2
«Tretze hores de vol»

Molt ràpidament, l’Espai del Possible es va trobar confrontat amb un problema d’envelliment. Els ideals fundadors del projecte semblaven passats de moda als joves dels anys 80. A part dels tallers de teatre espontani i de massatge californià, l’Espai, en el fons, no era més que un càmping; pel que feia al confort de l’allotjament o a la qualitat de la restauració, no podia rivalitzar amb els centres de vacances institucionals. A més, la relativa cultura anarquista del lloc feia difícil el control precís de les entrades i dels pagaments; l’equilibri financer, precari des dels inicis, s’anava tornant més problemàtic.

Una primera mesura, adoptada per unanimitat pels fundadors, va consistir a establir tarifes marcadament preferencials per als joves; va resultar insuficient. A començaments de l’exercici 1984, durant l’assemblea general anual, va ser quan Frédéric Le Dantec va proposar la mutació que havia d’assegurar la prosperitat del lloc. L’empresa —aquesta era la seva anàlisi— era el nou espai d’aventura dels anys 80. Tots ells havien adquirit una experiència irreemplaçable en les tècniques i teràpies derivades de la psicologia humanista (gestalt, rebirth, do in, caminar sobre brases, anàlisi transaccional, meditació zen, PNL…). Per què no reinvertien aquelles competències en l’elaboració d’un programa de cursets residencials destinats a les empreses? Després d’un debat tempestuós, el projecte va ser aprovat. A aquesta època es remunta la construcció de la piràmide, i d’una cinquantena de bungalous d’un confort limitat però acceptable, destinats als cursetistes. Al mateix temps, un mailing intensiu però calibrat era adreçat als directors del personal de diverses grans firmes. Alguns fundadors, d’opcions polítiques molt d’esquerres, van prendre’s malament aquesta transició. Es va produir una breu lluita interna de poder, i l’associació llei 1901 que regia el lloc va ser dissolta i substituïda per una SARL el principal accionista de la qual era Frédéric Le Dantec. Al cap i a la fi, els seus pares eren propietaris del terreny, i el Crédit Mutuel de CharenteMaritime semblava disposat a finançar el projecte.

Al cap de cinc anys, l’Espai s’havia constituït un sòlid catàleg de referències (BNP, IBM, ministeri del Pressupost, RATP, Bouygues…). Durant tot l’any s’organitzaven cursets inter o intraempreses, i l’activitat «lloc de vacances», conservada més que res per nostàlgia, ja no representava més del 5% del total d’operacions anual.

Bruno es va despertar amb un fort mal de cap i sense il·lusions excessives. Havia sentit a parlar de l’Espai per una secretària que tornava d’un curset, «Desenvolupament personal-pensament positiu», de cinc mil francs per sessió. Havia demanat el prospecte per les vacances d’estiu: guai, associatiu, llibertari, s’imaginava l’estil. Però una nota estadística a peu de pàgina li havia cridat l’atenció: l’estiu passat, de juliol a agost, l’Espai havia acollit un 63% de dones. Pràcticament dues dones per tio; era una quota excepcional. De seguida havia decidit reservar una setmana el juliol, a veure què; sobretot perquè triant l’opció càmping li sortia menys car que el Club Med, o fins i tot l’UCPA. Evidentment, s’imaginava la mena de dones: veteranes d’extrema esquerra flipades, probablement seropositives. Però vaja, dues dones per tio, tindria alguna possibilitat; muntant-s’ho bé, se’n podria tirar dues i tot.

Sexualment, l’any havia començat bé. L’arribada de dones dels països de l’Est havia ensorrat els preus, ara trobaves sense problema una relaxació personalitzada per 200 francs, que en costava 400 pocs mesos enrere. Desgraciadament, a l’abril va haver de fer reparacions importants al cotxe, i per torna la culpa era seva. El banc havia començat a collar-lo, li havia calgut restringir-se.

Es va repenjar en un colze i es va servir un primer whisky. El Swing Magazine seguia obert per la mateixa pàgina; un tipus amb els mitjons posats presentava el sexe a l’objectiu amb visible esforç; es deia Hervé.

