21

Divendres, 14 de maig de 1993

El dia trenca amb un horitzó blau metàl·lic, amb metxes grises. Els vidres encara estan entelats de la fresca matinal. Només baixar entro en un dels bars de l’estació. Demano un Melody calent (l’he trobat a faltar, a Itàlia encara no en tenen, ja el descobriran) i un dònut. Al meu costat hi ha una parella de punkis molt joves: caps mig rapats, crestes liles, botes militars, imperdibles, cadenes, leotardos a quadrets escocesos. La noia, tota ella rodoneta, porta els ulls pintats de negre i un collaret de gos al coll. Tant un com l’altre estan morts de son. Per moments, obliden la lletra del seu paper i perden el personatge. Començo a trucar des del telèfon públic del bar. Tinc molta feina a fer. La primera trucada és a casa meva per comprovar els missatges. No n’hi ha. Truco al gabinet però encara no hi són. Observo que els punkis també han demanat uns dònuts. Els fa vergonya reconèixer-ho i se’ls mengen mig d’amagat. A principis dels vuitanta, en Mallol, jo i altres com nosaltres ens vam acostar a uns quants concerts punkis per una certa afinitat teòrica antisistema. L’acostament no va arribar a quallar per una qüestió estètica i de dificultat de comprensió (s’havien tornat tots sords). Tomo a trucar al gabinet. Aquest cop hi apareix la veu alegre de la Jordina Valldejolí:

—Solans, on ets?

—A Barcelona, acabo d’arribar d’Itàlia.

—Estàs bé?

—Sí, sí…

—Ens vas deixar una mica trasbalsats, fotre el camp així…

—Ho sento… Que hi és, el meu padrí?

—Encara no.

—T’he portat un regalet.

—Ah, sí? No deu ser pas una compresa superabsorbent italiana…

—No.

—I una samarreta XL de l’Inter per al Jordiet?

—Tampoc —contesto seriós i tranquil—: és una torre de Pisa d’ivori, molt artística, n’he comprades per a tothom.

—Que bé… —fa la noia, tota dubtosa.

—Jordina, tot avui encara estaré molt ocupat. Li dius al meu padrí que fins demà no vindré.

—Entesos.

—I l’Àlex, què fa?

—Em sembla que la seva dona comença a sospitar…

Ens acomiadem i penjo. M’estimo càlidament la Jordina Valldejolí, tant com l’Àlex Mallol. Se’ls acosta l’hora de la veritat. L’Àlex aviat haurà de definir-se. Ella, sigui el que sigui, amb més o menys pena, se’n sortirà. S’ha fet el seu món. Sap viure sola i sembla haver esborrat fins i tot el record del seu casament. Té el seu fill, que la reté de peus a terra. Els dos primers anys del Jordiet, la Jordina feia la mateixa olor de colònia que ell. Al bany, té pastilles de sabó de Provença, de colors diferents i fragàncies intenses. Les va substituint a mesura que les gasta. Així sempre en té unes quantes en exposició. També té un barnús rosa penjat darrere la porta i flors seques en gerrets de terra cuita escampats pel pis. I llibres damunt la rentadora. Tot és net i endreçat. Sigui el que sigui, amb més o menys pena, se’n sortirà. L’Àlex també. Si la dona el treu de casa vindrà a viure amb mi. I després tornarà a desaparèixer.

M’acabo el Melody amb calma tot observant el tràfec de l’estació. Em sento bé, assossegat i plàcid. Com si Mefistòfil m’hagués retornat l’ànima. I això és degut al fet d’estimar.

La darrera versió de Deep Blue, el superordinador de la casa IBM que juga als escacs, encara perd amb Kaspàrov. Tot i amb això, en les últimes partides, ha arribat a fer jugades de diversió, per despistar. Deep Blue ha après a jugar defarol. D’això a posseir ànima només hi ha un pas. Jo acabo de recuperar la meva gràcies a l’amor. M’he estalviat la vergonya de veure’m superat per Deep Blue en qüestions de transcendència. Es tot un consol.

