casa; en una botiga d’allà a la vora, va comprar una cadireta per nadons. Va redactar una nota a l’atenció de Janine, va pujar al cotxe, va lligar el nen a la cadireta i va arrencar en direcció al Nord. A l’altura de Valença, va bifurcar cap al Massís central. Es feia de nit. De tant en tant, entre dos revolts, mirava el seu fill que s’adormia al darrere; se sentia envaït per una emoció estranya.

A partir d’aquell dia Michel va ser educat per la seva àvia, que s’havia jubilat a l’Yonne, la seva regió d’origen. Poc després la seva mare va marxar a Califòrnia, a viure a la comunitat de di Meola. Michel no la tornaria a veure abans dels quinze anys. Tampoc no tornaria a veure gaire el seu pare. El 1964, aquest se’n va anar a realitzar un reportatge sobre el Tibet, llavors sotmès a l’ocupació militar xinesa. En una carta a la seva mare afirmava que es trobava bé, es declarava apassionat per les manifestacions del budisme tibetà, que la Xina intentava eradicar per la violència; després no se’n va tenir més notícies. Una protesta de França al govern xinès va quedar sense resposta, i, encara que no van trobar mai el seu cos, al cap d’un any Michel era declarat oficialment desaparegut.