7

De 1905 a 1915, treballant pràcticament sol, amb coneixements matemàtics restringits, Albert Einstein, a partir de la primera intuïció que constituïa el principi de relativitat restringida, va saber elaborar una teoria general de la gravitació, de l’espai i del temps que tindria una influència decisiva sobre l’evolució ulterior de l’astrofísica. Aquest esforç atzarós, solitari, acomplert, segons els termes de Hilbert, «per l’honor de l’esperit humà», en camps sense utilitat pràctica aparent i llavors inaccessibles a la comunitat dels investigadors, pot ser comparat amb els treballs de Cantor que estableixen una tipologia de l’infinit en acte, o amb els esforços de Gottlob Frege per redefinir els fonaments de la lògica. També pot ser comparat, subratlla Hubczejak en la seva introducció a les Clifden Notes, amb l’activitat intel·lectual solitària de Djerzinski a Clifden del 2000 al 2009, sobretot perquè, com Einstein al seu moment, Djerzinski no disposava d’una tècnica matemàtica suficient per desenvolupar les seves intuïcions sobre una base realment rigorosa.

Topologia de la meiosi, la seva primera publicació, apareguda el 2002, no va deixar de tenir un impacte considerable. Establia, per primera vegada basant-se en arguments termodinàmics irrefutables, que la separació cromosòmica intervinguda al moment de la meiosi per engendrar gametes haploides era en si una font d’inestabilitat estructural; en altres termes, que tota espècie sexuada era necessàriament mortal.

Tres conjectures de topologia en els espais de Hilbert, publicada el 2004, causaria sorpresa. Ha pogut ser analitzada com una reacció contra la dinàmica del continu, com un intent —amb ressonàncies estranyament platòniques— de redefinició d’una àlgebra de les formes. Tot reconeixent l’interès de les conjectures proposades, els matemàtics professionals no podien errar el tret en subratllar la manca de rigor de les proposicions, el caràcter una mica anacrònic de l’angle d’estudi. De fet, Hubczejak ho reconeix, en aquella època Djerzinski no tenia accés a les publicacions matemàtiques més recents, i fins i tot fa l’efecte que no s’hi interessava gaire. Sobre la seva activitat en els anys 2004 a 2007, ben pocs són els testimoniatges de què es disposa. Anava regularment al centre de Galway, però les seves relacions amb els experimentadors eren purament tècniques, funcionals. Havia adquirit alguns rudiments per fer anar l’ordinador Cray, cosa que li estalviava gairebé sempre haver de recórrer als programadors. Walcott sembla haver estat l’únic que hi mantenia relacions una mica més personals. També vivia prop de Clifden, i alguna vegada l’anava a visitar a la tarda. Segons el seu testimoni, Djerzinski evocava sovint Auguste Comte, particularment les cartes a Clotilde de Vaux i la Síntesi subjectiva, la darrera obra, inacabada, del filòsof. Fins i tot pel que fa al mètode científic, Comte podia ser considerat com el veritable fundador del positivisme. Cap metafísica, cap ontologia concebible a la seva època no havia obtingut el seu perdó. Era versemblant i tot, subratllava Djerzinski, que Comte, posat en la situació intel·lectual que fou la de Niels Bohr de 1924 a 1927, hagués mantingut la seva actitud de positivisme intransigent i s’hagués adherit a la interpretació de Copenhague. Tanmateix, la insistència del filòsof francès en la realitat dels estats socials contra la ficció de les existències individuals, el seu interès constantment renovat pels processos històrics i els corrents de consciència, i sobretot el seu sentimentalisme exacerbat, feien pensar que potser no hauria estat hostil a un projecte de refosa ontològica més recent, que havia pres consistència des dels treballs de Zurek, de Zeh i de Hardcastle: la substitució d’una ontologia d’objectes per una ontologia d’estats. Només una ontologia d’estats, en efecte, era capaç de restaurar la possibilitat pràctica de les relacions humanes. En una ontologia d’estats les partícules eren indiscernibles, i calia limitar-se a qualificar-les per via d’un observable nombre. Les úniques entitats susceptibles de ser reidentificades i nomenades en una ontologia com aquesta eren les funcions d’ona, i pel seu intermediari els vectors d’estat; d’aquí la possibilitat analògica de donar un nou sentit a la fraternitat, a la simpatia i a l’amor.

