15

Van trobar un taxi per les Halles, van sopar en una brasserie oberta tota la nit. D’entrant, Bruno va prendre arengades a la vinagreta. Es va dir que ara podia passar qualsevol cosa, però tot seguit es va adonar que exagerava. En el seu cervell sí, les possibilitats continuaven sent riques: podia identificar-se amb una superrata, amb un saler o amb un camp d’energia; a la pràctica, en canvi, el seu cos estava atrapat en un procés de destrucció lenta; el mateix li passava al cos de Christiane. Tot i el retorn alternatiu de les nits, en les seves carns separades persistiria fins al final una consciència individual. Les arengades no podien constituir de cap manera una solució; però un llobarro amb fonoll tampoc no hauria fet al cas. Christiane mantenia un silenci perplex i més aviat misteriós. Van degustar plegats una choucroute royale, amb salsitxes artesanals de Montbéliard. En l’estat de plaent relaxació de l’home que s’acaba de córrer, amb afecte i voluptat, Bruno va tenir un pensament ràpid per les seves preocupacions professionals, que es podien resumir així: quin paper havia de tenir Paul Valéry en la formació literària de les branques científiques? Acabada la choucroute, i encomanat el munster, se sentia bastant temptat de respondre: cap ni un.

—No serveixo per res —va dir Bruno amb resignació—. No tinc cap noció de com es fabriquen les salsitxes, les forquilles o els telèfons mòbils. Tots aquests objectes que em rodegen, que utilitzo o que devoro, sóc incapaç de produir-los; no sóc capaç ni d’entendre’n el procés de producció. Si s’hagués d’aturar la indústria, si un bon dia s’extingissin els enginyers i els tècnics especialitzats, seria incapaç de reactivar res. Situat fora del complex economico-industrial, no estaria en condicions ni d’assegurar la meva supervivència: no sabria com alimentar-me, com vestir-me, com protegir-me de la intempèrie; les meves competències tècniques personals són francament inferiors a les de l’home de Neandertal. Totalment dependent de la societat que m’envolta, en canvi no li sóc de cap utilitat; l’únic que sé fer és produir comentaris dubtosos sobre objectes culturals caducs. Tot i això cobro un sou, puc dir que un bon sou, molt superior a la mitjana. La majoria de la gent que em rodeja es troba en el mateix cas. En el fons, l’única persona útil que conec és el meu germà.

—Què ha fet de tan extraordinari?

Bruno va rumiar, va fer girar una estona el seu tros de formatge al plat, buscant una resposta prou impactant.

—Ha creat vaques noves. Vaja, és un exemple, però recordo que els seus treballs van permetre la naixença de vaques genèticament modificades, amb una producció de llet millorada, de qualitats nutricionals superiors. Ha canviat el món. Jo no he fet res, no he creat res; no he aportat res al món.

—No has fet cap mal…

La cara de Christiane es va enfosquir, va acabar-se de pressa el gelat. El juliol de 1976 havia passat quinze dies a la finca de di Meola, a les faldes del Ventoux, allà mateix on Bruno havia anat l’any d’abans amb Annabelle i Michel. Quan ho havia explicat a Bruno aquell estiu, s’havien meravellat de la coincidència; just després ella havia sentit una recança punyent. Si s’haguessin conegut el 1976, quan ell tenia vint anys i ella setze, la seva vida, havia pensat, hauria pogut ser del tot diferent. Amb aquest primer senyal va saber, ja, que s’estava enamorant.

