5

Una de les coses més gratificants de ser idiota és que et permet de no perdre temps justificant els teus actes. La meva mare va morir quan jo era encara força petit. El meu padrí, que treballava per al meu pare, va substituir-la en la tasca de gastar en jocs d’atzar una part dels diners poc justificables de la família. Vaig adonar-me de ben aviat, doncs, que el senyor Càrdenas era tan idiota com qualsevol altre. Amb tot, haig d’agrair-li que fos dels primers a introduir-me sense vergonya en el món de la idiotesa. Un dia, em va picar l’esquena i em va tranquil·litzar:

—Tu tot just comences. La teva idiotesa encara és tendra, mentre que la meva ja s’ha solidificat. No t’agrada saber que entre tu i jo no hi ha tanta diferència?

El padrí va afegir les travesses de futbol a les apostes del meu pare. Com a testaferro seu, va fer-se soci de quatre penyes diferents. Cada divendres a la tarda, em passava a buscar a l’escola. M’agafava de la mà i, gairebé volant, se m’enduia a fer la volta per les diverses seus socials. Normalment estaven situades als bars dels centres recreatius, o als de les penyes culturals, futbolístiques o taurines. Sèiem a taules amb estovalles de paper, cendrers de Cinzano i sifons. El padrí demanava un cacaolat per a mi i un conyac per a ell. Sota fotos antigues dels equips de futbol més impensables o caps de toro flanquejats per banderilles plenes de pols, feia petar la xerrada. Després recollia la còpia de l’aposta prevista per al diumenge. Els altres penyistes, amics del meu padrí, procedien de diferents llocs i capes socials. No tenien res a veure amb l’ambient de casa meva. Parlaven entre ells diferents idiomes. En principi, només eren dos, català i castellà, però a mi em semblaven trenta-dos, ja que no entenia res. Defensaven aferrissadament que les travesses eren molt millors que la loteria. Cridaven i es barallaven mentre prenien copetes de Tío Pepe. I treien a la llum complicats càlculs matemàtics que ho demostraven. Jo era un preadolescent que començava la meva carrera d’idiota. Sempre estava envoltat d’adults. M’estava callat, els escoltava i m’espantava pensar que fora hi havia un univers sencer d’idiotesa esperant-me. Era encara molt aviat i no m’agradava gens la idea. Per això, quan tornava a casa, em tancava a l’habitació i començava a fer combinacions matemàtiques. Ja em veia segellant d’amagat una travessa guanyadora. M’imaginava sortint a la tele i al NO-DO. I sent rebut pel Caudillo com els nens i les nenes de l’operació Plus Ultra. Sentia que el meu pare, finalment, estava orgullós de mi. Volia escapar del meu destí quan, en realitat, la solució era a l’altra banda: l’acceptació.

Me n’he recordat ara, que m’acabo de despertar. I m’he vist, fa unes hores, donant voltes amb la moto com un idiota, darrere unes banderoles. M’agrada un món ple de casualitats. Sense exagerar, amb tranquil·litat, sense escarafalls, un diumenge de matinada, ahir, vaig decidir que estaria força bé de tornar a veure aquesta noia. Encara que només fos per curiositat. No em fa res d’haver-me posat a caçar banderoles com qui caça papallones. Res de res. I tot gràcies al padrí i els seus amics penyistes, que m’ho van confirmar. Els idiotes de raça som incapaços de variar el rumb, però almenys intuïm que no tenim res a fer. I que cal començar a viure amb la idea definitiva de la derrota. És com qui té una malaltia al nervi òptic i sap que es quedarà cec. Però alhora li costa de matricular-se a l’escola de l’ONCE per estar més ben preparat quan arribi el moment. Quan la idiotesa humana, la teva i la dels altres, es fa present i s’accepta, transforma la repulsió i el desànim en un deixar-se anar, càlidament maternal. Llavors, tot són avantatges.

Tanmateix, m’aixeco tan tranquil. Ja és divendres. Faig una finestreta enmig del mirall entelat del lavabo, amb l’enteniment clar i l’ànim resolutiu. Començo la nova jornada afaitant-me amb dedicació. Engego la ràdio. En una de les tertúlies es parla de la incidència del PVC (un clàssic en evolució permanent) en la societat contemporània tot i els seus orígens ecològicament foscos. Anys enrere, quan feia de professor de secundària, havia tingut discussions molt agres amb els meus col·legues de feina arran del PVC. La majoria dels qui esgrimien opinions pseudoecologistes per estar-hi en contra eren la mateixa majoria que havia seguit la moda d’anar-se’n a viure fora de la ciutat. I no perdonaven els altres, tan idiotes com ells, que volíem continuar amb l’opció urbana, però amb aïllament termicoacústic (gràcies als tancaments de PVC, una solució equilibrada, versàtil, de qualitat i, sobretot, a un preu raonable).

