Nonnita Serrellac, circusartieste van oorsprong, is na vele omzwervingen terechtgekomen bij een van de vele variététheaters aan de Paralelo in Barcelona. Ze woont in een afbraakpand en praat met de doden: mensen uit de buurt, haar ouders. En ze heeft de zorg voor Tomàs, die een hersenbeschadiging heeft opgelopen. Als Nonnita zwanger raakt van een collega, die direct daarop de benen neemt, vat ze het plan op om Demi Gambús te ontvoeren, de rijke zoon van godmother Miquela, die met straffe hand een misdaadsyndicaat leidt. Op deze manier hoopt ze haar kind een betere toekomst te geven dan ze zelf heeft gehad. Maar haar plan loopt drastisch uit de hand Een prachtige roman in de rijke Catalaanse verteltraditie, bevolkt met eigenaardige en toch volstrekt geloofwaardige karakters in een roerig Barcelona aan het begin van de twintigste eeuw. (source: Bol.com)

El protagonista d’aquesta història és un fosc agent dels serveis secrets del règim franquista. Acostumat a executar les ordres dels seus superiors sense qüestionar-ne els motius o la validesa, mai no hauria sospitat que després de vint anys de servei es veuria implicat en un afer d’Estat que el col·locaria en una situació més que compromesa: la successió de Franco. En plena lluita entre joanistes, joancarlistes i carlins, entre d’altres, perquè el seu candidat sigui designat hereu, ningú no sap que Franco té un as guardat a la màniga. L’agent Tutusaus, en el seu paper de sicari a les ordres de la més alta jerarquia militar, serà el protagonista involuntari d’uns fets que no controla però que assumirà fidelment fins a les últimes conseqüències. Alfons XIV. Un crim d’estat no és una novel·la qualsevol: Lluís-Anton Baulenas recrea una època —entre final dels 50 i principi dels 60— encara a la memòria de molts i hi situa una trama plena d’intriga i emoció en què es fa palesa la manca d’escrúpols a l’hora d’intentar assolir el poder. Segona entrega d’una trilogia iniciada amb Noms a la sorra, aquesta és sens dubte una de les històries més ambicioses que s’han publicat en els darrers anys.

Més que una atípica història d’amor, Amor d’idiota és una narració sobre l’amor. Ambientada a la Barcelona postolímpica, en plena crisi, quan el retorn a la quotidianitat després d’uns mesos de somni es feia més dur, explica la història d’un jove que, a punt de fer trenta-cinc anys, desplaçat, vençut i sense perspectives clares de futur, viu dues circumstàncies que, potser, el forçaran a canviar de vida. D’una banda, la coneixença, amb cinc mesos de retard, de la mort d’un amic i, de l’altre, l’impacte de la trobada amb una dona jove que es dedica a penjar banderoles als fanals de la ciutat. Amor d’idiota comença una gèlida nit de gener de 1993, quan els pèls del pubis de Sharon Stone triomfaven a casa nostra, i s’acaba un divendres de maig del mateix any, poc després del concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic. Com en altres novel·les de l’autor, el teló de fons barceloní no fa sinó emmarcar històries concretes de gent molt concreta: persones de carn i ossos que, enmig de la confusió, intenten aferrar-se a valors segurs, l’amistat, a valors suposats, l’amor o a tots dos alhora. A l’espera de temps millors, la ciutat tan sols pot oferir el que ha ofert d’ençà de fa dos mil anys: recer, aixopluc i una mica, o molta, distracció.

Una jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre espera l’ordre d’executar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit, que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi, Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora, plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els soviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.

Un legionari a la força, una promesa, el rescat inversemblant d’uns ossos, un viatge sense retorn i una personalitat amb més escletxes de les que sembla. Genís Aleu promet al seu pare, en el llit de mort, que recuperarà les restes d’un amic seu enterrat de mala manera. És el 1941 i han de passar vuit anys, fins al 1949, perquè ho pugui intentar. Un dia, convertit ja en sergent de la Legió, abandona Melilla rumb Barcelona —una ciutat grisa, dominada per la por, tenallada per la misèria de la primera postguerra—, la ciutat on va veure morir el seu pare primer i el seu millor amic després. La parada següent de Genís Aleu ha de ser Miranda de Ebro, on l’antic camp de concentració franquista s’ha convertit en un innocent Campament d’Instrucció franquista de Reclutes. Gràcies a la seva condició actual de legionari podrà accedir-hi lliurement. El guien el desig de venjança i la necessitat de dur a terme la seva promesa.