18

El còctel de Farmacur és a les vuit del vespre i el combat de boxa a les deu. Quan va sent l’hora, me n’hi vaig. Em dic: que m’enamori de la senyora de can Pulido és ben normal. Entra dins d’una certa lògica. Però el mateix fet en direcció contrària, és més difícil i complicat. En qualsevol cas, d’això n’estic ben segur: m’he enamorat. I a més, per primer cop, del tot desinteressadament.

Topo amb un pirulí publicitari on hi ha un cartell a dues tintes (negre i vermell) anunciador d’una vetllada de boxa en la categoria del pes superwèlter. Sidro Mané, campió de Catalunya, qualificat amb el renom de «carnisser de Balsareny, fi estilista», versus Ahmed Kabir, jove promesa marroquina, «poltre del Rif, rude encaixador». El català, a la foto, en posició d’atac, té les dues celles trencades, però el nas sencer. El rifeny fa cara de bona persona i té l’aspecte de poder entomar-ho tot. És el combat complementari a la festa on hem d’anar. Està molt de moda que el món cultural reivindiqui la boxa. Sovint hi va la premsa gràfica. Tan aviat t’hi pots trobar actors i actrius consagrats, com dos o tres jugadors del Barça, al costat d’un tinent d’alcalde, del guanyador de l’últim premi literari, d’un riquíssim constructor de sanitaris i similars o d’un dissenyador…

Arribo mitja hora abans i entro en un bar que hi ha al costat de la discoteca, per fer temps. És una mena d’imitació de pub britànic: cortina espessa a la porta, llautons, barra envernissada, taules llargues de fusta fosca i una diana per jugar a dards. És pràcticament buit. Somric, la Sandra també hi és. Seu d’esquena a mi, en un tamboret de la barra. També ha arribat massa d’hora. Encara va amb la indumentària austera, però alhora suggerent, de la seva reunió de feina. M’assec al seu costat sense dir-li res. Entre les taules hi ha un cambrer que es belluga amb una certa deixadesa. Fa la sensació de tenir un cap massa gros en relació al seu cos. Darrere la barra hi ha un bàrman ja gran, de cara grisa i de cabells blancs. Contempla la clientela des del seu llavi de baix, permanentment humitejat, més sortit que el de dalt. La Sandra continua sense adonar-se de la meva presència. Crida el bàrman i demana un margarita. Jo aprofito per demanar una cervesa. Noto que em coneix la veu, però insisteix a ignorar-me. Passa un parell de minuts, cap dels dos no diu res. Repenjat a la barra, al costat de la porta, un jove pansit xerra fatigosament pel telèfon públic. Duu una gorra dels Chicago Bulls descolorida. Mentre parla ressegueix les cuixes de la Sandra amb una admiració d’allò més vaga. Llavors la saludo. Ella no sols no es gira sinó que s’aixeca i, sense mirar-me, seu un tamboret més enllà. Tothom, al bar, ho veu. El bàrman ens observa tots dos alternativament i alhora s’humiteja amb la llengua el llavi inferior. Posa discretament la mà dreta sota el taulell i no la torna a treure. El cambrer del cap gros se n’adona i s’atura amb la safata a la mà. Jo també he vist el gest. Suposo que el bàrman manté la mà arrapada a una porreta d’acer folrada de cautxú. El jove del telèfon, que continua pansit amb la seva conversa fatigosa, també ha observat la maniobra. Calla de cop i penja amb una energia sobtada. Es disposa a seguir els esdeveniments des de la seva posició de privilegi. Deu ser un bon client i ja coneix el ritual. En primer pla tinc, doncs, un tamboret buit i al següent, l’esquena de la noia. En segon, la probable porreta de cautxú. Al costat, el jove pansit del telèfon. I darrere, el cambrer jove de cap gros disposat a entrar en acció si cal. He aconseguit que en Pulido no m’atonyini i al final, acabaré amb el cap obert igualment. Tot gràcies a una mena de joc que encara no entenc del tot. Faig la meva maniobra favorita, l’acció kamikaze. M’aixeco i sec al tamboret que em separa de la Sandra. Com si fos el d’un altre, veig el meu dit índex de la mà dreta sortint disparat com un míssil. Li impacta sobre l’espatlla esquerra. S’espanta, però tampoc no es gira. Això m’engresca a insistir-hi un parell de vegades. El jove del telèfon s’anima, el vell bàrman s’anima, el seu company del cap gros s’anima, tothom s’anima… menys ella. Controlo un rot impertinent i llenço amb un to de veu prou audible:

