9

Se’m presenta a casa l’Àlex Mallol. Tenim la tarda lliure i havíem quedat per dinar, però no me’n recordava. Estic molt i molt cansat. I penedit. No pas pels possibles remordiments, sinó pels efectes pràctics. És evident que si els Pulido sospiten de mi, trucaran a la policia per denunciar que hi ha algú rondant. Ells mateixos, a partir d’ara, multiplicaran la vigilància. Hauran de passar molts dies abans no pugui tornar a tafanejar per la casa. De totes maneres, el cor em diu que fins aquí hem arribat. No cal ser gaire espavilat per endevinar que no trigaran gaire a atrapar-me. Sent idiota com sóc, es tracta de la predicció més fàcil de la història. Si m’hi acosto, ni que sigui una vegada més, m’atraparan. El cor m’ho diu i a més jo n’estic segur…

La catxassa de l’Àlex acostuma a posar la gent molt nerviosa. Per sort, a mi em calma.

—Hola, sóc jo —m’informa.

—Ja ho veig. Passa.

Entra directament al menjador, on hi ha el sofà, i s’hi deixa caure. Els genolls li arriben a la barbeta. Treu de l’infern de la immensa jaqueta verda una ampolla de vi negre…

Demanem un parell de pizzes per telèfon i comencem a beure. En un moment donat, treu la seva petaqueta de cuiro. Es posa a fer un porro de marihuana tot i que a dintre n’hi ha cinc o sis de fets, ja.

Tots dos al sofà, asseguts en paral·lel, ens posem a beure, a fumar i a xerrar dels vells temps. I de seguida ens trobem confortablement. Cadascú diu la seva i ni tan sols no ens mirem. Els minuts s’aturen. Els porros estan molt carregats i, amb l’ajut del vi i de la digestió de les dues pizzes, ens envaeix una somnolència estranya. La barreja d’aroma de porro amb la de pizza i la de vi negre fort em recorda quan vivíem en comunitat. Fèiem amanides de haixix o marihuana. L’aire s’empudegava de sàndal. Sempre hi havia gent entrant i sortint. El concepte d’espai particular es relativitzava, gairebé desapareixia. Enyoro aquells temps en què tot era molt més idiota i per tant, més senzill.

M’aixeco i, després de reclamar l’atenció de l’Àlex Mallol, fico al vídeo la cinta de «Charlot, forner». Entre pipada i pipada, ens trenquem de riure una bona estona veient les anades i vingudes d’en Charlot amb la farina, la fornereta i el seu marit (o pare, no està clar). La cinta s’acaba (és curta). La rebobinem i la veiem una altra vegada. L’Àlex sempre ha necessitat una utopia per viure. Per això continua sent devot del senyor Rothbard i dels porros ben carregats. Un dels misteris de la seva vida és que va desaparèixer un any sencer. El quinze de juliol de 1991 va demanar permís laboral al meu padrí. Després va implorar comprensió a la seva dona i se’n va anar sense dir on. Mantinc la teoria que va partir cap als Estats Units, a culminar el vell somni d’anar a Las Vegas a conèixer el senyor Murray Newton Rothbard, a beure de la font original l’essència del capitalisme llibertari. No ho he pogut certificar. Va tornar el quinze de juliol de 1992, a temps per a la inauguració dels Jocs, amb catorze quilos menys. No va explicar res del que li havia passat durant aquell temps. I per tant, ningú no hi va insistir. Li aguanto de tant en tant les seves xerrades sobre l’ideal rothbardià. No recorda que anys enrere el vam estudiar junts. Mai no m’arribarà a convèncer. L’hi he dit mil vegades, però no hi ha manera: és una doctrina que demana homes forts, capaços de viure sols, lliures i solidaris, sense Estat: llibertat absoluta, amb l’única regulació del Mercat i del respecte a la llibertat dels altres, sense lleis ni policia. Utopia pura. Els febles de caràcter, per més lliures que siguin, no hi tenen res a fer. En qualsevol cas és el somni d’en Mallol, una societat on poder plantar un camp de futbol sencer amb marihuana.

Vaig trobar-lo a faltar molt, tot l’any que va ser fora.

—Quina llàstima que tornessis just quan van començar els Jocs —li dic— haguéssim pogut anar junts a veure com l’Induráin portava la flama olímpica per la Sagrada Família. Tot déu plantat al carrer, tio. Homes, dones, nens, nenes, iaios i iaies en plena avinguda Gaudí fent un corredor humà al mamón de l’Induráin. Com si no tinguéssim res més a fer. I el mamón de l’Induráin que no arribava, tio… I la gent, que ens havíem cregut la cosa del civisme i allò que el món sencer ens estaria observant durant aquell mes i mig, a peu dret, esperant la puta flama i el mamón de l’Induráin, que la portava. Tothom mirant amunt, cap a l’Hospital de Sant Pau, a veure si arribava. I no… Ens vam començar a cagar en déu, en l’Ajuntament, en els Jocs i en l’Induráin… De sobte, una cridòria. Tothom: ara! Ara! Mite’l! Va haver-hi hòsties perquè n’hi havia que acabaven d’arribar i havien fet fora els que feia una hora llarga que esperàvem… Va ser massa. Veies l’Induráin acostant-se, amb les seves celles i aquelles cuixes de ciclista… Quan va passar per davant nostre, amb la flama i tota la pesca, no diries mai què va posar-se a cridar tothom, allà mateix:

—Mamón! Mamón!