Caminaven per la carretera de Ballyconneely; l’oceà espurnejava als seus peus. Lluny a l’horitzó, el sol es ponia sobre l’Atlàntic. Cada vegada més sovint, Walcott tenia la impressió que el pensament de Djerzinski s’esgarriava per vies incertes, fins i tot místiques. Ell continuava sent partidari d’un instrumentalisme radical; hereu d’una tradició pragmàtica anglosaxona, marcat també pels treballs del cercle de Viena, mirava amb certa suspició l’obra de Comte, massa romàntica als seus ulls. Contràriament al materialisme que havia substituït, el positivisme, subratllava Walcott, podia ser el fundador d’un nou humanisme, i això, en realitat, per primera vegada (ja que el materialisme, en el fons, era incompatible amb l’humanisme, i acabaria per destruir-lo). No per això el materialisme deixava de tenir la seva importància històrica: calia superar una primera barrera, que era Déu; uns homes l’havien superada, i s’havien trobat sumits en l’angoixa i el dubte. Però una segona barrera havia estat superada, avui, i això s’havia produït a Copenhague. Ja no els feia falta Déu, ni la idea d’una realitat subjacent. «Hi ha percepcions humanes», deia Walcott, «hi ha testimoniatges humans, experiències humanes; hi ha la raó que lliga entre elles aquestes percepcions, i l’emoció que les fa viure. Tot plegat es desenvolupa sense cap metafísica, sense cap ontologia. Ja no necessitem les idees de Déu, de natura o de realitat. Sobre el resultat dels experiments pot establir-se un acord dins la comunitat dels observadors per via d’una intersubjectivitat raonable; els experiments s’enllacen entre ells per mitjà de les teories, que han de satisfer tant com sigui possible el principi d’economia, i que necessàriament han de ser refutables. Hi ha un món percebut, un món sentit, un món humà».

La seva posició era inatacable, Djerzinski n’era conscient: era la necessitat d’ontologia una malaltia infantil de l’esperit humà? Cap al final de l’any 2005, en ocasió d’un viatge a Dublín, va descobrir el Book of Kells. Hubczejak no vacil·la a afirmar que la trobada amb aquest manuscrit il·luminat, d’una complexitat formal inaudita, probablement obra de monjos irlandesos del segle VII de la nostra era, constituiria un moment decisiu en l’evolució del seu pensament, i que probablement la contemplació prolongada d’aquell volum va ser el que li permetria, a través d’una sèrie d’intuïcions que retrospectivament ens semblen miraculoses, superar les complexitats dels càlculs d’estabilitat energètica en el si de les macromolècules trobades en biologia. Sense subscriure totes les afirmacions de Hubczejak, cal reconèixer que el Book of Kells ha inspirat sempre als seus comentadors, al llarg dels segles, efusions d’admiració gairebé extàtica. Es pot citar a tall d’exemple la descripció que en fa Giraldus Cambrensis el 1185:

Aquest llibre conté la concordança dels quatre Evangelis segons el text de sant Jeroni, i gairebé tants dibuixos com pàgines, tots ells ornats amb colors meravellosos. Aquí es pot contemplar el rostre de la majestat divina, miraculosament dibuixat; allà les representacions místiques dels evangelistes, qui amb sis ales, qui amb quatre, qui amb dues. Aquí es veurà l’àguila, allà el brau, aquí la faç d’un home, allà la d’un lleó, i altres dibuixos gairebé innombrables. Si es miren amb negligència, de passada, poden fer pensar més aviat en empastifades que no en composicions curoses. No s’hi veurà res de subtil, mentre que tot hi és subtil. Però si es fa l’esforç de considerar-los amb molta atenció, de penetrar amb la mirada els secrets de l’art, es descobriran complexitats tals, tan delicades i tan subtils, tan estretament lligades, llaçades i nuades entre elles, i amb uns colors tan frescos i lluminosos, que es declararà sense reserva que totes aquestes coses deuen ser fruit no de l’obra dels homes, sinó de la dels àngels.

També es pot seguir Hubczejak quan afirma que tota filosofia nova, fins i tot quan tria com a llenguatge una axiomàtica d’aparença purament lògica, és en realitat solidària d’una nova concepció visual de l’univers. En aportar a la humanitat la immortalitat física, Djerzinski, evidentment, va modificar profundament la nostra concepció del temps; però el seu mèrit més gran, segons Hubczejak, va ser que establís els elements d’una nova filosofia de l’espai. Així com la imatge del món inscrita en el budisme tibetà és inseparable d’una contemplació prolongada de les figures indefinides i circulars dels mandales, així com podem fer-nos una imatge fidel del que fou el pensament de Demòcrit observant la brillantor del sol damunt de les pedres blanques d’una illa grega, una tarda d’agost, així mateix podem acostar-nos més fàcilment al pensament de Djerzinski si entrem en aquesta arquitectura infinita de creus i espirals que constitueix el fons ornamental del Book of Kells, o si rellegim la magnífica Meditació de l’entrellaçament, publicada a part de les Clifden Notes, i que li va ser inspirada per aquesta obra.

Les formes de la natura —escriu Djerzinski— són formes humanes. En el nostre cervell és on apareixen els triangles, els entrellaçaments i els brancatges. Els reconeixem, els apreciem; vivim enmig d’ells. Enmig de les nostres creacions, creacions humanes, comunicables a l’home, ens desenvolupem i morim. Enmig de l’espai, espai humà, efectuem mesures; per aquestes mesures creem l’espai, l’espai entre els nostres instruments.

L’home poc instruït —prossegueix Djerzinski— viu terroritzat per la idea de l’espai; se l’imagina immens, nocturn, i esbatanat. S’imagina els éssers sota la forma elemental d’una bola, aïllada en l’espai, arrupida en l’espai, esclafada per l’eterna presència de les tres dimensions. Terroritzats per la idea de l’espai, els éssers humans s’arrupeixen; tenen fred, tenen por. En el millor dels casos travessen l’espai, se saluden amb tristesa enmig de l’espai. I tanmateix aquest espai és en ells mateixos, no es tracta sinó de la seva creació mental.

