7

El primer record de Bruno era de quan tenia quatre anys; era un record d’humiliació. Llavors anava a l’escola bressol del parc Laperlier, a Alger. Una tarda de tardor, la senyoreta havia explicat als nens com confeccionar collarets amb fulles. Les nenes esperaven, assegudes a mig pendís, manifestant ja els senyals d’una estúpida resignació de femelles; gairebé totes duien vestits blancs. El terra estava cobert de fulles daurades, sobretot de castanyers d’índies i plàtans. L’un rere l’altre els seus companys acabaven el collaret i anaven a posar-lo al coll de la seva preferida. Ell no avançava la feina, les falles es trencaven, tot es destruïa a les seves mans. Com explicar-los que necessitava amor? Com explicar-ho sense el collaret de fulles? Es va posar a plorar de ràbia: la senyoreta no va venir a ajudar-lo. S’havia acabat, els nens s’aixecaven per anar-se’n del parc. Una mica més tard, l’escola va tancar.

Els seus avis vivien en un pis molt bonic al bulevard Edgar Quinet. Els edificis burgesos del centre d’Alger eren construïts sobre el mateix model que les cases haussmannianes de París. Un corredor de vint metres travessava el pis fins a una sala amb balcó des d’on es dominava la ciutat blanca. Anys més tard, quan s’hauria tornat un quadragenari desenganyat i agre, tornaria a veure aquesta imatge: ell als quatre anys, pedalant amb totes les forces dalt del tricicle pel corredor fosc, fins a l’obertura lluminosa del balcó. Probablement van ser els moments en què va conèixer el seu punt màxim de felicitat terrestre.

El 1961 va morir el seu avi. En els nostres climes, un cadàver de mamífer o d’ocell atreu en primer lloc certes classes de mosca (Musca, Curtonevra); així que comença la descomposició intervenen altres espècies, com ara les Calliphora i les Lucilia. El cadàver, sota l’acció combinada de les bactèries i dels sucs digestius expel·lits per les larves, es liqua més o menys i acull fermentacions butíriques i amoniacals. Al cap de tres mesos, les mosques han acabat la seva obra i són substituïdes per l’escamot de coleòpters de l’espècie Dermestes i pel lepidòpter Aglossa pinguinalis, que sobretot s’alimenten de greixos. Les matèries protèiques en via de fermentació són explotadors per les larves de Piphila petasionis i pels coleòpters de l’espècie dels Corynetes. El cadàver, descompost i amb rastres d’humitat, esdevé després el feu dels àcars, que n’absorbeixen les sànies. Un cop ressecat i momificat, encara allotja explotadors: les larves dels atagens i dels antrens, les orugues d’Aglossa cuprealis i de Tineola bisellelia. Elles acaben el cicle.

Bruno veia de nou el fèretre del seu avi, d’un bell negre profund, amb una creu de plata. Era una imatge asserenant, feliç i tot; el seu avi devia estar-hi bé, en un fèretre tan magnífic. Més endavant aprendria l’existència dels àcars i de totes aquelles larves amb noms d’estrelles de cine italianes. Tanmateix, encara avui, la imatge del fèretre del seu avi és una imatge feliç.

També veia la seva àvia el dia que van arribar a Marsella, asseguda en una caixa enmig de l’enrajolat de la cuina. Entremig de les rajoles circulaven escarabats. Va ser probablement aquell dia que va perdre el cap. En poques setmanes havia conegut l’agonia del seu marit, la partença precipitada d’Algèria, la dificultat per trobar un pis a Marsella. Era una barriada ronyosa, al nord-est de la ciutat. La seva àvia no havia posat els peus a França abans. I la filla que l’havia abandonada, que no havia vingut al funeral del pare. Hi devia haver un error. En un moment o altre es devia haver comès un error.

L’àvia es va refer, i va sobreviure cinc anys. Va comprar mobles, va instal·lar un llit per a Bruno al menjador, el va inscriure a l’escola primària del barri. Cada vespre l’anava a buscar. Tenia vergonya quan veia aquell trosset de dona vella, jupa, seca, que l’agafava per la mà. Els altres tenien pares; llavors escassejaven els fills de divorciats.

