7

Cargolo a fons el mànec de l’accelerador. M’engoleixo d’una glopada les sortides 23, 24 i 25 de la ronda litoral. M’haig de tranquil·litzar: la noia, les seves banderoles, el seu local social, les seves furgonetes, el seu telèfon (i el seu marit) estan ben localitzats. No s’escaparan pas. Quan surto, a l’altura de la planta incineradora del Besòs, no sé on sóc. Circulant per un carrer molt ample m’ha semblat veure un ase lligat a una argolla de la paret. M’aturo. Davant meu hi ha un solar pelat, sec, sense res. Hi destaca un tros de façana d’una antiga planta baixa, amb porta i finestra incloses. Ho han enderrocat tot però han indultat aquest fragment perquè serveixi per aguantar les instal·lacions elèctriques del carrer. Sembla tan fals com aquells decorats de les pel·lícules de l’oest. Un rètol pintat a brotxa, dels d’abans, res d’esprai, t’avisa d’un «Gos rabiós». Però ara no hi ha gos, no hi ha casa per guardar, només un solar desert. Xina gitaneta de galtes flàccides i ullets blaus enmig d’una cara masegada i morena, m’està mirant. Sóc un foraster. Tot aquest barri ha d’anar a terra. La Diagonal ha d’arribar al mar. Que vagin amb compte, potser ells, no gaire temps a venir, també seran forasters. Li pregunto si és veritat que hi ha un ase viu lligat a la cantonada de baix. La gitaneta em respon amb menyspreu:

—Com vols que sigui, l’ase, mort?

Té tota la raó.

El curset La salut dels empleats, una inversió rendible continua a plena satisfacció. Iniciem la setmana amb un dels apartats més optimistes del temari: «Plantem cara a l’estrès». Me l’he preparat a consciència. Fins i tot tenim un convidat especial del consolat del Japó per parlar de tècniques orientals. De tota manera, em costa de concentrar-m’hi. Sense adonar-me’n, perdo la compassió pels meus alumnes. En particular per la noia grassa, que no deixa de pertorbar-me.

—L’estrès —explico— és un problema de la vida actual i té nombrosos efectes negatius no sols per a la salut mental, sinó física.

I els faig la descripció d’un panorama ple de problemes cardiovasculars i gastrointestinals, mals de cap, grips i refredats.

—I a més —afegeixo— pot empitjorar estats delicats previs d’hipertensió, asma i diabetis. Treballador poc estressat és sinònim de treballador més productiu…

Vull tornar a Pulido Comunicacions.

Els presento el japonès, un home baix, de cabells negres i d’aspecte falsament tranquil i simpàtic. És especialista en tècniques de relaxació muscular. Els desitjo sort i m’acomiado.

El meu padrí em fa de gestor administratiu d’ençà de la meva majoria d’edat. Vaig al seu despatx a demanar-li que m’avali davant la caixa d’estalvis. Me’l trobo content, ha canviat de pentinat. Llueix una permanent impressionant, plena de fragància, amb rínxols negres de ressonàncies caribenyes. Em diu que m’esperi un moment, que està acomiadant-se d’una clienta. Cinc minuts després surten tots dos del despatx. El padrí s’aparta i deixa passar una dona elegant de faccions anodines, endurides per anys de consciència de la pròpia riquesa. Deu vorejar la seixantena. Ve maquillada i mudada. És molt semblant a les que tracta últimament: d’una certa edat, vídues o divorciades, ben conservades. I amb molts diners per invertir. L’acompanya fins a la porta sense presentar-me-la. Toma tibat com un rave.

—Està fet tot un conqueridor, padrí…

Ho accepta amb un somriure de complicitat.

—Era la vídua Moix —m’informa—. I no m’afalaguis que et conec. Es pot saber què vols?

—Necessito que em firmi un aval bancari.

—Per què? —fa tot malfiat.

—És possible que demani un crèdit personal.

