21

Naturalment, aquí tampoc no hi havia sortida. Els homes i les dones que freqüenten les boîtes per a parelles ràpidament renuncien a la recerca del plaer (la qual exigeix finor, sensibilitat, lentitud) en benefici d’una activitat sexual fantasmal, bastant insincera en el seu principi, directament calcada de les escenes de gang bang de les pel·lícules porno de moda transmeses pel Canal+. En homenatge a Karl Marx, que posa al cor del seu sistema, com una entelèquia deletèria, l’enigmàtic concepte de «baixa tendencial de l’índex de benefici», fóra temptador postular, al cor del sistema llibertí en què acabaven d’entrar Bruno i Christiane, l’existència d’un principi de baixa tendencial de l’índex de plaer; ara bé, seria al mateix temps sumari i inexacte. El desig i el plaer, fenòmens culturals, antropològics i derivats com són, no expliquen gaire cosa de la sexualitat; en lloc d’un factor determinant, són sociològicament determinats de dalt a baix. En un sistema monògam, romàntic i amorós, només se’ls pot assolir a través de l’ésser estimat, únic en el seu principi. En la societat liberal en què vivien Bruno i Christiane, el model sexual proposat per la cultura oficial (anuncis, revistes, organismes socials i de salut pública) era el de l’aventura; a l’interior d’un tal sistema el desig i el plaer apareixen al terme d’un procés de seducció, que posa en primer pla la novetat, la passió i la creativitat individual (qualitats també exigides als empleats en el marc de la vida professional). L’aplanament dels criteris de seducció intel·lectuals i morals en benefici de criteris purament físics duia de mica en mica els assidus de les boîtes per a parelles a un sistema lleugerament diferent, que podia ser considerat com el fantasma de la cultura oficial: el sistema sadià. A l’interior d’un tal sistema les polles són uniformement rígides i desmesurades, els pits siliconats, els conys depilats i bavosos. Sovint lectores de Connexion o de Hot Video, les clientes de les boîtes per a parelles donaven a les seves sortides un objectiu simple: ser empalades per una multiplicitat de polles ben grosses. L’etapa següent solien constituir-la els clubs SM. La fruïció és cosa de costum, com probablement hauria dit Pascal si s’hagués interessat per aquesta mena de coses.

Amb la seva polla de tretze centímetres i les seves ereccions espaiades (no havia trempat mai de manera gaire prolongada, excepte a la primeríssima adolescència, i el temps de latència entre dues ejaculacions s’havia allargat notablement d’aleshores ençà: era cert que ja no era tan jove), Bruno, en el fons, no hi pintava res en aquella mena de llocs. I tanmateix se sentia feliç de tenir a disposició seva més conys i més boques que no hauria gosat somiar mai; tot això ho devia a Christiane. Els moments més dolços eren aquells en què Christiane amanyagava altres dones; les seves companyes sempre es mostraven encantades per l’agilitat de la seva llengua, per l’habilitat dels seus dits a l’hora de descobrir i d’excitar-los el clítoris; malauradament, quan decidien tornar-los el favor, solien trobar-se amb una decepció. Desmesuradament eixamplats per les penetracions en cadena i les ditades brutals (sovint practicades amb diversos dits, o fins i tot amb la mà sencera), els seus conys eren si fa no fa tan insensibles com un bloc de llard. Obsessionades pel ritme frenètic de les actrius del porno institucional, li sacsejaven la polla amb brutalitat, com una tija de carn insensible, amb un ridícul moviment de pistó (l’omnipresència de la música tecno, en detriment de ritmes d’una sensualitat més subtil, també devia tenir el seu paper en el caràcter excessivament mecànic de les seves prestacions). Ejaculava de pressa, i sense plaer autèntic; per a ell, s’havia acabat la nit. Es quedaven entre mitja hora i una hora més; Christiane es deixava prendre en cadena tot provant, generalment en va, de reanimar-li la virilitat. En despertar-se tornaven a fer l’amor; les imatges de la nit li tornaven suavitzades en l’endormiscament; eren moments d’una tendresa extraordinària.

L’ideal, en el fons, hauria estat que convidessin algunes parelles triades, que passessin el vespre a casa, xerrant amistosament tot bescanviant manyagues. Seguirien aquesta via, Bruno n’estava íntimament convençut; també calia que tornés a practicar els exercicis de tonificació muscular proposats per aquella sexòloga americana; la seva història amb Christiane li havia donat més alegria que cap altre esdeveniment a la vida, era una història important i seriosa. En tot cas, això pensava de tant en tant, quan la mirava mentre es vestia o feinejava a la cuina. Però gairebé sempre, quan entre setmana la tenia lluny, pressentia que tot plegat era una broma de mal gust, una última i sòrdida farsa de l’existència. La nostra desventura no culmina fins que no ha estat considerada, de manera prou abastable, la possibilitat pràctica de la felicitat.