—M’agradaria tenir una frase per a tu.

Al bàrman, no deu acabar de semblar-li un insult. Això sí, li indica una actitud clarament desequilibrada per part meva. Aferra més fort la porreta. Espera una reacció fulminant de la noia. Però ella s’està uns llarguíssims deu segons en silenci, sense moure’s. Tothom reté la respiració. Es dirigeix al bàrman i li diu:

—És la manera de lligar més imbècil que m’he trobat mai a la vida.

Accepto aquell dictamen perquè bàsicament és cert. L’home li pregunta si l’estic molestant. Sembla estar en forma i amb ganes de fer servir la porreta. Jo em limito a ajupir el cap perquè piqui fort. La Sandra deu recordar aquella altra nit. A casa seva, fa mil anys, també li vaig oferir la clepsa. Clava els ulls en el bàrman i li respon:

—Gens ni mica, no m’està molestant.

I s’acaba de girar cap a mi, i se’m queda mirant tota burleta. Li capto una mena de desmai vital, un posat com de borratxera continguda, uns ulls espumejants com si s’hagués fumat un porro… No cal rumiar-s’ho gaire, és ben simple, és la cara d’idiota que et dóna la satisfacció sexual recent.

M’agafa la cara i em fa tres petons als llavis. Un, dos i tres.

L’estimo. A la barra, el jove del telèfon, desil·lusionat, ja està tornant a trucar. El bàrman es relaxa, i torna a col·locar les mans a la vista. Fa una rialla: li hem pres el pèl.

Ens quedem de nou en silenci. Llavors fa un altre glopet i repeteix, per a ella mateixa però a mitja veu, interrogant:

—T’agradaria tenir una frase per a mi?

Li responc amb una veu molt més baixa i ronca que de costum:

—Sí.

—«M’agradaria tenir una frase per a tu» ja és una frase.

Juga amb mi com el gat amb la rateta: no acaba de liquidar-me per no quedar-se sense diversió. Estic tan content que m’embarbusso:

—És veritat. Vull dir que m’agradaria tenir una frase especial per a tu.

Em poso a confessar-li amb un cert apassionament les raons per les quals li he ofert aquest desig: «M’agradaria tenir una frase per a tu». Em surt un raonament embolicat, confós i laberintiforme.

Esperem que es facin les vuit. Em poso a badallar. La Sandra es llima indolentment les ungles amb les cames encreuades. Tots dos estem a l’expectativa de nosaltres mateixos. En un moment donat, enmig d’un silenci dels nostres, ens trobem els ulls r un a l’altre per casualitat. Ens mirem tan tranquils, com si fóssim matrimoni. Ens mirem com si tinguéssim darrere un mar de coneixença.

La veritat és que no en tinc gaires ganes, d’anar enlloc, sinó és a follar amb ella. Encara que sigui al lavabo d’aquest puto pub. Es mou i em mira. M’endevina el pensament. Deixa caure el cap un instant sobre la seva espatlla tot tancant els ulls. De seguida torna a llimar-se les ungles. L’observo aquí al meu costat, tan concentrada en la feina de les seves ungles, amb aquests cabells foscos (99 per cent negríssims, 1 per cent blanquíssims) i curts però amb flocs rebels caient sobre la cara. La contemplo amb les cames encreuades una sobre l’altra fent equilibris sobre el tamboret. Em dedico a tastar i gaudir amb calma d’aquests instants de bonhomia i d’amor. És l’únic que em queda encara que el meu amic Àlex Mallol ho tingui per reaccionari, fals i covard.

