8

L’energia que m’ha faltat tants anys l’he recuperada per dur a terme aquesta missió. Fa dues setmanes i mitja que l’espio. De nit o de dia, a casa seva, al local o al carrer durant les nits de feina. Espero hores i hores que surti de treballar o, amagat al jardí, que arribi a casa. Li faig fotos de lluny, sense que se n’adoni. Vaig començar aquell matí i fins ara. No em puc aturar. Tinc la necessitat de mirar aquesta noia. I com que ho vull, admeto el risc que estic corrent.

Em sé gairebé de memòria el camí que porta a casa seva. Podria fer-lo amb els ulls tancats. La moto podria arribar-hi tota sola. Conec els llocs millors on amagar-se. Actuo com un caçador. Em proposo un objectiu (per exemple, acostar-me una mica més a una part concreta de la casa, veure-la en determinades circumstàncies o aconseguir un objecte personal) i quan l’aconsegueixo, me’n vaig. De vegades, satisfet i content. D’altres, fotut i ridícul.

Em copiaràs cent vegades:

ridícul -a adj. Que mou a riure-se’n, digne que hom se’n rigui, per grotesc, extravagant, toix, etc.; dit també d’una cosa extraordinàriament petita, escassa, esquifida.

De petit, a escola, els capellans comminaven els nens a suportar amb paciència les flaqueses del proïsme. Haurien pogut fer igual amb el ridícul humà. Caldria obligar la gent a ser benevolent i esborrar de la memòria la imatge dels altres fent el ridícul. Ens faríem un gran favor.

Els vespres, a la casa, en Pulido gairebé no hi és mai. Sovint arriba tard amb una de les furgonetes, cansat de plantar banderoles. Sopa quatre coses i se’n va a dormir. Llavors, en la foscor, em quedo tot sol amb ella. Un cop el marit col·locat com un nen petit, es dedica a les seves coses. Mira els programes més horrorosos de la tele. Es posa a parlar per telèfon i tot i ser a casa seva, tiba la faldilla curta avall per tapar-se les cuixes. Recull les cames sota seu i es posa al sofà a llegir el diari o una revista. Em provoca força plaer observar com es belluga pel dormitori. És una habitació tota de fusta, sense armari, amb pòsters emmarcats penjant de la paret. Hi ha uns quants llibres. Deuen tenir calefacció. Tota sola, com una petita reina, arriba del lavabo vestida amb pijama gruixut. Seu al llit i, amb la còrpora adormida d’en Pulido al costat, es comença a fer la manicura. Treballa plantant banderoles, mai no tindrà les ungles perfectes. Almenys, llimant per aquí i llimant per allà, traient-se les pells, pot fer-se la il·lusió de tenir mans de senyoreta…

Són dies de ronda. Aprofito les estones lliures al Gabinet Càrdenas, que són moltes, per anar a voltar per la casa. Encara que sigui migdia i ella no hi sigui. Viuen en una zona solitària, amb pocs veïns, pràcticament cap botiga. Sovint veig minyones d’uniforme carregades amb bosses de menjar plenes carretejant-les des de l’estació. O jardiners, entrant i sortint de les cases. O noies joves passejant dos o tres gossos alhora. A mi, n’estic segur, em confonen amb un missatger. De seguida he controlat quin dia hi acut la dona de fer feines. Els Pulido, amb un cop per setmana en tenen prou. Jo, també. Quan la dona arriba jo ja hi sóc. Sovint s’entreté al jardí, estenent la roba. Una vegada que va anar-se’n a comprar, va deixar-se la porta oberta. Vaig aprofitar-ho per entrar. Al menjador s’hi barrejava una olor familiar i de llar de foc. Vaig obrir calaixos i portes sense tocar res. Només olorava. Vaig mirar fotos familiars emmarcades: ella, ell, tots dos… Vaig tocar-li la roba dels calaixos. Vaig obrir la nevera. Em vaig apuntar el xampú dels cabells per comprar-me’n un d’igual. Vaig destapar pots i vaig ensumar-li les cremes i l’interior del barnús. Vaig regirar-li l’armariet del bany. Vaig recórrer amb la vista els llibres dels prestatges. Vaig seure al sofà, fins i tot vaig engegar i apagar la tele amb el comandament a distància. La sensació d’impunitat és com una droga. Sóc un suïcida sense cervell. Vaig quedar tan alterat per l’adrenalina que em vaig marejar i vaig haver de tornar a sortir.

Després de cada expedició arribo a casa exhaust.

La noia de les banderoles és la meva addicció.

Surto del gabinet i coincideixo al portal amb l’alumna grassa, que es diu Adelaida. Em veu i no em puc amagar. Ja hem acabat el curset i ha vingut expressament a felicitar-nos de part de l’empresa. He esperat a sortir fins que se n’ha anat. No comptava que fos al portal, encara. És tan grassa de prop com a dos metres de distància, entatxonada en un pupitre. Com sempre, somriu: em pertorba.