Pago la consumició i convido la parella de punkis. Mentre surto fora, em giro un moment. Trobo que m’estan mirant. No ho entenen. Són més idiotes que ningú. De sobte, comencen a cridar i a insultar-me. Agafen una tassa de cafè amb llet i la fan volar en direcció al meu cap. L’esquivo àgilment i els foto botifarra. La parelleta comença a despertar, em dic. I surto fora, content.

El sol ja escalfa tot i que, a trossos, s’amaga entre els núvols. En un parell d’hores s’haurà format la barreja tan barcelonina de pol·lució, humitat i un punt de claror. Em fixo en una línia blanca d’una façana. Està feta amb guix. Ja la conec, ja l’havia vista al meu barri. Comença a la cantonada anterior, segueix per damunt de la persiana metàl·lica d’un pàrquing i es perd per la cantonada següent després de saltar abruptament l’espai d’un portal d’un sexshop que hi ha al costat. I de sobte, el missatge: «Lee la Biblia. Ves a misa. Escríbenos: 250, Tiergartenstraße, Berlin». Algú continua anant per Barcelona guixant les parets i escrivint missatges apocalíptics. No sóc pas millor que ell, jo.

És ben agradable de tornar a les botigues, als ramats de motos i ciclomotors sortint disparats dels semàfors en verd, a les excavadores grogues sota la llum grisa de primeres hores del matí… Vaig amb taxi pel carrer València, entaforat entre autobusos. El trànsit bull. Les nenes, tan abrigadetes, baixen ràpid dels autobusos escolars. Corren en grupets de tres o quatre cap als col·legis de monges, amb les bates de color rosa a les motxilles. Estan contentes perquè ja és divendres i demà és festa. Veig ferreters que acudeixen a aixecar la persiana metàl·lica de la ferreteria amb les seves bates grises; farmacèutiques, encara de carrer, obrint les seves farmàcies. I pensant en la bata blanca horrible que les està esperant; botiguers, amb la bata blava emmidonada i un full de diari al terra de la botiga acabat de fregar; un estol d’assistentes amb bata verda agafades del bracet que van al bar a fer el primer cafè amb llet del dia…

La Barcelona postolímpica encara és una ciutat plena de gent amb bata.

Arribo a Pulido Comunicacions. Hi ha la furgoneta aparcada al xamfrà, en doble filera. La porta de l’oficina és oberta, però no em decideixo a trucar ni a entrar. Escolto dissimuladament, però no se sent res, tampoc. Espero un minut per veure si l’atzar em resol el problema, però tampoc. A la fi, empenyo la porta però no puc entrar. Es tancada amb clau. Deu haver sortit un moment. Vaig a preguntar a la botiga d’olis i sabons que hi ha al costat. I allí, entre piles d’articles d’adroguer d’allò més diversos, me la trobo. Mentre avanço cap al taulell, es gira i em veu. Aquest matí duu una mena de brusa transparent sota una armilla escotada vermella i una minifàldilla d’un material semblant al vellut. Fa marejar: no ensenya res i alhora ho diu tot. Una subtil línia negra li emmarca els ulls. Porta el mateix collaret i les mateixes arracades que la nit de l’Hostal del Gos Groc. Es una dona de cap a peus. Em somriu i em fa l’ullet.

—Quina casualitat, què hi fa, aquí? —em diu.

Li dic que l’estava buscant:

—M’he trobat el local tancat, però amb llum i he pensat que no devia ser gaire lluny…

La noia està comprant productes de neteja. Mentre els agafa, a través del taulell, darrere seu, afegeixo que, referent al meu assumpte, volia donar-li una prova de seriositat:

—M’agradaria deixar-li una paga i senyal.

