19

Durant gairebé un mes he viscut esperant una trucada que no arriba. Se’m va dir que m’esperés, que ja em trucarien. I jo, dòcil, faig bondat (no em plantejo que pot ser que no arribi mai).

Però ha passat un mes i no dóna senyals de vida.

Un vespre d’aquests vaig tenir un rampell. Vaig sortir a comprar el perfum de la Sandra. Només quan ja era al carrer vaig adonar-me que era diumenge. I què eren dos quarts de deu de la nit. No em vaig desanimar. Vaig arribar-me al Drugstore del carrer Tuset. Vaig entrar a la perfumeria amb la seguretat de poder descriure quin perfum era i comprar-ne un flasconet. No pas per regalar-l’hi, és clar. No sabia ni tan sols si mai la tornaria a veure. No, no, el volia per a mi, per ensumar-lo a casa amb tranquil·litat, nocturnitat, impunitat i traïdoria. Només de fer-me’n una imatge mental, ja m’excitava. Però encara no havia traspassat el llindar de la porta de la perfumeria que ja em vaig adonar que era una missió impossible. No sabia el nom del perfum. Mai no aconseguiria de descriure’l. No podia pretendre que em deixessin olorar tots els flasconets de la botiga. Havia invertit l’ordre de l’acció. Primer cal pensar (per saber si allò que desitges és possible) i després fer l’acció. Però ja era dins i la dependenta, una noieta de disset o divuit anys, de cara punxeguda i ulls ametllats, com una guineu, m’estava demanant què volia. Un dels trets de la societat postolímpica és que, si treballes de cara al públic com ella, cal parlar com si haguessis de conviure amb una úlcera hiperactiva i permanent. Cal fer posat de pomes agres. O cara d’abúlia, que inhibeix qualsevol preàmbul de cortesia en una conversa. Amb la idiotesa regalimant-me per la cara, vaig preguntar-li si tenien compreses superabsorbents. Esperava que, sent una perfumeria, em diria que no. Però va resultar que sí:

—Tractant-se del Drugstore, tots tenim una mica de tot… Dintre d’un ordre, és clar… —va dir tota desmenjada.

Vaig somriure-li (tot i adonar-me que la noia no m’ho havia dit de broma). I no vaig poder evitar d’afegir que quina sort que hi hagués llocs com el Drugstore per poder atendre urgències d’aquella mena a qualsevol hora del dia o de la nit.

—Si vostè ho diu —va fer la dependenta amb una certa apatia.

La noia-guineu duia una rebeca grisa i una faldilla blanca molt curta. Estava avorrida de treballar un diumenge a la nit. Per això es desplaçava amb una lentitud que en altres moments hauria estat exasperant. Va ficar-se a la rerebotiga a buscar les compreses. Vaig mirar-li el cul per veure si tenia cua flonja i argentada. Tot seguit vaig fer un cop d’ull enfora. Contemplant l’aparador de la botiga, un pèl ajupit, hi havia un transsexual molt elegant. Les seves preferències es trobaven clarament a la zona dels perfums d’importació caríssims. Les nostres mirades van trobar-se durant un instant. Va considerar que aturava la vista damunt seu unes dècimes de segon més del normal. Va aixecar-se i va posar-se ben dret. Va plantar-se amb les cames obertes i va somriure. Sempre a través de l’aparador, des de dins, vaig veure com s’obria l’abric d’una manera molt estudiada. Sota, no duia res. Com qui no vol, va ensenyar-me fugisserament els pits nus, rodons, fixos com pedres, de mugrons ridículament infantils. Va fer tirar els malucs endavant per ressaltar els genitals, grossos, atrapats per una mena de minúscul suspensori. Alhora passava la punta de la llengua entre els llavis. M’observava de cua d’ull, entre atent i divertit. Estava com paralitzat, mirant-lo (o mirant-la) sense bellugar ni una cella en aquella direcció (cosa que podia ser interpretat com un cert interès). En aquell precís instant va tornar la noia-guineu i vaig apartar la vista de l’aparador.

—Normalment no tenim compreses —va aclarir—, però com que n’ha augmentat molt la demanda, el propietari, tot i el marge reduït de beneficis que donen, n’ha encarregat una partida.

Vaig tornar a mirar enfora. Ja no hi havia ningú.

La dependenta abúlica m’observava amb els seus ullets cànids i estiregassant-se la rebeca grisa de punt. Potser la hi havia confeccionat la seva anciana àvia, vaig especular. I vaig intentar imaginar-me aquella hipotètica àvia, però ja no vaig poder. Se m’apilaven les imatges i les sensacions. La noia em va cobrar i em va lliurar el paquet amb un desinterès evident. Encara no li havia dit adéu que ja havia desaparegut per la rerebotiga.

