16
«Per una estètica de la bona voluntat»

Els individus amb qui havia tingut ocasió de tractar Bruno al llarg de la vida eren moguts, la majoria, per la recerca exclusiva del plaer —si en la noció de plaer s’inclou, és clar, les gratificacions d’ordre narcisista tan estretament lligades a l’estimació o a l’admiració d’altri. Així es perfilaven diverses estratègies, qualificades de vides humanes.

A aquesta regla, tanmateix, calia fer-hi una excepció en el cas del seu germanastre; el terme mateix de plaer hi semblava difícilment associable; però en realitat, el movia res, a Michel? Un moviment rectilini uniforme persisteix indefinidament en absència d’un fregament o de l’aplicació d’una força externa. Organitzada, racional, sociològicament situada en la mitjana de les categories superiors, la vida del seu germanastre semblava que fins ara s’havia acomplert sense fregament. Era possible que en el camp tancat dels investigadors en biofísica molecular es produïssin obscures i terribles lluites d’influència; Bruno ho dubtava, però.

—Tens una visió molt fosca de la vida… —va dir Christiane, posant fi a un silenci que es feia feixuc.

—Nietzscheana —va precisar Bruno—. Més aviat nietzscheana de baixa categoria —va creure convenient d’afegir—. Et llegiré un poema. —Es va treure un bloc de la butxaca i va declamar els versos següents:

—Ja sé el que hem de fer —va dir Christiane després d’un altre silenci—. Anirem a follar al cap d’Agda, al sector naturista. Hi ha infermeres holandeses, funcionaris alemanys, tots molt correctes, burgesos, a l’estil dels països nòrdics o baixos. Per què no ens ho podem fer amb policies luxemburgesos?

—He esgotat les setmanes de vacances que em toquen.

—Jo també, el curs comença dimarts; però encara necessito vacances. N’estic tipa, de donar classes, els nens són uns imbècils. Tu també necessites vacances, i necessites fruir, amb tot de dones diferents. És possible. Ja sé que tu no hi creus, però ho afirmo: és possible. Tinc un amic que és metge, ens farà la baixa.

Van arribar a l’estació d’Agda dilluns al matí, van agafar un taxi fins al sector naturista. Christiane duia molt poc equipatge, no havia tingut temps de passar per Noyon.

—Hauré d’enviar calés al meu fill —va dir—. Em menysprea, però encara l’he de suportar uns anys més. L’únic que em fa por és que es torni violent. Es fa amb gent molt rara, musulmans, nazis… Si es matés amb la moto em faria molta pena, però em penso que em sentiria més lliure.

Ja eren al mes de setembre, no els va costar gens trobar un apartament de lloguer. El complex naturista del cap d’Agda, dividit en cinc residències construïdes als anys 70 i a principi dels 80, ofereix una capacitat hotelera total de deu mil llits, la qual cosa és un rècord mundial. L’apartament, amb 22 metres quadrats de superfície, constava d’un saló dormitori amb un sofà llit, d’una minicuina, d’una llitera de llits individuals, d’una dutxa, d’un vàter separat i d’una terrassa. La capacitat màxima era de quatre persones, generalment una família amb dos fills. De seguida s’hi van trobar molt bé. Orientada a ponent, la terrassa donava al port esportiu i permetia prendre l’aperitiu tot aprofitant els darrers raigs del sol ponent.

Si bé equipada amb tres centres comercials, un minigolf i un servei de lloguer de bicicletes, el que en primer lloc atreu els estiuejants de l’estació naturista del cap d’Agda són les joies més elementals de la platja i del sexe. En definitiva, constitueix l’espai d’una proposta sociològica particular, tant més sorprenent com sembla que es defineixi fora de tot contracte preestablert, basant-se en iniciatives individuals convergents. Almenys és en aquests termes que Bruno introduïa un article en què feia la síntesi de les seves dues setmanes d’estiueig, intitulat «Les dunes de Marseillanplatja: per una estètica de la bona voluntat». Aquell article seria refusat d’un pèl per la revista Esprit.

