12

A mesura que em vaig acostant a la zona del passeig de Gràcia començo a trobar gent estrafolària. Al principi, despistat, em penso que són grups que van de festa. Quan ja n’he comptats vuitanta m’adono que avui és dissabte, 20 de febrer i dedueixo que Barcelona està en ple Carnaval. Els cartells publicitaris són ben explícits: dos dimonis muntats un sobre l’altre conformant una pila bastant orgiàstica. Les lletres R apareixen cap per avall i el 3 de 1993 és una mena de lletra E majúscula. Continuo el meu camí entre una riuada de barrufets, dames medievals i romans. El rei carnestoltes va arribar puntualment fa dos dies amb tren a l’estació de França. Només per fer-me la punyeta. Tot és ple de barcelonins que actuen com se suposa que pertoca al seu personatge. Estan ansiosos de demostrar que, tot i catalans, són capaços de ser graciosos, riallers, i animats. He fet llit uns quants dies. Torno a estar en forma. Però encara no estic per a carnavals.

Segueixo la furgoneta de Pulido Comunicacions fins al lloc de feina. Un cop establerta la direcció que duen, els avanço i aparco. Entro en un bar, a mig camí, a veure’ls venir. M’instal·lo en un extrem, on la barra es troba amb la paret. Vistes perfectes al carrer. Demano una ració de truita i un got de vi i em disposo a esperar. Al meu costat, una parella jove, tots dos grassos, tots dos molt lletjos. Mengen gambetes mentre deixen que un parell de ducados es consumeixin en un platet. Ella és una rossa tenyida, prima i seca, amb dents de cavall i veu ronca. El xicot és rabassut, de cabells i ulls molt negres. I sobretot, amb cara de gripau. Tenen un nen petit, tan lleig com ells. Mig dorm dins un cotxet ple de llànties que cal bellugar cada vegada que algú va al lavabo. Miren la tele i pelen les seves gambetes salades amb una sola mà. És evident que s’estimen i quan es miren, ho fan amb una tendresa brillant. Per un instant, trobo embarassés de compartir certes sensacions amb ells.

M’estic prenent el cafè. Miro enfora i comprovo que l’acció de Pulido Comunicacions va acostant-se cap a mi. Pago i surto al carrer. Tal com he suposat, la noia i l’empleat estan acabant la feina. Els segueixo tranquil·lament de lluny durant una mitja hora. Després, com altres vegades, ella surt de la furgoneta vestida de carrer i l’altre se’n va. Es queda sola. És el moment, accelero el pas.

La crido.

Es tornba i em coneix a l’instant. De moment, s’espanta. Continua endavant amb passes enèrgiques. I jo, darrere. Sóc un insensat.

La crido més fort.

Ara, s’atura.

Quan arribo davant seu, em venta un mastegot que em gira la cara. Vull dir alguna cosa, però no em surt res. Em trobo com l’actor que, de sobte, ha perdut la lletra. S’ha quedat en blanc i li comencen a tremolar els llavis. I depèn de la caritat del seu company d’escena per sortir-se’n. Em repassa de cap a peus en silenci, més espantada que burleta. Simula una seguretat que probablement no té. A mi, em bull la galta. Comença a insultar-me de mala manera. Em tracta de mitja merda, em pregunta si estic tornant-la a seguir.

—O és que em diràs que m’has trobat per casualitat? —afegeix.

—Sí i no —responc amb calma—. Tornant cap a casa m’he fixat en les vostres banderoles. He pensat que potser estàveu treballant per la zona. Llavors t’he vist. No he pogut evitar d’aturar-me. Volia tornar a donar-te les gràcies. És el mínim que puc fer després de la teva generositat amb mi l’altre dia. És evident que no m’has denunciat…

Els idiotes mentiders sabem ser molt convincents. Es queda desorientada. Fa, a poc a poc:

—L’altre dia era l’altre dia i avui és avui. No temptis la sort. El meu marit ha de venir a recollir-me. Està a punt d’arribar, ho sap tot. Quan et vegi, et farà a miques.

—N’estic segur.

—Oblida’m!

Gira en sec i es posa a caminar. Em quedo quiet enmig del carrer, mirant com se-n’va.

Som a la zona baixa de sant Gervasi. Entra en un bar. M’hi fico darrere. Travesso la foscor, l’atapeïment de cossos i la fumera. En una de les parets, dotze televisors en tres grups de quatre, estan oferint la gravació del bombardeig dels afores de Bagdad del mes passat, que va ser retransmès en directe per la CNN. Em trobo la noia asseguda a la barra, tan tranquil·la, xarrupant el seu got llarg. Darrere seu es veuen els tomahawks esclatant de dotze en dotze. No s’adona de la meva presència.

