1

La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa. Un dia, d’adolescent, em vaig adonar que era idiota. Uns quants anys més tard, vaig descobrir que no era pas l’únic. Ara que vaig camí dels trenta-cinc anys estic convençut que no solament tothom és idiota, sinó que mai no deixem de ser-ho. Al contrari, la idiotesa, com un corc en fusta vella, s’obre camí en nosaltres fins al darrer moment. El temps passa i no canviem, i l’experiència no et fa més savi, sinó més vell.

Entro al restaurant amb aquestes paraules al cap. Cada any, pel sopar d’any nou de l’empresa, és igual: pleguem més aviat, a mitja tarda, i ens n’anem cap a casa a mudar-nos. Nadal encara és molt a prop i ens fa una mica de mandra. Ens retrobem una estona més tard al restaurant. Ens guarden sempre el mateix reservat. Durant l’aperitiu, que s’allarga una hora, primer a peu dret, després asseguts, tots quatre, incloent-hi el meu padrí, patró i fundador, ja arribem a un punt d’embriaguesa força estimable. Enguany, però, és pitjor: m’hi he presentat tard i massa carregat de gintònics. Encara són drets, però a la taula ja hi ha una safata amb la carn d’olla. Vol dir que els plats d’escudella no trigaran gaire. Al costat, curiosament, veig el trinxant per al rostit, que és el segon plat. El fil musical del reservat ofereix, de fons, una versió orquestral de «Strangers in the Night». La Jordina i l’Àlex m’abracen i em fan beure més. El padrí em fa un petó i diu que surt un moment. Va sovint al lavabo perquè té problemes de pròstata i no vol que sigui dit. Em situo a l’altra banda de la taula i agafo una forquilla. La faig picar contra una de les copes i demano silenci. Els meus dos companys, enriolats i també una mica col·locats, m’observen curiosos. Reclamo la seva atenció, m’escuro la gargamella i començo a parlar. Els deixo anar les consideracions que duc al cap sobre la idiotesa intrínseca i primerenca de l’espècie humana. Insisteixo en el fet essencial:

—Amics, la idiotesa, com un corc en fusta vella, s’obre camí en nosaltres fins al darrer moment. —I afegeixo—: Als quinze anys ja som idiotes sense remei. És com un motlle que qualla en aquesta edat i ja, així fins que et mors. Suposo que per això no he tingut fills. I no crec pas que arribi mai a tenir-ne: no vull crear més idiotes.

Deixo que m’aplaudeixin. No torno a picar amb la forquilla contra la copa perquè callin, només de pensar en el sorollet em ve mal de cap. Els aturo amb les mans i els avanço les meves intencions:

—Avui, dia assenyalat en el nostre calendari laboral, penso fer un acte d’expiació. Tal com Nostre Senyor va sacrificar-se per tots nosaltres i va oferir la seva mort, jo, a manera de vergonya pública i simbòlica, ofereixo la meva titola.

La Jordina i l’Alex es posen a riure com a bojos. Es cargolen de riure, sobretot la Jordina. És una dona petita, no beu habitualment i de seguida li puja l’alcohol. No s’adonen que la cosa no va de broma:

—Després d’abaixar-me la cremallera de la bragueta, penso dipositar el membre viril sobre la safata on hi ha la carn d’olla, com si fos una botifarra més. —La Jordina s’està pixant de riure—. Tot seguit agafaré aquest trinxant que el destí ha fet entrar en joc abans de temps i…

Faig un gest explicatiu amb la mà dreta, com si clavés un punyal. Encara amb el somriure a la cara m’observen amb atenció. Ja no riuen. Acosto cap a mi solemnement la safata plena. M’abaixo la cremallera alhora que m’arrambo a la vora de la taula. Em va just a la mida. Durant un segon només se sent, fluixa i delicada, la versió orquestral de «Volaré». La Jordina diu alguna cosa que no entenc. Quan em fico la mà a la bragueta, calla de cop. Amb una acció entre delicada i grollera, trec fora sexe i testicles. Tot seguit compleixo tranquil·lament la primera part del meu propòsit. Deixo que el meu membre semierecte reposi entre patates, cigrons, col i trossos de pilota. La Jordina i l’Àlex em miren a mi i al membre, alternativament, en silenci. Del fil, arriba la melodia alegre del «volaré, oh, oh…». La Jordina Valldejolí, pobra, sembla haver multiplicat per dos la mida dels seus ulls, ja per si mateixos força grans. I no és que no hagi vist mai el membre semierecte d’un home, és clar. És mare de família, i, a més, aquest membre en concret, molts anys enrere, va tenir-lo a les mans. Agafo el trinxant i l’alço enlaire. Els veig la por als ulls. Es posen a parlar-me lentament, com si fos sord, com si fos un terrorista, com si fos un terrorista sord. Em donen instruccions amb por d’acostar-se, com si fos un terrorista sord i suïcida amb una bomba enganxada al cos. Em diuen: «No ho facis, que et desgraciaràs per sempre…». A l’ambient, la percepció de perill augmenta tot i l’alegre melodia provinent del fil musical. Amb el trinxant alçat, continuo arrossegant el membre viril per la safata. Com l’antic balener amb l’arpó a punt, esperant el millor moment per llençar-lo. A base de cops de pelvis, faig saltar jovialment la titola entre els cigrons seguint el ritme de «nel blu, dipinto di blu…».

