15

M’hi presento al vespre, a l’hora de plegar. Acompanya un client a la porta i quan l’obre, em veu fora. Amb la mà, tota concentrada, em fa senyals que entri. Em diu que m’esperi, que de seguida acaba. Sembla contrariada, però no pas per culpa meva.

Jo, com altres vegades durant els últims temps, no tinc altra feina a fer sinó esperar que la noia decideixi si compta amb mi aquell vespre.

Acaba de tancar el que tenia obert a l’ordinador i em diu:

—Sí que has vingut ràpid…

És llesta. Fer arribar una nota escrita per cridar l’atenció és una via força neutra: podria haver-me pres la llibertat d’interpretar-la com volgués. I tothom tan content…

—Suposo que et deus preguntar —fa d’entrada— per què l’altre dia vaig permetre que em toquessis… No et facis il·lusions, vaig voler-te evitar una desgràcia.

—Gràcies.

—No siguis cínic. Saps? Ja m’he acostumat a tu… Em serveixes perquè no se m’acostin els pesats dels bars. No és que tinguis gaire presència física, però almenys, els dissuadeixes una mica… La veritat és que l’època en què esperava el meu marit tota sola m’avorria molt.

No em diu res que no m’hagi esperat.

Vagarejo amb la mirada per l’oficina de Pulido Comunicacions. És molt depriment. S’escalfa amb una simple estufa catalítica. La primavera ha començat molt fresca. A la paret de l’esquerra hi ha un plànol gegant de la ciutat dividida per districtes (obsolet, com és habitual). L’altra paret està coberta per mostres de cartells i banderoles que anuncien les més diverses manifestacions culturals. Enmig hi ha un fluorescent. Del fluorescent hi penja una aranya. En segon terme, un taulell, un ordinador amb les lletres verdes. I ella que, amb prou feines sobresurt, mentre remena piles de papers. A les vuit, s’aixeca i diu que és l’hora de plegar. Apaga l’estufa i es posa un abric. Busco amb la vista l’aranya, però ja no hi és. L’animalet també ha plegat.

—Que és estrany… —va mormolant.

Sona el telèfon i es llença a contestar. No li agrada gens el que li diuen. I per la confiança, deu ser el marit. Penja amb una certa violència. La cara d’emprenyament li queda un segon a la cara. Quan se n’adona ja és massa tard. Es veu obligada a donar-me una explicació:

—Era el meu marit. No sap quan tornaran. Van amb les dues furgonetes. Diu que em busqui la vida…

Amb una finor letal, li dic innocentment:

—Si vols t’acompanyo a casa. No tinc cap compromís.

—Acompanyar-me? Però què dius, ara… Moltes gràcies, però no cal. A més, és massa lluny, on visc. És fora de Barcelona… —I afegeix sense malícia—: Bé, ara que ho penso, ja ho saps, on és, què t’haig d’explicar… Me n’aniré a dormir a casa dels meus pares —fa tota dubtosa.

Gairebé puc seguir-li el curs del raonament pas a pas. Començo a conèixer-la una mica. És una noia d’idees fixes, independent. Per la causa que sigui, havia previst de dormir a casa seva. I no li agrada gens ni mica haver de canviar els plans per culpa d’un altre. Està molt emprenyada amb el marit, perquè l’ha deixada penjada. I amb ella mateixa, per dependre tant d’una altra persona. Per tot plegat, com que a més és decidida, molt decidida, corruga les celles i diu, com si em fes un favor:

—D’acord, acompanya’m. Però ara que hi penso, no tinc casc.

—No hi fa res, vaig a casa a buscar-ne un i torno. Seran deu minuts, el temps que triguis a tancar. No se’n parli més.

I me’n vaig sense deixar-li cap altra opció. Per primer cop, he decidit jo.

