8
«L’animal Omega»

Bruno es recolza al lavabo. S’ha tret la camisa del pijama. Els plecs de la seva panxeta blanca es repengen a la ceràmica de la pica. Té onze anys. Vol rentar-se les dents, com cada vespre; espera que podrà rentar-se sense incidents. Però s’acosta Wilmart, primer sol, i li dóna una empenta a l’espatlla. Comença a recular, tremolant de por; més o menys sap el que passarà. —Deixeu-me… —diu feblement.

Pelé se li acosta al seu torn. És baixet, cepat, fortíssim. Bufeteja amb violència Bruno, que es posa a plorar. Després el fan caure a terra, l’agafen pels peus i l’arrosseguen. Prop dels vàters, li estiren els pantalons del pijama. El seu sexe és petit, encara infantil, sense pèl. Entre tots dos l’aguanten pels cabells, el forcen a obrir la boca. Pelé li passa l’escombreta del vàter per la cara. Sent el gust de la merda. Xiscla.

Brasseur s’afegeix als altres; té catorze anys, és el més gran de sisè.^[1] Es treu la polla, que a Bruno li sembla gruixuda, enorme. Es posa a la vertical i se li pixa a la cara. El dia abans va forçar Bruno a mamar-l’hi, i després a llepar-li el cul; però aquest vespre no en té ganes. —Clément, duus la tita despullada —diu, burleta—, has d’ajudar els pèls a créixer… A un senyal seu, els altres li escampen espuma d’afaitar pel sexe. Brasseur obre una navalla, acosta la fulla. Bruno es caga de por.

Una nit de març del 1968, un vigilant l’havia trobat nu, cobert de merda, arraulit als vàters del fons del pati. Li havia fet posar un pijama i l’havia dut al despatx de Cohen, el vigilant en cap. Bruno tenia por que l’obliguessin a parlar; temia haver de pronunciar el nom de Brasseur. Però Cohen, tot i que l’havien despertat en plena nit, l’havia acollit amb dolçor. Contràriament als vigilants que treballaven a les seves ordres, tractava els alumnes de vostè. Era el seu tercer internat, i no pas el més dur; sabia que gairebé sempre les víctimes es neguen a denunciar els botxins. L’única cosa que podia fer era sancionar el vigilant responsable del dormitori de sisè. Els pares d’una majoria d’interns els tenien abandonats, ell representava als seus ulls l’única autoritat. Hauria calgut vigilar-los de més a prop, intervenir abans de la falta; però no era possible, tan sols hi havia cinc vigilants per a dos-cents alumnes. Quan Bruno va haver sortit es va preparar un cafè, va fullejar les fitxes dels de sisè. Sospitava de Pelé i Brasseur, però no en tenia cap prova. Si els enxampava, estava decidit a fer-los expulsar: amb uns quants elements violents i cruels n’hi ha prou per empènyer els altres a la ferocitat. La majoria de nens, sobretot quan estan reunits en bandes, aspiren a infligir humiliacions i tortures als éssers més febles. A l’inici de l’adolescència, sobretot, la seva salvatgeria assoleix proporcions inaudites. El vigilant en cap no es feia cap il·lusió sobre el comportament de l’ésser humà quan no està sotmès al control de la llei. Des de la seva arribada a l’internat de Meaux, havia aconseguit fer-se témer. Sense l’últim baluard de legalitat que representava, sabia que les sevícies infligides a nois com Bruno no tindrien cap límit.