El de la gorra dels Chicago Bulls penja el telèfon. Hi ha deixat una fortuna. Aprofito per trucar a casa. Tal com temia, s’hi posa l’Àlex.

—Veig que ets a casa meva.

—Sí.

—Hi ha la Jordina, amb tu?

—És clar. A quina hora arribaràs? A quina hora arribaràs?

Què haig de fer, ara? En fi, sempre ens quedarà l’Hostal del Gos Groc. Li responc:

—No et preocupis, a cap hora. Vindré de matinada.

—Perfecte.

—Gràcies. M’agrada veure com em trobeu a faltar.

—Per què et trucaves a tu mateix?

—Per sentir els missatges —menteixo.

—Si era per això, ja t’ho dic jo: no n’hi havia cap, no n’hi havia cap ni un.

De vegades tinc la vaga sensació que la meva vida no és meva.

L’antiga Sala Fontainebleau és un local de tota la vida del barri de la Sagrada Família. Ja abans de la guerra feia de saló de ball. Durant molt de temps ha estat cinema. Ara funciona com a discoteca. I, ja que una moda snob ho imposa, també serveix de ring de boxa.

Hi arribem agafats per la cintura. La porta del local no para de rebre cotxes de luxe i taxis que aboquen homes i dones mudats. Només veient-los, es poden endevinar les darreres tendències de pentinats o de vestits. De seguida reconec algunes cares populars sense saber situar-les exactament: top-models, dissenyadors, esportistes, periodistes, escriptors, polítics, presentadors de televisió… La Sandra no en té ni idea. L’hi haig d’anar xiuxiuejant a cau d’orella.

Davant nostre, a la cua del guardarroba, hi ha un home d’uns cinquanta anys, d’ulls clars, de cabellera castanya llarga i sedosa amb metxes grises. És musculós, atractiu i bronzejat. Sota l’americana negra, duu tan sols una samarreta blanca de tirants, amb teixit de reixeta, molt arrapada. Això permet d’admirar-li les artèries del coll, inflades i bategants. Xerra tot animat amb una dona d’uns quaranta anys de cabell negríssim, estirat endarrere fins a l’exasperació i recollit en forma de monyo. Molt alta, calça sandàlies platejades de taló d’agulla. Duu un vestit llarg de color morat fosc sense mànigues. L’escot, en forma de V, li arriba fins més avall del melic, arran de la zona púbica. Els pits, generosos sense ser opulents, li ballen amb llibertat. De tant en tant se li escapen. Llavors se’ls torna a posar a lloc displicentment. L’home li està comentant que no es pot aguantar el canvi d’actitud de la premsa.

—Són destructius, Tània, destructius —diu—. I des de l’endemà mateix dels Jocs.

I ella:

—Nosaltres, per si de cas, vam ser els primers de plantejar-ho al Gaudí Home: estem en crisi? Molt bé, fem moda de crisi: colors naturals, marrons terrosos, teixits rústics i d’aspecte gastat, preciós… Doncs la premsa gairebé se’n va burlar en directe.

Em faran morir de pena.

Una dona de mitja edat, de cabellera crepada rogenca i aspecte saludable, recull els abrics al guardarroba. Va disfressada de capsa de producte Farmacur contra la tos. L’han coronada amb una pastilla rodona blanca, que duu encastada al cap com una peineta. Quan li lliurem els abrics, la dona ni ens mira. Deu tenir vergonya. És dur, a una certa edat, treballar disfressada de capsa de pastilles. La vida, a Barcelona, s’ha posat difícil i no hi ha tantes opcions.