Al penjarobes, al rebedor, veig l’abric d’en Mallol. Al sofà hi ha un altre abric, un abric femení. De vegades vénen a cardar sense avisar-me. Tinc una idea i vaig cap al dormitori. Em sembla sentir-los parlar. Pico a la porta i obro. Allí s’estan, amb la placa elèctrica a màxima potència i la ràdio engegada. Estan dormint al meu llit, despullats, abraçats. El membre viril de l’Àlex s’està amorosament protegit per la mà esquerra de la Jordina, que l’agafa tan fermament com suau. Estirat de cara cap amunt l’abraça a ella. La noia, mig de cantó, li recolza el cap al pit. Alhora, li recull el membre amb delicadesa. Amb un acte reflex, els tapo i tanco la llum i la porta. Sec al sofà del menjador. Penso: dormen abraçats i ella li té la titola agafada… No vull trencar aquesta composició plàstica de tendresa i de passió. Però aquest vespre, jo també tinc plans. Pico ben fort a la porta de l’habitació. Quan sento que es belluguen, crido la Jordina. La noia, sobretot ara que sap la vida que porto, si la demano en circumstàncies fora del normal, s’espanta terriblement. Apareix escabellada, amb la meva bata i les meves sabatilles:

—Què t’ha passat, Pere-Lluc, t’has fet mal? Has tingut un accident?

—No. Voldria demanar-te un favor. Deixa’m el cotxe.

—Molt bé… —fa, alleujada.

—No crec que hagi tornat quan te’n vagis…

—No t’amoïnis, agafarem un taxi. Ja em tornaràs demà les claus…

Em diu on l’ha aparcat i el vaig a buscar. És ple dels objectes que es diu que ha de tenir un vehicle amb presència infantil continuada: des de patates fregides per terra a adhesius enganxats als vidres o a dinosaures de goma, que són l’última moda. Tot el cotxe fa olor de la Jordina i del seu nen.

Aparco en doble filera davant de Pulido Comunicacions. La noia ja m’espera. Faig sonar la botzina un parell de vegades. Imito l’estil i la intensitat de les botzinades d’en Pulido. Ara sóc jo, qui la recull.

Em mantinc atent al trànsit. No estic acostumat a conduir cotxes. I menys amb una noia com la que duc al costat. Transcorren deu minuts de silenci. La situació és estranya i atractiva. Tan junts, tan a prop, no em cal moure’m per sentir l’olor del seu perfum (que a hores d’ara ja coneixeria enmig de la nit més fosca, amb el refredat de nas més espès). Seu amb una cama creuada damunt l’altra. Em ve una passió de carn: un segon de pornoimatges. Les protagonitza una noia asseguda amb una cama encreuada sota el cul. Engego la ràdio per calmar-me. Sentim una notícia sobre el PVC. Una comissió interministerial ha d’estudiar l’impacte en la salut i el medi ambient del policlorur de vinil. I després, reflexionar sobre la pertinença de substituir-lo per altres substàncies. Li comento que jo també tinc PVC a casa meva, que en sóc un gran entusiasta. I que el considero un dels materials símbol del segle que s’acaba.

—Totes aquestes informacions dels ecologistes no provoquen més que confusió —afegeixo.

La noia no diu res. Apago la ràdio. De nou, el silenci. L’interior del cotxe és fosc i confortable. La noia va bellugant-se per adoptar variants de la seva posició favorita: amb les cames recollides sota el cul.

Em fa aturar a l’Hostal del Gos Groc:

—El meu marit no arribarà fins tard, no sé quins plans tens, però si vols podem sopar junts. T’aixeco la condemna durant un parell d’hores. D’aquí una estona trucaré a casa perquè em vingui a buscar.

Em quedo mut per la sorpresa. No estic segur que tot plegat m’afavoreixi.

L’amo de l’hostal ens saluda. Em demana si ja em trobo millor. Ho fa amb l’afecte guardat als vells clients. Tot pujant les escales d’entrada al menjador, la noia em pregunta com és que l’home s’ha interessat per la meva salut. Opto per la tàctica més vella dels gàngsters davant d’un interrogatori: dintre la mentida, dir la màxima veritat. Li explico una història de perillosos viatges amb moto sota mullenes. I ella:

—A saber d’on devies venir, un dilluns a la nit, amb aquell temps…

Envermelleixo i se n’adona.