De nit, l’àvia repassava indefinidament les etapes de la seva vida, que s’acabava tan malament. El sostre del pis era baix, a l’estiu la calor asfixiant. En general no agafava el son fins poc abans de l’alba. De dia s’arrossegava pel pis en plantofes, parlant en veu alta sense adonar-se’n, repetint cinquanta vegades les mateixes frases. El cas de la seva filla l’obsessionava. «No venir al funeral del seu pare…». Caminava d’una habitació a l’altra, de vegades amb una baieta o una cassola a la mà, sense saber què hi feien. «El funeral del seu pare… El funeral del seu pare…». Les plantofes lliscaven sobre l’enrajolat fent XXT, XXT. Bruno s’arraulia al llit, esverat; s’adonava que tot allò acabaria malament. Algun cop començava de bon matí, encara en bata i rulos. «Algèria és França…»; després tornava a començar el XXT, XXT. Anava i venia entre les dues habitacions, amb el cap fix en un punt invisible. «França… França…», repetia la veu, apagant-se lentament.

Sempre havia cuinat bé, i va ser la seva última satisfacció. Preparava àpats sumptuosos per a Bruno, com si hagués presidit una taula de deu persones. Pebrots a la llauna, anxoves, amanida de patata; de vegades hi havia cinc entrants diferents abans del tall: —carbassons farcits, conill amb olives, algun cop cuscús. L’única cosa que no li sortia bé era la rebosteria; però els dies que cobrava la jubilació duia capses de nogat, crema de castanya, calissons d’Aix. De mica en mica Bruno es va tornar un nen obès i poruc. Ella no menjava gairebé res. El diumenge al matí es llevava una mica més tard; ell se li ficava al llit, s’arraulia contra el seu cos descarnat. Algun cop s’imaginava armat amb un ganivet, llevant-se de nit per apunyalar-la al cor; es veia després ensorrat, en plors, davant del seu cadàver; s’imaginava morint-se al cap de poc.

A finals del 1966 l’àvia va rebre una carta de la seva filla, que havia obtingut l’adreça pel pare de Bruno —cada any es cartejaven per Nadal. Janine no expressava cap recança especial pel passat, evocat en la frase següent: «He sabut la mort del papà i el teu trasllat». D’altra banda, anunciava que marxava de Califòrnia per instal·lar-se al sud de França; no donava cap adreça.

Un matí de març de 1967, quan provava de preparar bunyols de carbassó, la vella es va abocar la fregidora plena d’oli bullent a sobre. Va tenir prou força per sortir al corredor de l’edifici, els seus udols van donar l’alerta als veïns. Al vespre, en sortir d’escola, Bruno va veure la senyora Haouzi, que vivia al pis de sobre; el va dur directament a l’hospital. Allà li van donar permís per veure una estona la seva àvia; les ferides quedaven dissimulades pels llençols. Li havien donat molta morfina, però va reconèixer Bruno i li va agafar la mà entre les seves; després es van endur el nen. El cor li va fallar durant la nit.

Per segona vegada Bruno es trobava confrontat amb la mort; per segona vegada, el sentit de l’esdeveniment se li escapava quasi completament. Anys més tard, a l’entrega d’una redacció de francès o d’uns deures d’història en què havia tret bona nota, encara es prometia parlar-ne a la seva àvia. Tot seguit, és clar, es deia que era morta; però era un pensament intermitent, que no arribava a interrompre el seu diàleg. Quan es va treure les oposicions de lletres modernes, va comentar llargament les seves notes amb ella; en aquella època, però, ja només hi creia a estones. Va aprofitar l’avinentesa per comprar dues capses de crema de castanya; va ser la darrera gran conversa que van tenir plegats. Ja acabats els estudis, quan va obtenir la seva primera plaça de professor, es va adonar que havia canviat, que ja no aconseguia entrar en contacte amb ella; la imatge de la seva àvia s’esvaïa lentament darrere la paret.

L’endemà del funeral es va produir una escena estranya. El seu pare i la seva mare, als quals veia per primer cop, van discutir del que havien de fer amb ell. Eren a la sala principal del pis de Marsella; Bruno els escoltava, assegut al seu llit. Sempre és curiós sentir els altres quan parlen de tu, sobretot quan sembla que no siguin conscients de la teva presència. Un mateix pot tendir a perdre’n consciència, i no és desagradable. En resum, Bruno no se sentia directament afectat. Aquella conversa podia tenir un paper decisiu en la seva vida, i més endavant la va recordar moltes vegades, però sense arribar a sentir mai cap emoció veritable. No aconseguia establir un lligam directe, una relació carnal entre ell i aquells dos adults que aquell dia, al menjador, li van cridar l’atenció més que res perquè eren alts i d’aspecte juvenil. Bruno havia de passar a sisè el mes de setembre: van quedar que li trobarien un internat i que el seu pare se’l quedaria a París els caps de setmana. La seva mare provaria de quedar-se’l per les vacances, de tant en tant. Bruno no hi veia cap objecció; aquelles dues persones no li semblaven directament hostils. De totes maneres, la vida de debò era la vida amb la seva àvia.