Es tan absurd que, per un instant, la noia, tan assenyada, és incapaç de seguir la broma. Llavors, tot d’una, riallera, m’anuncia:

—No s’amoïni, no cal deixar paga i senyal d’un encàrrec inexistent… —I tot seguit fa una mirada de complicitat adreçada al botiguer.

—I el disseny de la banderola, encara no l’ha decidit? —afegeix.

—No, m’agradaria que vostè m’assessorés.

—El meu marit opina que una actitud com la seva, tan inusual, no li sembla de confiança…

Em quedo de pedra. Sento una fiblada de gelosia. A què ve, l’esment del marit? La Sandra se n’adona. Recull la seva bossa amb els productes de neteja i mentre paga, em somriu i afegeix que no m’amoïni, que ella sí, que se’n refia. Llavors recordo que tot allò és una broma. Surt davant meu. Em torna a mirar de reüll i obre la porta del local. Està sonant el telèfon i es precipita a contestar. Ni rastre del marit. Allí s’està la Sandra, parlant per telèfon. Sento que està pactant uns preus. Mossega el bolígraf com només ella sap fer-ho. Alhora que parla, va fent cercles en una revista amb retolador vermell. Enllà de la porta d’entrada, el trànsit de la ciutat constitueix una remor somorta d’allò més agradable. Dins, la seva veu és l’únic so audible a l’oficina de Pulido Comunicacions. Per a mi es tracta d’una escena idíl·lica. Espero que no sigui interrompuda per ningú (i encara menys pel marit). El tall de cabells li deixa al descobert un clatell d’allò més temptador. Quan canvia de posició, la faldilla es desplaça i se’n va amunt uns quants centímetres. Llavors se li veuen les cuixes (enfundades per unes malles negres superajustades sense marca exterior visible). M’he quedat quiet enmig del local, encara excitat per l’escena de ca l’adroguer.

Amb la bossa de viatge als peus sóc incapaç de fer una passa més. Veient-la, m’adono que no havia enyorat mai tant una persona. M’està venint mal de cap. No aconsegueix que el seu interlocutor acabi la conversa. Llavors, sense immutar-se, li penja el telèfon de cop i se m’acosta. Ens quedem l’un davant l’altre, a un metre de distància. No gosem tocar-nos. S’ha acabat la broma. La Sandra està molt tranquil·la. No deixa de somriure tènuement. Em diu que semblo cansat. I jo li contesto que tants de quilòmetres amb tren, etc., etc.

—Vols un got d’aigua i una aspirina?

Li responc que sí tot i que a la bossa hi duc una farmàcia sencera. Mentre va al lavabo a buscar-m’ho, m’assec. Tinc la seva foto a la butxaca. Hi fico la mà i la toco. Llavors la noia torna i em diu que se li han acabat les aspirines.

—Vaig a buscar-ne a la farmàcia, aquí al costat.

Abans que pugui contestar-li ja és fora. Està una mica nerviosa, pobra. Em quedo mirant una mena d’escarabat negre que puja paret amunt des del terra. Sense saber com, fa una aparició sobtada una aranya. Deu ser la mateixa d’aquell altre dia, ara lluny del seu hàbitat del fluorescent. Controla tota la trajectòria de l’escarabat, però decideix que no val la pena parar-li cap parany. Tot seguit, desapareix tan ràpidament com ha aparegut. De sobte sona el telèfon i es connecta el contestador automàtic. Es algú exclamant-se. Diu que què s’han cregut, que li han penjat l’aparell en plena conversa, que l’han deixat amb la paraula a la boca… L’última cosa que deu suposar és que un estrany (i encara menys el que ha provocat el tall de la conversa) estarà escoltant aquell missatge.

M’agafa una mena d’atac de tristor i m’aixeco. M’adono que han tapat l’esquerda en forma de Z de la paret amb una vistosa banderola enganxada amb tatxes.

Llavors arriba la Sandra de la farmàcia i torno a seure. Em fica a la boca el parell d’aspirines aixafades. Després em posa la mà a l’espatlla i em fa una pessigada d’allò més amistosa.