—En el fons —va seguir Christiane—, és una coincidència, però no tan sorprenent com això. Els cretins dels meus pares formaven part del mateix ambient llibertari, vagament beatnik als anys 50, que freqüentava la teva mare. És possible i tot que es coneguessin, però no tinc cap ganes de saber-ho. Menyspreo aquesta gent, puc dir que els odio. Representen el mal, han produït el mal, i sé el que em dic. Recordo molt bé aquell estiu del 76. Di Meola va morir quinze dies després de la meva arribada: tenia un càncer generalitzat, i semblava que no s’interessés per res. Tot i això va intentar lligar amb mi, jo no estava malament en aquella època; però no va insistir-hi, em penso que començava a sofrir físicament. Feia vint anys que interpretava la comèdia del vell savi, de la iniciació espiritual i tota la pesca, per fer-s’ho amb ties bones. Cal reconèixer que va fer durar el personatge fins al final. Quinze dies després d’haver arribat jo, va prendre una metzina, una cosa molt suau que feia efecte en unes quantes hores; després va anar rebent tota la gent que es trobava a la finca, dedicava uns minuts a cada un, a l’estil «mort de Sòcrates», saps? Per cert que parlava de Plató, però també dels upanishads, de Lao-Tseu, la martingala de sempre. També parlava molt d’Aldous Huxley, recordava que l’havia conegut, rememorava les seves entrevistes; potser les millorava una mica, però al cap i a la fi s’estava morint, l’home. Quan em va tocar a mi em sentia bastant impressionada, però de fet només em va demanar que em descordés la camisa. Va mirar-me els pits, va provar de dir alguna cosa però no ho vaig entendre bé, li costava parlar. De cop i volta es va incorporar a la butaca, va estirar les mans cap als meus pits. El vaig deixar fer. Va posar-hi un moment el cap entremig, i després va tornar a aclofar-se a la butaca. Les mans li tremolaven molt. Amb el cap em va fer senyal que me n’anés. En la seva mirada jo no hi llegia cap iniciació espiritual, cap saviesa; en la seva mirada no hi vaig llegir més que por.

»Va morir a caiguda de nit. Havia demanat que erigissin una pira funerària al cim del turó. Vam anar tots a recollir branques, i la cerimònia va començar. La pira funerària del seu pare la va encendre David, tenia una lluor estranya als ulls. D’ell jo no en sabia res, només que es dedicava al rock; anava amb uns tipus més aviat inquietants, motards americans tatuats, vestits de cuiro. Jo hi havia anat amb una amiga, i de nit no ens sentíem gaire tranquil·les». Davant del foc van instal·lar-se uns quants tocadors de tamtam i van començar a tocar lentament, amb un ritme greu. Els participants van posar-se a ballar, el foc escalfava molt, com de costum van començar a treure’s la roba. Per realitzar una cremació, en principi cal encens i sàndal. Allà tot just havíem recollit branques caigudes, probablement barrejades amb herbes locals —farigola, romaní, sajolida—, de manera que al cap de mitja hora l’olor evocava exactament la d’una barbacoa. Va ser un col·lega de David que va fer el comentari, un paio gros amb armilla de cuiro, cabells llargs i greixosos, li faltaven unes dents al davant. Un altre, vagament hippie, va explicar que en moltes tribus primitives la manducació del cap difunt era un ritu d’unió fortíssim. L’esdentegat va moure el cap i va fer una rialla; David es va acostar als altres dos i va començar a discutir-hi, anava de pèl a pèl, a la lluor de les flames el seu cos era esplèndid, em penso que feia musculació. Vaig notar que les coses estaven a punt de degenerar molt i me’n vaig anar a dormir a corre-cuita.

»Poc després va esclatar una tempesta. No sé per què em vaig llevar, vaig tornar a la pira. Encara hi havia unes trenta persones ballant, despullades, sota la pluja. Un paio em va agafar brutalment per les espatlles, em va empènyer fins a la pira per forçar-me a mirar el que quedava del cos. Es veia el crani amb les òrbites. Les carns no estaven del tot consumides, mig barrejades amb el sòl formaven com un petit munt de fang. Vaig posar-me a cridar, el paio em va deixar anar, vaig aconseguir fugir. Amb la meva amiga vam marxar l’endemà. Mai més no he sentit a parlar d’aquesta gent.

—No vas llegir l’article a Paris Match?

—No…

Christiane va tenir un moment de sorpresa; Bruno es va interrompre, va demanar dos cafès abans de continuar. Amb el pas dels anys havia desenvolupat una concepció de la vida cínica i violenta, típicament masculina. L’univers era un camp clos, un formigueig bestial; tot plegat estava encerclat per un horitzó tancat i dur, ben perceptible però inaccessible: el de la llei moral. Ara bé, està escrit que l’amor conté la llei, i la realitza. Christiane el fitava amb una mirada atenta i tendra; tenia els ulls una mica cansats.