Vaig sortir de la perfumeria. El transsexual ja no hi era. Només hi havia aquell Drugstore buit, relíquia d’altres temps. Les persones que es troben per casualitat en realitat estaven destinades a trobar-se. Ja ho havíem parlat amb la Sandra. Que la casualitat en estat pur no existeix. L’atzar d’un cas concret en realitat no deixa de ser més que una plantilla prevista per a aquella situació. Que no ho acceptem no vol pas dir que no sigui així, és que encara no sabem interpretar-la. Hi ha una plantilla per a cada cosa que passa al món. Per això, aquella nit, si sortint de la perfumeria hagués tornat a veure el transsexual, probablement l’hauria fet agenollar-se davant meu. Li hauria ficat el sexe a la boca i uns quants bitllets a la mà.

Tot per recordar la nit en què la Sandra i jo vam follar damunt d’un cavallet de fira, allà al costat.

Un cop a casa vaig marcar el número de ca la Jordina Valldejolí. Va trigar una mica a despenjar. Semblava sufocada. Tal com m’esperava, em va preguntar:

—Solans! Què et passa? Que t’has fet mal?

Vaig aclarir-li que no, que no m’havien detingut, que em trobava bé, que no havia tingut cap accident amb la moto i que no havia agafat cap més principi de pneumònia.

—Me n’alegro —va fer la Jordina; i va afegir tota seriosa—: Ja saps que els virus són molt cabrons. I molt espavilats, n’hi ha que es traslladen de continent viatjant amb els mosquits que porten els turistes. Que potser vols parlar amb l’Àlex?

—L’Àlex? No. Que hi és?

—Sí.

—No, vull parlar amb tu. Acceptaries que et regalés unes compreses? Són superabsorbents, noves de trinca…

—Hòstia, Solans, que romàntic, si no és perquè ja estic enamorada…

—Que no és broma…

Vaig sentir com respirava a fons. Va fer amb veu cansada:

—No és broma? Molt bé, així doncs, tens unes compreses per a mi. Perfecte. T’ho agraeixo molt, si de cas, ja me les donaràs demà al matí al gabinet, eh?

—Entesos. I el teu fill, no hi és?

—El Jordiet? Dorm de fa molta estona.

—Jo no podria pas fer-ho, Jordina.

S’exasperava per moments:

—No podries pas fer què, Solans! Dormir?

—No, follar. Amb el nen al costat, em semblaria contra natura i…

—Demà en parlem, eh?

Va penjar i em vaig quedar amb l’auricular a la mà. No em senda ofès, em considerava comprensiu amb els meus amics…

Aquella nit, en plena matinada, vaig despertar-me tot angoixat. Havia somiat que la noia morena, bonica, decidida i sexy m’agafava el membre i els testicles amb una sola mà i em deia: «Tot això és meu». I que jo li feia un massatge al seu conyet inflat i humit i li deia: «I això és meu». I que tot seguit em llepava dos dits i un tercer l’hi donava a llepar a ella… Llavors vaig despertar-me. Assegut al llit, tot suat, em vaig dir: «És el cony virtual de la Sandra». I em vaig ensumar els dits enmig de l’habitació fosca.

L’endemà vaig anar fins al Gabinet Càrdenas respirant a ple pulmó i amb unes certes ganes de gresca. I tot perquè en la meva ximpleria, em semblava que, del meu somni, conservava a les mans l’olor del sexe de la noia. En plena xerrada als meus nous alumnes em vaig dur els dits al nas unes quantes vegades. Els ensumava alhora que explicava molt tocat i posat:

—Si un dia la gent sortís de casa decidida a comprar tan sols allò que de debò necessités, el sistema econòmic del primer món esclataria, es faria a miques, s’enfonsaria.

Els alumnes estaven bocabadats. Devien atribuir aquella meva insistència olfactiva al fet que els volia remarcar que alguna cosa pudia a Occident.

Durant gairebé un mes he viscut esperant una trucada que no arriba. Se’m va dir que m’esperés, que ja em trucarien. I jo, dòcil, faig bondat.

Estem en plena primavera. Ha costat, però els dies frescos i grisos van quedant enrere. Un cop més, el món m’enxampa per sorpresa, com si hagués oblidat l’existència mateixa d’una vida exterior. Els carrers, grans o petits, plens de cotxes o de gent, o de totes dues coses. Barcelonins a piles, soroll envoltant. El diluvi de vianants, de vegades m’inunda de pesantor, gairebé m’anestesia (potser és una simple qüestió d’intensitat emocional particularment baixa). Contemplo la gent i la gent em contempla a mi. Em sento anònim.