Estic begut, trist i fotut. També, marejat i avorrit de mi mateix per aquesta mostra d’infantilisme.

Però no oblidem que sóc idiota.

Passa el temps lentament. No sé què fer. Tot d’una, la Jordina se m’acosta amb empenta. Amb tota la sang freda, para la mà. No pot evitar de mirar-me el sexe de reüll, ara ja en fase de franca flaccidesa. Em diu que li doni el trinxant, que ja està bé de broma. No em bellugo. Ve cap a mi i me’l vol prendre. No em deixo, però ella fa força. Amb una estrebada sorprenentment vigorosa, me’l treu de la mà i el deixa a la taula. Sense aturar-se, mormola «amb permís» i m’agafa el membre pel prepuci amb els dits polze i índex de la mà dreta. L’aixeca una mica, com si agafés un cuc. El contacte fa que, tot d’una, revifi. La Jordina es posa vermella, però alhora, amb la mà esquerra, enretira la safata de carn d’olla cap al centre de la taula. Me la deixa anar i em fa seure d’una empenta. Mentre toma al costat de l’Àlex, rondina, em renya:

—És que tens cada acudit…

En aquest precís instant, el meu padrí retorna amb nosaltres, relaxat i satisfet.

—Què feu, tan callats?

Encara tenen l’ensurt al cos. Em recol·loco els genitals i m’apujo la cremallera. Me’n vaig al lavabo a vomitar. Quan torno, alleugerit, el padrí està servint la carn d’olla. Pregunta a l’Àlex què collons li passa a la Jordina. Després de la tensió, la noia no es pot aguantar el riure. No para d’emetre rialletes de conill. Els ulls li ploren per l’esforç de contenció. Es calma i comencem a sopar, però als dos minuts, tornem-hi. Finalment, no pot més i, amb un tros de botifarra negra a la boca, esclata la gran riallada: Clec, clec, clec! Diu:

—Em sembla que m’he fet pipí!

S’ha d’ aixecar amb un tovalló a la boca. Impossible dominar la passió de riure. Llavors, darrere seu, l’Àlex. És una explosió de cleques i rialles. El padrí no entén res. Em deixo anar i m’hi afegeixo amb ganes. De sobte, vinga a riure. Tothom vinga a riure, sense parar, tret del padrí que continua sense entendre res.

Sento una gran admiració per la Jordina. Gràcies a ella no començaré l’any afegint un motiu més de tristor a tots els que ja tinc acumulats de l’any passat. Com més s’eixuga les llàgrimes, més se li escorre el rímel.

Ens morim de riure. El padrí continua en la inòpia però la nostra alegria és la seva i diu:

—No sé què cony us passa, però jo també…

I riu més fort que tothom. Demanem als del restaurant si poden tornar a posar «volaré». Allí ens estem, tots quatre rient com idiotes. Ens agafem per la cintura, com si féssim una conga. I ens posem a donar voltes a la taula del reservat. Cantem «nel blu, dipinto di blu…», cridant com si ens hi anés la vida. Ben bé com si ens hi anés la vida…

I aquesta és la qüestió: després de tota una vida d’idiota viscuda amb intensitat, es pot arribar a pensar que s’ha tocat fons? L’experiència demostra que no: sempre es pot ser una mica més idiota. El meu cas n’és una prova.

Per sort, les coses que valen la pena, les amistats, es belluguen sovint entre nosaltres, baixen arran d’idiotesa. Cal reaccionar ràpid i entomar-les. I no deixar-les escapar. No sempre te’n surts, és clar. Si no, no seríem idiotes.

Faig un rot, demano excuses. Deixo el sopar a mitges i me’n vaig a casa. Encara els sento riure des del carrer.