«El que crida l’atenció en primer lloc al cap d’Agda», anotava Bruno, «és la coexistència de llocs de consum banals, del tot anàlegs als que es troben en el conjunt dels balnearis europeus, amb altres comerços explícitament orientats cap al llibertinatge i el sexe. Sobta, per exemple, veure juxtaposats una fleca, un super i una botiga de roba que proposa essencialment microfaldilles transparents, roba interior de làtex i vestits concebuts per deixar al descobert les sines i les natges. També sobta veure les dones i les parelles, amb criatures o sense, tafanejant per les seccions, deambulant sense vergonya entremig de tots aquests comerços. Finalment, sobta que les llibreries-papereries de l’estació, a més del ventall usual de periòdics i revistes, ofereixin una tria particularment extensa de revistes pornogràfiques i d’intercanvi, així com regals eròtics diversos, tot plegat sense esfereir els consumidors.

»Els centres de vacances institucionals poden distribuir-se clàssicament seguint un eix que va de l’estil “familiar” (Mini Club, Kid’s Club, escalfabiberons, canviadors) a l’estil “joves” (esports aquàtics, festes per als noctàmbuls, menors de 12 anys desaconsellats). Per la seva clientela en gran part familiar, per la importància que hi tenen els lleures sexuals desconnectats del context habitual del flirteig, el centre naturista del cap d’Agda se salva en bona part d’aquesta dicotomia. Se separa en semblants proporcions, i per al visitant és una sorpresa, dels centres naturistes tradicionals. Aquests, en efecte, es basen en una concepció “sana” de la nuesa, excloent tota interpretació sexual directa; s’hi honoren les menges biològiques, gairebé se’n bandeja el tabac. Sovint de sensibilitat ecologista, els participants es reuneixen al voltant d’activitats com ara el ioga, la pintura sobre seda, les gimnàstiques orientals; es conformen fàcilment amb un hàbitat rudimentari en un entorn salvatge. Els apartaments proposats per les agències del cap responen en canvi a les normes de confort estàndard dels balnearis; la natura hi és present més que res en forma de gespes i de parterres de flors. Finalment la restauració, clàssica de mena, juxtaposa pizzeries, marisqueries, salsitxeries i gelateries. La nuesa mateixa sembla revestir-hi, si se’ns permet dir-ho així, un caràcter diferent. En un centre naturista tradicional, la nuesa és obligatòria sempre que ho permetin les condicions atmosfèriques; aquesta obligació és objecte d’una vigilància estricta, i va acompanyada d’una forta reprovació per qualsevol comportament assimilat al voyeurisme. Al cap d’Agda, en canvi, s’assisteix a una coexistència pacífica, tant als supermercats com als bars, de vestimentes extremadament variades, des de la nuesa integral fins a una vestimenta de tipus tradicional, passant per indumentàries amb vocació obertament eròtica (minifaldilles reixades, roba interior, botes fins a la cuixa). D’altra banda, el voyeurisme hi és tàcitament admès: a la platja és corrent veure homes que s’aturen davant dels sexes femenins ben a la vista; moltes dones donen a aquesta contemplació fins i tot un caràcter més íntim per la tria de la depilació, que facilita l’examen del clítoris i dels llavis majors. Tot això crea, encara que no es participi en les activitats específiques del centre, un clima singularíssim, tan allunyat de l’ambient eròtic i narcisista de les discoteques italianes com del clima “suspecte” propi dels barris calents de les grans ciutats. En suma, es tracta d’un balneari clàssic, tirant a convencional, només que els plaers del sexe hi ocupen un lloc important i admès. És temptador evocar a aquest propòsit una mena d’ambient sexual “socialdemòcrata”, sobretot perquè la presència estrangera, molt important, és constituïda sobretot per alemanys, amb forts contingents neerlandesos i escandinaus».