Al Gabinet Càrdenas, per contra, tot és bellugadissa. Veure el padrí en acció és un espectacle. Ara que té el futur assegurat es permet d’iniciar, amb una certa melangia, nous cursos amb més risc i més inversió. Un matí vaig trobar-lo en plena efervescència, despatxant amb la Jordina a la recepció. Estava més elegant que mai: duia la perla al puny de la camisa, nova de trinca, i una corbata italiana de seda de color salmó pàl·lid. Els rínxols del cabell li brillaven especialment. Llavors va sonar amb estridència el timbre de l’intèrfon. El padrí va sortir corrents cap a la porta, impecable:

—Ja és aquí! Jordina, com em veus?

—Immillorable, senyor Càrdenas.

—Corbata torta?

—Rectíssima, senyor Càrdenas.

—Gràcies, Jordina, ets un àngel.

Va despenjar i va dir «ara baixo». Ni tan sols no es va acomiadar. Ens vam abocar al balcó. A baix, al carrer, hi havia un Jaguar gris metal·litzat aturat davant el portal. Obstaculitzava tot un carril, però era igual. El carrer Gran de Gràcia, sencer, contenia la respiració. Va obrir-se la porta dej conductor i va sortir-ne una dona madura coberta per un abric de pells argentades a joc amb el color de l’automòbil. La vaig conèixer, era la senyora Moix. En Benet Càrdenas també feia goig, amb els seus pantalons en pell de préssec i les sabates italianes. Va abraçar-la i li va fer un petó als llavis. La cua de cotxes i autobusos devia estar arribant als cent metres, però no se sentia ni una botzina. La dona va llençar-li graciosament les claus del vehicle. Ell va entomar-les al vol. En un tres i no res, ja s’havien ficat dins. Van arrencar en direcció a la plaça Lesseps. Semblava un anunci de propaganda sobre la tercera edat daurada.

Millor per a ell. A mi, per contra, m’havien dit que m’esperés.

He explicat a la Jordina i l’Àlex com m’han anat les coses amb la Sandra. Per alleugerir l’espera, de tant en tant intenten distreure’m. Avui, a l’hora de plegar, em diuen d’anar a fer un tomb. Per mi, encantat. Tot caminant cap al cotxet de la Jordina, l’Àlex treu el primer porro. Es fica a la part de darrere en silenci. El cap gairebé li toca el sostre. La Jordina està exultant, seu amb ell. S’hi arrauleix, ella tan petita i ell, tan gros, gairebé s’hi perd. Jo, davant, condueixo. Aquest cotxet em porta bons records. De seguida, tot l’interior del vehicle s’omple de la càlida aroma de la marihuana. Comencem a parlar dels vells temps. Ala Jordina li agrada força escoltar-nos. És feliç, està contenta, suposo que es conforma amb aquest present embogit i no pensa en el futur incert. Simplement, no hi pensa. I mentrestant, l’home que estima i jo, el seu amic, li omplim l’ànima de caliu. Llavors es tranquil·litza una mica i li marxen les ganes de plorar. Darrerament té por que algun virus cabró ataqui el seu nen mentre ella és al llit amb l’Àlex Mallol.

És l’Àlex mateix qui, després de fer una pipada a la cigarreta que gairebé en consumeix la meitat, es pregunta d’aquella manera tan seva:

—De tot fa quinze anys? Penso en algú, en alguna situació i resulta que és de fa quinze anys. Per què deu ser? Per què deu ser?

—Potser perquè no hem fet res de bo —dic.

—Sí, però han passat quinze anys, quinze, quinze. Què ens ha passat durant tants d’anys? —insisteix en Mallol.

Faig memòria. Ser idiota té l’avantatge que tens mil anècdotes per sortir del pas. Me’n vaig quinze anys enrere, a l’època en què la mateixa idiotesa ens duia a tenir inquietuds metafísiques:

—Fèiem psicofonies i tothom certificava d’haver escoltat alguna cosa. O intentàvem fer viatges astrals. Miràvem de sortir del nostre cos en direcció desconeguda. Ens agafàvem les mans i ens concentràvem. Els destins preferits eren els que no es podien comprovar: l’índia, Groenlàndia, fins i tot Ganímedes… Una vegada —te’n recordes, Àlex?— una de les noies de la casa va explicar que havia viatjat astralment fins al seu poble. Va dir que havia vist com son pare atropellava un gos amb el seu R-4. El més fàcil era trucar per telèfon i comprovar-ho. Tothom va esperar que ho fes. Ella se’n va adonar i es va ofendre moltíssim… Per la meva part, puc afirmar que sóc l’inventor del viatge astral català…

—I com és? —va fer la Jordina, tota enriolada.