—És una història tan repugnant —va prosseguir Bruno amb lassitud— que em va sorprendre que els periodistes no en parlessin més. Bé, això va passar fa cinc anys, el procés es va celebrar a Los Angeles, les sectes satàniques encara eren un tema nou a Europa. David di Meola era un dels dotze inculpats, de seguida vaig reconèixer el nom; era un dels dos únics que havien escapat de la policia. Segons l’article, devia haver-se refugiat al Brasil. Els càrrecs contra ell eren aclaparadors. Havien trobat a casa seva unes cent videocassets amb assassinats i tortures, classificades i etiquetades amb cura; en algunes apareixia amb la cara destapada. La casset projectada a l’audiència presentava el suplici d’una vella, Mary Mac Nallahan, i de la seva néta, un nadó. Di Meola desmembrava el bebè davant de la seva àvia amb unes pinces de tall, després treia un ull a la vella amb els dits abans de masturbar-se en l’òrbita sagnant; al mateix temps accionava el comandament a distància, li enfocava la cara amb el zoom. La vella estava arrupida, fixada estretament a la paret amb collars metàl·lics, en un local que semblava un garatge. Al final de la pel·lícula se la veia estirada damunt els seus excrements; la casset durava més de tres quarts d’hora però només la policia l’havia vist fins al final, els jurats havien demanat que paressin la projecció al cap de deu minuts.

»L’article publicat a Match era en gran part la traducció d’una entrevista de Newsweek feta per Daniel Macmillan, el fiscal de l’Estat de Califòrnia. Segons ell, no es tractava tan sols de jutjar un grup d’homes, sinó el conjunt d’una societat; aquell cas li semblava simptomàtic de la decadència sociològica i moral en què s’enfonsava la societat americana des del tombant dels anys 50. Diverses vegades el jutge li havia demanat que no sortís del marc dels fets incriminats; el paral·lel que establia amb el cas Manson li semblava fora de lloc, sobretot perquè di Meola era l’únic dels acusats de qui es podia establir una filiació vaga amb el moviment beatnik o hippie.

»L’any següent, Macmillan va publicar un llibre intitulat From Lust to Murder: a Generation, que en francès es va traduir amb el títol bastant insuls de Génération meurtre. El llibre em va sorprendre: m’esperava les divagacions habituals dels fonamentalistes religiosos sobre el retorn de l’Anticrist i el restabliment de la pregària a l’escola. Doncs no, era un llibre precís, ben documentat, que analitzava amb detall un bon nombre de casos; Macmillan s’havia interessat especialment pel cas de David, reconstruïa tota la seva biografia, era tot un treball d’investigació.

»Tot just després de la mort del seu pare, el setembre del 76, David s’havia venut la finca i les trenta hectàrees de terra per comprar parts d’edificis antics a París; es va guardar el gran estudi de la rue Visconti i va transformar la resta per llogar-ho. Va fer separar els pisos antics, reunir algunes chambres de bonne, instal·lar minicuines i dutxes. Un cop acabades les obres va obtenir uns vint estudis, que per si sols podien donar-li una bona renda. Encara no havia renunciat a fer-se un lloc en el món del rock, i va pensar que potser tindria més sort a París; però ja tenia vint-i-sis anys. Abans de recórrer els estudis de gravació va decidir treure’s dos anys. Era molt fàcil: quan li demanaven l’edat, contestava “vint-i-quatre anys” i no ho verificava ningú, naturalment. Molt abans que ell, Brian Jones havia tingut la mateixa idea. Segons un dels testimonis recollits per Macmillan, un vespre, en una party a Canes, David s’havia trobat Mick Jagger; havia fet un bot enrere de dos metres, com si hagués ensopegat amb un escurçó. Mick Jagger era l’estrella més gran del món; ric, adulat i cínic, era tot el que David somniava ser. Si exercia tanta seducció és perquè era el mal, el simbolitzava de manera perfecta; i el que les masses adulen per damunt de tot és la imatge del mal incòlume. Un dia Mick Jagger va tenir un problema de poder, un problema d’ego dins del conjunt, precisament amb Brian Jones; però tot s’havia resolt, hi havia hagut la piscina. No era la versió oficial, però David sabia que Mick Jagger havia empès Brian Jones a la piscina; podia imaginar-se’l al moment en què ho feia; i així, amb aquest assassinat inicial, era com havia esdevingut el líder del conjunt de rock més gran del món. Tot el que es basteix de gran en el món es basteix inicialment sobre un assassinat, d’això David n’estava convençut; i se sentia disposat, en aquell tombant del 76, a empènyer tanta gent com fes falta a totes les piscines hagudes i per haver; però en el curs dels anys següents només va aconseguir participar en uns quants discos com a baixista suplent, i cap d’aquells discos no va tenir ni el més mínim èxit. En canvi continuava agradant molt a les dones, i es va acostumar a anar al llit amb dues alhora, si podia ser amb una de rossa i una de morena. La majoria acceptaven, perquè era realment esplèndid, tenia un estil potent i viril, quasi animal. Estava orgullós del seu fal·lus llarg i gruixut, dels seus pebrots grossos i peluts. Per a ell la penetració perdia interès, però el goig era sempre el mateix quan veia les noies agenollades per mamar-li la polla.