Em vesteixo, esmorzo i me’n vaig a treballar.

El Gabinet Càrdenas es troba en plena exvila de Gràcia. És aquell últim tram del carrer Gran, brut i estret, de voreres ínfimes, que de cop i volta espetega en l’esclat d’espai i llum de la plaça de Lesseps. El barri de Gràcia és la Barcelona més lisboeta. I anys enrere, quan hi passaven els tramvies en direcció als Josepets, devia semblar ben bé que pujaven pel Chiado.

Hi ha matins d’hivern en què Barcelona es desperta tota ensopida. Fins i tot el sol sembla que tingui mandra de posar-se a treballar. Hi ha petits comerços que obren més tard. Els seus amos decideixen que amb aquest fred no ve de cinc minuts. No pas el negoci del meu padrí. Està situat al principal d’una antiga casa de veïns vagament modernista. Ja fa uns quants anys que m’enfilo gairebé cada dia pel tram costerut d’esglaons gastats de marbre blanc. Ensumo la flaire de cafè acabat de fer procedent del celobert i entro al gabinet. El primer que veig és el logotip de l’empresa (moderníssim, tres taques de color groc, vermell i blau, sobre fons blanc i dues lletres, una G i una C, a imitació dels rellotges tous de Dalí). Presideix una sala d’espera pintada en colors crus i una paret de les quatre, en fals estucat venecià. Enmig, un parell de sofàs còmodes, en tela semi-basta, ataronjats.

La Jordina Valldejolí s’avança a la meva pregunta i des de darrere el taulell em fa la descripció precisa de la indumentària del meu padrí:

—Avui, jaqueta encreuada en vellut verd ampolla i, sota, jersei de punt de cotó de color de gerd. Molt elegant —diu mentre em lliura un paquet voluminós amb el material del nou curs.

Me la miro, tan petiteta, amb aquells ulls tan grossos, grisos blavosos. Gairebé ens hem fet adults alhora, amb aquell taulell separant-nos… M’entendreixo. Estic a punt de confessar-li que ahir, després que em deixessin sol, vaig passar-me dues hores voltant pel carrer darrere unes banderoles…

I ara, el curset.

Es tracta de demostrar que invertir en la salut dels treballadors és rendible a curt termini. Hi ha cinc inscrits, quatre de procedents de Grossman Hispània, la delegació espanyola d’una multinacional de recanvis automobilístics i una noia de Dislíber, una distribuïdora de llibres. Tots cinc, càrrecs executius. Tots cinc, amb ganes de menjar-se el món.

Nosaltres, vells neandertals idiotes, hem segut a esperar les noves fornades de sàpiens destinats a fer-nos desaparèixer del mapa. Tot i ser sàpiens també són idiotes, és clar, però més joves i frescs, i arriben a empentes. No com nosaltres a la seva edat, quan només la nostra ingenuïtat era capaç de superar la nostra idiotesa.

Els nois de Grossman Hispània, encorbatats, provoquen la pena infinita que fan els joves madurats prematurament. Se’ls veu incòmodes, com gossets lligats amb collaret des de bon matí. La noia és molt grassa. És alta, però sobretot, molt grassa. Té les mans abotifarrades i vermelles. Llueix unes ungles primes i brillants gràcies a la manicura. Amb mitja melena rossa, d’ulls clars, tota ella evoca les rodoneses d’un ninot gegant de neu. Deu tenir uns vint-i-cinc anys i vesteix informalment. Sé des del primer moment que em pertorbarà: un dels punts importants del curset és la prevenció i combat de l’obesitat com a font de malaltia i malestar (i, per tant, de baixa productivitat en el lloc de treball). Em veig parlant de l’obesitat a un auditori, el vint per cent del qual està constituït per obesos (una de cinc). Sóc incapaç d’apartar la vista d’aquella alumna tan grassa.