—Sí, sí, no riguis. El viatge astral català consisteix a sortir del cos, però no gaire lluny. Em concentrava i començava a elevar-me. Alhora continuava veient-me a terra, amb els ulls tancats. M’imaginava un ascens en vertical, lliure cap al cel: Barcelona, Catalunya, la Península, Europa… la bola del món! Però no podia ser. Per més que ho intentava, no passava mai del sostre del menjador. Hi arribava i em quedava enganxat al costat de l’aplic de llum. Mai no vaig arribar ni tan sols al pis de dalt… El primer cas a la història psicodèlica barcelonina de viatge astral de volada gallinàcia.

La Jordina i l’Àlex s’estan morint de riure. Jo m’hi afegeixo. És bo de riure amb els amics. I recordar aquells vells temps d’idiotesa dolça, flonja, tan indulgent com enganyosa; temps en què nedàvem d’esma en un oceà d’idiotesa, inconscients…

—I tu, Àlex, també volies volar? —fa la noia.

—No me’n recordo gaire, fumava bastant. Ara, avui dia, ni fumant…

—Què vols dir? —li pregunto.

—Ni fumant no ens podem amagar —continua fúnebrement—. A Barcelona convoquem una reunió internacional d’experts per decidir el futur de l’orca Ulisses mentre l’artilleria sèrbia massacra civils a Sarajevo, Sarajevo. Torna l’Edat Mitjana. Quinze anys enrere es protestava per conflictes llunyans. Saps quants nens han mort a Bòsnia durant l’any passat a causa de la guerra? Tres mil (dades de la UNICEF, de la UNICEF). Saps on és, Bòsnia? Aquí al costat. I encara hi haurà gent que, quan li preguntin pel 92, dirà: «I tant, l’any olímpic!».

I acaba mormolant que el preu de la vida humana torna a ser més petit que el d’un cagalló punxat en un bastó.

Es fa el silenci.

El miro pel retrovisor en la penombra del cotxe. D’ençà que ha retornat de la seva desaparició, sovint acut a discursos d’aquesta mena. Què li deu haver passat? No li serveixen de consol ni els porros. Tampoc l’avantatge bàsic de la utopia rothbardiana, tan estimulant (com gens pràctica) de cara a plantejar que alguna cosa pugui arribar a canviar en el sistema de vida occidental. El mirallet també em reflecteix la Jordina, mirant enfora amb el front a un dit de distància del vidre. No comprèn el sentit dels mots de l’Àlex. La conec massa bé. No vol sentir parlar de nens morts, es posa trista. Parla contra el vidre i l’entela. Diu a poc a poc:

—La vida val menys que mai? Sí que és veritat que, segons quin dia, observo la meva i em sorprèn que sigui tan poqueta cosa. Al principi pensava: no és lògic que els dies passin l’un darrere l’altre, d’aquesta manera… No pot ser que la vida sigui això; que la vida sigui així… Creia que per força, un dia o altre, sobrevindria el fet que li donaria sentit. Per tant, durant un temps, no em vaig preocupar. Després, quan vaig començar a intuir que potser era possible viure una vida sencera sense que passés res, em vaig espantar. Llavors vaig tenir el meu nen. I ara, ja no m’interessa gens la qüestió…

De sobte, irromp de ple el so d’una cinta de casset a tot volum. És la cançó del conte dels tres porquets.

—Està encallada de fa dies. De tant en tant s’engega i s’apaga —fa la noia—. És de contes populars: si frenes fort, es rebobina tota sola i torna a començar.

—I com la pares?

—De cap manera. Quan ella vol. Si no, haig d’aturar el cotxe del tot. O circular sense frenar fins que arriba al final. De vegades, per treure-la em fico a l’autopista i faig uns quants quilòmetres sense trepitjar el fre —diu amb tota tranquil·litat—. Agafo el nen i li dic: «Anem a l’autopista a canviar la cinta?». I ell, contentíssim…

Em sembla raonable.

Ens posem a cantar la cançó del llop ferotge a ple pulmó.