»A començament del 1981, un californià que estava de pas a París li va fer saber que es buscaven conjunts per gravar un CD heavy-metal en homenatge a Charles Manson. Va decidir provar sort una vegada més. Es va vendre tots els estudis, el preu dels quals s’havia multiplicat gairebé per quatre entretant, i es va anar a instal·lar a Los Angeles. Ara tenia trenta-un anys en realitat, vint-i-nou oficialment; era massa. Abans de presentar-se als productors americans, va decidir restar-se tres anys més. Físicament n’hi hauries fet vint-i-sis sense dificultat.

»La producció es va anar allargassant, del fons del seu penitenciari Manson exigia drets exorbitants. David va començar a fer jogging i a freqüentar cercles satànics. Califòrnia ha estat de sempre un lloc de predilecció per a les sectes consagrades al culte de Satanàs, des de les primeres: la First Church of Satan, fundada el 1966 a Los Angeles per Anton La Vey, i la Process Church of the Final Judgment, que el 1967 es va instal·lar a San Francisco, al districte de Haight Ashbury. Aquests grups encara existien, David hi va contactar; en general només es dedicaven a orgies rituals, de vegades a algun sacrifici animal; però a través seu David va tenir accés a cercles molt més tancats i més durs. Entre altres va conèixer John di Giorno, un cirurgià que organitzava avortment parties. Després de l’operació el fetus era triturat, malaxat, barrejat amb pasta de pa i compartit entre els participants. David aviat es va adonar que els satanistes més avançats no creien gens ni mica en Satanàs. Com ell, eren materialistes absoluts i renunciaven ràpidament a tot el cerimonial una mica kitsch dels pentacles, de les espelmes, dels llargs vestits negres; de fet, aquell decòrum tenia per objectiu ajudar els principiants a superar les inhibicions morals. El 1983 va procedir al seu primer assassinat ritual en la persona d’un nounat porto-riqueny. Mentre castrava el nadó amb un ganivet de serra, John di Giorno extirpava i mastegava els seus glòbuls oculars.

»En aquella època David havia renunciat més o menys a ser una estrella del rock, tot i que de vegades sentia una fiblada horrible al cor quan veia Mick Jagger a MTV. El projecte Tribute to Charles Manson se n’havia anat a l’aigua, i encara que confessés vint-i-vuit anys en tenia cinc de més, i realment començava a sentir-se massa vell. En els seus fantasmes de dominació i d’omnipotència, ara s’identificava amb Napoleó. Admirava aquell home que havia passat Europa a sang i a foc, que havia dut a la mort cents de mils d’éssers humans sense tenir ni l’excusa d’una ideologia, d’una creença, d’una convicció de cap mena. Contràriament a Hitler, a Stalin, Napoleó només havia cregut en ell mateix, havia establert una separació radical entre la seva persona i la resta del món, considerant els altres com mers instruments al servei de la seva voluntat dominadora. Pensant en els seus remots orígens genovesos, David s’imaginava un vincle de sang amb aquell dictador que, tot passejant-se a l’alba pels camps de batalla, contemplant els milers de cossos mutilats i esbudellats, comentava amb negligència: “Bah… una nit de París repoblarà tot això”.

»De mes en mes, David i uns quants participants més van anar enfonsant-se en la crueltat i l’horror. De vegades, cobrint-se la cara amb màscares, filmaven l’escena dels seus carnatges; un dels participants era productor en la indústria del vídeo i tenia accés a un duplicador. Un bon snuff movie podia negociar-se caríssim, al voltant dels vint mil dòlars la còpia. Un vespre, convidat a una orgia a casa d’un amic advocat, David havia reconegut un dels seus vídeos a la pantalla de televisió d’un dels dormitoris. En aquella casset, rodada un mes abans, seccionava un sexe masculí amb una serra elèctrica. Molt excitat, havia atret cap a ell una noia d’uns dotze anys, amiga de la filla de l’amo de la casa, i l’havia clavada al davant del seu seient. La noia s’havia debatut una mica, abans de començar a mamar-l’hi. A la pantalla, David feia pujar suaument la serra a frec de les cuixes d’un home d’uns quaranta anys; l’home estava completament lligat, els braços en creu, xisclava de terror. David es va córrer a la boca de la noia al moment precís en què la fulla tallava el sexe; va agafar la noia pels cabells, li va girar brutalment el cap i la va forçar a mirar el llarg pla fix sobre el monyó que pixava sang.

