12

—Vaig conèixer l’Anne el 1981 —va prosseguir Bruno amb un sospir—. De guapa no n’era gaire, però n’estava tip de pelar-me-la. El que sí que estava bé és que tenia els pits grossos. Sempre m’han agradat els pits grossos… —va sospirar altre cop, un sospir llarg—. La meva nena «pija» protestant de pits grossos… —per gran sorpresa de Michel, els ulls se li van entelar—. Més endavant els pits li van caure, i el nostre matrimoni també es va fotre de lloros. Li he espatllat la vida. És una cosa que no oblido mai: he espatllat la vida d’aquesta dona. Et queda vi?

Michel va anar a buscar una ampolla a la cuina. Tot plegat era una mica excepcional; sabia que Bruno havia consultat un psiquiatre, i que ho havia deixat. En realitat sempre intentem minimitzar el sofriment. Mentre el sofriment de la confessió sembla el menys fort, vas parlant; després calles, renuncies, estàs sol. Si Bruno tornava a sentir la necessitat d’analitzar el fracàs de la seva vida, probablement volia dir que esperava alguna cosa, una nova arrencada; probablement era un bon senyal.

—De lletja no ho era —va seguir Bruno—, però tenia una cara qualsevol, sense gràcia. No ha tingut mai aquesta finor, aquesta llum que de vegades irradia la cara de les noies. Amb aquelles cames una mica gruixudes, no li podies fer dur minifaldilles de cap manera; però li vaig ensenyar a posar-se bruses molt curtes, sense sostens; és molt excitant, els pits grossos vistos per sota. Ella se sentia una mica incòmoda, però finalment ho acceptava; no hi entenia un borrall d’erotisme, de roba interior, no tenia cap experiència. Et parlo d’ella, però la coneixes, oi?…

—Vaig anar al teu casament.

—Tens raó —va assentir Bruno amb una estupefacció que ranejava l’atuïment—. Recordo que em va sorprendre que vinguessis. Em pensava que no volies tenir més tracte amb mi.

—No volia tenir més tracte amb tu.

Michel va pensar en aquell moment, es va preguntar en efecte què l’havia pogut empènyer a anar a aquella cerimònia sinistra. Reveia el temple a Neuilly, la sala gairebé nua, d’una austeritat depriment, plena més de la meitat d’una assemblea rica sense ostentació; el pare de la núvia es dedicava a les finances.

—Eren d’esquerres —va dir Bruno—; tothom era d’esquerres en aquella època, per cert. Trobaven perfectament normal que jo visqués amb la seva filla abans de casar-m’hi, ens vam casar perquè estava encinta, la cosa de sempre.

Michel va recordar les paraules del pastor que ressonaven amb nitidesa per la sala freda: parlava del Crist ver home i ver Déu, de la nova aliança de l’Etern amb el seu poble; bé, de fet li costava entendre de què parlava exactament. Al cap de tres quarts d’hora d’aquesta cançó, es trobava en un estat pròxim a la somnolència; es va despertar bruscament en sentir aquesta fórmula: «Que el Déu d’Israel us beneeixi, ell que ha tingut pietat de dues criatures soles». Al principi li va costar situar-se: que potser eren a cals jueus? Li va caldre un minut de reflexió abans de caure que es tractava del mateix Déu. El pastor prosseguia amb agilitat, amb una convicció creixent: «Estimar la seva dona és estimar-se a si mateix. Cap home no ha odiat mai la pròpia carn, al contrari: la nodreix i en té cura, com fa el Crist amb l’Església; perquè som membres d’un mateix cos, som fets amb la seva carn i els seus ossos. Vet aquí per que l’home deixarà pare i mare i s’unirà a la seva dona, i tots dos esdevindran una sola carn. Aquest misteri és gran, ho afirmo, en relació al Crist i a l’Església». Realment, la fórmula feia diana: tots dos esdevindran una sola carn. Michel va meditar una estona sobre aquesta perspectiva, va fer una ullada a l’Anne: serena i concentrada, semblava que s’aguantés l’alè; gairebé era bella. Probablement estimulat per la citació de sant Pau, el pastor continuava amb energia creixent: «Senyor, mira amb bondat la teva serventa: al moment d’unir-se al seu espòs en matrimoni, et demana protecció. Fes que sigui sempre en el Crist una esposa fidel i casta, i que segueixi sempre els exemples de les santes dones: que sigui amable al seu espòs com Raquel, entenimentada com Rebecca, fidel com Sara. Que no desempari la fe i els manaments; unida al seu espòs, que eviti tota relació dolenta; que la seva reserva li mereixi estimació, que el seu pudor inspiri respecte, que sigui instruïda de les coses de Déu. Que tingui una maternitat fecunda, que tots dos vegin els fills dels seus fills fins a la tercera i la quarta generació. Que assoleixin una vellesa feliç, i que coneguin el repòs dels elegits en el Regne del Cel. En nom de Nostre Senyor Jesucrist, amén». Michel es va obrir pas entre la multitud per acostar-se a l’altar, provocant al seu volt mirades d’irritació. Es va aturar a tres rengles de distància, va assistir a l’intercanvi dels anells. El pastor va agafar les mans dels esposos entre les seves, capcot, en un estat de concentració impressionant; el silenci dins del temple era total. Després va alçar el cap i amb una veu forta, alhora enèrgica i desesperada, d’una intensitat d’expressió que deixava estupefacte, va exclamar amb violència: «Que l’home no separi el que Déu ha unit!».