Ja el segon dia, Bruno i Christiane van conèixer a la platja una parella, Rudi i Hannelore, que els van poder iniciar a una comprensió més fina del funcionament sociològic del lloc. Rudi era tècnic en un centre de control de satèl·lits, el qual seguia entre altres el posicionament geoestacionari del satèl·lit de telecomunicació Astra; Hannelore treballava en una llibreria important d’Hamburg. Habituals del cap d’Agda des de feia uns deu anys, tenien dues criatures petites, però aquell any havien preferit deixar-les als pares de Hannelore per anar-se’n una setmana en parella. Aquell mateix vespre van sopar tots quatre en un restaurant de peix que proposava una bullabessa excel·lent. Després van anar a l’apartament de la parella alemanya. Bruno i Rudi van penetrar successivament Hannelore, mentre aquesta llepava el sexe de Christiane, i després van intercanviar les posicions de les dues dones. Seguidament Hannelore va efectuar una fel·lació a Bruno. Tenia un cos molt bell, esponerós però ferm, visiblement conservat per la pràctica esportiva. A més, mamava amb gran sensibilitat; molt excitat per la situació, Bruno, malauradament, es va córrer una mica massa de pressa. Rudi, més experimentat, va saber retenir vint minuts l’ejaculació mentre Hannelore i Christiane el llepaven alhora, entrecreuant amicalment les llengües damunt del seu gland. Hannelore va oferir kirsch per acabar la vesprada.

Les dues discoteques per a parelles situades dins del centre tenien de fet un paper bastant reduït en la vida llibertina de la parella alemanya. El Cleopatra i l’Absolu patien molt la competència de l’Extasia, implantat fora del perímetre naturista, en el terme de Marseillan: dotat d’equipaments espectaculars (black room, peep room, piscina escalfada, jacuzzi i, més recentment, la bella mirror room del Llenguadoc-Rosselló), l’Extasia, ben lluny d’adormir-se sobre els llorers guanyats ja als inicis dels anys 70, afavorida d’altra banda per un marc encantador, havia sabut conservar el seu estatut de «boîte mítica». Hannelore i Rudi els van proposar tanmateix d’anar al Cleopatra l’endemà al vespre. Més petit, caracteritzat per un ambient cordial i acollidor, el Cleopatra constituïa, a parer seu, un inici excel·lent per a una parella novícia, i estava situat al bell mig de tot el complex: un bon lloc per prendre una copa entre amics, després de l’àpat, sense compliments; un bon lloc, també, per a les dones, per posar a prova en un ambient simpàtic la roba eròtica acabada de comprar.

Rudi va fer circular altre cop l’ampolla de kirsch. Cap dels quatre no s’havia vestit. Bruno es va adonar extasiat que tenia una altra erecció, menys d’una hora després d’haver-se corregut en els llavis de Hannelore; els ho va explicar en uns termes plens d’ingenu entusiasme. Molt emocionada, Christiane va començar a masturbar-lo, sota la mirada entendrida dels seus nous amics. Cap al final Hannelore es va arrupir entre les seves cuixes i li va mamar el sexe a petites glopades, mentre Christiane continuava acariciant-lo. Una mica begut, Rudi repetia d’esma: «Gut… gut…». Es van separar mig borratxos, però d’un humor excel·lent. Bruno va evocar a l’atenció de Christiane el Club dels Cinc, la similitud entre ella i la imatge que s’havia fet sempre de Claudi; només faltava, segons ell, el bon gos Dago.

L’endemà a la tarda van anar plegats a la platja. Feia un dia assolellat i de molta calor, per un mes de setembre. Era agradable, pensava Bruno, caminar tots quatre despullats seguint el límit de les aigües. Era agradable saber que no hi hauria cap dissensió, que els problemes sexuals estaven resolts; era agradable saber que tots s’esforçarien, en la mesura de les seves possibilitats, a donar plaer als altres.