Aparco a la zona del Port Olímpic. Fa poc que l’han obert al públic. Tot és net i lluent, ben nou. Quan baixem del cotxe ens acompanya un núvol compacte de fum de marihuana. Amb prou feines són les vuit i s’hi està tranquil. Ens fiquem en un bar d’ambient caribeny i demanem tres margarites. Brindem pels vells i pels nous temps. I per mi i per ells. Tot seguit en demanem tres més. El resultat és, a la poca estona, que la Jordina ens està explicant amb gràcia, entre sanglot i sanglot, l’art de pintar-se els llavis. Tots dos nois fem que l’escoltem com si fos l’única cosa de la terra important en aquest moment. La Jordina fa glopets, deixa anar un sanglot i xerra:

—És important de fregar els llavis suaument amb un raspall de dents. Així dura més. Si es té la boca petita, fora tons foscos. Perquè sembli més gruixuda, un toc de blanc al centre de la boca ja pintada. El vermell et dóna una imatge sofisticada, afavoreix especialment les morenes i endureix les faccions de les rosses… —M’adono que els dos enamorats s’han anat acostant mentre ella continua, cada cop amb més dificultat—: a l’hora de perfilar els llavis és preferible de triar…

Totes dues cares comencen a tremolar mentre es miren l’un a l’altre. La Jordina calla i tanca els seus ullarros. Deixa que el cap li reposi suaument al pit d’en Mallol. Es comencen a petonejar.

M’aixeco i surto discretament. Ells ni se n’adonen.

Em poso a caminar sense rumb fix, com tantes vegades. Passo entre bars i restaurants mig oberts. Vaig fins a l’escullera nova del Port Olímpic, aquella mena de braç que el protegeix. Ja s’ha fet fosc i és ple de parelles d’enamorats. M’hi fixo. A diferència de l’escullera de tota la vida, on has de triar entre l’interior del cotxe o les roques, aquí has d’aparcar lluny. A canvi, pots seure en una barana ampla de formigó, de cara al mar. Més còmoda però això sí, amb els peus penjant i l’aigua, a plom, allà sota. Passió amb risc sota un cel ple d’estels (o no). Si seuen d’esquena a l’aigua, el panorama és diferent: tot de iots amarrats. Les Olimpíades han aportat iots a Barcelona. Per què no? Arriba el dringar de les barquetes varades a sota, a l’escola de vela. Cap a l’horitzó compto fins a deu vaixells, amb els seus puntets de llum. Refaig el camí i vorejo les torres olímpiques per anar a trobar el passeig de Circumval·lació. Intento reflexionar i no puc. Trobo molt a faltar la noia de les banderoles.

M’aturo a mirar l’hora sota un fanal. El rellotge se m’ha aturat a les sis i cinc. Al meu voltant, tres o quatre dones espaterrants esperen. Noto que algú m’observa. Em giro i em trobo amb una rossa tenyida enfilada dalt d’unes immenses plataformes platejades. Duu una brusa de seda verda tan fina que se li transparenten els pits. Mostra unes mamelles fortes i dures, amb dues arèoles grosses i fosques com dos pous i uns mugrons tibats, ben drets. Té uns ulls blaus i animats que li donen un aire tot juvenil. És força jove. Li assenyalo el rellotge i li dic:

—Un rellotge espatllat té la sort de deixar d’estar-ho almenys un cop cada dotze hores, quan l’hora real coincideix amb l’hora que marcava quan es va aturar.

La noia m’observa un instant amb malfiança i fa:

—Que ets rellotger?

—No.

—Com et dius?

—Pere-Lluc Solans.

—Que complicat, jo em dic Wendy. Has vingut a un congrés de rellotgers?

—No, no tinc res a veure amb el món del rellotge. I tu? Què fas per aquí?

—Podria dir-se que faig meravelles. Et puc arreglar el preu a canvi d’un rellotge que estigui bé.

És llavors que m’adono que em trobo envoltat de noies de la vida. El Parc Zoològic, al costat mateix, envia amb l’aire glopades ocres de ferum animal que afavoreixen l’aspecte selvàtic de la Wendy. La noia, la feina és la feina, ja s’ha col·locat el somriure de treballar.

Li dic:

—Té, un regal.

Li dono el meu rellotge amb la pila gastada i continuo endavant. Sorpresa, descomposa el somriure i m’acompanya uns quants metres, tota professional.

—Ho veus, com una cosa o altra hi tenies a veure…

Em sembla que ni tan sols ella, no se’m pren seriosament.

Aquestes últimes vacances de Setmana Santa, el Zoo va organitzar uns tallers per als nens. La campanya s’anomenava «El zoo portes endins». En podria organitzar una altra extramurs anomenada «El zoo portes enfora» i adreçada als pares. La noia de la brusa verda i els mugrons tibats ho agrairia.