L’accident va tenir lloc una nit de febrer, mentre eren a Chris i Manu. Estirat en un matalàs a la sala central, el cap falcat amb coixins, Bruno es deixava llepar per Christiane; li tenia la mà agafada. Ella estava agenollada sota seu, ben oberta de cames, el cul ofert als homes que passaven per darrere seu, que es posaven un preservatiu i la prenien l’un rere l’altre. Cinc homes ja s’havien succeït sense que els fes ni una mirada; els ulls mig aclucats, com en un somni, passejava la llengua pel sexe de Bruno, l’explorava centímetre a centímetre. De cop i volta va fer un crit breu, únic. El paio que tenia al darrere, un d’alt i cepat amb els cabells arrissats, continuava penetrant-la a consciència, a grans cops de ronyonada; la seva mirada era buida i una mica distreta. —Aturi’s, aturi’s! —va cridar Bruno; tenia la sensació de cridar però no li sortia la veu, només un esgüell feble. Es va aixecar i va empènyer el paio enrere, que va quedar tot parat, el sexe erecte, els braços penjant. Christiane havia caigut de costat, tenia la cara torçada pel sofriment. —No et pots moure? —va preguntar-li. Va fer que no amb el cap; Bruno es va precipitar al bar, va demanar el telèfon. L’equip del SAMU va arribar al cap de deu minuts. Tots els participants s’havien vestit; en un silenci total van mirar com els infermers alçaven Christiane i la posaven en una llitera. Bruno va pujar amb ella a l’ambulància; eren a tocar de l’Hotel-Dieu. Va esperar hores al corredor recobert de linòleum, fins que el va venir a avisar l’intern de guàrdia: Christiane dormia; la seva vida no estava en perill.

El diumenge van fer-li una punció de medul·la; Bruno va tornar cap a les sis. Ja era de nit, queia un plugim fred sobre el Sena. Christiane estava asseguda al llit, l’esquena reclinada en una pila de coixins. Li va somriure. El diagnòstic era simple: la necrosi de les vèrtebres coccígies havia assolit un punt irremeiable. Feia mesos que s’ho esperava, podia produir-se en qualsevol moment; la medicació havia permès frenar l’evolució, sense aturar-la. Ara la situació ja no evolucionaria, no era de témer cap complicació; però les cames li quedarien definitivament paralitzades.

Va sortir de l’hospital al cap de deu dies; Bruno hi era. Ara la situació era diferent; la vida es caracteritza per llargs intervals de tedi confús, la major part del temps sol ser curiosament ensopida; de cop i volta apareix una bifurcació, i aquesta bifurcació resulta definitiva. Christiane tindria una pensió d’invalidesa, ja no li caldria treballar; fins i tot tenia dret a una assistència domèstica gratuïta. Va fer rodar la cadira cap a ell, encara era maldestra; calia agafar el truc, i no tenia prou força als avantbraços. Bruno li va fer un petó a cada galta, i després als llavis.

—Ara —li va dir— pots venir a instal·lar-te a casa meva. A París.

Ella va alçar el cap, el va mirar als ulls; Bruno no va aconseguir aguantar aquella mirada.

—N’estàs segur? —va preguntar-li suaument—. Estàs segur que és el que vols?

No va respondre; en tot cas, va tardar a respondre. Al cap de trenta segons de silenci, ella va afegir:

—No hi estàs obligat. Et queda una mica de temps per viure, no estàs obligat a dedicar-lo a una minusvàlida.

Els elements de la consciència contemporània ja no estan adaptats a la nostra condició mortal. Mai, en cap època ni en cap altra civilització, no s’ha pensat tan llargament i constantment en la pròpia edat; tothom té al cap una perspectiva de futur ben simple: vindrà un dia en què la suma dels plaers físics que pots esperar de la vida esdevindrà inferior a la suma dels dolors (i és que notes, al fons de tu mateix, el comptador que gira; i el comptador gira sempre en el mateix sentit). Aquest examen racional dels plaers i dels dolors, que tothom, tard o d’hora, es troba al mig del pas, desemboca ineluctablement, a partir de certa edat, en el suïcidi. D’altra banda fa gràcia observar que Deleuze i Debord, dos intel·lectuals respectats del tombant del segle, es van suïcidar tots dos sense motiu concret, únicament perquè no suportaven la perspectiva del propi declivi físic. Aquests suïcidis no van causar cap sorpresa, cap comentari; en general, els suïcidis de gent d’edat, de bon tros els més freqüents, ens semblen absolutament lògics. També es pot destacar, com un tret simptomàtic, la reacció del públic davant la perspectiva d’un atemptat terrorista: en la quasi totalitat dels casos, la gent prefereix morir a l’acte que no viure mutilada, o desfigurada. En part, és clar, perquè estan una mica farts de la vida; però sobretot perquè res, ni la mort, no els sembla tan terrible com viure en un cos disminuït.

