10

A casa, assegut a la galeria, rumiant. S’està fent fosc i jo estic fent temps. Miro enfora, cap al pati de veïns… Hi ha una palmera. Avui, la seva imatge arriba com filtrada, una mica desenfocada, per la claror indirecta de les finestres amb llum. Sembla formar part d’una escenografia operística. Cada matí, quan m’aixeco, miro la palmera, sola, alta, tibada i alhora flexible. Me la miro i penso: té, avui fa vent. O té, avui no correrà ni una gota d’aire. O té, déu n’hi do l’aigua que haurà d’entornar, avui, la pobra palmera… Cada dia del món, miro a través de la galeria i sempre hi és…

Miro el rellotge. Ja no es veu la palmera, ni les teulades ni les cases perquè s’ha fet de nit. Només els quadradets de les finestres il·luminades. De tant fixar-m’hi, acabo per veure les coses en negatiu: les cases blanques i les finestres amb llum, negres. Agafo la màquina de retratar, pujo a la moto i em llenço a la carretera.

Quan surto de l’autopista cau un plugim suau. No ho he previst i no vaig prou preparat. Quan m’acosto a la urbanització, el plugimet fi ja és una pluja seguida i consistent. £1 raig de llum tot just trenca l’espessa capa d’aigua en la foscor. Il·lumina petites feixes de carretera enxarolada. Quan aparco la moto, la pluja ja s’ha convertit en un aiguat. Jo, tossut i xop, no em plantejo ni un moment de deixar-ho córrer. Les botes se m’enfonsen al fang. Les gotes de pluja glaçades i punxants com agulles em cauen a la cara. No hi ha ningú al carrer. Amb un temps tan horrorós, la gent es recull aviat, ni tan sols no treu el gos a passejar. Només se sent el soroll somort però consistent de la pluja repicant sobre l’asfalt i sobre les bardisses. Em preocupa que se’m mulli la màquina de retratar. En la imatge mental de la meva acció nocturna no havia previst la possibilitat d’un diluvi. A la fi, la casa, tota a les fosques, regalimant aigua a raig, gloc-gloc, per les canals. Han començat a alçar un mur exterior d’obra. Volen construir una muralla que encercli la propietat, pobres. Però tot just n’hi ha una quinzena de metres feta. I el pati és ple del material dels paletes: piles de maons, formigonera, munts de sorra, sacs de ciment… Ideal per algú que ronda i tafaneja enmig de la nit… A diferència d’altres vegades, han deixat encès el fanal de la porta per il·luminar una mica l’entrada principal. Però la seva claror escarransida i esmorteïda és menyspreada per la foscor i la pluja, que continua caient a bots i barrals. M’acosto a la reixa. No es veu moviment; tot sembla tancat i barrat, no hi deuen ser. Si hi ha gos, és mut. Si han instal·lat cap sistema d’alarma o de control, el més probable és que sigui per prevenir una acció contra la casa. Es tendeix a pensar que algú que ronda vol entrar a robar. No es preveu que es quedarà fora simplement mirant. Noto la mullena a l’esquena. L’aigua ja m’ha traspassat la caçadora. Corro cap al cobert i m’aixoplugo sota el ràfec. Escolto la remor de l’aigua que percudeix contra la teulada. Veig la cortina de pluja caient compacta davant meu gràcies al fanal del carrer. De sobte, s’encén la llum del dormitori. Apareix ella, amb barnús. Està eixugant-se el cap amb una tovallola. Sembla tranquil·la. Deu pensar que només un idiota es posaria a rondar la casa amb aquest temps. La millor visió és des del pou. De manera que em fico de nou sota la pluja. Ja no ve d’aquí. M’hi acosto i m’hi ajupo darrere.

Mentre no apagui la llum, no tindrà cap possibilitat de veure’m. Al contrari, seré jo qui tindrà avantatge. No m’ho puc creure. Encara no hi he arribat que la noia comença a treure’s el barnús. Mai no s’havia donat el cas. Ho fa amb confiança. Es queda a pèl. El cor em comença a bategar furiosament. M’hauré d’afanyar amb les fotos, abans no es fiqui al llit… És un neguit innecessari. Tot caminant indolentment, s’acosta a la finestra. Té unes cames ben tornejades i, efectivament, els pits són petits i arrodonits. M’ajupo darrere el pou. Quan torno a mirar, està dreta, de cara enfora. Observa la pluja mentre s’estira com un gat. A través del visor de la càmera, el que veig més clar és un tel compacte d’aigua. Però darrere, una noia despullada, amb l’ampit de la finestra arran de pubis. Començo a fer fotos. Una, dues, tres, quatre… Mira cap al pou i les nostres mirades coincideixen tot i que sé que no em pot veure. Cinc, sis, set… Badalla, tanca i abaixa la persiana del tot. Fi de la funció. Nou fotos. Tot plegat ha durat dos minuts, màxim tres.