Em mira amb commiseració i em diu:

—Escolta’m, i ara et parlo més com un padrí que no pas com un assessor legal. No sé per què el vols, i no insistiré pas perquè m’ho diguis… —fa una pausa, veu que no l’hi dic res i continua—: però pensa que en els tractes amb els bancs, un sap com hi entra però no com en surt. Si així ho vols, t’avalaré, però t’hauràs d’atenir a les conseqüències, no me’n faig responsable. Obrir els teus secrets a la banca és com fer-ho a l’administració quan demanes una subvenció: És com si obrissis la caixa de Pandora… Sempre volen que et despullis per endavant, que els ho mostris tot, que t’ofereixis fiscalment a pèl, nu de cap a peus davant seu. I això a canvi de què? D’una promesa de subvenció, no pas «d’una subvenció». A més volen les darreres cinc declaracions de la renda, no els interessa gens ni mica la sisena. I saps per què? Jo t’ho diré: perquè ja ha prescrit! Se’ls en fot si fa sis declaracions tu eres un ciutadà model o l’estafador més gran del segle. Els bancs fan igual, són com déu, t’ho demanen tot i a la fi et deneguen el crèdit. Però ells ja et coneixen una mica millor. Quants calés necessites?

Li dic una xifra a l’atzar:

—Un parell de milions.

—Tinc clients que te’ls deixaran sense problema. I a un interès més barat que el de qualsevol caixa. Això sí, ha de ser amb discreció…

Li agraeixo càlidament el consell, però insisteixo en l’aval. No li agrada gens. S’ho pren com un menyspreu als seus clients i a la seva feina. Li dec haver portat a la memòria el meu pare. Si li hagués fet més cas, no s’hauria mort arruïnat. Em firma el document i me’n vaig.

Hi arribo amb l’aval a la mà. Tant l’oficina com el magatzem de Pulido Comunicacions són tancats i barrats. Miro a l’entorn: la furgoneta de l’empresa està aparcada en doble filera. Deu ser a prop, doncs. Em trobo com desorientat. I de sobte, els veig, tots dos, ben posadets. Seuen a la terrassa d’un bar, davant per davant de l’oficina. La noia està acompanyada per un home que deu ser el marit. Llegeixen tranquil·lament el diari. He tingut el temps just d’aturar-me i recular un parell de metres enrere. Els observo des de la cantonada. La noia està llepant la cullereta de la seva infusió amb la punta de la llengua, amb el mateix estil mortífer amb què llepa els bolígrafs o els clips d’oficina. Llepa i fa petites mossegades a unes galetes. Alhora, el sol li esclata directament a la cara, cosa que la força a tancar parcialment els ulls. Es fa visera amb les mans cada cop que es belluga. La tauleta del bar balla d’una pota i ell, en Pulido, s’entreté a falcar-la. Segur, home de recursos, posant-hi remei: Falca amb un tovallonet de paper doblegat. Fa una prova de moviment i en va afegint fins que no balla. Deu ser dels que té un taller equipat amb les darreres novetats del món del bricolatge. Una joia. En Pulido ha aconseguit que la taula deixi de ballar en el precís instant que ella demana el compte al cambrer. Paguen i van cap a la furgoneta a poc a poc, gairebé mandrosos. No tenen gens de pressa, potser s’han agafat el dia de festa. Marit i muller, un matí assolellat d’hivern, acudint a la feina per solventar detalls laborals menors. Conversen relaxadament sobre les seves coses. Potser sobre els fills. No se m’havia acudit que podia haver-hi fills…

Pujo a la moto per anar-me’n. Sense voler he rebregat l’imprès firmat pel padrí. Amb el casc posat els continuo contemplant. Es veu que en Pulido estava explicant una cosa molt graciosa perquè, tot entrant a la furgoneta, es cargola de riure.

Hem arrencat tots dos alhora i em situo darrere seu. Quan haig de desviar-me per anar-me’n a casa, no ho faig. Continuo darrere d’ells.