Crido l’atenció d’un dels cambrers, i aquesta vegada sí, li embolico una de les meves targetes professionals del Gabinet Càrdenas amb un bitllet de mil. L’assenyalo i li prego que l’hi porti. La noia aixeca el cap i em mira. Pel nom no m’havia reconegut. Ara ja sap qui sóc. Tanmateix, no sembla espantada. De sobte deu recordar que només sóc un pobre carallot, un ximplet. Baixa del tamboret i s’acosta a mi amb el seu got a la mà.

—Vull que vegis que no et tinc por —diu; deixa el got a la barra i en un sol gest em clava una altra bufetada, tan forta com l’anterior, a la mateixa galta—. No te’n tinc gens ni mica, de por. O sigui que vés amb compte. A més, som enmig d’un lloc ple de gent. En dos segons tindries trenta persones damunt… —faig un cop d’ull a l’entorn, m’acaba de bufetejar i cap dels presents no s’ha immutat el més mínim, el cambrer somriu…— …enmig de la confusió, potser aprofitaria jo mateixa per buidar-te un ull amb la meva llima de les ungles.

—No caldria fer-ho tan complicat…

—És clar, no me’n recordava, repenjaries el cap a la barra i tu mateix m’oferiries l’ull, oi? —fa tota burleta.

—Sí —responc senzillament.

No hi ha cap misteri, és la pura veritat.

Es posa a llegir en veu alta les meves dades personals a la targeta. Sota l’adreça professional hi consta també la personal.

—Per què me la dónes? —em pregunta.

—Perquè et convencis que em tens agafat.

—A veure si ho entens, no vull tenir-te de cap manera! A més, podria ser falsa.

—Sí, és clar. Però no ho és.

Li ensenyo el carnet d’identitat. El compara amb les dades de la targeta amb tota atenció. Me’l torna. Pensava que la llençaria, però se la queda.

—De manera que no era mentida, allò que treballaves en una mena d’acadèmia… No m’he trobat mai amb ningú com tu. I t’ho dic en el sentit repulsiu de l’expressió… Que espero el meu marit és de debò —diu—. Sempre quedo amb ell perquè em vingui a buscar. Sap que em pot trobar en un parell de bars convinguts, prop de la zona de feina. Si no, el truco i l’hi indico. Treballem de nits i de vegades són difícils de coordinar els horaris de plegar… No dius res?

—No.

—No et fa por trobar-te’l?

—Sí, molta. A ningú no li agrada que li trenquin la cara. Però bé, ho consideraria una justa compensació…

—Això és el que vols, muntar un escàndol?

—No. Deixa’m estar amb tu una estona. Si vols, sense parlar… Si et ve de gust, torna’m a fotre una bufetada.

Fa un gest amb els braços com dient: «Quina mala sort que tinc, com si no hi hagués en aquesta ciutat unes quantes ONG, uns quants milers de persones desvagades disposades a consagrar el seu temps a infeliços com aquest… i m’ha de tocar a mi». És un moment clau. La noia es posa a rumiar. Ara és quan podria engegar-me a la merda definitivament. M’espero i a la fi, veig que no ho farà. Es relaxa una mica, a més està cansada, ve de treballar. No té gens de ganes d’escàndols, és massa despesa d’energia. Ni tan sols té ganes de clavar-me un altre mastegot. Per una altra banda, ha comprovat que jo només sóc un cretí inofensiu, un infeliç pesat i tocat del bolet. Es resigna a esperar que arribi el marit i que s’encarregui de mi. Li deixarà a ell la feina bruta.

La noia de les banderoles m’observa. Li conec molt bé aquest posat: és la manera de comportar-se que fa servir amb l’empleat. Toma a ser la mestressa; ha decidit que recupera el control de la situació enmig d’un món ple d’homes insuportables i pesats (en concret jo, amb la meva cara de lluç i el meu to vital de baixa intensitat).

—Em serviràs per fer temps —diu—. Ja que ets un pallasso, em distrauràs una estona. Som en un lloc públic, no puc pas fer-te fora.

Això és molt desconsiderat, però no em fa pas recular. A més, hi té tot el dret. El tafaner, l’agressor, el perseguidor, el culpable, sóc jo.

Es col·loca de cara a la barra, en silenci. La llum del bar em permet de comprovar que té unes quantes pigues, com una barrera, que li travessen les galtes i el nas.

És una noia de canvis energètics sobtats. Acaba de recordar qui sóc i com ens hem conegut. Llavors s’enfosqueix tot d’una. Sense mirar-me, em diu, emprenyada:

—Ets un torrat perillós. Cada cosa que fas te la jugues a tot o res?

—No. Més aviat és al contrari. No ho havia fet mai. És curiós que costi tan poc de fer una cosa que cinc minuts abans hauries considerat una bogeria.

—Quan la gent es troba sola i fotuda, agafa i se’n va al cine. O al teatre. O a un bar. No es dedica a rondar i espantar.

La noia, pobra, aplica la lògica a un assumpte que no en té gens ni mica. I tot seguit m’obliga a confessar quines coses vaig veure quan l’espiava. Jo li explico el que m’interessa: ella jugant amb el gat, ella sopant amb els amics, ella a la cuina prenent un te, ella a l’habitació fent-se les ungles tot mirant la tele…

—I res més? —crida.