Un cop dins, és tot el servei, que va disfressat de medicament: els cambrers i les cambreres es mouen amunt i avall amb les safates de canapès i begudes. Els han disfressats de capses de supositoris, tubets de crema, flasconets de xarop, esprai anti-faringitis, capsetes de preservatius… La inevitable música d’ambient omple els silencis. Al centre de la pista de ball s’hi ha muntat el ring. Ens hi acostem, no n’havia vist mai cap de real. Em quedo mirant-lo mentre la Sandra va a saludar els directius de Farmacur. Em sorprèn la barreja de colors dels quatre protectors dels racons, de color blau, vermell i dos de blancs. La lona és de color crema. I les cordes, toves i llises. Del sostre, orientada enmig del ring, penja una gran pancarta on diu: Gala Farmacur 1993. Davant la barra del bar de la discoteca hi ha tot de taules-bufet custodiades per nois-píndola o noies-supositori. Són a punt per servir copes i canapès. Un cambrer amb el cap coronat per una mena de dispensador de gotes nasals és el maïtre. Entorn del ring hi ha tauletes i cadires, com en un local de cafè-teatre. La parella glamourosa del món de la moda passa davant meu. Encara es queixen. Opten per seure desmenjadament en el primer nivell d’una de les graderies. Amb una copa a les mans, prescindeixen del món. Ell s’ha tret la jaqueta. Exhibeix els braços nus, forts, bronzejats en ple mes d’abril, tot fibra. Ella, asseguda, controla negligent que els pits se li escapin fora, però no gaire.

Veig que la Sandra encara xerra amb algú de l’organització. Passejo una mica entre la gent. Continua sonant una música lleugera que ajuda a transitar per la sala. Darrere un dels bufets, una cambrera-tub-de-pomada joveneta remena una ampolla de xampany en un cubell de glaçons negre. És una noia de dents molt regulars, de color de perla. Porta al cap, com a barret, un mig cilindre platejat que vol ser el coll de rosca del tub de pomada. M’hi acosto, però una parella d’homes es col·loca davant meu. El més alt llueix un serrell tot artístic que li cau sobre el front i li tapa un ull. Pregunta al seu company si ha llegit un llibre determinat. Jo no n’he sentit a parlar mai, però els dos homes el coneixien. En citen paràgrafs sencers amb autoritat. Recordo on els he vist: a la tele, en un programa de llibres, tardíssim, a la matinada. Són dos escriptors ficats en política. Són conversadors sol·licitats, tertulians de categoria, comissaris d’exposicions. Quan els sento, em sembla que els costa tolerar, mentre fan de polítics, que els altres escriptors continuïn escrivint. El del serrell li pregunta a l’altre si creu que apareixerà la infanta.

—No t’estranyi pas —li respon—. Te’n recordes? Al Here and There, durant la presentació d’aquell whisky incolor, hi va passar un moment…

Espero que se’n vagin i demano a la cambrera-tub-de-pomada una copa de xampany. Vénen ganes de prémer-li la panxeta a veure si li surt pomada pel caparró.

El director general de Farmacur és un home de somriure fàcil i ulls mig clucs sota unes parpelles enormes i pesants. Es multiplica. Hi ha una bona representació del món empresarial. Ho dedueixo per les converses que sento, espigolades una mica aquí, una mica allà.

Ara ja hi ha força ambient. Es formen grupets. Ressonen converses en veu baixa i riures fugissers. Dringuen les copes de cristall barat i brillen els collarets i els fermalls més originals. Es belluguen harmoniosament les taques multicolors dels vestits femenins… Jo només vull acabar ràpid per anar-me’n a follar amb la Sandra a l’Hostal del Gos Groc.