Vull saber on viuen.

El trajecte no ha estat gaire llarg. Han anat a buscar la Diagonal i després l’autopista. Han sortit de Barcelona, però no han arribat més lluny de Gelida. El seguiment ha estat fàcil. La família Pulido tornava a casa seva. Viuen fora del poble en una urbanització de classe mitjana. Les finques estan força separades entre elles. Els he seguit en la distància. M’he aturat quan he vist que ells ho feien, a uns cent metres. Fins que no han entrat, amb cotxe i tot, no he continuat. He passat lentament davant la casa. És de maó d’una sola planta, amb la muntanya darrere. Davant, a l’altra banda del carrer, hi ha un pendent costerut. En un dels costats només es veu una finca tancada sense construir. És un solar ple d’arbres, bardisses i herba alta. A l’altre costat, a uns cinquanta metres, hi ha una altra casa, els únics veïns dels Pulido. Força solitari, tot plegat. En el moment de passar he mirat cap a la casa i he tingut una visió fugaç de la noia. Estava descarregant amb decisió un paquet de la furgoneta mentre deia alguna cosa sense importància al marit. M’he aturat a prou distància per no ser vist.

I ara què? Seria el moment de tornar a casa, fins i tot la idiotesa té un límit. Però no pas la meva. A força d’anys i de pràctica, és immensa, gegantina, colossal, bulímica. Per tant doncs, en comptes d’anar-me’n, faig el contrari.

Aparco la moto i torno enrere caminant. S’han deixat oberta la reixa i es veu l’interior.

Faig coses que tres setmanes enrere ni tan sols no hauria somiat. Com per exemple, ajupir-me i entrar a la casa d’una correguda. No penso, em limito a actuar. A l’esquerra hi ha un cobert, no gaire alt, de fusta, amb teulada d’uralita. Davant, a la vora del camí que duu a la porta principal, un pou, a uns cinc metres de la façana. M’hi amago darrere. La casa té finestres baixes que donen al jardí, ideals per a un voyeur com ara jo. Des del meu lloc puc observar una de les finestres amb la persiana oberta. És la de la cuina. Hi són tots dos, feinejant, probablement preparen el dinar. Es fan un petó lleuger als llavis. Imagino una rutina matrimonial clavetejada de follades extraordinàries sota el cant dels grills… Desapareixen de la finestra i em desplaço fins a un grup de pins que es troben davant per davant de la cuina. Envolten una barbacoa d’obra al costat de la qual hi ha una taula de pedra amb un banc de fusta. La barbacoa m’arriba al pit i m’hi amago darrere. Uns tres minuts més tard ha entrat la noia, tota sola, amb aquell aire concentrat. S’ha posat a fer la feina tranquil·lament. I jo, allà fora, amb una sensació de poder estranya. Torna a entrar en Pulido i s’acosta a la finestra. Fa un cop d’ull fugisser enfora. Res, un segon, però tinc una esgarrifança de mort. M’he adonat que em podrien atrapar i m’agafa por. Fins i tot des del carrer, qualsevol, per poc que s’hi fixi, podria veure’m. L’únic que desitjo és mirar-la. Allà, a casa seva, refiada, relaxada, ben diferent de la feina. Tot i la por, deixo que passin els minuts. Sembla que estigui cantant. Després la veig sortir per la porta principal. S’està escampant una crema a les mans mentre fa pessigolles al gat amb el peu. Es posa a passejar per la finca veïna deshabitada. Recull pinyes seques i branquetes mortes i les va guardant en una cistella.