—Haig d’anar a recollir un material amb la furgoneta —diu—. Per què no m’acompanyes? Conduir tota sola i amb aquest temps em repugna.

Una mica desorientat per l’ús d’un verb com «repugnar» en boca seva, li dic que encantat.

La Sandra seu al volant i m’obre la porta de l’acompanyant perquè entri. Però jo, en comptes de ficar-m’hi, dono la volta al cotxe. M’acosto a la seva porta i li faig senyals perquè abaixi el vidre de la finestra. Ho fa i li dic que sisplau, faci el favor de córrer el seu cos cap a l’altre seient. I ella em fa cas sense saber ben bé per què. Un cop lliure el seient del conductor, entro i m’hi assec. Engego i marxem. Li dic, sense mirar-la:

—Em sembla que t’acabo de segrestar.

La Sandra em mira amb els ulls molt oberts. Només encerta a quequejar:

—Però si el cotxe és meu i jo no estic lligada!

Per entendre millor que una noia del seu calibre doni una resposta amb tan poca entitat cal situar-se en el lloc i en el moment.

—Seguir, espiar o segrestar la gent va en contra de la meva manera de viure i d’enfocar les coses. És un cas de força major, una excepció que confirma la regla.

La noia, al meu costat, calla. Mira endavant amb un mig somriure. No cal que parlem gaire. Tot és bastant clar. Almenys, així m’ho sembla. Com qui diu, ni ens hem tocat, encara. No vull pensar, només actuar. Anar embolicant més i més la situació. Per ara, la Sandra és amb mi, al meu costat, tan tranquil·la. I me l’estic emportant. No sé on, però me l’estic emportant. Alhora, sé que és una noia endreçada. A hores d’ara deu tenir el cervell i el cor funcionant a tota màquina. I d’aquí una estona, uns minuts, unes hores, uns dies, sabré a què atenir-me. S’ho rumiarà, prendrà una decisió i me la farà saber. Mentrestant, me l’emporto i ella es deixa.

Condueixo i noto la mà de la Sandra reposant plàcidament sobre la meva cuixa. Em pregunta en què penso i em permeto el luxe de dir-li:

—Res d’importància.

Perquè és veritat, no és gens important. Però alhora és tota la meva vida. I fins i tot intueixo que és l’única història que em pertany.

Tot d’una es posa a parlar, el procés s’ha engegat:

—El dia que vaig enxampar-te espiant-me em vas dir una sèrie de coses inexactes. I vull que ho sàpigues perquè no hi hagi cap malentès: ni mano tant sobre la meva vida ni em considero una dona especialment feliç i contenta. Almenys, no m’hi considero més que molta altra gent. Entesos?

—Entesos.

Tot d’una se’m fa clara una imatge: les fotos, enganxades al suro de l’habitació (és l’únic que hi havia deixat). I totes les altres coses relacionades amb ella, guardades a l’arxivador verd. L’hi començo a explicar, però em talla, no gens trasbalsada.

Que a més a més de tot, sigui un fetitxista de pega, no li fa ni fred ni calor. No ve d’aquí.

Sense saber com ni per què, ens hem ficat a la ronda litoral. Està gairebé col·lapsada. Els embussos de trànsit són com les cues a peu dret, m’hi trobo segur. Em fan augmentar els sentiments de solidaritat amb la gent. Agafo de la butxaca les bales de vidre i les hi ensenyo. Les hi vull regalar. Però ella no ho accepta.

