16

La primera estació del meu via crucis va ser espiar-la. La segona, anar-li darrere i confiar que es dignés de parlar amb mi. La tercera, tots aquests dies, ha estat de trobar-m’hi cada vegada que treballa sabent del cert que m’estarà esperant. Perquè ara és ella mateixa qui m’informa d’on serà i a quina hora. Des de la nit de l’Hostal del Gos Groc, la noia de les banderoles i jo ja no ens bufetegem. No discutim, ni tan sols parlem.

Ara, follem.

És el Via crucis més idiota de la història. És l’antiviacrucis.

Portem tres setmanes fent l’amor sempre que podem. Sempre després que hagi plantat les seves banderoles. Durant un mínim aproximat de vint minuts i un màxim de mitja hora. És el temps habitual, el que tenim, abans no arribi el marit a buscar-la.

Anem escampant la nostra compulsió per la nit de Barcelona, depenent del lloc on hagi estat treballant. No ens podem posar a buscar un hotel, no hi ha temps. No s’ha donat la casualitat de trobar-ne un al costat del bar on ella espera el marit. Per tant, ho fem a la fresca, com un parell d’adolescents. Colonitzem lavabos, racons, portals. Cardem al fotomaton del metro amb la cortineta desplegada (jo assegut i ella clavada sobre meu, lentament, sense respirar). I també, als pàrquings, als carrerons, als porxos de la Vila Olímpica… Ho fem drets, asseguts, enfilats o per terra. Quan tots dos portem texans, la cosa gairebé és còmica… Ens quedem adherits l’un a l’altre i no ens preguntem res.

Cada cop que intento parlar-ne, em fa callar i m’estreny amb força. No sé què li passa pel cap, però m’és igual. La noia de les banderoles em fa l’amor amb una mena de sentit tràgic. Ens barrinem la boca amb les llengües. Ens enganxem molt fort, només tenim vint minuts. Anem per feina.

Aquesta noia se m’ha plantat enmig de la vida d’una manera tan despresa, tan afectuosa… No ho acabo d’entendre, no sóc més que un idiota. Com més aviat se n’adoni, millor per tothom.

Li demano que busqui una excusa i que es quedi un dia a dormir a Barcelona. Voldria repetir aquella nit de l’Hostal del Gos Groc. Però s’hi nega, no vol, diu que no és possible. Molt bé, doncs: només de nit i després de treballar. I el nostre temps, vint minuts. Ni una mica més. Però ni una mica menys.

Entrem en un local i demanem la nostra copa. L’agafem i ens dirigim als lavabos. A poc que sigui possible —per espai, per higiene— ens hi fiquem junts. Llavors ho fem en silenci i ràpid. Ja ens hi hem acostumat. Tenim els cossos entrenats per guanyar aquesta cursa. El plaer ve quan ha de venir. Llavors fem l’amor, si cal de puntetes, adherits. La noia de les banderoles, conscient del lloc, no emet més que esbufecs prims. Els fa amb els llavis junts, alhora que emet gemecs lleugers, sords, engolats. Jo, em limito a tancar la boca i respirar pel nas. Cardem profundament, atents als sorolls exteriors. Alhora absorbim a fons el plaer del nostre silenci.

La gent, en aquestes condicions, de seguida ens organitzem: ocupació de l’espai, tu fas això, fins al final. Jo faig això altre, fins al final. I fora. No tenim vergonya. Si quan sortim del lavabo hi ha algú esperant, diem bona nit conscients que ens ha sentit. Passem pel seu costat, tan tranquils.

M’agafa el sexe flàccid i el suca en el got ple de Melody que s’ha endut. L’hi suca ben sucat, i me’l llepa. Perquè li agrada i perquè em cou. I opina que és el sexe més gustós del món (tot i que hauria preferit de tenir al got colacao amb llet i vodka, que li agrada més). I ho deixa córrer perquè llavors aquell sexe ja no és flàccid. I han passat cinc minuts i el rellotge compta enrere.

Amor de circumstàncies fet en un cau, com si fos l’últim dia de tot.

Si està molt cansada, simplement l’abraço per darrere. Li frego el sexe suaument amb una mà, a poc a poc. Mentrestant, amb l’altra li acarono el pit. I ella es deixa fer, com sempre. S’arque-ja i aixafa el cul contra mi, perquè vol notar-me.