Passejo per Barcelona, capital mediterrània, antiga i olímpica. Orgullosa, posseeix tot d’habitants indígenes que diuen que li falta el que constitueix el caràcter de les grans urbs europees (però tot i amb això, no se’n van). Desorientada, acull tot d’habitants foranis que la titllen de provinciana. No accepten que la ciutat és el que és, no pas allò que ells voldrien que fos (però tot i amb això, s’hi queden). Barcelona és com una senyorassa d’edat que s’havia tornat a sentir jove i maca gràcies al lífting dels Jocs Olímpics. I que no pot entendre per què, de sobte, cada dia sembla dilluns. Que es pregunta per què li volen retirar tan ràpid el carnet vip de la història del món.

I, entre mig, surant com els cagallons glaçats dels captaires evacuats a les aigües olioses del moll, tot de barcelonins intentant de fer la viu-viu. Entre ells m’hi compto jo mateix, espècimen representatiu d’una de les generacions més anodines i poc significatives del segle XX: els nascuts el mil nou-cents cinquanta-vuit. Gosaria afirmar que posseïm el rècord d’idiotesa en qüestions d’ubicació espacial i temporal: després de superar que els vells hippies ens acusessin d’haver-nos drogat poc, vam haver de superar que els vells progressistes ens acusessin d’haver follat poc. I quan ja ho havíem superat, van aparèixer els antics agitadors acusant-nos d’haver-nos emborratxat poc. També la vella guàrdia ens va acusar d’haver-nos compromès poc. La cultura underground va desaparèixer quan tot just començàvem a entendre-la. Els postmoderns, simplement, ens han ignorat. I per postres, un cop arribada la fi de les ideologies, ens trobem que no manem enlloc (cosa que sí que fan alguns vells hippies reciclats, vells progressistes, antics agitadors i, per descomptat, els postmoderns, encara en ple idil·li amb el poder). Amb la qual cosa, en qualsevol reunió, sempre acabem per fer només d’oients amb veu però sense vot. I ens quedem badant, meravellats per la nostra manca (històrica) d’iniciativa (històrica). I amb un sentiment (històric) de frustració i mala consciència…

Durant molts anys hem estat fent tard a tot arreu, hem continuat convençuts d’estar destinats a fer coses importants. Anys enrere, durant el canvi dels setanta als vuitanta, encara ens entreteníem discutint en base a les normes de l’era industrial: ideologia, la dreta i l’esquerra, la utopia… No ens adonàvem que se’ns havia passat el temps esperant que algú ens digués quines eren i on, aquelles coses importants. Les drogues toves van anar sent substituïdes per les dures i l’alegria sexual es va acabar amb l’arribada de la SIDA. La transició política va portar el desengany. I vam haver d’afrontar tots sols la irrupció dels moderns i dels postmoderns. Amb el cor a la mà, es pot ser més idiota?

Llavors, de sobte, els Jocs Olímpics. Ens van agafar amb el pas canviat, amb el cul enlaire, amb el compte del banc a zero i enfilant la recta final del ridícul. Desorientats, som massa grans per optar a viure d’una altra manera, i massa joves per a la resignació. No tinc res, ni mirant cap al passat, ni mirant cap al futur. Sempre havia suposat que el seny t’avisa amb prou temps quan les perspectives de canvi vital s’han exhaurit. I efectivament, és un avís sord, però a partir d’un cert moment, constant. Et diu que has entrat en el compte enrere. La consciència de la pròpia idiotesa, tan primerenca en el meu cas, m’ha fet més fàcil el camí cap a l’acceptació de la derrota personal en gairebé tots els àmbits de la vida. Ser idiota m’ajuda a fer aquest trànsit més dolçament. Però no m’evita instants d’una gruixuda sensació de fracàs, de por i de pena. Només així pot explicar-se un incident tan penós, immadur i exhibicionista com el que acabo de protagonitzar al restaurant.

És la nit del dilluns, quatre de gener de mil nou-cents noranta-tres. Barcelona i jo estem ensopits. Passo pel Portal de l’Àngel i veig una cua. Enmig de la fredorada —i sent dilluns com és— em sembla un signe estimulant de vida. M’hi acosto, és tot de gent que vol veure els pèls púbics de Sharon Stone al cine París. Ara mateix, són els pèls púbics més famosos del món. La Sharon i jo no som pas tan diferents. Ella ensenya el pubis i el veuen milions de persones. Jo diposito la titola entre la carn d’olla i la contemplen un parell d’amics. No hi ha pas tanta diferència, en el fons és el mateix. Més tranquil, ple de solidaritat amb la Sharon, m’afegeixo a la cua.