—De casa teva —confesso.

Somriu i em renya:

—Doncs així t’ho tenies ben merescut.

Ens trobem bé, en aquell moment, a l’hostal. Estic molt engrescat. I per un instant m’abandona la vella sensació que la vida va per una vorera del carrer i jo vaig per l’altra. I que cap dels dos no volem travessar per si de cas coincidim.

Seiem amb prou proximitat l’un de l’altre. Demanem una mica de formatge, embotits i una copa de xampany. No sabem quant de temps ens hi estarem. Sense adonar-nos-en, acumulem copes buides sobre la taula. L’hostaler s’ha despistat i, un parell de vegades, ha portat copes noves sense endur-se les anteriors. I allí s’estan les copes, com agulles d’una catedral. Vénen ganes de fer-hi un concert picant-hi amb una cullereta. Cada cop més animats, sopem amb una certa exultació sensual. Tots dos som de vida. La conversa tracta dels fets quotidians, de la gent en general. També parlem dels sentiments i de l’existència. I que si és tan curiós que ens trobem en aquell hostal enmig del no res. I que si tomba i que si gira. Aixequem les copes per brindar. No sabem què dir de brindis. És ella qui ens fa sortir de l’atzucac:

—Per la banderola! —fa alegrement.

I trinquem i bevem. Brindar per les banderoles no és gaire romàntic. Això sí, és mil vegades millor que no res. Es respira un bon ambient. Somric i em parla de la feina amb desimboltura. Encara no me n’acabo de refiar. M’espero que em caigui la clatellada d’un moment a l’altre. Llavors entra a l’hostal un grup de caçadors. Són cinc homes de mitja edat guarnits amb escopetes, roba de camuflatge, gorres, etc. Ens distraiem mirant-los. Sí, definitivament, es respira un bon ambient. Tinc moltes ganes d’agafar les mans d’aquella noia i omplir-les de petons. Es queda quieta i callada durant mig minut. Un silenci així, segons com, és una eternitat. No pas per a nosaltres: ja ens hem acostumat a les pauses. Amb tota la naturalitat, tot d’una surt del mutisme. Ara, de sobte, no para de xerrar. M’explica que porta casada tres anys. I que té un gat, ideal per mantenir allunyats els ratolins de camp que volten pel seu pati. Que la casa on viu és molt freda i hi ha molta humitat i gasten molt en calefacció. Que les portes no tanquen bé i s’escapa l’escalfor. Que l’estufa de llenya és fabulosa. Que el gat, de tan fredolic, és capaç d’estar-s’hi al costat fins que es rosteix.

M’agrada sentir-la tant com mirar-la. Per sort, ella no em pregunta gaire. Aconsegueixo de fer-la riure explicant-li unes quantes anècdotes de la meva vida (el fet de ser idiota en genera moltes). Com per exemple, que els veïns de l’escala em tenen per paranoic a causa de la meva proposta de renovar totes les galeries de l’edifici a base de tancaments de PVC lacat de blanc.

—Sempre perdo la votació —li explico.

Es trenca de riure i jo sóc feliç.

Gràcies a aquesta noia (i al meu amic Nicco) estic començant una nova època de la meva vida.

—No saps res de mi —li dic.

—Amb el que en sé ja en tinc prou i massa —em respon—. Tens raó. No és precisament un historial d’allò més brillant…

Observo que el tret dominant del seu caràcter és l’energia sobtada. S’escapa pels seus ulls color de mel, pels seus gestos i els seus somriures. Pot passar en una dècima de segon del posat més malencònic al gest més alegre. Tot l’afecta molt, en un sentit o en un altre. La confiança ha aparegut entre nosaltres com per art de màgia.

