14

He hagut de fer un petit viatge a Andorra acompanyant el meu padrí. Ell no ho diu, però tots sabem al gabinet que aquestes anades al país dels Pirineus li surten molt a compte. És una altra de les ofertes que fa: per una mòdica comissió, passa per la frontera tota mena d’objectes valuosos. Des de diners en metàl·lic fins a pedres precioses passant per petits objectes d’art. Una vegada, en ple estiu, va enviar-m’hi a mi. Em va fer disfressar de motard i em va col·locar un paquetet amb diamants i joies camuflat dins el casc. Anava amb la moto i ell, darrere, amb el seu BMW dels anys setanta. No va haver-hi cap problema. Ara, ens hem d’afanyar. Fa pocs dies els andorrans han votat la seva nova Constitució. Els ha convertit en un estat democràtic i potser caldrà anar amb més precaució. En qualsevol cas, el padrí sap que, a la seva edat, si l’enganxen, sortirà de la presó als dos dies. Els que l’acompanyem no ho tenim tan clar. Però en fi, tant se val. I a més, em consta que mai no són grans quantitats. Els grans evasors ho fan d’una altra manera, no a través d’un vell que viatja a Andorra un cop per trimestre a fer salut. Ens estem en un bon hotel un parell de dies, el padrí fa les seves gestions, pren les seves aigües, i tornem.

Per això, durant tres nits, no he vist la noia.

A més, conservo massa fresc el record de l’últim cop. Vull disfrutar-lo tant com sigui possible i, sobretot, impedir que l’ensopida realitat me’l faci malbé. No tinc gens de ganes de comprovar que ella ni se’n recorda. O encara pitjor, que el té massa present i ara ja em detesta per sempre més. Que em deixés tocar-li la cuixa, només pot significar una cosa. Probablement va fer-li mandra de muntar un escàndol. Al cap i a la fi, també hauria hagut de justificar a en Pulido la meva presència al costat d’ella.

No hi vull pensar. Per sort, la feina al gabinet és més absorbent que mai. Estem començant a preparar un nou curset i hi ha una certa tensió en l’ambient, la tensió dels grans moments. La Jordina em rep cada dia amb els ulls brillants. I per una bona raó. Ella, almenys, té alguna cosa entre les mans. Abans de descriure’m la indumentària del padrí, em diu a mitja veu:

—Per cert, que sàpigues que estic molt enfadada amb tu.

—Per què?

—Encara no m’has preguntat per la meva relació amb l’Àlex. Només saps mirar-te el melic…

—T’ho pregunto ara, doncs. Si no ho he fet abans és per discreció…

La Jordina em mira i amb veu tremolosa em diu:

—És mentida, però tant se val.

—Com ho porteu?

—No t’ho puc dir, encara no en puc parlar.

—Però llavors…

—Que no t’ho pugui dir no significa que no apreciï que algú es preocupi per mi. No entendreu mai res! I espavila’t, el teu padrí fa estona que t’espera. Per cert, avui, camisa de microvellut color teula amb botons de puny daurats amb forma de cavallet de mar. I irritable. Com jo.

L’Àlex Mallol ja és al despatx, assegut. El saludo amb la mirada i sec. El meu padrí, dret darrere la seva taula, amb el seu punxó-làser, va assenyalant sobre la pantalla. Sembla una mena de Napoleó senil abans de Waterloo. En aquesta ocasió es tracta de revisar a fons el concepte de «punt de venda»: noves propostes per al disseny de botigues, com impactar en els clients i fidelitzar-los, l’establiment de franquícies, etc.

Al migdia, dino amb l’Àlex. L’estic esperant en un petit restaurant prop del gabinet. Entra i fa un cop d’ull en silenci. Descobreix la meva posició i s’acosta. Sense dir res, em saluda amb un cop de cap. Veu el plat d’arròs amb cigrons i caps de costella encara fumejant. Seu, agafa la cullera i comença a dinar. Faig el mateix. Ja hi estic acostumat. El meu amic, de vegades em fa de reflex. El miro i m’hi veig. Ell, com tants d’altres, va ser dels que va fugir endavant com un idiota. Jo, més idiota encara, ni carn ni peix: sóc dels que ens vam integrar al sistema, però perdonant-li la vida; mirant tothom per damunt l’espatlla…

A la segona cullerada, li explico que la Jordina està una mica tensa. Em respon que ja ho sap. I continua menjant. Li dic:

—La teva dona sap que t’ho fas amb la Jordina?

—No.

—Penses dir-l’hi?

—No.

—Penses dir a la Jordina que no penses dir-ho a la teva dona?

—No.

—Estimes la Jordina?

—Sí. No ho sé.

—La Jordina està boja per tu.

—Sí.

—Per què no et deixes endur, doncs?