N’estic tip.

Començo a caminar ràpid, fins que em poso a córrer. A l’Estació de França agafo un taxi. Vull tornar de seguida a casa.

El pilot del contestador automàtic indica que hi ha dues trucades. El cor se’m desboca. Però cap de les dues és de qui jo vull: la primera és del meu padrí. He estat amb ell a primera hora de la tarda i el tornaré a veure demà. I ara em deixa un missatge per no dir-me res. Sovint, els missatges del contestador deixats pel meu padrí són equivalents als de les cartes de la caixa d’estalvis amb els extractes del compte corrent: omplen la bústia i no serveixen per a res. L’altra trucada és d’una desconeguda que ha enregistrat un missatge automàtic on em tracta de senyoreta i em parla de les excel·lències d’una nova escola de patronatge, tall i confecció, sistema Martí, oberta al barri.

Puta merda de missatges.

Durant gairebé un mes he viscut esperant una trucada que no arriba. Se’m va dir que m’esperés, que ja em trucarien. I jo, dòcil, faig bondat.

Un vespre em trobava en un pub del barri gòtic en companyia d’un grup de gent. Eren empresaris, creatius, inversors, relacionats amb el món del disseny. Es tractava d’encomanar entusiasme davant la crisi. Jo hi era per encàrrec del meu padrí, que volia veure com ficar-hi cullerada. Premem còctels entorn d’una taula rodona, en un reservat. Hi vaig conèixer una dona d’uns cinquanta anys. Era atractiva, de posat distingit, de les que no s’amaguen especialment les arrugues. Es deia Helena Bruguerola, era catalana i vivia a Brussel·les. S’hi havia traslladat acompanyant el seu exmarit, funcionari de la Comunitat Europea. Ara era propietària d’una galeria d’art d’un cert renom a Bruges. Tenia ganes d’entrar en el món del disseny. Em va agradar. Era fotogènica, anava pentinada a la moda, se li veia el determini als ulls. El rostre, de jove, devia haver estat ben bonic. Encara no li penjava res d’enlloc. Aguantava amb dignitat els pantalons texans ajustats. Era divorciada i tenia dos fills grans i independents. Casualment vam seure costat per costat. Estava atenta a la conversa general, li interessava per motius professionals. I també em dedicava una mica d’atenció de tant en tant. Vaig explicar-li que treballava en un lloc on estàvem estudiant el concepte que, en una ciutat postolímpica recent com ara Barcelona, vendre una idea que faci vendre és molt més rendible que el mateix fet de vendre.

Em va observar tota divertida. Al llarg de la reunió, la proporció de temps i d’interès dedicats al grup, va anar capgirant-se a favor meu. Vam estar conversant de problemes superficials, gairebé anecdòtics, que ens feien riure. Cap al final, la dona ja només parlava amb mi obertament, cosa que va provocar l’enveja de més d’un company de taula.

A l’hora del comiat li vaig dir d’anar a sopar. Va dir que sí immediatament. Jo, d’entrada, no havia pensat en un sopar tots dos sols. Però ella ho va interpretar així. I en un tres i no res ja ens havíem acomiadat dels altres i ficat en un taxi.

Vam estar sopant en un restaurant de la part alta. Després vam anar a escoltar jazz en un local de la plaça del Funicular. Preníem gintònics, escoltàvem música i xerràvem. De seguida vam passar dels temes professionals a d’altres més generals. Conversàvem amb una certa implicació personal. Temes d’aquests que a les dones els agrada treure de tant en tant, globals, però alhora particulars, domèstics, quotidians. Va començar a explicar-me els problemes de comunicació que tenia amb el seu fill petit. Era un adolescent sempre emprenyat que no sabia si era català o belga.

Va ser una vetllada magnífica plena de mirades i de sobreentesos. Quan vaig deixar-la a l’hotel, ens vam intercanviar les targetes.

Em truca l’Helena Bruguerola. Em diu que torna a Brussel·les i que si vull sopar amb ella aquest vespre. I tant, li dic, i quedem que em passarà a recollir a les vuit.

Un cop al taxi, és ella qui em toca el genoll amb la mà. Quan em giro, em besa a la boca. De debò en tinc ganes, d’anar-me’n al llit amb aquesta dona? Em balla pel cap i pel cos una certa sensació d’infidelitat respecte a la noia de les banderoles. Però és clar, estic en temps d’espera. Mentrestant, l’Helena continua i jo em deixo fer.