En aquest espai que els fa por —escriu també Djerzinski— els éssers humans aprenen a viure i a morir; enmig del seu espai mental es creen la separació, l’allunyament i el sofriment. Sobre això hi ha molt pocs comentaris; l’amant sent el crit de l’amada per damunt d’oceans i muntanyes; per damunt d’oceans i muntanyes la mare sent el crit del seu fill. L’amor lliga, i lliga per sempre. La pràctica del bé és un lligam, la pràctica del mal un deslligar. La separació és l’altre nom del mal; és, també, l’altre nom de la mentida. No existeix, en efecte, sinó un entrellaçament magnífic, immens i recíproc.

Hubczejak escriu amb encert que el mèrit més gran de Djerzinski no és haver sabut superar el concepte de llibertat individual (ja que aquest concepte ja estava en gran part devaluat a la seva època, i tothom admetia almenys tàcitament que no podia servir de base per cap progrés humà), sinó haver sabut, per mitjà d’interpretacions certament atzaroses dels postulats de la mecànica quàntica, restaurar les condicions de possibilitat de l’amor. Pel que fa a això cal evocar de nou la imatge d’Annabelle: sense haver conegut personalment l’amor, Djerzinski, per mitjà d’Annabelle, havia pogut fer-se’n una imatge; havia pogut adonar-se que l’amor, d’alguna manera, i a través de modalitats encara desconegudes, podia tenir lloc. Aquesta noció el va guiar, molt probablement, en els darrers mesos d’elaboració teòrica, dels quals tenim tan pocs detalls.

Segons el testimoni de les poques persones que van tractar Djerzinski a Irlanda durant les darreres setmanes, semblava que una acceptació s’hagués instal·lat en ell. La seva cara ansiosa i mòbil semblava asserenada. Feia llargues passejades ensomniades, sense objectiu precís, per la Sky Road; caminava en presència del cel. La carretera de l’Oest serpentejava al llarg dels turons, ara rosta i ara suau. La mar espurnejava, refractava una massa lluminosa i confusa, d’una estranya presència material. Caminava llargament, sense esforç, la cara banyada en una boira aquàtica i lleugera. Els seus treballs, ho sabia, estaven enllestits. A la sala que havia transformat en despatx, la finestra de la qual donava a la punta d’Errislannan, havia posat ordre a les seves notes, uns quants centenars de pàgines que tractaven dels temes més variats. El resultat dels seus treballs pròpiament científics cabia en vuitanta pàgines dactilografiades —no havia considerat necessari detallar els càlculs.

El 27 de març del 2009, cap a finals de la tarda, va anar a l’oficina central de Correus de Galway. Va enviar un primer exemplar dels seus treballs a l’Acadèmia de Ciències de París, i un altre a la revista Nature, a Gran Bretanya. Del que va passar després no se’n sap res del cert. El fet que trobessin el seu cotxe a tocar d’Aughrus Point havia de fer pensar naturalment en el suïcidi, encara més si pensem que ni Walcott ni cap tècnic del centre no van mostrar-se sorpresos per aquest desenllaç. «Tenia a dins una tristesa atroç», declararia Walcott, «em penso que és la persona més trista que he conegut mai, i encara la paraula tristor em sembla ben feble; més aviat hauria de dir que tenia alguna cosa de destruït, de completament devastat. Sempre he tingut la impressió que la vida li era una càrrega, que no sentia cap mena de relació amb res de viu. Em penso que va tenir exactament el temps necessari per enllestir els seus treballs, i que cap de nosaltres no es pot figurar l’esforç que va haver d’acomplir».

El misteri que encara envolta la desaparició de Djerzinski, el fet que el seu cos no s’hagi retrobat mai nodririen una llegenda tenaç segons la qual hauria marxat a l’Àsia, concretament al Tibet, a fi de confrontar els seus treballs amb alguns ensenyaments de la tradició budista. Avui dia aquesta hipòtesi és rebutjada unànimement. D’una banda, no s’ha pogut descobrir cap rastre d’un passatge aeri procedent d’Irlanda; de l’altra, els dibuixos traçats a les darreres pàgines del seu bloc de notes, interpretats durant un temps com mandales, han pogut ser identificats com a combinacions de símbols cèltics pròxims als que fa servir el Book of Kells.

Avui dia pensem que Michel Djerzinski va trobar la mort a Irlanda, allà mateix on havia triat de passar els darrers anys de vida. També pensem que, un cop enllestits els seus treballs, sentint-se mancat de tot vincle humà, va triar de morir. Molts testimonis recalquen la seva fascinació per aquella punta extrema del món occidental, constantment banyada en una llum mòbil i dolça, on li agradava passejar, on, com escriu ell mateix en una de les darreres notes, «el cel, la llum i l’aigua es confonen»: Avui dia pensem que Michel Djerzinski va entrar al mar.