—Perquè em sé tot el procés de memòria. I ara mateix no en tinc ganes. —Deixa la cullera al plat, escura les dents amb la llengua i diu—: No ho pots entendre, no tens prou experiència, no tens prou experiència.

—Gràcies.

—És així. Sóc escèptic, menyspreo l’època que m’ha estat donat de viure i davant la immoralitat dels temps que corren només se m’acut de fer-hi ha, ha, ha…

—Ha, ha, ha?

—Ni més ni menys. Un riure tan clar com contundent. Només arribo al fons de les coses després de passar-les pel sedàs del meu escepticisme. Podries definir-me «escepticisme», «escepticisme»?

—No.

—És una actitud marcada per la tendència sistemàtica a dubtar d’allò que els altres accepten com a bo. I què em trobo? Que te’m presentes tu, enamorat, i m’exigeixes que em comporti com tu. No insultis la meva intel·ligència. Ja saps què en penso: només els babaus basen la seva vida en l’amor, que és efímer. I com a concepte de motor vital, francament fluix i avorrit, fluix i avorrit. I reaccionari. A més nosaltres no som com els americans, que són uns enamorats de l’amor…

Es duu una altra cullerada a la boca. És evident que encara no ha acabat. Prou que conec els ritmes d’en Mallol, per això no dic res. Fem un glop de vi del porró i continua:

—Són com nens, s’enamoren i s’ajunten. Quan apareix el primer problema, es divorcien. Canvien de parella, la solució més fàcil. Per què? Doncs perquè, en l’amor, n’hi ha prou d’agradar-se i ser encisadors. En la parella, per ser feliços cal aguantar esportivament els defectes de tots dos cònjuges.

—Estoicament —el corregeixo.

L’Àlex Mallol i jo, des de fora, semblem igual d’idiotes. A la pràctica, sovint em fa l’efecte que jo ho sóc força més que ell.

—Estoicament, sí —continua—. I en què consisteix l’amor? En una dialèctica d’amics i enemics, de coincidències i discordances, d’identitats i dissentiments. Una lluita entre semblants que són diferents. Per això es pateix…

—No m’importa patir.

—Doncs a mi, sí. N’estic tip, de patir. I ara mateix no estic segur de voler-me arriscar. I la Jordina se n’adona i llavors es posa trista, es posa trista.

L’Àlex Mallol elabora idees pròpies sobre el món, les persones i els sentiments. Quan vivíem junts, tenia una petita plantació de marihuana a la seva habitació. Les plantes creixien en jardineres i sacs amb terra. Les encarava al sol i esperava. Un vespre ens vam cruspir tota la collita, nosaltres dos i uns quants més. Vam fer un menú basat en una amanida amb trossets de fulla de maria, uns filets de pobre fregits amb all i maria picada, de postres un pa de pessic aromatitzat amb fulles de maria i finalment, un te de maria. L’Àlex, en plena digestió, va aixecar-se i ens va preguntar si sabíem com era l’ànima. En aquells moments teníem altres preocupacions, però ell no es va aturar. Va pujar a la tauleta de cafè i va declarar molt seriosament:

—L’ànima té forma, color i substància de gamba de Palamós. I penso demostrar-ho.

I va passar a detallar en quina part de la gamba hi havia el coneixement, l’amor, l’odi, etc. En Mallol era capaç de reduir a un cos, encara que fos de gamba, un concepte. Li faig memòria d’aquell fet.

—Llavors encara no coneixia l’anarcocapitalisme del senyor Rothbard —em respon.

—Deies que el món era com una mena de suquet de peix.

—Sí, les gambes feien un bon suc, el suc de l’ànima, el suc de l’ànima.

—Em vas impressionar molt.

—Les declaracions sobre la veritat de la vida són atractives, provoquen vertigen.

—I l’amor, de què té forma, segons tu? De musclo de roca?

—Ni això. L’amor no és res, l’amor no és res, un invent per anar passant. Un invent de rics, de rendistes, que fins fa poc els pobres no tenien temps ni possibilitat de considerar. Els pobres no tenim individualitat, som un col·lectiu. I els col·lectius no s’enamoren.

—Doncs jo sóc pobre i estic enamorat.

—Més que pobre, ets una pobra ànima de càntir que, en plena era postindustrial, necessita considerar que l’amor dóna sentit a la vida.

I per què no? En aquest moment, més que mai, l’afirmació de l’Àlex és exacta, tant si ho considero des del punt de vista purament químic (l’amor no és més que un conjunt especial d’impulsos neurovegetatius) com des del més transcendent. En el primer, penso, la cosificació del sentiment et lliga a la terra. Et fa sentir humil. Cal considerar-lo un petit regal del cosmos a canvi d’acceptar el no res. En el segon, més clàssic, demostra gairebé l’existència de Déu. L’hi argumento i concloc amb una evidència:

—Tot són avantatges.