La idiotesa és conservadora i té en ella el germen de la covardia. Per això, començo dedicant el meu temps a desmentir que l’excés de greix sigui l’únic factor de risc per a malalties com la hipertensió, la diabetis i els problemes cardíacs:

—Això ja ho sap tothom, el problema és un altre i afecta per igual a obesos i no obesos… Un terç de tumors de còlon, ronyó, endometri i esòfag es poden atribuir tant al sobrepès com a la simple manca d’activitat física, segons la International Agency of Research on Cancer de l’OMS… Només en el cas del càncer de mama, l’obesitat torna a ser un factor de risc, sobretot després de la menopausa… Cal un estil de vida més actiu, tant físicament com intel·lectualment…

Els alumnes surten a fer una cigarreta amb el cor una mica encongit. Aprofito per anar cap a la recepció, agafar el telèfon i marcar el número de l’Ajuntament. La funcionària de l’àrea municipal de la via pública ni tan sols em demana per què vull la informació. Introdueix a l’ordinador totes les dades que li puc donar: el Circ Rus, tal carrer, tal dia… Uns quants segons més tard, m’esquitxa una raó social, Pulido Comunicacions, un telèfon i dues adreces, la de l’oficina i la del magatzem. Sembla un miracle. Tinc l’empresa, i amb l’empresa, tindré la noia. Hi truco immediatament. S’hi posa un home tot atent de veu rogallosa, deu ser l’amo. Li dic que els he vist treballar i que potser m’interessarien els seus serveis. L’home, cofoi i satisfet, es presenta com a Joaquim Pulido, copropietari i gerent de Pulido Comunicacions. Em diu que passi quan vulgui per les seves oficines, que em rebrà amb molt de gust. Tomo a l’aula. No m’ha costat gens de fer-li xerrar l’itinerari de feina que seguiran aquesta mateixa nit.

He recordat llargues xerrades amb el meu difunt amic Nicco i la seva xicota, la Francesca, parlant de dones i de l’amor. Discutien molt seriosament la teoria segons la qual l’home és genèticament caçador i la dona recol·lectora. Deu anys enrere, a principis dels vuitanta, amb els moviments feministes en màxima efervescència, estava molt de moda defensar-ho. Es deia que el mascle humà està programat per procurar la supervivència de l’espècie. I doncs, ha d’anar inserint la seva llavoreta tantes vegades com pugui. I dins tantes femelles com sigui possible. En Nicco i la Francesca eren gairebé deu anys més grans que jo. Ja havien fet molta guerra, primer per separat i després junts, en matèria d’amor. Ell deia que era cert, que coneixia més d’un home que s’havia casat o ajuntat ben enamorat i atret per la seva dona. Però la mateixa nit de noces ja estava somiant en un harem de femelles insaciables…

Jo, en aquest moment, no tinc cap necessitat d’un harem, insaciable o no. Amb la noia de les banderoles en tindria ben bé prou.

Soluciona res enamorar-se? Hi ha algú que pugui preveure quan, com, per què i de la mà de qui entrarà l’amor a la seva vida? El meu amic Àlex Mallol diu que pensar així és reaccionari. Afirma que no es pot substituir la ideologia per un simple sentiment. Què hi farem… No s’adona que és millor això que res. I que mentre t’enamores, et distreus.

Els estic esperant amb un cert neguit.

Segons el patró de Pulido Comunicacions, han de plantar les banderoles als fanals del Paral·lel. És de nit, fa fred i no hi ha transeünts. A l’esquerra, al fons, la lluna frega el dit de Colom. M’he fet tota l’avinguda d’un cap a l’altre per si de cas els veia.

Però no, encara és aviat. M’assec al bar del teatre Arnau a esperar. És divendres, els teatres són plens i el bar encara és força buit. No s’omplirà fins d’aquí una estona, a la sortida dels espectacles. Un parell de nens asseguts en una taula d’un racó juguen, bruts i sorruts. Estan concentrats a matar amb una consola Street Fighter II de super Nintendo connectada a un televisor petit en blanc i negre. Mentre menjo un entrepà, miro enfora. Hi ha una noia, més aviat menuda i desemparada, abrigada, però amb faldilla curtíssima. S’està repenjada tota indolent en una de les taules de la terrassa. Se li acosta un home d’uns seixanta anys de cara pàl·lida, estreta i punxeguda. Mou unes mans grosses i blanques com les d’un mort. Li diu alguna cosa i ella se’l mira espantada, tremolant sota l’aire glaçat. Se’l treu del damunt d’una empenta i se’n va tota emprenyada. L’home es queda quiet, confús i avergonyit. L’ha presa pel que no era.

Pago i m’aixeco.

Començo a circular una altra vegada Paral·lel amunt, en direcció a la plaça d’Espanya.

Primer veig les banderoles llençades per terra i després aquell treballador tan peculiar. Finalment, apareix la furgoneta, aparcada en doble filera, amb els llums encesos. L’individu (amb el seu bigotet negre molt afilat, gairebé perfilat) està recolzat al capó. De la noia, ni rastre.