Voldria intentar l’impossible: tancar-la. Tal com es tancaria un grill en una gàbia, per poder sentir-la cada vespre. Un grill trempat i cantaire. Però això no podria ser. En aquestes circumstàncies el grill s’acaba morint de malenconia, d’avorriment, o de totes dues coses…

Em despisto i anem a sortir a la Zona Franca. Deixo enrere una mena de laberint de dipòsits de combustible, cilíndrics i gegants, arrengleradets. Tot és gegant, a la Zona Franca. Em perdo, vaig a parar a l’esplanada immensa de la terminal TIR (Transports Intemationaux Routiers). Miro un moment cap a la noia. Està amb els ulls fixos endavant i la tensió al coll. No anem bé, em dic. Ho atribueixo a la situació: de sobte, estem envoltats de camions gegants amb noms i colors tan suggestius com ara Willy Hetz (groc), Mazinter (blanc), Kolumbus (blanc i blau), Transflash (gris), Intertraffic (blau i groc), Haniel Spedition (platejat), Framptons (carbassa). M’esquitllo entre els tràilers aparcats. Contemplo la Sandra de reüll: continua mirant fix endavant. A la fi aconsegueixo sortir-me’n i enfilar de nou el camí cap a Barcelona.

Llavors enretira la mà de la meva cuixa i em diu que m’aturi.

—Què?

—Que paris.

—Aquí enmig?

—Sí.

Freno en sec i aparco la furgoneta al marge de la carretera.

La Sandra, sense dir res, obre la porta i surt. Amb fermesa, però sense violència.

Precisament allà, en ple carrer 4. Entre els carrers C i D, a la Zona Franca, el número u en el rànking de llocs més lletjos del món. Bé, un dels primers, rectifico en veu baixa: no vull que em titllin de provincià.

Per una vegada, no la segueixo.

Em giro, tot i la nosa del volant. On deu anar, tan decidida, enmig del no res? M’hi fixo, a través del vidre mig entelat del darrere. Alhora que camina, obre la seva bossa de color lila amb lluentons. Redueix una mica la marxa. Sense mirar, sense aturar-se, remena dintre. Al tacte, troba el que hi busca. Ho treu, sembla un moneder. O una agenda. S’ho agafa fort i reprèn el pas amb més força.

Tomo a mirar endavant, encastat entre el seient i el volant. Es molt pesat, bellugar-se en aquest espai tan petit amb la caçadora posada. D’esma, apago el motor. I d’esma, surto del cotxe amb les claus a la mà.

Aturar-te al marge d’un dels carrers de connexió de la Zona Franca és com aturar-te enmig d’una autopista. Pitjor encara: sempre hi bufa vent. Hi fa fred encara que, com ara, sigui a finals de primavera. Els camions passen a tota marxa i et fan tremolar. T’hi sents esquifit, escarransit. Acabes encomanant-te de la desolació de l’ambient.

Repenjat al capó, la contemplo, caminant a bon ritme. Travessa a l’altra banda del carrer 4 i continua retrocedint. Es fica en una cabina telefònica que havíem deixat uns cent metres enrere, un minut abans.

Una trucada, doncs.

Una altra vegada, pendent d’una trucada.

Veig la Sandra, parlant dins la cabina. Més enllà, es dibuixa el meccano gegant fet de contenidors de tots els colors plens de mercaderies que flanquegen el carrer 4. Són contenidors grossos com mig vagó de tren. Unes grues altíssimes, que no són més que una estructura de quatre potes sobre unes vies, fan anar milers de tones com si res.

Em vaig traspassant el manyoc de claus d’una mà a l’altra sense saber què fer-ne. Sense saber fer-ne el més lògic: ficar-me-les a la butxaca. Atrapo amb el peu esquerre un full de diari endut pel vent. Es una doble pàgina central. Aconsegueixo de mantenir-la oberta fent servir els peus de pitjapapers a banda i banda. Dret, amb les mans escalfant el manyoc de claus, intento llegir-lo: les lletres ballen i s’escampen com notes musicals, difuses. Em frego els ulls i s’aclareixen. Apareixen endreçades i polides, com sempre, negre sobre blanc. Es un article on el principal productor de PVC del país es defensa de les acusacions dels ecologistes… Aixeco un peu i el full se’n vol anar volant. Li llenço damunt el manyoc de claus per fer-hi de contrapès i el full torna a quedar dominat. El líder del PVC declara que es tracta d’un material que contribueix a la sostenibilitat de la societat moderna. I que a finals del segle XX cal mesurar els pros i els contres de les coses abans de condemnar…

La Sandra parla i gesticula amb energia. D’una mena de manera que tan aviat sembla emprenyada com relaxada. Com si també mesurés els pros i els contres de les coses a finals del segle XX.