Va trencar a l’alçada de La Chapelle-en-Serval. El més senzill hauria estat fotre-se-la contra un arbre quan travessava el bosc de Compiègne. Havia dubtat uns quants segons de més; pobra Christiane. Després havia dubtat uns dies de més abans de trucar-li; sabia que estava sola al bloc de pisos amb el seu fill, se la imaginava a la cadira de rodes, no gaire lluny de la tele. Res no l’obligava a ocupar-se d’una invàlida, això li havia dit, i sabia que havia mort sense odi. Havien trobat la cadira desarticulada, prop de les bústies, al peu de l’últim tram d’escales. Tenia la cara tumificada i el coll trencat. Bruno figurava en la rúbrica «persones amb qui contactar en cas d’accident»; havia mort mentre la duien a l’hospital.

El complex funerari quedava una mica enfora de Noyon, a la carretera de Chauny, calia girar just després de Baboeuf. Dos empleats en mono de treball l’esperaven en un edifici prefabricat blanc, massa escalfat, amb molts radiadors, una mica com una aula d’institut professional. Les vidrieres donaven als edificis baixos, moderns, d’una zona semiresidencial. El taüt, encara obert, estava damunt d’una taula de cavallets. Bruno s’hi va acostar, va veure el cos de Christiane i va notar que queia enrere; el seu cap va picar de ple contra el terra. Els empleats el van alçar amb cautela. —Plori! Ha de plorar!… —el va comminar el més vell amb veu apressant. Va brandar el cap: sabia que no ho aconseguiria. El cos de Christiane ja no podria moure’s, respirar ni parlar. El cos de Christiane ja no podria estimar, no hi havia cap destí possible per a aquell cos i tota la culpa era seva. Aquesta vegada totes les cartes havien estat tirades, totes les partides jugades, la darrera mà havia estat donada i acabava amb un fracàs definitiu. Ni més ni menys que els seus pares abans que ell, no havia estat capaç d’amor. En un estat d’estrany deseiximent sensorial, com si flotés a uns quants centímetres per damunt del sòl, va veure els empleats que clavaven la tapa amb un tornavís elèctric. Els va seguir fins al «mur del silenci»; una paret de formigó gris, de tres metres d’altura, amb els nínxols superposats; la meitat si fa no fa eren buits. L’empleat més vell va consultar el full d’instruccions, es va dirigir cap al nínxol 632; el seu col·lega, darrere d’ell, feia rodar el taüt damunt d’un carretó. El temps era humit i fred, començava a ploure i tot. El nínxol 632 estava situat a mitja altura, més o menys a un metre i mig de terra. Amb un moviment àgil i eficaç, que no va durar més d’uns segons, els empleats van alçar el fèretre i el van fer lliscar dins el nínxol. Amb una pistola neumàtica van vaporitzar a l’interstici una mica de formigó d’assecat ultraràpid; després el més vell li va fer signar el registre. Podia recollir-se allà mateix si volia, li va dir en anar-se’n.

Bruno va tornar per l’autopista AI i va arribar al cinturó de ronda cap a les onze. Havia demanat un dia de festa, no sospitava que la cerimònia seria tan breu. Va sortir per la porta de Châtillon i va trobar un lloc on aparcar a la rue Albert-Sorel, just davant del pis de la seva exdona. No li va caldre esperar gaire: al cap de deu minuts, desembocant de l’avenue Ernest-Reyer, va aparèixer el seu fill, amb la cartera a l’esquena. Se’l veia preocupat, i tot caminant parlava sol. En què devia pensar? Era un noi més aviat solitari, li havia dit Anne; en lloc de dinar al col·legi amb els altres preferia tornar a casa, escalfar el plat que ella li havia deixat al matí abans d’anar-se’n. Havia patit per la seva absència? Probablement, però no n’havia dit res. Les criatures suporten el món que els adults han construït per a elles, tracten d’adaptar-s’hi tan bé com poden; després, en general, el reprodueixen. Victor va arribar a la porta, va marcar el codi; era a pocs metres del cotxe, però no el veia. Bruno va posar la mà al pany de la porta del cotxe, es va incorporar. La porta de l’edifici es va tancar darrere del nen; Bruno es va estar immòbil uns segons, i es va enfonsar altre cop al seient. Què podia dir al seu fill, quin missatge tenia per transmetre-li? Res. No hi havia res. Sabia que la seva vida s’havia acabat, però no entenia el final. Tot continuava sent fosc, dolorós i indistint.

Va engegar i va agafar l’autopista del sud. Passada la sortida d’Antony, va trencar en direcció a Vauhallan. La clínica psiquiàtrica de l’Education national quedava una mica apartada de Verrières-le-Buisson, just al costat del bosc de Verrières; recordava molt bé el parc. Va aparcar a la rue Victor-Considérant, va fer a peu els darrers metres que el separaven de la reixa. Va reconèixer l’infermer de guàrdia. Va dir: «He tornat».