Analitzo fredament la situació. A favor: em trobo en un solitari hostal de carretera sopant amb una dona magnífica i desitjable (i una mica més desinhibida que de costum gràcies al cava). És una dona amb una desimboltura i una traça especials per envoltar la punta dels raves de l’amanida amb els llavis (un estil semblant al que té per mossegar la punta dels bolígrafs o llepar la punta dels clips). En contra: aquesta dona és casada i té interessos consolidats en la parella (una empresa pròpia, una casa compartida, un gat a mitges). Més en contra: no ha admès ni una vegada que el seu matrimoni trontolli. Encara més en contra: per més que acabi sentint una certa simpatia per mi, no oblidarà mai quin és l’origen de la nostra coneixença.

Però ara mateix la veig tan viva i tan bonica davant meu que tot se me’n fot…

La noia xerra sense parar gràcies al cava. I jo només vull escoltar-la i no pensar.

—El meu marit —diu— em tracta com una reina i Pulido Comunicacions és la culminació d’un somni d’independència professional…

Potser no sóc capaç d’interpretar els senyals correctament, però aquesta culminació vital acaba d’explicar-me-la amb la boca petita. L’ha deixada anar amb posat avorrit i sense estremir-se especialment. Què deduir-ne? Què en deduiria, qualsevol? Durant les postres diu que a ella li agrada molt discutir i al seu home, no.

—Saps què és el que em crispa més, d’ell? Que tot sovint em posa nerviosa i no sap mai per què. Quan ens emprenyem, s’afanya per restablir la concòrdia, però, com és habitual en ell, li importa més l’objectiu que no pas cometre errors durant el procés. S’autoconvenç que cal disculpar-se amb mi, i a mi em prega que tregui importància a l’incident, amb la qual cosa accentua la meva sensació de ser incompresa i poc respectada i per tant, encara m’emprenyo més.

No tot són flors i violes en aquest matrimoni, sembla. De tota manera, no vaig gaire més enllà. Sóc incapaç de centrar el meu comportament, de dur la iniciativa. Recordo l’opinió d’alguns entesos: diuen que l’amor se’n va molt abans que te n’adonis que se’n vol anar. I que es queda amb tu un quant temps després d’haver-se’n anat.

Li dic que jo no discuteixo gairebé mai, tampoc. Si la qüestió és secundària dono la raó al contrari. Si és fonamental, és difícil fer que canviï d’opinió. Per tant, tampoc no val la pena de discutir.

—Vaja, si m’ets tot un filòsof —fa la noia mentre xarrupa una mica més de cava—, un tafaner espieta i filòsof…

Són dos quarts d’onze, però no sembla gaire interessada a trucar al marit perquè vingui a recollir-la. La cosa és una mica delicada. No em vull oferir d’acompanyar-la: em sento com el llop i la caputxeta vermella. La miro i em ve salivera. Haig de lluitar per no dur-la a l’utilitari de la Jordina Valldejolí i violaria allà mateix. O segrestar-la i endur-me-la al Cap Nord. Intento fer-me a la idea que m’haig de calmar. Potser sí, que hauré d’acabar acompanyant-la a casa. I a més, sense saber si el marit hi serà. I si hi és, sense saber si estarà rabiós i angoixat per la seva preciosa doneta. Les dones són com són. Aquest sopar pot ser perfectament una mena de repte conjugal: ella tornant tardíssim amb un misteriós pretendent desconegut. Jo, aparcant al costat de la casa del fanalet a la façana. I la cortineta d’una finestra, apartant-se discretament. I darrere, el rostre d’un marit resignat o enfurit.

Vermell com un pebrot, li dic que potser ja és hora que l’acompanyi a casa. Em respon que, en un altre home, ho hauria considerat una grolleria, però que en mi no. Llavors s’aixeca per anar al lavabo. Passa remenant el cul pel costat de la taula dels caçadors amb el consegüent terratrèmol. Callen de cop per seguir-la de cua d’ull. Em fixo especialment en el seu moviment d’anques. I en comptes de gaudir del plaer de l’observació furtiva, no se m’acut res més que preguntar-me si porta calces o no, ja que no se li aprecia cap marca exterior.