Si no hi ha lavabos, ni res, i no tenim ganes de buscar un racó al carrer, seiem molt junts. Notem les cames tocant-se, un al costat de l’altre. I si no ens podem aguantar, ens fiquem mà de mala manera sota els abrics (sempre pendents de qui entra per la porta). Vint minuts donen per a molt, si s’aprofiten bé.

Com un parell de captaires sense espai propi, aprofitem qualsevol lloc. Un cop va coincidir que hi havia un cinema al costat del bar on la noia havia d’esperar en Pulido. La taquillera es va quedar de pedra quan ens va veure demanar dues entrades, tots seriosos. Només quedava mitja hora perquè acabés l’última sessió. Vam anar directament als lavabos. Durant la pel·lícula sempre són buits. I no hi ha res de millor al món que una bona cardada, tenint de fons la traca contínua de la banda sonora d’una pel·lícula d’acció.

L’altre dia vam entrar al Drugstore. Ens vam ficar en un racó desert, una mena de cul de sac on coincidien unes quantes botigues tancades. Comparat amb altres espais era la glòria. Hi havia un cavallet mecànic dels que es belluguen inserint una moneda i que tant agraden als nens. Va voler que m’hi assegués d’esquena. I ella va muntar-me a mi i al cavall al mateix temps. Se’m clavava el cap de l’animal entre les espatlles. Pensava que m’havia de partir en dos. Tancàvem els ulls. Quan vam acabar, els vam obrir. Ens vam trobar que una altra parella molt jove havia tingut la mateixa idea que nosaltres. S’havien posat a cardar al costat nostre, drets, sense problemes, repenjats contra l’aparador d’una botiga de roba prêt-à-porter. Esperaven torn per al cavallet. La noia de les banderoles, morta de vergonya, no s’encertava el carnal de les calces. Anava saltant, primer amb un peu, després amb l’altre. Quan ens en vam anar, la noieta fins i tot ens va fer adéu amb la mà, defallint. Gemegava perquè el seu xicot tenia el cap enfonsat entre les seves cuixes.

Vaig deixar la noia de can Pulido al bar del Drugstore, a esperar el seu marit. Quan me n’anava, em vaig acostar un moment al cavallet mecànic. Els dos adolescents li estaven traient molt més rendiment que nosaltres. Hi havien ficat una moneda i el cavall es movia. Els de la botiga el devien deixar connectat i aquella parella ho sabia.

No es pot explicar un contrast de sentiments com aquest. El provoca la vivència de sensacions on es barreja tan íntimament el plaer i la por. O el plaer i la dificultat per obtenir-lo. O, simplement, el plaer i, al voltant, la brutícia o el fred.

La noia no em diu ni m’explica res. Arribem a les nostres trobades amb el desig exasperat. Des dels primers petons, des de les primeres carícies, el plaer és violent. Només tanca els ulls i s’arrauleix fort contra mi. No sé si encara fa l’amor amb el seu marit. Sí que intueixo per què el fa amb mi després d’una relació amb un origen tan estrany com el nostre. En el fons compartim una mica el mateix neguit idiota. Què serà de nosaltres? La nit de l’Hostal del Gos Groc em va dir que estava confusa. I qui no ho està? Mentrestant ens fiquem als portals i fem l’amor, de pressa i corrents, sota l’escala. Potser la noia de les banderoles també té por, com jo, d’acabar per viure immersos en una mena d’inèrcia existencial, ni vius ni morts. Sense viure en el present, ni en el passat ni en el futur. Mantinguts per la nostra idiotesa en una mena d’inconsciència contínua, bavosa i gelatinosa, amb venciment a data fixa.

Quan no sóc amb ella, penso en ella. M’irrita pensar en la seva vida familiar. La suposo farcida d’anades al cinema i d’intercanvi de visites amb amics. La imagino tatxonada de discussions domèstiques sempre a fi de bé (cal arreglar l’estufa, cal netejar el sutge de la xemeneia, que fantàstic el nou sofà raconer, amb l’adob nou les plantes creixen que és un gust, comprarem una fusta travessera de via de tren per fer la llar de foc nova…). Veig una quotidianitat conjugal atapeïda d’imatges de la noia fent amanides d’alvocat a la fresca d’un pati meravellós, en una nit d’estiu… M’irrita.