Es forma un enrenou a l’entrada. Tothom s’hi acosta i jo també. Entre flaixos fotogràfics i empentes avança un home d’uns seixanta anys. És calb, amb blanca melena llarga pels costats i per darrere. Camisa tipus mao, pantalons de cotó i mocasins, tot de color blanc. És l’últim dissenyador premiat. Fa dies que surt a tots els diaris. Enmig de l’aglomeració, noto una escalfor per darrere. Unes mans furtives em freguen el pit. La Sandra em fica la llengua a l’orella. El piu se’m posa dur automàticament. Em xiuxiueja:

—Qui és?

—És l’inventor de la cadibloop, la cadira flonja multiusos —dic amb penes i treballs.

Les mans de la Sandra em freguen les cuixes. Ningú del voltant sembla remarcar que a un pam de distància, m’estan acaronant càlidament l’erecció immensa que em tiba els pantalons.

Glopades de goig i de plaer em provoquen esgarrifances. S’encén un llum molt potent d’una càmera autònoma de televisió. Llavors, el dissenyador, amb el colze lleugerament enfonsat sobre la lona del ring, comença a parlar:

—Utilitat o estètica? Aquest dilema per a mi, avui, aquí, a principis del 93, simplement, no existeix… Una regadora és igual que una tetera i tan útil com ella. Però associem sentiments positius en la tetera (l’escalfor, el benestar) i tan sols neutres en la regadora. Resultat? Els dissenyadors ens preocupem més d’oferir teteres boniques, fetes de materials nobles, mentre que la pobra regadora, no surt de la llauna i del plàstic…

Xerra, però ja no el sento. Faig passar la Sandra davant meu i em soldo a la seva esquena… Li descordo un parell de botons de la jaqueta i hi faig lliscar la mà. No duu sostenidors. Per damunt la roba, començo a acaronar-li els mugrons amb la punta del dit, a poc a poc, fent rodonetes, fent rodonetes…

M’agafa de la mà i ens apartem del grup.

—Vine! —em diu.

Ens acomodem en un racó discret i apartat, a les graderies. La Sandra es treu la jaqueta i me la col·loca sobre els cuixes. Llavors, amable, fica la mà per sota i m’obre la bragueta. Em comença a acaronar el sexe i després a manipular-lo. Per força s’ha de notar, però el focus de llum i d’atenció continua sent el dissenyador. Pels voltants només hi ha els cambrers. Si s’adonen de les maniobres de la Sandra sota la jaqueta, dissimulen. El dissenyador xerra durant tres o quatre minuts. Els mateixos en què jo m’estic amb els ulls tancats, deixant-me fer. Dono les gràcies al déu dels pobrets idiotes pel regal d’aquella engruna d’intensitat vital. La Sandra i el dissenyador acaben gairebé al mateix temps. Estic marejat. Els flaixos descansen i els focus s’apaguen. Els nois de la premsa gràfica i audiovisual desapareixen. I mentre m’eixugo com puc, em pregunto com pot ser que un idiota amb pedigrí com jo hagi tingut tanta sort.

—Ens hauria pogut veure algú —li dic—. La sala és plena de possibles clients teus, els mateixos de Farmacur, per a una altra campanya. Potser ens han vist i has perdut el negoci de la teva vida…

La Sandra em posa desmenjadament una mà sobre la cuixa i el cor se m’embala. Em diu amb aquell deseiximent tan seu:

—El fet de follar amb mi no et dóna cap dret especial a decidir quins són els negocis de la meva vida… —Potser li sap greu el to i afegeix—: el dia d’avui ja n’he fet un, de bon negoci, el millor de tots. I no vull temptar la sort per massa avariciosa…

De sobte, la llum general de la sala es redueix fins a la foscor. Comença a sonar a tot volum la famosa tonada de «2001, una odissea de l’espai». Alhora es va encenent lentament un raig de llum blanca, directe sobre la pancarta del sostre. Hi ha uns quants aplaudiments. Llavors el canó lumínic va baixant sobre el ring fins a contenir dins una rodona blanca perfecta el senyor director general de Farmacur. Se senten més aplaudiments. L’home, afable, parla i belluga les mans com si estigués alliberant coloms. Està content i satisfet. Parla durant uns deu minuts. Ve a dir que, malgrat la crisi, les vendes han anat millor que mai. Declara que l’increment de la despesa farmacèutica no és culpa seva. I acaba fent l’ullet amb picardia a l’audiència:

—Quan una medecina ha fet el seu servei a l’hora d’erradicar una malaltia, cap problema, senyores i senyors consellers, ja han aparegut tres malalties noves més…

Tothom aplaudeix amb ganes. Dóna gust veure la gent contenta.

La Sandra i jo encara ens estem una bona estona voltant per la sala. De sobte, la música d’ambient s’acaba. És el senyal perquè la majoria de convidats es precipitin al guarda-roba. En un tres i no res, els cambrers, lliures de la disfressa, recullen tot el parament. L’interès per la boxa queda reduït als més snobs. Veig les cares de la gent famosa que s’ha quedat a veure el combat.

Tots, a tocar del ring. Definitivament, la boxa està posant-se de moda en determinats ambients de la ciutat.

Mentrestant, la gent del carrer va entrant i ocupa el seu lloc a les graderies.

Esperem fins que apareixen els jutges, tres, en filera, tots amb jaqueta i pantalons blancs. Darrere seu l’àrbitre, impecable. Duu camisa blanca i corbata de llacet, pantalons de color os i vambes blanques. Finalment, entren el carnisser de Balsareny i el poltre del Rif. Pugen cadascun al seu racó. Van protegits amb un casc oreller i una conquilla artísticament treballada per a la zona dels genitals. No semblen gaire entusiasmats.

Ja ens hem avorrit abans de començar.

Al guarda-robes, l’encarregada és feliç, almenys ha pogut desprendre’s de la peineta en forma de pastilla. Ens torna els abrics. Sortim al carrer amb un lot de regal de Farmacur per a cadascú: inclou una màscara veneciana decorada a base de publicitat de l’empresa i un grapat de medecines: capsetes d’analgèsics, pomades anticremades, preservatius, esprais contra l’asma, pastilles efervescents de vitamina C…

La distància fins a la furgoneta és curta. Hi anem a poc a poc, molt junts i agafats per la cintura.

Els talons de la noia repiquen amb ànsia sobre les rajoles. Ha aparcat al costat de la Sagrada Família. Ens repengem al capó i ens la mirem, il·luminada. Aquestes torres ens cauen damunt. Me’n vull anar. La Sandra fa estona que no diu res. Arriba un autocar. És d’un model molt antic, ple de turistes russos o hongaresos majoritàriament de la tercera edat. Els condueix una guia joveneta de cara pàl·lida, vestida amb senzillesa i, pel que sembla, prou experimentada. Comencen a baixar ordenadament i en silenci. Tots, homes i dones, semblen Leònides Brezhnev. Deuen estar en ruta i fan la visita de nit. Així s’estalvien de pagar un dia d’hotel. I allí ens estem nosaltres dos, agafats i dubtosos. I envoltats per un autocar sencer de vells de pòmuls sortits i cara ampla, amb jaquetes passades de moda i ulls enterbolits.

—T’estimo —li dic—. I vull tenir fills amb tu.

Em toca tendrament els llavis amb els dits perquè calli. Mentrestant, els turistes s’han concentrat, impertorbables, pacients, drets, entorn de la guia. La noia, morta de fred, mentre els fa l’explicació, es frega les mans. I a la mínima interrupció, hi bufa el seu alè calent per escalfar-les.

—I ara què farem? —diu la Sandra.

La pregunta pot voler dir «què farem amb nosaltres, en general, a partir d’ara». O simplement «què farem tot seguit, que demà ja veurem». M’arrapo a aquesta segona possibilitat. M’horroritza el simple fet d’haver de pensar qualsevol alternativa que desequilibri aquest moment. Capto que la noia no m’ha tornat la declaració d’amor.