De tres quilòmetres de llarg, la platja naturista del cap d’Agda baixa en pendent suau, la qual cosa permet banyar-s’hi sense perill, fins i tot les criatures petites. La part més llarga de la platja està reservada a les famílies, i també als jocs esportius (vela, bàdminton, estels). És tàcitament admès, va explicar Rudi, que les parelles que busquen una experiència llibertina es trobin a la part oriental de la platja, una mica enllà del xiringuito de Marseillan. Les dunes, estacades, hi formen un petit ressalt. Quan ets al cim d’aquest desnivell veus d’una banda la platja, de l’altra una zona més accidentada feta de dunes i replans, plantada aquí i allà de bosquets de carrasca. Es van instal·lar a la banda de platja, just a sota del ressalt de dunes. Unes dues-centes parelles hi estaven concentrades en un espai restringit. Alguns homes sols s’havien instal·lat enmig de les parelles; d’altres anaven i venien per la carena de dunes, vigilant alternativament les dues direccions.

«Durant les dues setmanes de la nostra estada vam anar cada tarda a aquella platja», prosseguia Bruno al seu article. «Naturalment és possible morir, considerar la mort, i mirar amb ulls severs els plaers humans. Sempre que es rebutgi aquesta posició extremista, les dunes de Marseillan-Plage constitueixen —i això és el que vull demostrar— el lloc adequat d’una proposta humanista, que pretén maximitzar el plaer de cadascú sense crear cap mena de sofriment moral insostenible a ningú. La fruïció sexual (la més viva que pugui conèixer l’ésser humà) descansa essencialment en les sensacions tàctils, i concretament en l’excitació raonada de zones epidèrmiques particulars, tapissades de corpúsculs de Krause, vinculats al seu torn amb neurones susceptibles de procovar en l’hipotàlem un potent alliberament d’endorfines. A aquest sistema simple s’ha superposat en el neocòrtex, gràcies a la successió de generacions culturals, una construcció mental més complexa que fa intervenir els fantasmes i (principalment en les dones) l’amor. Les dunes de Marseillan-Plage —tal és almenys la meva hipòtesi— no han de ser considerades com el lloc d’una exacerbació forassenyada dels fantasmes, sinó al contrari, com un dispositiu de reequilibrament de les implicacions sexuals, com el suport geogràfic d’un intent de retorn a la normalitat —prenent com a base, essencialment, un principi de bona voluntat. Concretament, qualsevol de les parelles reunides en l’espai que separa la línia de dunes del límit de les aigües pot prendre la iniciativa de tocaments sexuals públics; sovint és la dona que masturba o llepa el seu company; sovint l’home l’hi torna. Les parelles veïnes observen aquests tocaments amb una atenció particular, s’acosten per veure-ho millor, de mica en mica imiten el seu exemple. A partir de la parella inicial es propaga ràpidament per la platja una ona de carícies i de luxúria increïblement excitant. A mesura que augmenta el frenesí sexual, moltes parelles s’acosten a fi de lliurar-se a carícies en grup; però, i és important precisar-ho, cada acostament és objecte d’un consentiment previ, generalment explícit. Quan una dona vol sostreure’s d’una carícia no desitjada, ho indica amb un simple senyal amb el cap, suscitant a l’acte, per part de l’home, excuses cerimonioses i gairebé còmiques.

»L’extrema correcció dels participants masculins es fa més impactant encara quan t’aventures terra endins, enllà de la línia de dunes. En efecte, aquesta zona és clàssicament atorgada als amateurs de gang bang i de pluralitat masculina. El germen inicial és constituït, aquí també, per una parella que es lliura a una carícia íntima, normalment una fel·lació. Ràpidament els dos actors es veuen envoltats d’uns deu o vint homes sols. Asseguts, drets o arrupits sobre els talons, aquests es masturben tot contemplant l’escena. De vegades les coses s’aturen aquí, la parella torna a la seva abraçada inicial i els espectadors es dispersen de mica en mica. De vegades, amb un senyal de la mà, la dona indica que desitja masturbar, mamar o ser penetrada per altres homes. Aquests es van succeint llavors sense cap precipitació particular. Quan desitja aturar-se, la dona ho indica també amb un simple gest. Cap paraula no és pronunciada; se sent clarament el vent que xiula entre les dunes, que fa vinclar les tofes d’herba. De vegades el vent amaina; el silenci és total, torbat només pels esbufecs de plaer.