Anem directament al seu hotel. Demanem un sopar fred i vi blanc glaçat. Brindem. M’agradaria continuar així. Però no és possible. La presència d’aquesta dona omple i escalfa l’habitació, que és buida i freda. M’observa mentre em trec la roba. Després sóc jo, que segueixo amb la vista els seus moviments. Es descorda uns petits sostenidors sense forma. Es treu unes calces mínimes que el cul omple amb una tensió alhora juganera i demanant guerra. No li fa vergonya mostrar-se despullada tot i els pits, una mica caiguts. Això sí, controla en tot moment les diverses posicions per tal de dissimular la mica de panxa o cel·lulitis. Ho trobo intel·ligent i fins i tot atractiu. L’Helena Bruguerola fa molt de goig. La fi del segle XX passarà a la història pel fet d’oferir dones glorioses de cinquanta anys. Noto el seu cos contra el meu, els\batecs del cor, els mugrons contra el meu pit, els seus ossos dels malucs contra el meu engonal. Despullada, ocupa força més espai que la noia de les banderoles. Comença a parlar-me lentament a l’orella. Alhora em grata el clatell amb el dit. La meitat de les coses que em diu no les entenc, però m’és ben igual. Bellugo el cap amunt i avall amb els ulls tancats perquè m’arribi millor amb el dit a la base del coll…

L’Helena és extraordinària. Encara amb el record de la joventut, tots els seus moviments, gestos i gemecs em comuniquen que no estic obligat a res. Em donen a entendre que no haig de superar ni demostrar res, que no haig d’arriscar-me a res. Només haig de deixar-me anar i ser honest amb ella. Però és debades. Només puc mantenir l’erecció pensant que qui tinc damunt i gemega és la Sandra. Imagino que sóc amb ella al darrere de la seva furgoneta. L’ha estacionada al pàrquing de l’Hostal del Gos Groc. Jeiem damunt banderoles de lona plastificada que criden a jugar amb la realitat virtual al Museu de la Ciència. Deixem el motor engegat per mantenir l’escalfor però alhora els llums apagats per ser el màxim de discrets. I fem l’amor un cop més, desenfrenadament. I a batzegades, ella pensant que potser en Pulido ha sortit darrere nostre i ens pot enxampar en ple acte. Jo, pensant que el bon hostaler, alarmat pel soroll i els moviments, ha avisat la Guàrdia Civil…

Em sap greu per l’Helena Bruguerola. No és gens just. Està jugant net, s’ha arriscat. Jo, no. Més aviat al contrari. M’estic comportant com un fill de puta.

Penso que no se n’ha adonat. I si se n’ha adonat, no ha dit res. Segurament ha tingut el que volia. La vida li deu estar ensenyant que, cada vegada més, les oportunitats cal agafar-les en ple vol. I cada vegada més haurà de confiar en desconeguts. La vida és així, hi ha el que hi ha. Penso que puc confessar-li que estic enamorat i ho faig.

—No és gaire delicat, dir això a la dona amb qui acabes de fer l’amor —em diu una mica dolguda.

—Suposo que no. Però per la mateixa raó penso que t’ho haig de dir.

—Jo sé per què he volgut anar amb tu. Sóc sola, els fills són grans, feia vuit anys que no tornava a Barcelona. Aquí hi havia deixat una vida. I ara torno i em sento estranya. Sola i estranya. No hi tinc ningú. O almenys, qui hi tinc és com si no hi fos. No m’interessa. Necessito afecte, però íntim. L’altre dia em va semblar que tu me’l podies donar. Algú amb qui tens un lligam sexual d’afecte pot ser un bon amic. Hi pots sopar, hi pots xerrar, tenir-hi una certa complicitat, què sé jo, fins i tot fer-hi bons negocis… A la meva edat no m’importa arriscar-me. Però i tu, per què has vingut amb mi, doncs?

—I per què no? Ets cordial, atractiva, t’has interessat per mi. I prou intel·ligent com per conèixer de què va l’impuls sexual masculí. Puc estar enamorat i alhora, sentir-me lliure per estar amb tu en aquest moment. Porto un mes esperant una trucada. Res no em fe pensar que s’hagi de produir. Sóc un home sense cap compromís…

Com puc ser tan idiota i dir coses així…

L’Helena s’incorpora una mica al llit. Controla perfectament l’angle de la cintura. Així dissimula la panxa i alhora manté els pits en la millor posició. M’agrada i m’entendreix, podria passar-m’hi tota la nit. O més nits. S’interessa per la qüestió de la trucada que estic esperant. És una bona dona. Llavors li explico tota la història, fins al final, fins al present. M’escolta amb atenció*, veritablement sorpresa:

—M’ha dit que no la truqui ni la busqui, que ja em trucarà ella.