—Res!

Però ella hi insisteix:

—Els espietes fastigosos com tu volen veure despullades les noies com jo. Ho he vist a moltes pel·lícules.

I jo li juro una i mil vegades que no s’ha donat el cas mentre penso en l’única foto que va sortir bé de les nou que vaig fer la nit de l’aigua i les garrotades. La porto al damunt: la noia en pilotes, estirant-se com un gat. Només de pensar-hi ja se’m posa dura. Després em retreu l’episodi del cop de tronc al cap.

M’ho recrimina, em diu que mai a la vida no ha pegat ni a una mosca. I que jo l’he obligada a mostrar una part lletja i repugnant de la seva persona. Tant avui, que m’ha clavat dues bufetades, com el dia del cop de tronc.

—No t’ho perdonaré mai…

Em planta i torna a l’altra banda de la barra. Ara mateix, sembla com si els míssils llençats pels americans des dels portaavions del golf pèrsic estiguin esclatant directament damunt seu. Està emprenyada i amb els míssils darrere és com als tebeos, quan algú s’enfada i li dibuixen sobre el cap imatges de llamps i trons. Estic tremolant d’excitació i no vull que m’ho noti.

Per dignitat, perquè no estic gens segur de no fugir cames ajudeu-me quan aparegui per la porta el puto marit, decideixo d’anar-me’n. Li dic adéu, però no em contesta. Quan ja sóc fora veig que se’m col·loca al costat.

—Què passa? Jo també me’n vaig —em deixa anar—. Normalment ve a buscar-me el meu marit. Però avui no, és fora de Barcelona.

És una noia decidida i llesta. Ha jugat de farol la carta d’en Pulido. I vol que me n’assabenti.

—I com aniràs a casa? —li pregunto.

—I a tu què t’importa? —em respon.

Para un taxi i hi entra sense dir res. Tot i ser hivern, el taxista circula amb la finestra oberta. Té la ràdio engegada i se sent la veu d’una superestrella de la informació radiofònica de mitja nit. El cotxe arrenca i allà em quedo, mirant el clatell de la noia desapareixent carrer enllà. Li faig un lleuger adéu amb la mà. Una vidriera d’una entitat bancària reflecteix la meva figura com un mirall. M’estic veient doble. Això no pot ser. M’hi fixo i, efectivament, som dues persones les que fem adéu amb la mà. Al meu costat, un individu també s’està acomiadant de la noia. No deu arribar als trenta i té nas de boxador sonat, ulls grisos i posat de modern. Duu una gavardina cordada fins al coll i l’alè li put a whisky.

—Que la coneixes? —li pregunto tot sorprès.

—No.

—I doncs?

—Ho he fet per tu. Sé com són de durs aquests moments…

Em puja una ràbia molt forta de l’estómac. Tinc molta paciència amb els mil i un penjats que ofereix Barcelona a qualsevol hora del dia i de la nit. Jo mateix en sóc un bon exemple. Però avui no estic gens d’humor. Em vénen ganes d’esclafar-li el cap contra l’anunci del crèdit obert que es veu al vidre de la caixa d’estalvis. Començo a caminar. L’altre, em ve al darrere. Ara sóc jo el perseguit. La bafarada de whisky que projecta cada cop que alena, s’esclafa directament contra el meu clatell. Gairebé em sembla notar-ne la humitat. Me’l miro fixament i aixeca els braços en so de pau. L’empenyo amb violència i està a punt de caure. Em treu un cap sencer d’alçada, però no és més que un cagalló macerat en whisky i jo, no. Podria rebentar-lo a hòsties. Fa un rot pudent i es queda dret, observant-me en silenci mentre engego la moto i foto el camp.

Agafo el telèfon per trucar a l’Àlex. Vull explicar-li que estic molt avergonyit, que he estat a punt d’estomacar un pocapena. Però penjo; tinc por que s’hi posi la dona i que el meu to de veu delati que el seu marit té una amant.

Sempre he permès que l’atzar m’organitzi la vida. M’he deixat endur a la deriva per les situacions quotidianes. Les meves contradiccions internes surten alegrement a la superfície. Això fa més palesa i magnifica la qüestió del component nuclear de la meva personalitat: la idiotesa. Ara mateix, però, l’atzar sempre va en la mateixa direcció. La vida se m’enduu amb el seu fluix impassible i ensopit cap a la noia de les banderoles. Caldria una voluntat de ferro per impedir-ho. De manera que m’hi poso bé, com qui fa el mort enmig de la mar. Tanques els ulls i deu minuts més tard els obres i comproves cap a on se t’ha endut el corrent marítim. Quan jo obro els ulls sempre és de nit i em trobo aparcant la moto pels voltants de la furgoneta de Pulido Comunicacions. Així de fàcil.