No fa gaire vam entrar en un local modern, famós pels seus lavabos unisex. Molts barcelonins hi van només per poder usar-los. Per a nosaltres va ser com anar a l’hotel Ritz. Són uns lavabos grandiosos i il·luminats. Nets. Un tènue perfum de rosa s’escampa per l’ambient. Un extractor silenciós s’enduu el més mínim rastre de fum o de pudor. Hi ha una pila de tovalloletes per poder eixugar-te les mans personalitzadament. I dos sofàs baixos a disposició dels clients, per esperar. I de fons, un fil musical relaxant amb música clàssica gairebé inaudible. És un entorn bonic i acollidor. Fins al punt que nombrosos clients s’hi apleguen a fer les consumicions. S’hi parla en veu baixa. Darrere els cubicles no saps qui pot haver-hi i qui pot estar-hi escoltant. Les cisternes s’omplen i buiden a distància. No se senten. L’aigua caient pel lavabo fa l’efecte d’un bucòlic rierol boscà.

Al lavabo hi havia una dona maquillant-se tranquil·lament. Vam dir-li bona nit i ens vam ficar en un dels cubicles. Anava trempat com un gos. Vaig seure a la tassa del vàter i, com sempre, ella va seure damunt meu. A poc a poc, voluptuosament, anàvem consumint el nostre temps. Tenia la noia clavada. Van passar els nostres vint minuts. Es va relaxar contra mi. Jo era com el seu sofà. I encara amb el meu sexe dins, s’estirava enrere i aixecava la cara. Em llepava la barbeta amb la llengua. I tancava els ulls i regularitzava la respiració. L’interior de les cuixes de la noia eren humits, una mica enganxosos. Li regalimaven, però tant se valia, no volia bellugar-me. Pensava, ens podem quedar aquí, així, pràcticament aferrats l’un a l’altre. No em bellugaré. Però la noia va revifar-se en el moment just. Va eixugar-se amb paper higiènic i va apujar-se els texans. Va besar-me i va sortir, primer ella i després jo.

Ens vam rentar les mans i ella va passar-se una tovallola per la cara. Mentre rajava l’aixeta, anava fent xarrupets del got, que havia deixat fora. Encara no em creia el que m’estava passant. La tenia al meu costat i observava com s’arreglava, com s’estarrufava els cabells.

Van entrar dues dones. També es van ficar sense pensar-s’hi, sense vergonya, totes dues juntes, en el mateix cubicle on havíem estat nosaltres. La noia, que en aquell moment s’acabava de repassar els llavis va envermellir lleugerament. Va agafar un tros de paper i va deixar-hi l’empremta labial. Tot seguit va llençar-lo al cubellet de les deixalles. Quan van començar a sentir-se uns quants gemecs ofegats on havia entrat la parella, va dir-me:

—Pugem?

Va començar a passar i jo em vaig precipitar a rescatar el paper tacat de rouge. El vaig olorar i me’l vaig guardar. Vaig córrer darrere seu. Vam abandonar la blancor dels lavabos i ens vam submergir de nou a la foscor de la barra. Hi havia en Pulido esperant. Se’m va fer un nus a l’estómac. El cor em va començar a bategar. El vam descobrir abans que ens veiés. Ella, tranquil·lament, va avançar cap al seu marit i el va saludar. Li va fer un petó lleuger a la galta. Se’l va endur mentre jo em feia fonedís. Vaig quedar-me contemplant com se n’anaven.

Un flaix em travessa el cervell: cap senyal em fa entendre que ella es dediqui a pensar en mi ni la centèsima part del temps que jo em dedico a pensar en ella. Sóc conscient que tot això no pot durar eternament. És la sensació de sentir-te xuclat. És l’impuls de sempre que m’empeny a ficar-me en problemes. El nostre sexe és lleig, brut, esparracat, de desgraciats, preolímpic. Però en fi, només ella té la potestat de deixar-me anar o no. No depèn pas de mi.

Sóc un idiota amb sort.