»No és pas propòsit d’aquest article descriure l’estació naturista del cap d’Agda sota l’aspecte idíl·lic de vés a saber quin falansteri fourierista. Al cap d’Agda com a qualsevol lloc, una dona amb un cos jove i harmoniós o un home atractiu i viril es veuen envoltats de propostes falagueres. Al cap d’Agda com a qualsevol lloc, un individu obès, tirant a vell o disgraciós serà condemnat a la masturbació, amb el matís que aquesta activitat, generalment proscrita dels llocs públics, aquí serà considerada amb una amable benevolença. El que sobta més és que unes activitats sexuals tan diversificades, molt més excitants que tot el que es representa a les pel·lícules pornogràfiques, puguin desenvolupar-se sense engendrar la més mínima violència, ni tan sols el més lleu mancament a la cortesia. Introduint altre cop la noció de “sexualitat socialdemòcrata”, pel que fa a mi, tendeixo a veure-hi una aplicació inusual de les mateixes qualitats de disciplina i de respecte per qualsevol contracte que van permetre als alemanys dirigir dues guerres mundials horriblement mortíferes amb una generació d’interval abans de reconstruir, enmig d’un país en ruïnes, una economia poderosa i exportadora. En aquest aspecte seria interessant confrontar a les propostes sociològiques aplicades al cap d’Agda els ciutadans de països on aquests mateixos valors culturals siguin clàssicament honorats Japó, Corea). Aquesta actitud respectuosa i legalista, que assegura a tothom, sempre que compleixi amb els termes del contracte, múltiples moments de fruïció pacífica, sembla disposar en tot cas d’un poder de convicció potent, ja que s’imposa sense dificultat, i això sense cap codi explícit, als elements minoritaris presents al balneari (domingueros del Llenguadoc, delinqüents nord-africans, italians de Rimini)».

Bruno va interrompre aquí el seu article al cap d’una setmana d’estada. El que quedava per dir era més tendre, més delicat i més incert. Després de les tardes a la platja, s’havien avesat a tornar a casa cap a les set per prendre l’aperitiu. Bruno prenia un Campari, Christiane solia prendre un Martini blanc. Bruno contemplava els moviments del sol sobre l’arrebossat de les parets, blanc a dintre, una mica rosat per fora. S’hi trobava bé, veient Christiane anar i venir despullada per l’apartament, anar a buscar glaçons i olives. El que sentia era estrany, molt estrany: respirava més fàcilment, s’estava minuts sencers sense pensar, ja no tenia gaire por. Una tarda, vuit dies després d’haver arribat, va dir a Christiane: «Em penso que sóc feliç». Ella es va aturar en sec, la mà crispada damunt de la glaçonera, i va fer un sospir molt llarg. Ell va seguir:

—Tinc ganes de viure amb tu. Em fa l’efecte que ja n’hi ha prou, que ja hem estat prou desgraciats, que ha durat massa. Més endavant hi haurà la malaltia, la invalidesa i la mort. Però crec que podem ser feliços, plegats, fins al final. En tot cas tinc ganes de provar-ho. Em penso que t’estimo.

Christiane es va posar a plorar. Més tard, al voltant d’una plàtera de marisc al Neptune, van intentar considerar les qüestions pràctiques. Ella podia venir tots els caps de setmana, això era fàcil; però segurament li costaria molt obtenir un trasllat a París. Tenint en compte la pensió alimentària, el sou de Bruno era insuficient per a tots dos. I a més hi havia el fill de Christiane; per això també caldria esperar. Però així i tot, era possible; per primer cop des de feia tants anys, alguna cosa semblava possible.

L’endemà Bruno va escriure una carta breu i emocionada a Michel. S’hi declarava feliç, li sabia greu que no s’haguessin acabat de comprendre mai. Li desitjava que accedís ell també, tant com fos possible, a una forma o altra de felicitat. Firmava: El teu germà, Bruno.