Més tard, Michel es va acostar al pastor que endreçava els estris. «M’ha interessat molt el que deia fa una estona…». L’home de Déu va somriure amb urbanitat. Llavors Michel va prosseguir amb els experiments d’Aspect i la paradoxa EPR: quan dues partícules han estat reunides, formen un tot inseparable, «em fa l’efecte que té molt a veure amb aquesta història d’una sola carn». El somriure del pastor es va crispar una mica. —Vull dir —continuava Michel animant-se—, en l’aspecte ontològic se’ls pot associar un vector d’estat únic en un espai de Hilbert. Sap què vull dir? És clar, sí… —va remugar el servent del Crist tot mirant al seu volt. Dispensi’m —va dir bruscament abans de girar-se cap al pare de la núvia. Es van donar una llarga encaixada, es van abraçar. Una celebració molt maca, preciosa —va dir el financer amb emoció.

—No et vas quedar a la festa… —va recordar Bruno—. Era una mica emprenyador, jo no coneixia ningú, i no deixava de ser el meu casament. El meu pare va arribar molt tard, però almenys havia vingut: anava mal afaitat, amb la corbata de gairell, tenia ben bé la pinta d’una rampoina llibertina. Estic segur que els pares de l’Anne haurien preferit un altre partit, però vaja, uns burgesos protestants d’esquerres, no deixaven de tenir un cert respecte per l’ensenyament. I a més jo m’havia tret l’agrégation, ella només tenia el CAPES^[5]. El que és terrible és que la seva germana petita era molt bonica. Se li assemblava força, també tenia els pits grossos; però en lloc de ser ordinària la seva cara era esplèndida. És cosa de no res, la disposició de les faccions, un detall. És dur…

Va sospirar altre cop, es va tornar a servir un got de vi.

—La meva primera plaça va ser a l’institut Carnot, a Dijon, a començament del curs 84. L’Anne estava de sis mesos. Ja està, érem profes, érem una parella de profes; ara ens tocava fer una vida normal.

»Vam llogar un pis a la rue de la Vannerie, a dues passes de l’institut. “No són els preus de París”, deia la dona de l’agència immobiliària. “Tampoc és la vida de París, però ja veuran, a l’estiu s’anima molt, hi ha turistes, ve molta gent jove pel festival de música barroca”. Música barroca?…