—Et presento el meu marit.

Em quedo garratibat. No se m’havia acudit ni per un instant que la grassa Adelaida pogués estar aparellada. Una onada de vergonya m’envermelleix les galtes. L’home es diu Jeroni i té uns quaranta anys. Resulta ser un professor respectat de la Universitat. També és força gras, tot i que no tant com ella. Té aspecte de nen gran, amb uns ulls petits, tan amables com inquisidors. L’Adelaida deu cuidar-lo bé. Li arregla afectuosament la corbata tot dient:

—En Jeroni va de bòlit, aquests dies. És doctor en telecomunicacions i no para d’anar i tornar d’Amèrica. L’exèrcit dels Estats Units està a punt de comprar-li un estudi sobre comunicacions per satèl·lit…

—Et felicito —faig, amb sinceritat.

Formen una parella molt maca i fins i tot atractiva. No puc evitar d’imaginar-me’ls fent l’amor en un llit especial, reforçat. Les meves fantasies sovint són així, sobtades i malèvoles. La noia em diu, tota comprensiva, que entén el meu malhumor:

—Quin malhumor?

—Haver de treballar en un lloc com el Gabinet Càrdenas és per minar la moral de qualsevol. Deu ser horrible, em sap greu per tu…

No me’n sé avenir. Aquesta puta grassa riallera m’està perdonant la vida. Serro les dents i li pregunto:

—Dona, per què et sap greu per mi? No ens coneixem de res… No hi estàs gens obligada…

—Sóc una mica bruixa. I intueixo quan algú no se sent ben considerat laboralment, quan un no troba seriós allò que fa.

Sempre m’han alterat les noies que diuen que són una mica bruixes. Però aquesta, a més, no considera seriosa la meva feina a can Càrdenas (cosa que significa que probablement tampoc no em pren seriosament a mi. No se m’havia acudit mai que això pogués arribar a passar).

Abans de dir-me adéu, em fa, en to confidencial:

—Si vols et puc presentar el gerent de Dislíber, necessiten gent com tu, amb una mica de sensibilitat, per renovar el departament de relacions públiques…

No la suporto més.

—No, gràcies…

—Com vulguis. Si t’ho repenses ja saps on pots trobar-me…

Mentre l’Adelaida i el seu marit desapareixen carrer Gran amunt, penso que em mereixo d’estar sol com un gos. I que em passin totes les coses que em passen.

Recordo totes i cadascuna de les vegades, amagat entre els arbres. I de la por i el fred que passo espiant la noia de les banderoles. Sobretot el fred, horrorós, insofrible. Se’m cargola als ossos i no me’l trec fins que, a casa, em submergeixo vint minuts a l’aigua tèbia de la banyera. Hi ha nits especialment fredes en què els he arribat a tenir a un metre i mig, a l’altra banda d’una porta, d’una paret o d’una finestra. No es poden imaginar que jo sóc allà fora, al seu costat… Vaig amb molt de compte, conscient que podrien captar qualsevol soroll inusual. I de sobte, les dents, tac, tac, tac; tac, tac, tac, comencen a repicar-me com unes castanyoles. Sense control, com als dibuixos animats. Haig d’escapar corrents, avergonyit, humiliat només de pensar que puguin descobrir-me per aquell soroll. Em deixo relliscar sobre la paret de l’entrada de casa seva fins a quedar assegut a terra. Que vinguin, si obren la porta m’hi trobaran. Em donaré i que en facin el que vulguin, de mi…

A part d’idiota, estic resultant un psicòpata d’allò més previsible, de manual. Quan s’hi posin, em descobriran a la primera. Només em falta masturbar-me entre els pins, a la vista de la noia estenent la roba, per acabar de completar el quadre pintoresc. Tal com van les coses, no ho descarto gens ni mica. Són instants de defalliment, breus instants, com un estel fugaç, que apareix i desapareix de cop sense que en quedi record. Llavors, de tornada a casa, m’aturo a l’Hostal del Gos Groc. Hi prenc un conyac calent i em refaig una mica. Després enganxo al suro del meu dormitori el tiquet de la consumició, al costat de les fotos.

L’Àlex Mallol defensa la teoria que l’amor és bàsicament reaccionari. No hi estic d’acord. Una persona enamorada se sent especial. I comunica aquest sentiment a la parella. I les persones, quan se senten especials, són més fortes. Una persona enamorada és més idiota, però també autosuficient i per tant, més independent respecte a la societat en general, respecte al sistema. I les persones independents, són perilloses. Per això, encara que no sigui dit, es fomenta la idea de la crisi de la parella. Es promou el sentiment de derrota abans d’hora. Pura prevenció. I tot perquè, per més que em digui l’Àlex Mallol, l’amor no sols no és reaccionari, sinó revolucionari. Li explico que fa dies que duc una doble vida. Que m’he enamorat d’una noia. Que sóc incapaç de parlar-hi i que a més, l’espio. Al principi no m’entén. Després es preocupa. Finalment, em dóna un consell.