Estic malalt de veritat.

Ve encara més riallera que a l’anada. Els caçadors callen de nou quan la noia els dedica la desfilada de tornada. No s’aixequen a aplaudir i a cridar bravo per no incomodar-me.

—Has vist com em miraven? —fa tota divertida—. Ha anat d’un pèl que no m’aturo i…

Llavors m’aixeco i m’acosto a ella, que m’observa tota curiosa. Allargo les mans i li agafo la cara amb suavitat. L’atrec cap a mi. D’entrada tiba el cap enrere, tota sorpresa. És una noia assenyada. Dubta un segon, però només un. I tot seguit, tanca els ulls. Ella mateixa obre una mica la boca. Li faig un petó en dos temps. Primer, dolç, als llavis; després, brusc, a fons, a la boca. I no solament es deixa, sinó que s’hi torna.

Al principi, l’hostaler i la cambrera dissimulen. El grup de caçadors s’intercanvien mirades de complicitat. Però aquesta noia és decidida. Quan fa una cosa, la fa ben feta: un minut de petó més tard, els somriures, al menjador, ja són una mica més trencats. Als tres minuts de petó, la situació comença a ser una mica tibant. La cambrera, joveneta, ens mira sense saber què fer. Perquè això ja no és un petó qualsevol, no. És un petó exhibicionista, immadur, ostentós i emprenyador donat que els protagonistes no som un parell de criatures. Amb les boques enganxades, sobrevivim respirant pel nas: és tot un senyor petó. Als tres cianòtics minuts i trenta segons, amb fils de bava rajant barbeta avall, ho deixem córrer. Es nota un alleujament general a la sala. Es torna a sentir el rac-rac dels ganivets, els riures escadussers aquí i allà. Les llengües espeteguen de nou a les genives a causa d’un bon glop de conyac. Els caçadors tornen a xerrar de les seves coses. Nosaltres dos, en aquell moment, decidim que ja ens coneixem una mica millor.

No me’n sé avenir.

Seiem.

Tinc una excitació tan forta que m’impedeix pensar. Només vull pujar a una de les habitacions d’aquest cony d’hostal i ficar-me al llit amb ella. Amb la nova confiança sorgida del petó (i amb el desig d’oferir-li un aspecte inèdit de la meva personalitat), li dic a l’orella una frase bonica relacionada amb els nostres silencis.

La noia em talla somrient, però amb fermesa:

—No deus pas ser poeta, a més a més… —em pregunta.

Li responc que no i em deixa anar:

—Millor.

I afegeix que li ha agradat el gust de la meva boca, però que la poesia i la prosa poètica li abaixen la libido. I que tingui en compte que haver-nos fet un petó no significa res.

Me la miro. Quan s’està enamorat pots estar mirant-te algú sense raó. O deixar que algú et miri, només pel fet de fer-ho. Un petó no significa res, efectivament, però aspiro a molt més.

—En el fons, som un parell de perfectes desconeguts —em diu de reüll, mentre llepa una cullerada de sorbet de llimona.

—Però tot i amb això ens hem fet un senyor petó.

Fa que sí amb el cap, com si ella mateixa no s’ho acabés de creure. No hi afegeixo res per prudència. I perquè la mateixa excitació m’està impedint de respirar amb normalitat. A través de la llum blanquinosa dels fluorescents, l’observo. Em sembla irreal, com una nina mecànica de moviments intel·ligents. M’agrada tota de cap a peus. Des del primer pèl del cap fins a l’última ungla del peu (que no he vist, però que intueixo i incloc en el conjunt).

Acosto la meva cadira a la seva i quedem a tocar. Tomo a acaronar-li la cuixa, com aquell dia, sota les estovalles. Però ara, noto com s’estremeix. Vaig apujant la mà i va obrint les cames. Li frego lleugerament el sexe calent i humit per damunt els pantis. M’hi entretinc uns quants segons. I ella tanca les cames de cop i m’atrapa la mà perquè en vol més.