—Quant de temps fa, d’això?

—Un mes.

—I tu, què vols?

—Agafar-la i emportar-me-la.

—Si en un mes no ha telefonat, una de dues, o vol deixar ho córrer o el que vol és que la vagis a buscar. No et trucarà. Arronso les espatlles.

Alguna cosa em comença a bullir per dins. Miro el rellotge, són tres quarts d’onze. M’aixeco, anguniós, i em començo a vestir. L’Helena, sobtada, em demana que no me’n vagi tan aviat. Que qualsevol cosa que hagi de fer, pot esperar un parell d’hores.

Ella té les seves necessitats, però jo sóc un fill de puta egoista.

—Demà mateix torno a Brussel·les —diu gairebé disculpant-se—. Me’n vaig, no et preocupis, hi tinc un amic, no t’emprenyaré. Tu tens la teva noieta. Potser no ens tornarem a veure. Queda’t una mica més amb mi, home…

Em sento com un cuc repugnant, però ara tinc molta pressa, moltíssima.

—No pot ser.

—T’ho demano sisplau. Fem una altra copa, només una altra copa.

—No pot ser.

S’emprenya molt. No es pot ser tan desconsiderat amb una dona d’aquesta categoria. Surt del llit d’una revolada. A pèl, sense tenir en compte el seu aspecte, corre cap a la porta de l’habitació. Tota furiosa, l’obre. Em fot fora d’una empenta.

—Vés-te’n a prendre pel cul, cabró.

I ja ho faria, si algú me l’indiqués la manera més directa.

Porto gairebé trenta dies esperant i fent un grapat de ximpleries (la darrera, humiliar l’Helena Bruguerola). Alhora fa uns quants mesos que no faig l’única cosa que hauria hagut de fer. Me’n vaig de visita.

Un cop al pis, em llenço al telèfon. Truco a l’aeroport del Prat i demano pel primer avió que surti cap a Itàlia. No n’hi ha cap fins a primera hora del matí. Truco a la RENFE i em diuen que al Talgo nocturn a Milà encara hi ha places lliures. Surt cap a la mitja nit. No m’ho rumio dues vegades, són prop de dos quarts de dotze. Fico quatre rampoines en una maleta i me’n vaig. Em bellugo amb el cor carregat, d’esma. Intento de recordar totes les vegades que he pensat en el Nicco durant aquests mesos. Faig memòria de totes les vegades que l’he trucat, que li he escrit. Fins i tot recordo quan vaig anar a visitar-lo per sorpresa i —ara ja sé per què— no el vaig trobar. Havia fet tot això creient que era viu, però ell ja era mort.

No m’entenc. Acabo de deixar una dona magnífica. Sóc conscient que haig de resoldre la meva situació amb la Sandra i el que faig és anar-me’n a Itàlia.

Deixo un missatge a la Jordina perquè no pateixin i me’n vaig. Obro la finestra del taxi perquè hi entri l’olor de l’aire fresc i humit del carrer.

Espero mitja hora assegut en un banc de l’estació de Sants. És un banc llarguíssim. Només està ocupat per mi i, a l’altre extrem, un captaire d’actitud vagament irritable i bel·licosa. No para de mirar-me fixament. Deu opinar que el banc és seu. Porta una gorra blanca de visera amb un cobi al front. Pobre cobi, encara no fa un any dels Jocs i ja sembla vellíssim. Tot i amb això, encara no ha remès del tot l’atac d’idiotesa col·lectiva que, en alguns aspectes, han significat els Jocs Olímpics. Al contrari de la majoria de la població, durant els Jocs no vaig deixar de semblar desgraciat. Vaig saber el que significa nedar contracorrent. Me’n recordo amb una esgarrifança: centenars de milers de barcelonins anormalment feliços: polítics, dissenyadors, mestres de primària, atletes, però també carnissers, caixeres de supermercat, cambrers i concessionaris de cotxes, tothom somrient a totes hores, alegres i contents. En resum, un caos. Van ser uns quants mesos d’una promiscuïtat sentimental insuportable. Encara fumejava la flama olímpica, que ja es va començar a parlar de l’arribada d’una de les crisis econòmiques més grans dels últims temps: crescuda incontrolada de l’atur, augment del nombre de suspensions de pagaments, disminució de la inversió…

Friso per pujar d’una vegada en aquest tren i allunyar-me de la gorra amb el cobi, la pudor i els ulls del captaire, friso per fotre el camp d’una vegada, friso, friso…