—Ets un tio molt estrany —em diu—. Ets una persona estranya, que fa coses estranyes: et fiques a les rondes com qui entra en un parc d’atraccions, treus la polla en públic, fas seguiments il·legals, penetres furtivament a cases particulars… Ja que no ho pots evitar (no ho fas veure, «ets» realment estrany), almenys aprofita-te’n…

—Ah, sí? I com, espavilat?

—Coneixes el cas de John Merrick, l’home elefant? Doncs salvant les distàncies, ets com ell, una mena de monstre… Dins de la immensa desgràcia, quin avantatge pot tenir ser un monstre?

—Jo què sé…

—En general, els normals i corrents ens creiem que els putejats per la vida amb alguna mancança física greu són més aviat savis. I si no savis, murris o enginyosos. Com pitjor estan, més els creix una mena d’aura de saviesa, es pressuposa que, a causa de la seva circumstància, es troben per damunt de la mesquinesa de la vida dels pobres normals. Fins i tot en el cas de ser dolents, de ser odiosos, el seu odi acaba per ser no solament perdonat i acceptat, sinó considerat mostra de grandesa d’esperit. Pensa-hi, Solans, no fa gaire, al setembre passat durant els Jocs Paralímpics. Visualitza el pitjor, pitjor, dels atletes deformes, recorda els corredors sense cames, els nedadors sense braços, els partits de bàsquet amb cadira de rodes, aquella atleta cega avançant amb la torxa en una mà i el gos pigall a l’altra… I ara fes memòria del sentiment que et van provocar: com més fotuts, com més fotuts, la compassió mateixa et fa considerar-los espontàniament més savis i més bones persones. I no et va passar a tu, només, sinó a tothom. Ara, posa’t en el seu lloc per un instant i rumia tot el poder que poden arribar a tenir sobre els «normals», que som el 99 per cent de la societat.

—Ho trobo exagerat, hipòcrita, cínic i fill de puta.

—Considera-ho com vulguis, però és així. Repeteixo: salvant les distàncies, amb tu és igual, és igual.

L’Àlex confon ser estrany amb ser idiota. Però tant se val, això li passa a molta gent. A més, no estic gens segur que aquest fet m’afavoreixi… Emprenyat, he fet el cor fort i tot el que m’ha sortit és:

—Aquesta mateixa nit penso tornar a rondar furtivament per casa de la noia de les banderoles. Entesos?

Xucla una pipada fonda del porro i no diu res.

Alguna vegada, espiant la noia mentre fa alguna feina quotidiana, m’he esgarrifat. Són simples imatges de normalitat, però m’han semblat tan meves com seves. M’ha fet l’efecte que també em pertanyien. Tinc la seva vida dintre meu. Podria empalmar-hi la meva sense dificultat. Tant, que podria presentar-m’hi i anar-me’n amb ella sense cap problema. I continuar amb la quotidianitat del moment, sense talls, com si tornés de fer un encàrrec. Vaig tenir aquesta sensació dos cops en un mateix vespre. M’estava al carrer, a la porta de l’oficina. Era l’hora de plegar i la tenia oberta. La noia, amb l’abric i els guants posats, va seure en una de les cadires dels clients. Pensava que no la veia ningú i es va estirar de cames i braços i va tancar els ulls. Somreia, segurament estava contenta de la seva vida. Va tancar i va allunyar-se xiulant del local. En aquell moment hauria pogut presentar-m’hi i fer-li un petó. Agafar-la del braç com si haguéssim quedat i endur-me-la al cine. Per sort, no ho vaig fer. La noia va anar-se’n a sopar tota sola en una pizzeria dels voltants. Els cambrers zumzumejaven entorn seu. Des d’una taula propera, l’observava d’amagat. Per què estava tan contenta? Em tapava la cara amb la carta com un idiota. La noia feia mossegadetes a un bastonet de pa. Es concentrava en la carta tant com, a l’oficina, ho fa per triar el color d’una banderola. Pràcticament vaig endevinar què va demanar, li començava a conèixer els gustos, si voldria vi o no… Em trobava en plena sintonia amb aquella noia. Llavors em va tornar a passar: hauria pogut aixecar-me, acostar-m’hi i, tranquil·lament, posar-me a sopar amb ella. I, sense recança, deixar-ho tot i començar en aquell punt una nova vida. És la intuïció que tenim de vegades. Coneixem algú i no sols ens cau bé sinó que ens sembla conèixe’l de sempre. I en un instant et fa l’efecte que hi estableixes un lligam profund, d’aquells impossibles d’establir si no és després d’una llarga amistat o fins i tot d’una relació de parella…

Els tiquets de record es van amuntegant al meu suro. De tant en tant els desenganxo, els repasso i recordo. Són la constància en metàl·lic del que m’està costant la meva activitat.