Ens acabem d’enlairar i ja ens trobem a una galàxia de distància.

Llavors fabriquem el segon petó. Com que recordem el primer, aquest és molt millor. Estem molt excitats. Tinc la seva olor impregnada a la mà. La seva llengua aplicada a la meva campaneta sona millor que un concert del carilló del Palau de la Generalitat de Catalunya. Tot d’una, li dic, senzillament, pecant un cop més d’obvietat: vull fer l’amor amb tu.

I tot és tan senzill que esparvera.

La noia de les banderoles em dedica un somriure tot murri, més que murri, còmplice. M’agafa una galta fent pinça amb els dits i no diu res. Es treu un bitllet de la cartera. El deixa a la taula i comença a passar enfora.

Els caçadors continuen muts. Per uns instants sóc un idiota envejat.

Com altres vegades, deixo que camini davant meu només pel plaer de mirar-me-la des de darrere. Baixem les escales fins a la recepció, on hi ha l’hostaler. Sembla que ens estigui esperant. Gairebé sense paraules, ens allarga una clau. Anem cap a l’ascensor. La tinc encerclada per darrere amb els braços i ella es deixa. M’adono que el seu cos ocupa molt poc. Estem enganxats. Li fico el nas als cabells i oloro a fons. Sóc dels pocs barcelonins que té més ereccions provocades pel sentit de l’olfacte que no pas pel de la vista o el tacte. Els hi mossego sense que se n’adoni. Estic calent com un, dos o tres mil gossos. Obro la porta de la cabina amb un cop de peu més viu que no pas agressiu. He llegit Histoire d’O, ₂ i des de llavors, els ascensors m’exciten.

—He llegit Histoire d’O, ₂. De vegades em masturbo pensant en el començament —li confesso; i continuo—: la senyora O fa que un home tingui un orgasme en el temps breu d’un trajecte normal d’ascensor.

La noia esbossa un somriure. I per tot comentari em palpa el membre amb una mà per damunt dels pantalons (el tinc dur com una pedra) i em talla la respiració.

—És per trencar el gel —m’informa.

I ho assumeixo sense sorpresa. Mai no perdo de vista que es tracta d’una noia tan decidida com eficient.

A la paret, el cartell d’Otis Ascensores informa del que no s’ha de fer en aquell camarín. Otis Ascensores té solvència: mr. Otis va inventar l’ascensor a finals del segle dinou per a una minoria de milionaris amb problemes de desplaçament per l’interior de les seves immenses mansions. Tot un luxe. Ara, a finals del vint, li fem anar l’invent batzim-batzam.

Sense deixar de fregar-me el sexe amb la mà, amb l’altra m’agafa el clatell. Em fa ajupir el cap per fer-me un altre petó. El gust d’aquesta noia em mareja, de tant que m’agrada.

L’ascensor, tot i ser Otis, tot i anar al segon pis, ens ha semblat terriblement lent.

Un cop a l’habitació, perdem el control. És aquella tremolor que només es dóna el primer dia, la primera nit de les coses. Mentre ens xuclem, s’abaixa la faldilla amb un sol moviment combinat de malucs i cames. Tanco els ulls mentre ella m’abaixa els pantalons i me’ls treu. Riu. Riem. Se m’ha desbocat el cor.

No porto preservatius, però ella, sí.

L’abraço i s’arrapa contra mi, tota tremolosa. No separa el seu pubis del meu. Estem excitats pel contacte dels dos cossos despullats. Al costat del llit ens tornem a besar. Anem per feina…

Pocs minuts més tard puc comprovar que el cony de la noia té gust d’ostra perlífera.

Tot és una barreja de suors. Tot és apamar-se i olorar-se. Tot és intercanviar salives i enregistrar-se els grunys i els gemecs. I sense adonar-nos-en, curiosament, cada cop ens caiem millor. Tan rebé, ens caiem, que fem l’amor de totes les menes i maneres, fins a treure’ns tots els sucs.