Hi ha una mena de ferum de productes colorants que va i ve. Recullo les claus i estiro l’antena. Torno a entrar a la furgoneta i engego la ràdio. El primer que capto és un comentari sobre la convocatòria d’eleccions generals anticipades feta pel govern socialista de Madrid. La tanco, emprenyat. Espero no haver de recordar-me d’avui per una qüestió tan banal.

Si no m’obligo a mirar pel retrovisor, no la veig perquè em queda situada a l’esquena. Busco les claus i no les trobo. Em poso a escorcollar el vehicle com un boig. Remeno la guantera: hi ha uns guants masculins de pell, massa grans per a mi. També hi trobo uns cassets que no he escoltat mai. Lògic: aquest vehicle no és meu. Tanco la tapa de la guantera amb un cop de ràbia i violència. La desencaixo i queda penjant. Llavors em fico les mans a les butxaques i les trobo: les putes claus no han sortit mai d’allà. Tot plegat és descoratjador.

Miro pel retrovisor, aquest cop, el de fora, el de la porta: la Sandra està sortint de la cabina telefònica. Es queda quieta, com si no sabés què fer. Però no, de sobte comença a caminar. Ve cap a mi amb el seu pas irregular (provocat per les sabates de taló) i la seva embranzida característica. Repenjo el cap al volant. Em veig les sabates i n’ensumo l’olor de cuir gastat. Quan torno a mirar, la noia segueix acostant-se. Per mi, que trigui tot el temps del món.

S’acosta amb determini, com és habitual en ella. I penso, veus, si ara pogués aturar la imatge com amb el vídeo de casa, ho faria.

Té: «pause».

Per allargar i assaborir més els seus cabells aixafats enrere per la brillantina i la mica de rímel escorregut per una llàgrima o per la pluja.

Té: «play».

Durant un temps curt, tot estava per fer i els idiotes pensàvem que tot es podia fer. Em creia de debò que érem especials i estàvem predestinats a grans empreses. I així fins al present, quinze anys sempre a punt de tocar fons. Quinze anys preguntant-nos on ens hem equivocat.

Té: «pause».

La vida i jo som com dues rectes paral·leles, cadascú en una vorera del carrer. No em veig capaç de fer drecera i travessar a l’altra banda… Si les rectes paral·leles només poden trobar-se en l’infinit, no m’interessen. L’infinit és molt lluny, és un concepte en poder de les grans persones. Els idiotes no hi tenim accés… Si no tinc esma ni força per entendre per què el temps passa tan ràpid i la vida és tan curta, encara menys puc pretendre d’assimilar l’infinit, el punt de trobada idíl·lic de les paral·leles.

Té: «play».

No tinc gens de ganes que arribi i que em digui que s’ho ha repensat, que no tenim present ni futur.

Tant se val, com més aquesta noia se m’acosta, més m’alleugereix del passat, com si fos només un punt de l’horitzó.

Com més s’acosta, més rumio que potser el millor és aturar-se en el present. Per donar-li forma cada dia, com si fos fang. Ni que sigui a cops de puny.