Em fa un somriure de suficiència i continua escurant un cap de costella. No sap que he acaronat la cuixa de la noia de les banderoles amb el seu marit al costat. Em fa un cert pudor d’explicar-l’hi. Li pregunto si creu que no arribaré a res de seriós amb ella…

—No t’ho has fet mai bé, amb les ties —em respon—. I ara és massa tard, massa tard.

L’hi aguanto tot, a en Mallol. És el mèu amic. És així. Deu anys enrere, passejant pel mercat de sant Antoni, me’l vaig trobar darrere aquella parada de revistes pornogràfiques. Anava vestit amb una bata blava i tenia les ungles dé les mans brutes i gastades a còpia de manipular paper. Em va saludar com si haguéssim estat sopant junts el dia abans. En aquell moment feia tres anys que no ens vèiem. Ens havíem separat per no obligar-nos a comprovar quin bagatge anàvem abandonant pel camí. Tres anys més tard, venia revistes porno i bizarre. La meva situació no era gaire millor: preparava les oposicions a professor agregat de batxillerat.

Però ara em continua martellejant:

—La Jordina té raó, té raó, ets molt estrany.

M’emprenyo:

—I tu què? D’un dia per l’altre fots el camp un any sencer sense dir on vas. I tornes tan tranquil, sense donar cap explicació…

—No sé qui és pitjor, almenys no sóc un paio que quan està fotut es treu la titola, la titola, i la posa en un plat ple de carn d’olla…

—Atenció, Àlex Mallol: cop baix. Que sigui idiota no implica que em puguis dir tot el que vulguis, entesos?

—Tens raó, ho sento.

De sobte em fa molta vergonya. Sóc jo qui l’embolica en converses absurdes, fruit dels meus raptus d’infantilisme i d’immaduresa. Sóc jo qui el provoca. I ell, tot i que ha de tornar al gabinet havent dinat, sense temps, no dubta a deixar-se embolicar. Anys enrere, després d’haver-nos retrobat, vaig tenir un accident de moto. Vaig haver d’anar amb crosses durant una temporada. Va coincidir amb la realització dels meus exàmens d’oposició. En Mallol, en aquell moment, mentre liquidava els darrers exemplars de les seves revistes porno, vivia amb mi i preparava el seu casament. Jo, amb les crosses, em presentava als exàmens acompanyat per ell. L’Àlex carregava la meva cartera negra de pell plena de llibres, apunts i papers. Tots arribàvem amb els ulls com taronges d’haver fumat molt i haver dormit poc. La cartera pesava com un plom. Li feia durícies als dits de la mà. Si se la penjava amb la corretja per l’espatlla, no l’aguantava ni dos minuts. Tot i amb això, continuava carretejant-la amunt i avall. M’esperava fora l’aula embolicant un porro. Si em calia algun llibre i no es trobava entre els que havíem portat, corria al pis a buscar-me’l. Vaig aprovar les oposicions. I vaig fer-ho conscient que la meva entrada al món del funcionariat era deutora del meu amic Àlex Mallol. Almenys en un cinquanta per cent.

—Sóc jo qui t’ha de demanar perdó, Àlex… —li dic, compungit.

—No hi fa res. Però en el teu lloc m’ho prendria tot amb més calma, amb més calma. I ara hauria d’anar marxant, si no, el teu padrí ja saps com es posa… Per cert, avui passaríem per casa teva…

Assenteixo amb un cop de cap. Significa que tindré el llit ocupat una estona a partir de l’hora de plegar del Gabinet Càrdenas. No gaire llarga, cada amant ha de ser a casa seva en una hora no gaire estranya.

Me’n vaig cap a casa. Abans de dutxar-me, faig una consulta d’urgència al mirall: si no m’hi veig, una de dues, o la idiotesa nuclear de la meva vida m’ha reduït a la categoria d’ectoplasma o m’ha convertit en dràcula. Obro la llum i em miro. Encara hi sóc. Em fico a la dutxa. Abans de tancar la cortina arribo a una conclusió: no hi ha miracles. Tot seguit obro l’aixeta i m’escaldo. Xisclo com un porc a punt de degollar: aigua bullint que amb prou feines em deixa respirar. Tinc la pell en carn viva. Termostat avariat, jo, rostit, esgarip brutal. Em pregunto, cridant a ple pulmó:

—No hi ha miracles?

Un altre raig d’aigua bullint em deixa gairebé inconscient. Torno a xisclar com si m’hi anés la vida:

—No hi ha miracles?