Pronuncio un conjur (només mentalment, no sigui que la noia ho consideri prosa poètica i li abaixi la libido): «Terratrèmols, tifons, riuades, catàstrofes, calamitats, cataclismes, hecatombes o simples i senzills mals tràngols. Que vinguin quan vulguin i m’enxampin de ple! Que se m’enduguin i em tornin, com ho faria la mar. Que em xuclin i em fiquin els dintres pels fores i els fores pels dintres. Que em donin la volta a la pell com un mitjó. Que vinguin que aquí els espero!». Aquesta darrera frase la crido a ple pulmó. Com que tinc atrapat entre els llavis un dels mugrons d’ella, no s’entén. És veritat que ja no em queda gaire cor per gastar, però me’l jugaria tot per aquesta dona. Sense dubtar-ho ni un instant. I tenint en compte que sóc idiota, que no ens hem drogat ni estem gaire beguts i que m’ha pogut denunciar i no ho ha fet, tot plegat em sembla una petita meravella.

Xiuxiueja alguna cosa però no l’acabo d’entendre. Li demano que m’ho aclareixi. Em diu que està passant un període una mica confús.

—Sisplau, no te n’aprofitis… —em demana.

La noia morena, bonica, decidida i sexy engega i apaga la tele de l’habitació, tan tranquil·la. I pica olives d’una llauneta del mini-bar. Se n’omple la boca i se li inflen les galtes graciosament. S’està una bona estona passejant davant meu a pèl, sense dur res més que les mitges blanques, un collaret platejat de bijuteria que li remarca la fragilitat del clatell i unes arracades grosses. Ho fa per provocar. I només haig d’allargar la mà per agafar-la, com qui cull una fruita de l’arbre. I me la menjo tota una altra vegada.

I després, molt a poc a poc, plàcidament, ens anem diluint. Com si les nostres ànimes, més que fondre’s l’una amb l’altra, s’haguessin liquat. I un cop liquades s’haguessin barrejat.

Fora, fresqueja. Els estels del cel resplendeixen sobre les teulades de les cases, els closos de les ovelles, l’Hostal del Gos Groc, l’utilitari de la Jordina Valldejolí i les comarques catalanes en general. Se sent una mena de lladruc endormiscat d’un gos dormilega. És incapaç de bellugar-se, però alhora és conscient que ha de mantenir la dignitat davant aquell ratolí que està esmunyint-se arran de paret.

I poca cosa més perquè em ve la son, tranquil, beat.

Em desperto una mica més tard. La noia encara hi és. Enretiro un moment el llençol i la manta. Em quedo parat de veure-la allà estirada, despullada, donant-me l’esquena. Dorm amb calma. La torno a tapar i escolto el silenci. Fins i tot deixo de respirar per escoltar-lo millor. Què deu estar somiant? Veient-la d’aquella manera em vénen ganes de fer-li l’amor adormida. Amb ella, passejar de nits serà diferent.

Espero una bona estona sense bellugar-me. Sóc incapaç de moure un dit. La noia es desperta, primer obre un ull i després l’altre. Em veu, enfoca bé la vista. Em mira com un micòleg es miraria un bolet (cosa no necessàriament negativa). Em fa un petó breu als llavis i amb la veu pastosa em diu:

—Ja fa dies que tenia ganes d’estar amb tu. Més d’una vegada he estat a punt de decidir-me, però no m’hi he vist amb cor. A més, sabia que igualment passaria, més tard o més d’hora. Només es tractava d’esperar.

—Ah, sí?

—Sí.

—També és veritat que jo no hauria fet mai el primer pas.

I torna a adormir-se. Em quedo meravellat, les noies fan raonaments així. Assumir la pròpia idiotesa, ja ho he dit, és important. Temps enrere em va permetre d’afrontar un fet: no m’adonava de les coses importants que passaven al món. A partir d’ara hauré d’assumir-ne un altre. Tampoc no m’adono de res del que passa al meu costat. Aquesta és la clau de volta de totes les coses de l’univers. Sempre ho saben tot abans. I no me n’havia dit res.