—Et diria d’anar a casa meva, però em sembla que la tinc ocupada… Ja t’ho explicaré…

No em respon.

—Vinga, puja! —fa.

La noia condueix. Amb veu fosca assenyala unes banderoles del carrer que són seves. Enmig del baf provocat per la calefacció engegada, faig com qui se sorprèn. La felicito de la manera adequada. No sé on anem.

I vet aquí que, sense adonar-me’n, ja ens hem ficat a l’autopista. M’està portant a l’hostal?

Circulem en silenci. No diem res, no cal. Desconnectat del món, m’estic quiet al seient. De tant en tant, la miro de reüll. En aquest moment cau una pluja petita i inconsistent. Es fon només tocar a terra. Ens aturem a fer benzina. Mentre ella omple el dipòsit, me’n vaig a la botiga-restaurant de l’àrea de servei. De fet, igual que m’agraden les rondes de Barcelona, em trobo força bé a les autopistes. Són com illes de civilització enmig de la barbàrie. En aquest sentit, la meva reconversió ha estat total i progressiva. Encara recordo quan anys enrere els més idiotes abominàvem de les autopistes. Dèiem que «allò no era viatjar» i que eren «avorrides». El que és avorrit és tenir les butxaques escurades. Les autopistes són relaxants, no hi tens sorpreses. Tot hi és mesurat i apamat. Tothom sap on va i d’on ve. Són un paradís d’ordre i de consum, obert les vint-i-quatre hores. Contemplo la Sandra, a través dels finestrals. Carrega el pes del cos sobre la cama dreta. Xerra amb el noi de la benzinera mentre li neteja els vidres. Palpo a la butxaca la meva foto favorita d’ella, la dels pits. Això em recorda que, d’ençà de la primera nit d’amor a l’Hostal del Gos Groc, he deixat de col·leccionar records de les trobades amb ella. Compro un paquet de xiclets i em guardo el tiquet.

Com més ens separem de Barcelona, més en suspens se’m va quedant l’ànima. I em sembla que la seva, també. Massa i tot. Dic el primer que se m’acudeix. La veu em ressona enmig de la foscor. Necessito sentir-la. Li pregunto si li agrada la seva feina. Em mira de reüll, fugaçment. Deu pensar, amb què em surt, aquest, ara?

—Vaig entrar-hi a través del meu marit —em respon sense gens d’interès, gairebé taciturna—. És un bon negoci, amb bones perspectives de futur. Si trobem un soci amb diners, amb la nostra experiència podem arribar a ser una de les petites empreses del ram més importants…

No m’agrada gens aquell ús del plural. Per a mi, el futur d’aquella empresa se’n pot anar molt, molt a fer punyetes.

Tinc la mà a la butxaca. I des d’aquesta posició més o menys discreta m’estic rascant la cuixa perquè em pica. I potser em pica perquè estic nerviós.

Agafa la carretera comarcal que duu a Gelida.

Em diu en un xiuxiueig, tota seriosa, sense mirar-me:

—Pere-Lluc…

—Què…

—Potser cal deixar reposar una mica tot el que ens està passant.

—Què vols dir? —li pregunto, amb un forat a l’estómac.

Sé perfectament què vol dir.

—Si no et fa res, et deixaré a l’estació de tren —afegeix.

Només encerto a preguntar-li si es trobarà el seu marit, a casa, quan arribi. Em respon que sí.

I continuem endavant. Ara, el silenci és fet d’una altra pasta, espès i com de goma. Miro l’exterior, tot negre. De nou amb la ment en blanc, com tantes altres vegades, com és habitual en mi. Aixafo el nas al vidre de la finestra. Hi ha poc trànsit. Ens enlluernen els llums dels conductors que vénen en direcció contrària. En aquests breus llampegueigs de claror em sembla notar que els ulls de la Sandra s’humitegen.