He passat pel seu costat i he aparcat fora de la seva vista. Agafo la samarreta d’en Koeman, que m’havia descuidat al cofre de la moto la nit abans. M’hi acosto sense cap pla preconcebut però encomanant-me a l’as holandès. L’home s’està bufant les mans pel fred. Sembla que d’un moment a l’altre s’hagi de posar a fer la botzina enmig del carrer. Són unes mans petites i peludes amb un anell de segell a l’índex de la dreta. Sense adonar-me’n, el saludo fent voleiar la samarreta del Barça. Quan arribo a la seva alçada, em diu amb un cert ànim d’escarni:

—Visca el Barça.

M’aturo, sorprès pel to. No m’ho esperava. Rebrego la samarreta com un drap, renego d’en Koeman. Responc, avergonyit:

—Visca… Fa uns quants dies els vaig veure treballar —balbucejo—. Podria interessar-me de contractar-los. Fins i tot els vaig seguir una estona per observar com ho feien.

L’individu fa una calada fonda a la seva cigarreta, em sembla que està passant molt de fred. Expulsa el fum cap amunt amb tranquil·litat i em diu:

—No recordo haver-te vist.

Humiliat pel tuteig obscè i la declaració d’invisibilitat, vaig fent cops d’ull a l’entorn. No veig arribar la noia. L’individu em mira, amb la samarreta del Barça tota emmatxucada. Dubta uns quants segons i fa un gest circular i vague amb el dit dirigit a la furgoneta:

—La noia que vas veure i el seu marit són els amos de l’empresa, hauries de parlar amb ells…

Hi ha un marit, doncs. Probablement qui m’ha contestat al telèfon. No sé què fer ni què preguntar. Li dic això com podia haver-li dit una altra cosa:

—Déu n’hi do, la noia, com penca.

—I encara més, sent com és la mestressa. Però és així. Li agrada la feina. Hi ha nits que fem competició i sempre em guanya ella… A mi, això no em va ni em ve. No tinc res més, si no de què… Si jo pogués… Saps què faria amb la furgoneta i les putes banderoles si encertés la Loteria Primitiva?

Em fa pena, havent de treballar amb aquest aire tan poc convençut… Com qui no vol la cosa, li pregunto on és la noia.

—De seguida torna, ha anat a prendre’s un cafè.

Llavors decideixo que, en comptes d’esperar-la, la tornaré a seguir, com el primer dia. Ser un bon idiota demana una fermesa extraordinària. Sobretot si s’està, com jo m’estic, al final d’un procés de descomposició vital. Però són molts anys de pràctiques.

—Si de cas, ja m’hi posaré en contacte demà.

Em remarca amb tota la lògica que si m’espero cinc minuts podré parlar-hi personalment. Li dic que no, que ja és molt tard i que no ve d’aquí. Li dono les gràcies i me’n vaig.

—Visca el Barça! —torna a fer amb to burleta.

M’ho mereixo per idiota.

Tombo la primera cantonada i llenço la samarreta d’en Koeman en una paperera. Vaig cap a la moto. Em poso a esperar que torni la noia. M’ho repenso i torno a buscar la samarreta. Li donaré una segona oportunitat.

Uns deu minuts més tard la veig acostant-se a la furgoneta. Toma lentament. Va vestida de feina, com aquella altra nit.

Porta les malles ajustades, l’anorac i les botes. També, una gorra de beisbol que deixa sortir una cueta per la part de darrere. Es posa a conversar amb el treballador. Mai no havia vist una noia tan jove dirigir-se amb tanta seguretat a un home més gran. No deu tenir ganes de treballar més perquè el cas és que pleguen. Tot seguit passa el mateix procés que el primer dia: es fica dintre el vehicle i torna a sortir transformada. Després que el noi s’ha esfumat amb la furgoneta, mira quina hora és. Truca des d’una cabina i es posa a caminar tota decidida.

És ben clar que ha de fer una mica de temps. A l’espera que la reculli el marit o un, dos, tres, quatre o tots els amants més ben plantats del país.

Entaforo la samarreta d’en Koeman al cofre de la moto i em poso a seguir-la en la distància. Com quinze dies abans.

