13

Aquell mateix estiu del 1974, Annabelle es va deixar besar per un noi en una discoteca de Saint-Palais. Acabava de llegir a Stéphanie un dossier sobre l’amistat entre nois i noies. Abordant la qüestió de l’amic d’infantesa, la revista desenvolupava una tesi particularment repugnant: era raríssim que l’amic d’infantesa es transformés en nòvio; el seu destí natural més aviat el convertia en company, un company fidel: fins i tot podia servir de confident i de suport durant els torbaments emocionals provocats pels primers flirts.

En els segons que van seguir aquell primer petó, i malgrat les assercions del periòdic, Annabelle va sentir una tristesa horrible. Una cosa dolorosa i nova li omplia ràpidament el pit. Va sortir del Kathmandou, refusant que el noi la seguís. Tremolava una mica en desfer el cadenat de la mobilet. Aquell vespre s’havia posat el vestit més bonic. La casa del seu germà quedava només a un quilòmetre, no eren gaire més de les onze quan va arribar-hi, encara hi havia llum a la sala; en veure la llum, es va posar a plorar. En aquestes circumstàncies, una nit de juliol del 1974, va ser com Annabelle va accedir a la consciència dolorosa i definitiva de la seva existència individual. Revelada en primer lloc a l’animal sota la forma del dolor físic, en les societats humanes l’existència individual accedeix a la plena consciència d’ella mateixa per mitjà de la mentida, amb la qual pot confondre’s a la pràctica. Fins als setze anys, Annabelle no havia tingut cap secret amb els seus pares, ni tampoc —i això, ara se n’adonava, havia estat una cosa excepcional, valuosa— amb Michel. En unes hores, aquella nit, Annabelle va prendre consciència que la vida dels homes era una successió ininterrompuda de mentides. En aquella ocasió també va prendre consciència de la seva bellesa.

L’existència individual, el sentiment de llibertat que en resulta constitueixen el fonament natural de la democràcia. En el règim democràtic, les relacions entre individus són regulades clàssicament per contracte. Qualsevol contracte que ultrapassi els drets naturals d’un dels contractants, o que no vagi acompanyat de clàusules clares de revocació, és considerat nul.

Tot i que evocava de bona gana i amb detall l’estiu del 1974, Bruno es mostrava poc expansiu sobre el curs escolar que va venir després; en realitat, només li havia deixat el record d’un malestar creixent. Un segment temporal indefinit, però d’una tonalitat una mica depriment. Es veia tan sovint com abans amb Annabelle i Michel, en principi estaven molt lligats; però havien de passar el batxillerat, inevitablement el final de curs els separaria. Michel havia canviat: escoltava Jimi Hendrix i es rebolcava a la moqueta, era una cosa molt intensa; molt després que els altres, començava a donar senyals evidents d’adolescència. Ell i Annabelle semblaven molestos, no s’agafaven tan fàcilment de la mà. En poques paraules, i tal com ho va resumir Bruno una vegada al psiquiatre, «tot se n’anava a la merda».

Des de la seva història amb Annick, a qui tendia a embellir en el record (havia tingut la prudència de no tornar a trucar-li), Bruno se sentia una mica més segur d’ell mateix. I això que aquella primera conquesta no havia estat rellevada per d’altres, i que va rebre carbassa quan va provar de fer un petó a Sylvie, una morena molt bona que anava a la mateixa classe que Annabelle. Però una noia l’havia volgut, podia haver-n’hi d’altres; i va començar a nodrir per Michel un sentiment vague de protecció. Al cap i a la fi era el seu germà, i dos anys més gran. —Has de fer alguna cosa amb Annabelle —li repetia—; ella no espera res més, està enamorada de tu i és la mes guapa de l’institut. Michel s’agitava a la cadira, contestava que sí. Les setmanes passaven. Es veia que vacil·lava al caire de l’edat adulta. Fer un petó a Annabelle hauria estat per a tots dos l’únic mitjà per sortir d’aquell mal pas; però no en tenia consciència, es deixava bressolar per un fal·laciós sentiment d’eternitat. Al mes d’abril, va indignar els seus professors quan va negar-se a omplir el formulari d’inscripció a les classes préparatoires^[3]. Era evident que tenia més possibilitats que ningú d’ingressar a una grande école. Faltava un mes i mig pel batxillerat, i feia l’efecte que flotava cada vegada més. Per les finestres reixades de l’aula mirava els núvols, els arbres del pati, els altres alumnes; cap esdeveniment humà no semblava capaç d’afectar-lo realment.

Bruno, per la seva banda, havia decidit inscriure’s a la facultat de lletres: començava a estar-ne tip, dels desenvolupaments de Taylor-Maclaurin, i sobretot, a la facultat de lletres hi havia noies, moltes noies. El seu pare no va fer-hi cap objecció. Com tots els vells llibertins, amb l’edat es tornava sentimental i es retreia amargament d’haver esguerrat la vida del seu fill amb el seu egoisme, cosa que, de fet, no era del tot falsa. A principis de maig es va separar de Julie, la seva última amant, una dona esplèndida; es deia Julie Lamour, però el seu nom artístic era Julia Love. Actuava en els primers pornos a la francesa, les pel·lícules ara oblidades de Burd Tranbaree o de Francis Leroi. S’assemblava una mica a Janine, però en una versió molt més cafre. «Estic perdut… estic perdut…», es va repetir el pare de Bruno en adonar-se d’aquella semblança, el dia que va trobar una foto de joventut de la seva exdona. En un sopar Chez Bénazéraf la seva amant havia conegut Deleuze, i d’aleshores ençà es llançava regularment en justificacions intel·lectuals del porno, no hi havia qui ho aguantés. A més, li costava car, durant els rodatges s’havia avesat als Rolls de lloguer, als abrics de pells, a tota aquesta quincalleria eròtica que, amb l’edat, se li feia cada vegada més carregosa. A finals del 1974, el pare de Bruno s’havia hagut de vendre la casa de Sainte-Maxime. Al cap d’uns mesos va comprar un estudi per al seu fill, prop dels jardins de l’Observatori, un estudi molt bonic, lluminós, tranquil, sense ningú al davant. Quan el va fer visitar a Bruno, no tenia pas la impressió de fer-li un regal excepcional, sinó més aviat de provar d’arreglar el que es pogués; d’altra banda, es veu que era un negoci molt bo. Però mentre visitaven el pis es va animar una mica. —Podràs fer venir noies! —va deixar escapar per distracció. Veient la cara del seu fill, de seguida li va saber greu.

Finalment Michel es va inscriure a la facultat d’Orsay, a la secció de matemàtiques i física; sobretot l’havia seduït la proximitat d’un campus: així és com raonava. Sense sorpresa, es van treure tots dos el batxillerat. Annabelle els acompanyava el dia dels resultats, la seva cara era greu, en un any havia madurat molt. Més prima, amb un somriure més interior, per desgràcia havia guanyat en bellesa. Bruno va decidir prendre una iniciativa: ja no hi havia casa de vacances a Sainte-Maxime, però podia anar a la finca de di Meola, tal com l’hi havia proposat sa mare; va proposar als altres dos que l’acompanyessin. Al cap d’un mes marxaven, era a finals de juliol.