»Tot seguit vaig entendre que estava maleït. No era la “vida de París”, d’això se me’n fotia, a París sempre m’hi havia sentit desgraciat. Simplement desitjava totes les dones menys una: la meva. A Dijon, com a totes les ciutats de província, hi ha moltes ties bones, és molt pitjor que a París. La moda d’aquells anys era de més en més, sexi. Era insuportable, totes aquelles ties amb els seus morrets, les seves faldilletes i les seves rialletes. Durant el dia les veia a classe, al migdia les veia al Penalty, el bar del costat de l’institut, discutien amb els nois; per dinar tornava a casa amb la meva dona. Les veia altra vegada el dissabte a la tarda pels carrers comercials de la ciutat, es compraven roba i discos. Jo anava amb l’Anne, ella mirava roba de bebè; l’embaràs li provava, era increïblement feliç. Dormia molt, menjava tot el que volia; ja no fèiem l’amor, però em penso que ella ni se n’adonava. Durant les sessions de preparació al part havia simpatitzat amb altres dones; era sociable, sociable i simpàtica, era una dona de viure fàcil. Quan vaig saber que esperava un nen vaig tenir un xoc terrible. D’entrada era el pitjor, em tocava viure el pitjor. Hauria d’haver estat feliç; només tenia vint-ivuit anys i ja em sentia mort.

»El Victor va néixer el desembre; recordo el seu bateig a l’església Saint-Michel, va ser trastornador. “Els batejats esdevenen pedres vivents per a la construcció d’un edifici espiritual, per a un sacerdoci sant”, va dir el capellà. El Victor estava tot vermell i arrugat dins del seu vestidet de randes blanques. Era un bateig col·lectiu, com a l’Església primitiva, hi havia unes deu famílies. “El bateig incorpora a l’Església”, va dir el sacerdot, “ens torna membres del cos del Crist”. L’Anne el tenia en braços, pesava quatre quilos. Feia molta bondat, no va cridar gens. “Però”, va dir el sacerdot “no som així mateix membres els uns dels altres?” Els pares ens vam mirar, hi va haver com un dubte. Després el capellà va abocar l’aigua baptismal, tres vegades, sobre el cap del meu fill; després el va ungir amb el sant crisma. Aquell oli perfumat, consagrat pel bisbe, simbolitzava el do de l’Esperit Sant, va dir el capellà. Llavors se li va dirigir directament: “Victor, has esdevingut un cristià. Per aquesta unció de l’Esperit Sant, t’has incorporat al Crist. D’ara endavant participes de la seva missió profètica, sacerdotal i reial”. Em va impressionar tant que em vaig inscriure a un grup Fe i Vida que es reunia cada dimecres. Hi havia una noia coreana, molt bonica; tot seguit vaig tenir ganes de fer-m’ho amb ella. Era delicat, ella sabia que era casat. L’Anne va convidar el grup a casa un dissabte, la coreana s’havia assegut al sofà, duia una faldilla curta; em vaig passar la tarda mirant-li les cames, però ningú no es va adonar de res.

»Per les vacances de febrer, l’Anne se’n va anar a cals seus pares amb el Victor; jo em vaig quedar sol a Dijon. Vaig fer un nou intent per esdevenir catòlic; estirat al matalàs Epeda, llegia El misteri dels Sants Innocents tot prenent copes d’anís. És molt bell, Péguy, és realment esplèndid; però va acabar per deprimir-me completament. Totes aquelles històries de pecat i de perdó dels pecats i Déu que s’alegra més del retorn d’un pecador que no de la salvació de mil justos… a mi m’hauria agradat ser un pecador, però no me’n sortia. Tenia la sensació que m’havien robat la joventut. L’únic que volia era que a les discoteques me la mamessin joves bandarres amb els llavis molsuts, i mentre l’Anne va ser fora vaig anar diversos cops al Slow Rock i a L’Enfer; però elles sortien amb tots menys amb mi, i mamaven polles que no eren la meva; i això, senzillament no arribava a suportar-ho. Era el període d’explosió del Minitel rosa, hi havia tot un frenesí al voltant d’això, m’hi vaig quedar connectat nits senceres. El Victor dormia al nostre dormitori, però passava bé les nits, no donava problemes. Vaig tenir molta por quan va arribar la primera factura del telèfon, la vaig agafar de la bústia i vaig obrir el sobre anant cap a l’institut: catorze mil francs. Per sort em quedava una llibreta d’estalvi dels meus anys d’estudiant, ho vaig transferir tot al nostre compte corrent, l’Anne no es va adonar de res.