Aquest cop ha entrat en un bar més aviat popular. La tele funciona a tot volum enmig de la ferum de fregit acumulada durant tot el dia. No és gaire tard i encara hi ha força gent. Prenen canyes de cervesa i fumen. La noia va directament al lavabo i jo m’instal·lo a la barra. Si fos a Viena, cent anys enrere, i això fos un altre bar, podria escriure una nota. La doblegaria a quarts i la donaria al cambrer. Li demanaria sisplau que la fes arribar a la noia després de fer-li lliscar a la mà un bitllet de banc. O fins i tot sense nota. Faria venir el cambrer. Li xiuxiuejaria, tot ficant-li els calés a la butxaca: «Veu aquella noia? S’hi acosta i li diu discretament que, si no és molèstia, desitjaria de conèixer-la…».

Quan torna del lavabo em passa a un metre i mig de distància. Seu a una taula i agafa un dels tovallonets de paper. Se’l posa entre els llavis i hi deixa les seves empremtes labials (roig fosc). El rebrega i el llença a terra. Em fixo on ha caigut i penso com m’ho podria fer per agafar-lo. Des de l’anonimat de la barra, estic enregistrant tota la informació que em fa arribar. És prima, però no pas escarransida. És més musculosa que no pas robusta. Enfilant-se fanals amunt com un esquirol, no és d’estranyar. Ha fet un cop d’ull distret a la banda de la barra on m’estic. M’il·lusiona creure que em mira a mi. I és clar, em sobrevé un atac fulminant d’idiotesa:

Allà enmig (amb la tele de testimoni, com si jo mateix fos una altra persona) em trobo dient-li en veu alta:

—M’agradaria tenir una frase per a tu.

Ningú no en fa cas; ella ni em contesta. De fet, ni tan sols no es dóna per al·ludida. Potser és que no m’he expressat prou fort. Així doncs, baixo del tamboret i vaig fins a la taula de la noia. Dret al seu costat, ni tan sols no em percep. Repeteixo amb un cert èmfasi:

—M’agradaria tenir una frase per a tu.

Silenci. Deu pensar que algú que diu en veu alta «M’agradaria tenir una frase per a tu» enmig d’un bar, no està bé del cap.

Però llavors em mira i se’m talla l’alè. Obro la boca per dir alguna cosa però continuo en silenci. El xivarri, dins el bar, és fort. Sense abric ni gorra, ni bufanda, ni guants, no m’ha reconegut. No recorda ni remotament que sóc el mateix pocapena que va topar amb ella i la seva escala quinze dies enrere. No en va retenir res. A mi, en canvi, em sembla que vaig retenir-ho tot, d’ella. No té gaire pit, m’agrada molt. Em diu, secament:

—Un gintònic de Beafeater, sisplau.

Com que porto camisa blanca i pantalons negres, m’ha confós amb el cambrer. Vaig cap a la barra i li encarrego el gintònic. L’hi pago i foto el camp corrents.

Ser tan idiota de vegades és una càrrega molt feixuga. Però és que darrerament, la idiotesa s’expressa en mi amb una independència total i trasbalsadora. Tant és que sigui enmig d’un restaurant, posant el sexe entre la carn d’olla. O, en un bar, dient frases estúpides i fent-me passar per boig. És una actitud una mica suïcida que, a més, fa patir la gent del meu voltant. Però no puc evitar de comportar-me així. I d’ençà de la notícia de la mort d’en Nicco encara menys.

Camino enmig del fred intens. La terra mullada dels parterres municipals fa pujar ràfegues d’humitat. Les exhalacions dels autobusos nocturns surten blanques com la llet. Em trobo amb el tiquet del seu gintònic a la mà. Me’l guardaré; serà la prova que, es vulgui o no, l’he convidada.

Un cop a casa, he enganxat el tiquet i la samarreta d’en Koeman al meu suro del dormitori. Des del llit palpo per damunt la tauleta de nit fins agafar un paper. És la carta on el tal Peyró em comunica la mort del meu amic Nicco. No és el que vull. M’incorporo de cop, la rebrego i la llenço contra la paret de l’habitació. Em tombo de nou cap a la tauleta de nit i arreplego un altre paper. És el tros amigat d’un resguard dé la caixa d’estalvis. Hi tinc escrites les dades de l’empresa de la noia, Pulido Comunicacions. M’aixeco i em poso la bata i les sabatilles. Vaig a buscar el mapa de Barcelona que em vaig comprar ahir. El desplego sobre el llit i localitzo al moment les dues adreces del negoci de banderoles. L’oficina i el magatzem són molt a prop. Un lloc força cèntric, al carrer Aragó, a tocar dels Encants.

L’endemà, sens falta, m’hi arribaré. Ja se m’acudirà una excusa o altra.