«No és el meu fort», es repetia Bruno, «no és el meu fort». Es va posar uns calçotets abans de dirigir-se cap al bloc de dutxes. Al cap i a la fi, es deia esperançat, la squaw d’ahir, per exemple, era bastant tirable. Els pits grossos una mica flàccids, no deixa de ser l’ideal per una bona cubana; feia tres anys que no n’hi havien feta cap. I això que li encantaven les cubanes, però en general a les putes no els agrada fer-ne. Que potser els irrita rebre l’esperma a la cara? O demana més temps i dedicació personal que una mamada? El cas és que la prestació semblava atípica; la cubana no solia facturar-se, per tant no estava prevista, per tant costava d’obtenir. Per a les putes, devia ser una cosa privada. Només privada, vet-ho aquí. Més d’un cop Bruno, buscant una cubana, havia hagut de conformar-se amb una palla simple o una mamada. Ben feta, segons el cas, però l’oferta no deixava de ser estructuralment insuficient en matèria de cubanes; vet aquí el que pensava Bruno.

A aquest punt de les seves reflexions, va arribar a l’espai cos núm. 8. Més o menys resignat a la idea de trobar carn vella, va tenir un xoc atroç en descobrir les adolescents. Eren quatre, entre quinze i disset anys, prop de les dutxes, just al davant de la filera de lavabos. Dues esperaven en calcetes de biquini; les dues altres saltironejaven com peixos, xerraven, es tiraven aigua, feien xisclets; anaven completament despullades. L’espectacle era d’una gràcia i d’un erotisme que no té nom; no es mereixia allò. Trempava en els calçotets; es va treure el sexe amb una mà i es va enganxar al suport del lavabo, tractant d’escurar-se les dents amb els bastonets dentals. Es va punxar una geniva, va enretirar un bastonet ensangonat de la boca. Tenia la punta del sexe calenta, inflada, amb un formigueig espantós; una gota començava a formar-se.

Una de les noies, una morena gràcil, va sortir de l’aigua i va agafar una tovallola, es va eixugar els pits joves a copets, amb satisfacció. Una de baixa i pèl-roja es va treure les calcetes i la va reemplaçar sota la dutxa; els pèls del seu conyet eren d’un ros daurat. Bruno va fer un gemec lleuger, va notar vertigen. Mentalment, es veia bellugant-se. Tenia dret a treure’s els calçotets, a anar a esperar-se prop de les dutxes. Tenia dret a esperar per dutxar-se. Es veia trempant davant d’elles; s’imaginava dient una frase com ara: «Està bona l’aigua?». Les dues dutxes estaven separades per un espai de cinquanta centímetres; si es dutxava prop de la pèl-roja, potser ella li fregaria la polla sense voler. Aquesta idea va provocar-li un vertigen més agut; es va arrapar a la pisa del lavabo. Al mateix moment, dos adolescents van sortir rabent per la dreta amb rialles excessivament sorolloses; duien shorts negres a ratlles fluorescents. Bruno va destrempar a l’acte, va endreçar el sexe als calçotets i es va concentrar en les cures dentals.

Més tard, encara xocat per la trobada, va baixar cap a les taules d’esmorzar. Es va instal·lar en un racó i no va establir conversa amb ningú; tot mastegant els cereals vitaminats pensava en el vampirisme de la recerca sexual, en el seu aspecte faustià. És una falsedat, pensava per exemple, parlar d’homosexuals. Ell mateix no havia conegut mai, o gairebé mai, cap homosexual; en canvi, coneixia molts pederastes. Alguns pederastes —afortunadament pocs— prefereixen els nens; aquests acaben a la presó, amb penes de seguretat incomprensibles, i ja no se’n parla més. La majoria de pederastes, no obstant, prefereix els joves d’entre quinze i vint-i-cinc anys; més enllà d’això, per a ells no hi ha sinó culs vells i flàccids. Observeu bé dos maricons entre ells, solia dir Bruno, observeu-los amb atenció: de vegades hi ha una simpatia mútua, un afecte i tot; però es desitgen? De cap de les maneres. Així que apareix un culet rodó de quinze a vint-i-cinc anys, s’esqueixen com dues panteres velles al tombant de la vida, s’esqueixen per posseir aquell culet rodó; vet aquí com pensava Bruno.

Com en molts altres casos, els pretesos homosexuals havien tingut un paper model per a la resta de la societat, pensava encara Bruno. Ell mateix, per exemple, tenia quaranta-dos anys; desitjava per això les dones de la seva edat? No gens. En canvi, per un conyet embolicat en una minifaldilla, encara se sentia capaç d’anar fins a la fi del món. O almenys fins a Bangkok. Tretze hores de vol, es diu de pressa.