5

És l’estiu del 1968 i Michel té deu anys. Des dels dos anys viu sol amb la seva àvia. Viuen a Charny, al departament de l’Yonne, prop del terme del Loiret. Al matí es lleva d’hora per preparar l’esmorzar de la seva àvia; s’ha fet una fitxa especial en què ha apuntat el temps d’infusió del te, el nombre de torrades, i altres coses. Sovint, fins a l’hora de dinar, s’està a l’habitació. Llegeix Juli Verne, Pif le Chien o El Club dels cinc; gairebé sempre està immers en la seva col·lecció Tot l’Univers. Parla de la resistència dels materials, de la forma dels núvols, de la dansa de les abelles. Tracta del Taj Mahal, un palau construït per un rei molt antic en homenatge a la seva reina difunta; de la mort de Sòcrates, o de la invenció de la geometria per Euclides, fa tres mil anys.

A la tarda, seu al jardí. Repenjat al cirerer, en calça curta, nota la massa elàstica de l’herba. Nota l’escalfor del sol. Els enciams absorbeixen l’escalfor del sol; també absorbeixen l’aigua, sap que els haurà de regar quan fosquegi. Ell continua llegint Tot l’Univers, o un llibre de la col·lecció Cent preguntes sobre…; absorbeix coneixements.

Sovint, també, se’n va en bicicleta pel camp. Pedala amb totes les forces, s’omple els pulmons amb el sabor de l’eternitat. L’eternitat de la infància és una eternitat breu, però encara no ho sap; el paisatge desfila.

A Charny només hi queda un adroguer, però la camioneta del carnisser passa el dimecres, la del peixater el divendres; sovint, el dissabte, la seva àvia fa bacallà amb crema per dinar. Michel està vivint el seu últim estiu a Charny, però encara no ho sap. A començament d’any, la seva àvia ha tingut un atac. Les seves dues filles, que viuen als suburbis de París, li estan buscant una casa no massa lluny d’elles. Ja no es troba en condicions de viure sola tot l’any, d’ocupar-se del seu jardí.

Michel juga molt poc amb els nois de la seva edat, però no hi té males relacions. És considerat una mica a part; té resultats excel·lents a l’escola, ho entén tot sense esforç aparent. Des de sempre és el primer en totes les assignatures; naturalment, la seva àvia n’està orgullosa. Però no és ni odiat ni brutalitzat pels seus companys; els deixa copiar sense posar-hi pegues quan tenen examen. S’espera que el seu veí hagi acabat per passar full. Tot i l’excel·lència dels seus resultats, seu a la darrera fila. Les condicions del reialme són fràgils.