Vull envair militarment la seva vida. Vull col·locar-li una mà a l’espatlla. O emportar-me-la agafada del clatell. Vull presentar-me davant d’ella i ficar-la dins la meva motxilla. Dir-li: «Deixa-ho tot per mi i anem-nos-en ben lluny». «A on?». «A l’Àfrica o al mar d’Aral, o a veure els ametllers en flor al Japó (o a Mallorca). O a una cala de la Costa Brava, que de tan amagada sembli l’últim racó de la terra. Per estrenar trossets de món».

Torno a despertar-me enmig de la nit. Ja no hi és. La seva banda del llit és freda. Encenc la llum i em vesteixo. No cal fer-se gaires preguntes. Tant és. Què m’esperava? Recordo les sensacions d’unes hores abans. Noto un altre cop la seva vagina estrenyent-me el sexe. I l’efecte d’estar-me desmaiant de plaer… La noia no hi és, però hi ha estat. Són les dues. El menjador és fosc i silenciós. L’hostaler està acabant de recollir:

—La senyoreta ja ha pagat —em diu—. Ha estat esperant un taxi. Se n’ha anat fa deu minuts.

Li dono la mà. L’hauria abraçat. Li deixo una bona propina. És la manera de dir-me que hi tornaré, que hi haurà moltes altres nits com aquesta… M’obre la porta per sortir i m’adreça un darrer somriure comprensiu i discret de complicitat.

La nit és fresca. La humitat perleja el xassis del cotxe. És trist, tot plegat, sense ella. No m’ha deixat ni una nota. No sé si és que potser se n’ha penedit.

Entro a la Ronda de Dalt en direcció al nus del Llobregat. Com que respecto els límits de velocitat, faig emprenyar els escassos conductors que hi ha en aquesta hora. Però és que encara estic molt calent. Rumio i rumio. Com deu estar, ella, ara mateix? Què deu pensar? De vegades, se’m fa difícil verbalitzar el que penso. No és que ara mateix desitgi de fer-ho, però sovint, per a mi, els pensaments tenen com una mena d’entorn gelatinós. Quan vull transformar-los en paraules, perden tota l’eficàcia. D’aquí que, de vegades, ni tan sols no em surti a compte de fer-ho.

Amb aquest estat d’ànim tan fugisser, enmig del poti-poti de sensacions, a l’alçada de la sortida 29 Verneda-Guipúscoa, penso el següent: sense trencar-m’hi gaire el cap, veig ben natural d’haver-me enamorat d’aquesta noia. Igual que veig ben natural de mantenir en un raconet de l’ànima el record pel meu amic mort. Si la noia no em vol veure mai més, només per aquesta nit haurà valgut la pena.

Mentre torno a casa, imagino que circulo per la ciutat tot trepitjant amb els meus pneumàtics les marques deixades pels pneumàtics dels altres vehicles. I que miro, en marxa, allò que tants d’altres han mirat també, abans que jo, tot circulant. És Barcelona vista des del seu moviment, una visió nova. És un panorama ja gastat per milers d’ulls abans que els meus. Veig estrats, capes de mirades en moviment amuntegades unes sobre les altres. Quan m’aturo als semàfors, em marejo. Em fa l’efecte que continuo veient la ciutat en forma de foto moguda.

Estic eufòric, si pogués faria cabrioles amb aquest cotxe.

Conformat del tot, en pau, em fico al llit. Tinc la foto d’ella a la mà esquerra (la dels pits) i el meu pobre membre viril a la dreta. Em masturbo (amb paciència activa) a la seva salut i m’adormo.

No em vull fer cap pregunta.

Se n’ha anat sense dir res. I jo no tinc prou enteniment interpretar-ho.

De tota manera, benvinguda a casa.