M’amago entre els arbres. El gat li va darrere. I jo, vaig darrere tots dos. En un moment donat comença a cantar fort. Encara s’està una estona jugant amb el gat. A la fi, torna endins amb un pas una mica insegur i problemes per treure’s la màniga de l’abric amb una mà. Abans d’entrar, es gira i mira el gat un instant. Noto gairebé físicament que m’he quedat lligat a ella. Però a la noia, que ja és dins, no li arriba aquesta sensació, és clar. I el gat ni tan sols no s’hi ha fixat. Estic forçant massa la meva sort. Ja n’hi ha prou. Gairebé reptant, torno al pou. I del pou, al carrer. I un cop al carrer, corrents cap a la moto.

Engego i me’n vaig. Ara ja sé on i com viu la noia. M’excita molt el que he fet. El més pertorbador és que, com més m’allunyo, menys remordiments tinc. Si busques penedir-te d’alguna cosa, sempre acabes trobant una bona raó per fer-ho. I igualment no serveix de res.

De tornada a Barcelona, m’he aturat en un hostal de carretera que es diu Hostal del Gos Groc. M’ha obert la porta el mateix amo de l’establiment. És un home curiós, gras i afable de grans bigotis, amb un cert atractiu decimonònic. A l’entrada hi ha la recepció, presidida per un quadre de caça d’allò més desmoralitzador. És una escena on tot de gossos tenen atrapat un cérvol. Cap d’ells és el que ha donat nom a l’hostal perquè no n’hi ha ni un de groc. Cal pujar unes escales per anar al bar-restaurant. Tot és entrar-hi que m’assalta una olor forta de liniment. Prové d’un grup de vells vestits de ciclistes. Només una quadrilla de jubilats podrien llençar-se a pedalar un dilluns feiner d’hivern al migdia, disposats a esquivar les furgonetes de la carretera. Criden molt, diuen coses a la cambrera. De tant en tant, l’hostaler els ha de pregar que abaixin la veu, que no se sent la tele. Li demano llapis i paper i, a la barra mateix, m’entretinc fent un croquis de la localització geogràfica de la casa de la noia. Al meu costat hi ha un xicot de cabells llargs que calça mocasins foscos amb dues borletes negres i mitjons blancs. Té una mitjana a mig acabar i s’entreté una estona amb la màquina escurabutxaques. Els meus entreteniments són una mica més complicats.

Tot d’una, després d’anys de letargia, la meva vida està deixant de ser plàcida i confusa. La meva idiotesa, indomable, activa, juganera, m’empeny a tornar a casa de la noia de les banderoles. Una, cent, mil, un milió de vegades. Estic excitat tat i la percepció que ni tan sols com a tafaner delinqüent seré gaire res de l’altre món. I que per tant, a curt o mig termini, aniré de cap al desastre.

Hi ha gent, amics, coneguts, que et confessen que la seva vida ha fet un canvi, però no saben dir quan, com ni per què. Potser és fruit d’una acumulació meticulosa de vivències, pròpies i alienes, durant anys, que, tot d’una es fa prou evident. Per contra, jo sí que puc aproximar de manera bastant precisa el moment de la meva transformació, del meu pas endavant. S’han donat dos fets concrets: la coneixença sobtada que un amic meu fa cinc mesos que és mort i jo ni tan sols me n’havia assabentat i l’aparició d’una noia a la meva vida en unes circumstàncies molt particulars.

Estic entrant en un món de sensacions desconegudes però verídiques, fetes de la realitat més despullada i penetrant. De la que dóna forma, substància i sentit a l’existència. És com si hagués pitjat un botó i tot hagués començat a anar més de pressa… Un dels inconvenients de ser idiota és que tens tendència a ralentitzar la vida. I si et descuides —com és el meu cas en els últims anys— t’aboques al zero vital absolut gairebé sense adonar-te’n.

Potser, a la fi, he trobat una via pròpia per a l’expiació. Cal que expiï la idiotesa immensa d’haver arribat als trenta-cinc sense tenir res a les mans. La nostra és una generació d’idiotes que no apareixerà esmentada enlloc. Un forat negre generacional.

Tot espiant-la, expiaré. Tot expiant, l’espiaré.