Llavors tanco l’aigua i sec a la banyera. Respiro a fons i em bufo la pell escaldada. Noto com el ritme cardíac se’m normalitza. Em dic que no hi ha miracles en l’amor. I encara menys si sóc jo mateix el protagonista…

Llavors, de sobte, el timbre de la porta. Experimento físicament com una mena de furor que m’esclata al cervell. M’embolico amb la meva tovallola gegant i, vermell com un pebrot, regalimant de dalt a baix vaig a obrir. Cada cop més enfadat: sigui qui sigui, truca amb decisió, sense parar. Obro d’una revolada. Davant meu, al replà, hi ha una vella d’aspecte inofensiu. Vesteix un abric gastat i porta una bossa de plàstic a la mà. Em diu bona tarda i li contesto:

—Miri, tinc de tot i no pot sortir la mestressa de casa perquè no n’hi ha…

Tanmateix la dona fa que no amb el cap i no se’n va. Li pregunto si no li han dit que a totes les escales hi ha un veí esquerp, maleducat i fill de mala mare (no esmento la meva nova qualitat de delinqüent, per si de cas). I que el d’aquesta escala, sóc jo. La dona m’observa sense entendre res. Sóc conscient de donar una imatge grollera i mesquina, però no ho puc evitar. Estic a punt de tancar-li la porta als nassos quan la vella em mira amb semblant preocupat i diu:

—Que no es troba bé, senyor Solans?

Em sembla excessiu que una pidolaire disposi d’un llistat actualitzat amb el nom dels veïns de l’escala.

—Passi-ho bé, senyora. Haig d’anar a estendre’m una estona a veure si m’eixugo —faig.

És quan ella diu les frases màgiques:

—M’han donat la seva adreça a Pulido Comunicacions… —M’aturo en sec—. Els vaig a fer feines tres cops per setmana, visc a prop d’aquí i la senyora Pulido m’ha demanat que li fes arribar aquest sobre.

No em cau la tovallola a terra de casualitat. L’hi agafo, m’hi disculpo, li dono les gràcies, l’acomiado, tanco la porta i l’obro. Decepció. Gran decepció. No és res d’especial, una carta model de cortesia:

La carta no té signatura, només el segell i el logo de can Pulido.

Enganxo la nota al suro, amb les altres coses de la noia. La contemplo amb calma. M’animo tot d’una. Els idiotes som així, triguem una mica més que els altres a adonar-nos del que tenim a la punta del nas. Sembla que a can Pulido em troben a faltar!

Miro l’hora. L’Àlex i la Jordina no trigaran a arribar. Surto a passejar per calmar-me una mica. Demà mateix m’hi presentaré. Camino fins a la Rambla. No m’ho puc treure del cap.

En aquest moment, passen tres carrosses de cavalls obertes, de les que passegen turistes; baixen totes engalanades de flors, conduïdes per cotxers abrigats i mudats com generals. La primera duu una parella de nuvis. Fan crits i rialles. Ell, amb un vestit clàssic gris blavós, descorbatat, és un xicot corpulent i de cabells panotxa. Es casa just quan comença a engreixar-se. Ella, amb la faldilla del vestit de núvia apujada i les sabates blanques a la mà, ensenya les cuixes. És una noia de cara fina i, sota la llum dels fanals, els cabells, deixats anar en part, semblen de color de sorra de platja. I tot i el rímel escorregut, sembla maca. Les altres dues carrosses, darrere, amb nois i noies igual de sorollosos, deuen transportar els padrins i els amics. Els dos nuvis somriuen i saluden, feliços i contents perquè s’han casat entre setmana, mal que pesi a l’empresa. I ara, després de la cerimònia i del convit (un berenar-sopar, molt de moda, més econòmic), deuen anar a rematar la diada en alguna discoteca. Un dels pintaturistes de la Rambla ha observat amb desinterès la desfilada de carrosses. Està plegant. Deu considerar que l’únic art d’aquell racó de món és el seu i vol que la humanitat sencera ho sàpiga, que li vegi als ulls el seu menyspreu profund per aquestes tres carrosses grolleres que fan repicar tot de picarols folklòrics i deixen una estela de clavells decadents i burgesos al seu pas.

Quan torno a casa, els dos amants ja han desaparegut. També m’ha desaparegut el contingut de la nevera. I el del moble-bar se m’ha reduït força. L’amor fa gana i set. Això sí, tot és net, endreçat i polit; el llit, fet, i l’habitació airejada.

Buido el suro. No hi cap ni una agulla més. Tampoc no vull que els meus amics (vist que hauré de compartir l’habitació amb ells) comencin a fer-se preguntes (ja se les deuen haver fet, suposo). Ho vaig ficant tot en un petit arxivador verd de cartró. Aprofito per repassar el material que he acumulat. Ni tan sols com a fetitxista no sóc res de l’altre món. M’adono amb sorpresa que no he guardat res de l’última nit en companyia de la noia de les banderoles.