Sec a la taula del menjador de casa amb un llapis i un paper. Tot està en silenci. Em dic, a veure: morena, bonica, decidida i sexy.

Deixa-m’ho apuntar, que me’n recordi, o sigui, per entendre’ns i per aquest ordre: primer de tot, morena; en segon lloc, bonica; en tercer, decidida, i finalment, sexy.

Deixo el llapis perquè acabo de descobrir-me en estat d’erecció. Em miro, vull batejar el moment amb el nom de la noia però no puc perquè no el sé. Em masturbo i em dutxo.

No puc desempallegar-me del sentiment de possessió sobtada i definitiva per part seva.

La Jordina també es preocupa seriosament per mi. M’ha costat molt d’explicar-li res. Tinc por de decebre-la. Quan finalment ha conegut la meva doble vida, s’ha espantat molt:

—Tu, tot un llicenciat —em diu; la Jordina és de barri i el fet de tenir carrera encara la impressiona—, funcionari de la Generalitat de Catalunya, professor en excedència d’un Institut de secundària, monitor dels cursos i conferències del Gabinet Càrdenas… Però Pere-Lluc, i si et descobreixen? I si et denuncien?

M’esmenta tot de terribles conseqüències personals, penals i laborals que jo ja em sé de memòria. I que no tinc gens de ganes de repassar.

I és curiós perquè aquests pensaments, en comptes de fer-me frenar i fer mitja volta, encara m’encoratgen més. Després de parlar-ne, ens quedem una mica fotuts. No sabem què dir. Em fa prometre sense gaire força que miraré de reprimir aquests rampells. I jo, sense gaire força, l’hi prometo. És una promesa impossible de complir. Per a mi és com tenir una feina, un programa amb un horari, una malaltia crònica. La meva obligació quotidiana és la noia de les banderoles. M’hi submergeixo, la miro, l’oloro, la sento… Quedo amarat d’ella. Vaig a treballar, aturo la moto i i n’apago el motor. Llavors m’adono que no sóc a Gràcia, davant del Gabinet Càrdenas, sinó a l’Eixample, davant de Pulido Comunicacions. M’agradaria dir que m’hi trobo per casualitat, però és mentida. I tanmateix, tampoc no és cert el contrari. Simplement, no volent anar-hi, m’hi trobo davant.

El paroxisme de l’acte no pot ser mai substituït per la realitat virtual d’un somni.

Disset anys enrere m’haurien pogut tancar a la presó per delictes polítics o socials. Ara hi puc anar per un delicte comú… És un bon resum de la meva evolució personal.

Un avantatge de ser idiota és que no has de justificar els teus actes al cent per cent. Un desavantatge de ser idiota és que acumules errors molt més grossos i molt més ràpid que la resta de la gent. Així a mesura que he anat agafant confiança m’he anat tornant cada cop més agosarat. La noia ha estat a punt de descobrir-me. I ara mateix, estic segur que sospita alguna cosa. Cada cop prenc menys precaucions. Això m’ha comportat un parell de situacions molt compromeses. L’última, ahir mateix. Era darrere els pins i observava com feinejava per la cuina. Estava mirant-la tot refiat. De sobte es va acostar a la finestra i la va obrir. Va mirar enfora. Em va agafar tant per sorpresa que no vaig tenir temps de recular prou. A més, vaig ensopegar amb una galledeta de plàstic plena de pinyes. Va fixar la mirada cap als pins, on jo era. L’arbre només em tapava parcialment. Estava espantat, però no em vaig bellugar. Vaig sentir com obria la finestra. M’estava quiet com un mort. El cor em bategava furiosament. Sens dubte estava observant. Al final va tornar a tancar. En Pulido no va trigar a arribar. La noia va sortir a rebre’l a la porta vidriera del pati posterior. Li parlava amb una mica d’angoixa. No acabava d’entendre què deia. Ell li contestava: «Quan? Al pati? N’estàs segura?». Em vaig esgarrifar. En Pulido li va estar fent broma. No acabava de prendre-la seriosament. Vaig sentir que ella esmentava la policia. I que cridava: «No vull cap gos!». Se la notava nerviosa. A la fi, van entrar i van tancar.

És evident que la noia es malfia. I sent decidida com és, amb marit o sense, els meus dies d’espieta estan comptats.