Com més s’acosta, més em sento empès cap al futur. I això, tot i saber que no puc oferir-li cap garantia de res, que l’amor comença i s’acaba. Sempre. I també m’hi sento empès tot i saber que no ens podrem refiar gaire del present. I que no serà possible desentendre’s del passat. I que l’esperança, totes les esperances del món, totes les nostres esperances (incloent-hi les meves i les de la noia de les banderoles, les del meu padrí i la seva promesa, les de la Jordina Valldejolí i el seu fill Jordiet, les de l’Àlex Mallol, la seva dona i els seus llibertarians o fins i tot les de l’amo de l’Hostal del Gos Groc) són fum, només fum. La millor de les esperances és susceptible de ser enduta i escampada pel vent de la prosaica i toixa realitat. Hi ha el despropòsit del món i la incompetència de la intel·ligència humana. I l’amor, que en la seva absurditat, davant d’això, aconsegueix que ens deixem temptar per un núvol d’optimisme. La realitat és com un ens amb vida, un pop que, si t’ho proposes, pots arribar a marejar, desorientar, fatigar, dominar i finalment, controlar i gairebé ensinistrar. Temps enrere, amb paciència activa, me n’hauria sortit. Ara, tot sol, no. Ara és al contrari, em falta força i el pop m’escanya amb els seus tentacles.

Pel rectanglet del retrovisor observo com la noia somriu i plora (plou i fa sol). No sap si jo l’estic veient o no. Ja és molt a prop del cotxe, gairebé puc sentir el patic patac dels seus talons.

No vull tornar a mirar pel retrovisor però no ho puc evitar. El mirallet m’ofereix la visió d’un cartell indicador bellugat per l’aire. Al fons, la cabina telefònica mig oberta. Res més. Ningú més. On s’ha ficat? Trec el cap per la finestreta. Res.

Llavors un ensurt: un repicar de dits al sostre de la carrosseria, a l’altra banda del cotxe. Un ensurt seguit d’un cop d’ull ràpid. Just per veure el vidre de la finestra travessat de dalt a baix pel cos de la noia. Un cos sense cap ni cames. Només amb braços i pits, quiet, retallat per una finestra. Com si fos la pantalla d’un televisor. Em puja la pena de l’estómac. En una altra ocasió no gaire llunyana se’m va escapar entre els dits quan pensava que ja la tenia…

Veig que s’ajup i abaixo els ulls. A l’hora de la veritat sóc incapaç de mirar-la a la cara. No vull que em deixi llençat a la parada de taxis de Mercabarna, perquè prefereix tornar sola.

Però ella diu el meu nom. I jo, reflex automàtic de petaner, aixeco el cap.

La Sandra és aquí, deixant-me veure els seus ulls brillants, el seu somriure de noia morena, bonica, decidida i sexy.

Llavors no espero més: li torno el somriure (per ajuntar-lo al meu, com a baluard contra la vida). Estiro mig cos i el braç. I li obro la porta (cosa que la força a apartar-se un instant). Inicio el gest de picar amb el palmell de la mà el seient buit, al meu costat (com a invitació perquè entri i s’hi assegui). Però em reprimeixo de fer-lo per por de provocar un nuvolet de pols. La indecisió em deixa amb la mà enlaire, a mig camí. Semblo un guàrdia municipal aturant el trànsit. Tant és, perquè puja i em fa dos petons a la mà (deu haver interpretat el gest com un intent de carícia), primer al palmell i després al dors. Tanca la porta de cop i em mira. Em diu tranquil·lament:

—Ens en anem?

Li passo el braç dret sobre l’espatlla. I, malgrat el volant i la palanca del canvi, aconsegueixo d’abraçar-la fort. I que m’abraci. Sóc un home afligit i desitjós, donat i agraït, famolenc com un gos.

Dues persones juntes dins una furgoneta, al carrer 4 d’una zona franca d’una ciutat postolímpica, a la fi d’una primavera, a principis dels anys noranta del segle XX.

La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa. Com un corc en fusta vella, s’obre camí fins al darrer moment. El temps passa i no canviem. I l’experiència no ens fa més savis, sinó més vells.

Em besa lleugerament als llavis i repeteix:

—Ens en anem?

Els idiotes només podem tenir fe, esperança i caritat. I una mica d’amor perquè és de franc.

Em redreço i engego.

I ens en anem. De pressa, de pressa.

Hivern de 2002.