Bruno es va treure un pes de sobre quan va repetir sisè. Pelé, Brasseur i Wilmart passaven a cinquè, estarien en un altre dormitori. Malauradament, a conseqüència d’unes directrius ministerials adoptades després dels esdeveniments del maig del 68, s’havia decidit reduir les places de vigilant d’internat per instaurar un sistema d’autodisciplina; la mesura estava de moda, i a més tenia l’avantatge de rebaixar els costos salarials. Passar d’un dormitori a l’altre va ser més fàcil; almenys un cop per setmana els de cinquè van agafar el costum d’organitzar ràtzies a la secció dels més petits; tornaven al seu dormitori amb una o dues víctimes, i la sessió començava. Cap a mitjan desembre, Jean-Michel Kempf, un noi flac i poruc que havia arribat a principi de curs, es va tirar per la finestra per escapar dels seus torturadors. La caiguda hauria pogut ser mortal, va tenir la sort de sortir-se’n amb fractures múltiples. El turmell li va quedar molt malmès, va costar molt recuperar les estelles d’os; el noi quedaria esguerrat. Cohen va organitzar un interrogatori general que va reforçar les seves sospites; tot i les denegacions de Pelé, li va infligir una expulsió de tres dies. Les societats animals funcionen gairebé totes per un sistema de dominació vinculat a la força relativa dels seus membres. Aquest sistema es caracteritza per una jerarquia estricta; el mascle més fort del grup és anomenat l’animal alfa, seguit en grau de força per l’animal beta, i així successivament fins a l’animal menys elevat en la jerarquia, l’animal omega. Les posicions jeràrquiques solen ser determinades per ritus de combat; els animals de rang inferior intenten millorar el seu estatut provocant els de rang més elevat, amb el benentès que en cas de victòria milloraran la seva posició. Un rang elevat va acompanyat de certs privilegis; alimentar-se el primer, copular amb les femelles del grup. Ara bé, l’animal més feble pot evitar el combat adoptant una postura de submissió (eixarrancar-se, presentar l’anus). Bruno es trobava en una situació menys favorable. La brutalitat i la dominació, generals en les societats animals, ja en el cas del ximpanzé (Pan troglodytes) van acompanyades d’actes de crueltat gratuïta contra l’animal més feble. Aquesta tendència culmina en les societats humanes primitives, i en les societats que desenvolupen el nen i el jove adolescent. Més endavant apareix la compassió, o identificació amb els sofriments d’altri; aquesta compassió és sistematitzada ràpidament en forma de llei moral. A l’internat de l’institut de Meaux, Jean Cohen representava la llei moral, i no tenia cap intenció de desviar-se’n. No considerava gens abusiu l’ús que havien fet els nazis del pensament de Nietzsche: negant la compassió, situant-se més enllà de la llei moral, establint el desig i el regne del desig, el pensament de Niezsche duia naturalment, creia ell, al nazisme. Amb la seva antiguitat i el seu nivell d’estudis, hauria pogut ser nomenat director; però era per pròpia voluntat que es quedava en la plaça de vigilant en cap. Va adreçar diverses notes a la inspecció acadèmica queixant-se de la disminució de les places de vigilant d’internat; aquestes notes no van tenir cap efecte. En un zoo, un cangur mascle (macropòdids) es comportarà sovint com si la posició vertical del seu vigilant fos una provocació al combat. L’agressió del cangur pot ser amansida si el vigilant adopta una postura vinclada, característica dels cangurs pacífics. Jean Cohen no tenia cap intenció de transformar-se en un cangur pacífic. La maldat de Michel Brasseur, estadi evolutiu normal d’un egoisme ja present en animals menys evolucionats, havia deixat un dels seus companys invàlid per sempre; probablement faria estralls psicològics irreversibles en nois com ara Bruno. Quan convocava Brasseur al seu despatx per interrogar-lo, no feia cap mena d’esforç per dissimular-li el seu menyspreu, ni tampoc que tenia la intenció d’aconseguir que l’expulsessin.

Cada diumenge al vespre, quan el seu pare l’acompanyava amb el Mercedes, Bruno començava a tremolar a l’altura de Nanteuilles-Meaux. El locutori de l’institut estava decorat amb baix relleus que representaven els antics alumnes famosos: Courteline i Moissan. Georges Courteline, escriptor francès, és l’autor de relats que presenten amb ironia l’absurditat de la vida burgesa i administrativa. Henri Moisson, químic francès (premi Nobel 1906), va desenvolupar l’ús del forn elèctric i va aïllar el silici i el fluor. El seu pare sempre arribava a temps per l’àpat de les set. En general Bruno només aconseguia menjar al migdia, quan l’àpat es prenia juntament amb els de mitja pensió; al vespre només hi havia els interns. Seien en taules de vuit; els primers llocs eren ocupats pels més grans. Se servien copiosament, i després escopien a la plàtera perquè els petits no poguessin menjar la resta.

Cada diumenge Bruno dubtava si parlar amb el seu pare, i acabava conduint que era impossible. El seu pare creia que està bé que un noi aprengui a defensar-se; i, en efecte, segons quins nois —no eren pas més grans que ell— s’hi tornaven, lluitaven pas a pas, i finalment aconseguien fer-se respectar. A quaranta-dos anys, Serge Clément era un home arribat. Mentre que els seus pares tenien un colmado al Petit-Clamart, ell posseïa a hores d’ara tres clíniques especialitzades en cirurgia estètica: una a Neuilly, l’altra a Le Vésinet, la tercera a Suïssa, prop de Lausanne. Quan la seva exdona havia marxat a Califòrnia, ell havia recuperat la gerència de la clínica de Canes, i li revertia la meitat dels beneficis. Feia temps que ell ja no operava, però era el que en diuen un bon gestor. No sabia gaire com fer-s’ho amb el seu fill. Més aviat li volia bé, a condició de no perdre-hi gaire temps; se sentia una mica culpable. Els caps de setmana que venia Bruno, evitava rebre les seves amants. Comprava menjar preparat, sopaven en tête à tête; després miraven la tele. No sabia jugar a cap joc. De vegades Bruno es llevava en plena nit, caminava fins a la nevera. Posava cereals en un bol, hi afegia llet, crema de llet, ho cobria tot amb una capa gruixuda de sucre. Després menjava, menjava un bol i un altre, fins que li venien nàusees. La panxa li pesava. Sentia plaer.