Els testimonis recollits sobre David s’aturaven aquí. La policia havia interceptat per casualitat la matriu d’un vídeo de tortura, però David probablement havia estat avisat, ja que havia fugit a temps. En aquest punt Daniel Macmillan encetava la seva tesi. El que establia clarament en el seu llibre és que els pretesos satanistes no creien ni en Déu, ni en Satanàs, ni en cap poder supraterrestre; la blasfèmia només intervenia en les seves cerimònies com a condiment eròtic menor, el gust del qual s’esbravava ràpidament per a la majoria. De fet, així com el seu mestre el marquès de Sade, eren materialistes absoluts, fruïdors en busca de sensacions nervioses més i més violentes. Segons Daniel Macmillan, la destrucció progressiva dels valors morals en el curs dels anys 60, 70, 80 i 90 era un procés lògic i ineluctable. Un cop esgotades les fruïcions sexuals, era normal que els individus alliberats dels constrenyiments morals ordinaris es decantessin cap a les fruïcions més àmplies de la crueltat; dos segles enrere, Sade havia seguit un camí anàleg. En aquest sentit, els serial killers dels anys 90 eren els fills naturals dels hippies dels anys 60; se’ls podia trobar avantpassats comuns en els accionistes vienesos dels anys 50. Amb el pretext de performances artístiques, els accionistes vienesos com ara Nitsch, Muehl o Schwarzkogler s’havien lliurat a massacres d’animals en públic; davant d’un públic de cretins havien arrencat i esquarterat òrgans i vísceres, havien ficat les mans en la carn i en la sang, duent el sofriment d’animals innocents fins als seus darrers límits, mentre un soci fotografiava o filmava el carnatge a fi d’exposar els documents obtinguts en una galeria d’art. D’aquella voluntat dionisíaca d’alliberament de la bestialitat i del mal, iniciada pels accionistes vienesos, se’n podia trobar el rastre en els decennis ulteriors. Segons Daniel Macmillan, aquell daltabaix en les civilitzacions occidentals després del 1945 no era altra cosa que un retorn al culte brutal de la força, un refús de les regles seculars lentament edificades en nom de la moral i del dret. Accionistes vienesos, beatniks, hippies i serial killers convergien en la mesura que eren llibertaris integrals, que professaven l’afirmació integral dels drets de l’individu contra totes les normes socials, totes les hipocresies que segons ells constituïen la moral, el sentiment, la justícia i la compassió. En aquest sentit, Charles Manson no era en absolut una desviació monstruosa de l’experiència hippie, sinó el seu terme lògic; i David di Meola no havia fet altra cosa que prolongar i posar a la pràctica els valors d’alliberament individual professats pel seu pare. Macmillan era del partit conservador, i algunes de les seves diatribes contra la llibertat individual van fer grinyolar dents dins del seu propi partit; però el llibre va tenir un impacte considerable. Enriquit pels drets d’autor, va llançar-se a temps complet en la política; l’any següent era elegit a la Cambra dels representants.

Bruno va callar. Feia estona que s’havia acabat el cafè, eren les quatre de la matinada i no hi havia cap accionista vienès a la sala. De fet, en aquell moment Hermann Nitsch es podria en una presó austríaca, encarcerat per violació de menor. Aquell home tenia més de seixanta anys, era d’esperar que es moriria aviat; així seria eliminada d’aquest món una font de mal. No hi havia cap motiu per exaltar-se d’aquella manera. Tot era calma, ara; un cambrer aïllat circulava entre les taules. Per ara eren els únics clients, però la brasserie era oberta les 24 hores del dia, ho deia l’aparador, ho repetien els menús, era pràcticament una obligació contractual. —Que no emprenyin, aquests cabrons —va comentar d’esma Bruno. Una vida humana en les nostres societats contemporànies passa necessàriament per un o diversos períodes de crisi, de fort qüestionament personal. Per tant, és normal que es tingui accés, al centre d’una gran capital europea, almenys a un establiment obert tota la nit. Va demanar un bavarès amb gerds i dos gots de kirsch. Christiane havia escoltat el seu relat amb atenció; el seu silenci tenia alguna cosa de dolorós. Ara calia tornar als plaers simples.