»La possibilitat de viure comença en la mirada de l’altre. De mica en mica, em vaig anar adonant que els meus col·legues, els professors de l’institut Carnot, em miraven sense odi ni acrimònia. No se sentien en competició amb mi; estàvem implicats en la mateixa tasca, era un dels seus. Em van ensenyar el sentit ordinari de les coses. Vaig treure’m el carnet de conduir i vaig començar a interessar-me pels catàlegs de la CAMIF^[6]. A la primavera, vam passar alguna tarda a la gespa dels Guilmard. Vivien en una casa més aviat lletja a Fontaine-lès-Dijon, però tenien una gespa gran molt agradable, amb arbres. Guilmard era professor de matemàtiques, teníem si fa no fa les mateixes classes. Era llarg, flac, encorbat, tenia els cabells d’un ros roig i un bigoti que li penjava; semblava un comptable alemany. Preparava la barbacoa amb la seva dona. La tarda avançava, parlàvem de vacances, anàvem una mica beguts; en general érem unes quatre o cinc parelles de professors. La dona de Guilmard era infermera, tenia fama de ser una grandíssima bandarra; de fet, quan seia a la gespa, t’adonaves que no duia res sota la faldilla. Passaven les vacances al cap d’Agde, al sector naturista. Em sembla que també anaven en una sauna per a parelles, a la place Bossuet —vaja, això és el que vaig sentir dir. No vaig gosar mai comentar-ho a l’Anne però els trobava simpàtics, tenien un aspecte socialdemòcrata, no com els hippies que rondaven la nostra mare als anys 70. Guilmard era un bon professor, no vacil·lava a quedar-se al final de les classes per ajudar algun alumne amb dificultats. També es dedicava als minusvàlids, em sembla».

Bruno va callar bruscament. Al cap d’uns minuts Michel es va alçar, va obrir la porta-finestra i va sortir al balcó a respirar l’aire nocturn. La majoria de la gent que coneixia havia tingut una vida comparable a la de Bruno. Tret d’alguns sectors de nivell molt alt com la publicitat o la moda, fer acceptar el seu físic és relativament fàcil en el món professional, els dress-codes hi són limitats i implícits. Al cap d’uns anys de treball desapareix el desig sexual, la gent se centra en la gastronomia i els vins; alguns dels seus col·legues, molt més joves que ell, ja havien començat a constituir-se un celler. Aquest no era el cas de Bruno, que no havia fet cap comentari sobre el vi, un Vieux Papes de 11,95 francs. Mig oblidant la presència del seu germà, Michel, repenjat a la barana, va donar una ullada als mobles. Era de nit, ara; s’havien apagat gairebé tots els llums. Eren al darrer vespre del cap de setmana del 15 d’agost. Va tornar cap a Bruno, va seure al seu costat; tenien els genolls a tocar. Es podia considerar Bruno com un individu? La putrefacció dels seus òrgans li pertanyia, el declivi físic i la mort els coneixeria a títol individual. D’altra banda, la seva visió hedonista de la vida, els camps de forces que estructuraven la seva consciència i els seus desigs pertanyien al conjunt de la seva generació. Així com la instal·lació d’una preparació experimental i la tria d’un o diversos observables permeten assignar a un sistema atòmic un comportament —o bé corpuscular, o bé ondulatori—, Bruno podia ser considerat com un individu, però des d’un altre punt de vista només era l’element passiu del desplegament d’un moviment històric. Les seves motivacions, els seus valors, els seus desigs, res de tot això no el distingia, ni que fos una mica, dels seus contemporanis. La primera reacció d’un animal frustrat sol ser un escreix d’esforç per assolir la seva fita. Per exemple, una gallina afamada (Gallus domesticus) a qui s’impedeixi assolir l’aliment mitjançant un tancat de filferro, provarà amb esforços cada vegada més frenètics de passar a través del tancat. A poc a poc, però, aquest comportament serà substituït per un altre, aparentment sense objecte. Així, els coloms (Columba livia) sovint picotegen el sòl quan no poden obtenir l’aliment cobejat, fins i tot si el sòl no comporta cap objecte comestible. No solament es lliuren a aquest picoteig indiscriminat, sinó que sovint acaben allisant-se les ales; aquesta mena de comportaments fora de lloc, freqüents en situacions que impliquin alguna frustració o conflicte, són anomenats activitats de substitució. A començament del 1986, poc després de fer els trenta anys, Bruno va començar a escriure.