—Doncs no: picàvem de mans i fèiem: «Induráin!, Induráin!».

La claror natural de l’estança és substituïda per la que ofereix la tele. Fora és fosc. Parlem en veu molt alta sense adonar-nos-en. Continuem una bona estona sense dir res amb gaire sentit, cadascú a la seva. I cada cop xerrem en veu més alta a veure si canvia alguna cosa, però res. Les parets del menjador ens tornen les paraules. Les frases ens surten de la boca sense que ens faci la sensació d’haver-les inventades. És com si les digués un altre. No em puc aguantar més i li dic:

—La noia de les banderoles ha estat a punt de descobrir-me un parell de vegades.

Comença a petar-se de riure. I a cada cosa que afegeixo, encara es peta més. L’agafo pel coll i l’escridasso. Li juro que és veritat, que em faci cas, però ell no para. M’incorporo i me’l miro fixament. Estem ben col·locats. Se m’acudeix que potser ens farem vells alhora. Tot d’una deixa de riure i em torna la mirada des dels seus ulls vermellosos.

Hem estat escoltant música una estona fins que ens hem adormit al sofà, l’un sobre l’altre.

Em desperto a tres quarts de deu amb el cor espès i la pena encara a la boca. Agafo un dels porros de la petaqueta de l’Àlex i me’l fumo amb calma, sense bellugar-me. El tinc dormint als meus peus, com un beneit. És a terra, sobre la catifa i al costat de la placa elèctrica. Està en posició fetal, enroscat com un gat llibertarià gegant de cent quilos. Fins i tot així li tinc una certa enveja. D’ençà de l’època en què vam estar vivint junts, era dels que bevia i es drogava més i dels que menjava pitjor. I tot i amb això, sempre estava en forma. Marcava abdominals i pectorals i es movia amb l’elegància d’un patinador artístic.

M’abrigo i me’n vaig a espiar la noia. Si no hi estàs acostumat, els porros multipliquen el gruix de la idiotesa humana: a mig camí recordo que això ja no pot ser. Seria més perillós que mai: els Pulido sospiten, els veïns i la guàrdia civil deuen estar a l’aguait, potser, avui mateix, s’han comprat un gos… Tinc prou enteniment com per desviar-me i aturar-me a l’Hostal del Gos Groc. És massa tard per sopar però l’amo s’alegra molt de veure’m. Ja em coneix de les altres vegades. Li demano una copa de cava per fer temps. El menjador fosc i descolorit és ple de la presència fantasmagòrica de quinze o vint taules buides. Com que sóc sol m’engega la tele perquè em faci companyia. Ha vist que no tenia ganes de xerrar. Hi fan un reportatge sobre el nou president dels Estats Units. És un individu jovenàs de cabells blancs i galtes grassonetes que apareix rient i tocant el saxo. Fa cara de fotre-te-la només girar-t’hi d’esquena.

Saber la perillositat de tornar a rondar per aquella casa tan sols aconseguirà que controli la meva compulsió uns quants dies més. I no pas gaires.

La cinta de «Charlot, forner» mig surt de la boca del reproductor de vídeo. No hi ha ningú. El televisor continua engegat i omplint el menjador de claror blanca. L’apago i me’n vaig a dormir. Alguna cosa no hi quadra, al dormitori: l’olor de marihuana. Encenc la llum i em trobo l’Àlex Mallol dormint al meu llit, en calçotets i sense mitjons ni sabates. En un platet de cafè, a la tauleta de nit, les restes aixafades d’un porro. Anys enrere, quan vivíem en comunitat, si arribaves tard a casa sovint et trobaves el llit ocupat. Normalment eren un parell de hippies amb els peus molt bruts, cardant o dormint. Havies de ficar-t’hi al costat amb compte de no despertar-los. Si no, s’emprenyaven i et titllaven de petit burgès.

Se m’acut una idea lluminosa: Faré una última incursió, la més perillosa. Compraré pel·lícula sensible i obtindré unes darreres fotos de la noia de record. I després, a deixar-ho reposar el temps que calgui. M’animo.

Faig rodolar en Mallol cap a un cantó i em fico al llit. Almenys, té els peus nets.