No supero la sensació de tenir el cervell fet de farina de galeta.

En comptes de dur-me a l’estació, s’atura a l’Hostal del

Gos Groc. Hi aparca sense parar el motor.

És sorprenent que determinades coses costin tan poc. Se’m pot despatxar així, sense més? Què ha canviat, en una hora? No ho sé, no tinc prou enteniment, sóc idiota.

Sense mirar-me em diu que baixi, allà, a l’aparcament d’aquell hostal de nom absurd. I que demani un taxi. I afegeix que se’n va a casa, que no li faci preguntes:

—T’ho prego: sisplau, sobretot no facis res. No em vagis darrere. No em truquis. Ja et trucaré jo. T’ho prometo. Em sents? Et trucaré.

Cinc frases, cinc cops de puny. Em sento com el boxador que rep un primer directe en plena barra. No pot esquivar un segon cop, un ganxo en el mentó. I el tercer, com una guitza d’ase al ventre, el fa caure rodó a terra.

Sortim fora. L’abraço i tot i l’abric, li noto l’alenar. I també li noto els pits i tinc un principi d’erecció. Li faig un petó als llavis i torna a entrar al cotxe. La Sandra és una noia com cal, no pot prendre decisions així com així. I jo maleeixo la meva sort i em cago en tot.

La furgoneta arrenca i se’n va deixant darrere un raig de fum blanc com la llet. Abans de tancar la porta m’ha donat el meu lot de Farmacur. L’aire glaçat talla la pell. Corro endins, mort de fred. L’amo de l’hostal m’acull com el fill pròdig que torna a casa i li cal algú que tingui cura de les seves ferides. Em serveix un conyac calent. Fullejo un diari del dia. Algú hi defensa l’Ajuntament de Barcelona. Fa un mes, va fer-se públic que havia embargat més de 21.500 comptes corrents dels barcelonins per cobrar deutes pendents. Des de llavors, la polèmica no ha parat. Cadascú es busca la vida com pot. I l’Ajuntament encara més.

Potser s’ha acabat tot. Potser, ni tan sols podré fer-li l’amor com fins ara: d’amagat i en vint minuts, després de plantar banderoles, en els lavabos d’un bar, esperant que en Pulido arribi…

Penso en ells. Segur que ja tenen els seus secrets compartits. La pràctica quotidiana de la parella fa impossible d’amagar un secret. Si l’amor té una part pràctica, sens dubte és aquesta: compartir la veritat més profunda, la veritat desconeguda de tothom, la dels somnis més indecents i més aberrants, també la dels somnis més ridículs. I després hi ha la qüestió de les mentides. Una parella és útil fins i tot quan amb el pas del temps ja comences a equivocar-te amb les pròpies mentides. I és l’altre, al costat, però fora de tu, qui recorda millor quina mentida va caldre amb cadascú. I en quin moment. Quant deuen portar junts? Prou temps com per haver creat tot d’apel·latius afectuosos i ridículs. Una parella hi cau, més aviat que no pas tard. Li calen els noms propis en clau, per poder congelar el nom de debò i guardar-lo per a les (males) ocasions especials.

Quina merda…

L’hostaler m’avisa que el taxi ja ha arribat. Mentre em poso la caçadora, em trobo el tiquet dels xiclets comprats a l’autopista. Penso, te’l guardaràs de record.

Abans d’anar-me’n estic observant-me en un mirall de l’entrada. Tothom em diu que semblo més jove. Hi estic d’acord i tinc la meva pròpia teoria sobre el tema. Ho relaciono, sobretot, amb el fet d’enfrontar-te a la vida real mitjançant l’admissió de la pròpia idiotesa. Et desgastes menys.

Regalo a l’hostaler el lot de Farmacur i es posa molt content.

Duc el tiquet a la mà i, sense adonar-me’n, el llenço abans d’entrar al taxi.