M’he quedat sense força. Només vull tornar al meu cau i fer revelar aquest rodet. Si no surt cap foto, la tindré a la memòria. L’aigua cau a bots i barrals. Rellisco i caic de cul per terra. Ara mateix, em podrien descobrir perfectament, tant de dins com de fora. Me la imagino allà dintre, amb l’escalfor, seca, feliç. I jo, glaçat, sota aquest diluvi i amb fang fins a les celles. De sobte, un llampec no gaire lluny. I tot seguit, un altre tro. M’espanto de mort. M’estic assegut a terra, contra el puto pou. Tinc el cul en un bassalet d’aigua. I molta vergonya. Amb els ulls oberts, miro amunt, cap a la pluja fosca. Obro molt la boca per respirar. M’empasso tota l’aigua que cau del cel i la que em regalima per la cara. Cal fotre el camp abans que arribi en Pulido.

Encara no m’he aixecat que rebo un raig de llum a la cara. Acaben d’enxampar-me de ple.

Em tapo amb les mans. Veig que no és el marit, sinó ella. La noia de les banderoles és molt llesta, però també imprudent: continua estant tota sola i això no és Amèrica. La probabilitat que tingui a la mà una pistola és baixíssima. Com a molt, un ganivet de la cuina agafat de pressa i corrents. Enlluernat, no m’hi veig, però m’hi podria tornar. Podria llençar-me contra ella i travar-li els peus. Fer-la caure i deixar-li anar un parell de mastegots… Però no, tanco els ulls i aixeco els braços, em dono. Quan els torno a obrir encara m’està enfocant amb la llanterna, però ja no m’enlluerna. Duu un impermeable groc tot graciós amb la caputxa posada i sota, un pijama. Em deu haver vist, s’ha posat les botes d’aigua i ha sortit a caçar malfactors. És en aquest moment exacte quan s’adona que només és una dona amb una llanterna. I jo, un desconegut amb molt mal aspecte. L’hi he llegit als ulls. Fa mitja volta i es posa a córrer cap a la casa. Deixo caure la càmera i li vaig darrere per instint. Arriba a la porta, que és oberta. Vol tancar-me-la als morros però no hi és a temps. Hi he pogut col·locar mig cos. Continua sense cridar: concentra tota la seva energia a desfer-se de mi. Fa molta força, però té les de perdre. Faig una estrebada i obro la porta de bat a bat. Surt projectada endintre i cau per terra. Avanço cap a ella i la noia, de cara a mi, s’arrossega endarrere. Tot d’una em coneix: s’adona que sóc el llunàtic que va anar a la botiga a contractar unes banderoles sense disseny. En aquest moment veig que s’espanta de debò. Pitjor que un lladre, és un psicòpata.

Li obro les mans en so de pau. I llavors sí, xiscla. Sóc conscient del que està veient: un individu xop, ple de fang, regalimant aigua i amb mirada de pànic. Jo també hauria xisclat. M’hi llenço damunt i, tot i que em costa —tots dos estem ben molls— acabo per dominar-la. Fa uns quants crits abans no aconsegueixo de tenir-la ajaguda de cara a terra. Li aixafo la boca contra la catifa per ofegar-li els xiscles. M’hi assec damunt, amb tot el meu pes augmentat per la mullena. Amb una mà li tinc immobilitzats els braços pels canells. Amb l’altra intento de tapar-li la boca. Però és impossible, em mossega i crida. Tomo a aixafar-li la cara contra la catifa. Els crits surten esmorteïts. Li xiuxiuejo que, si no para de xisclar, l’agafaré pels cabells i li estiraré el cap. I l’arrossegaré fora de la catifa i li esclafaré la cara contra el terra. Li dic que és molt fàcil fer-ho. Que primer de tot es trencarà el nas. Que costa molt de reconstruir. Que sortirà molta sang, la qual serà absorbida ràpidament per aquestes rajoles de gres català tan fabuloses que té. No m’agrada gens espantar-la. Però necessito que calli, que m’escolti un instant. Llavors tibo més fort els cabells cap amunt, com si volgués complir la meva amenaça. Per sort, s’ho creu i calla. S’estima massa les dents i el nas. I el seu gres català. Començo a dir-li amb calma que no s’espanti, que no li vull fer mal. Li explico que no sóc cap lladre, ni cap violador. Ella, lògicament, no s’ho creu. Penso: ara mateix me la podria emportar. És meva… És meva… I l’estrenyo més contra mi. La seva olor m’embriaga. M’excito. No sé si ho ha notat. Suposo que sí perquè la tinc arrapada al meu cos. Començo a estar fastiguejat de mi mateix i de la situació. De manera que em controlo. Li dic suau, a l’orella, perquè es convenci:

—Perquè vegis que no t’enganyo, et deixaré anar. Em posaré en aquell racó i no em bellugaré. Em quedaré quiet, sense fer res. Em sents? Podràs fer amb mi el que vulguis: lligar-me, trucar a la Guàrdia Civil, o al teu marit o a qui et vingui de gust. Però sisplau, no cridis ni em tinguis por. M’has entès? Fes que sí amb el cap.

La noia triga un parell de segons a respondre afirmativament. Llavors la deixo anar i m’enretiro cap al racó. Com un llamp, surt corrents cap a la llar de foc, que és al costat. Agafa una branca gruixuda de pi i ve cap a mi brandant-la enlaire. No penso fer res per aturar-la i ella se n’adona. Vacil·la, tota sorpresa, un instant. Però deu pensar que el millor és picar primer i pensar després: descarrega el cop contra mi amb tota la seva força. Però amb els nervis i la por d’acostar-se massa, no m’encerta. El tronc em passa arran del front, prop de la templa. Es torna a aturar. Amb l’impuls gairebé ha perdut l’equilibri. M’incorporo una mica. De genolls, acoto el cap. Vull que vegi que, si vol, pot tornar-ho a intentar. La noia dubta, dreta davant meu; està estupefacta. No em defenso i estic disposat a aguantar un segon impacte. Reconec que, en calent, és fàcil esbatussar algú. Però en fred i amb l’oponent donant-se, sembla una execució. No voldria pas estar a la seva pell. Alça una altra vegada el tronc. Com al tennis: una pilota més. Si tinc sort i m’encerta, m’obrirà el cap. M’estalviarà moltes explicacions. Li tremolen les mans, s’acosta una mica… Tanca els ulls i torna a descarregar. Ara sí, rebo fort, darrere l’orella. Pico amb el cap a terra. Em quedo ajagut, mig estabornit i rajant sang. Alço els ulls, encara desorientat. Me la trobo mirant-me, a l’aguait. S’espanta i fa una passa enrere. Manté enlaire el tros de fusta. De què té por? Que no ho veu, que tot jo sóc seu? Que no ho veu, que si hagués volgut fer-li mal o, simplement, escapar, hauria pogut fer-ho fàcilment…

La noia continua confusa, com dient-me «No entenc res, però si et bellugues, reps». Ens estem un minut llarg d’aquesta manera absurda, en silenci. M’incorporo una mica i em quedo agenollat de nou. Intento aturar amb el mocador la sang que em surt de darrere l’orella.

—Per què no truques a algú d’una puta vegada? A la policia, a una ambulància… —faig en veu baixa, cansat, un pèl irritat.

O no, que no ho faci, el marit arribarà d’un moment a l’altre i em farà a miques. Miro al voltant, ho hem embrutat tot bastant…

La noia de les banderoles no es decideix a anar cap al telèfon. Per fer-ho ha d’abandonar momentàniament la tensió de vigilar-me amb el tronquet a punt. Potser dubta perquè s’ha quedat d’una peça escoltant-me. La meva vida depèn dels bonys que em provoquen els cops d’aquesta noia. Primer amb una escala, ara amb una branca de pi. La veritat és que el cop de l’orella m’ha picat una mica d’esquitllada. Sagna força i em fa molt de mal però no em sembla greu. Continuo agenollat. Sota meu s’ha format un petit toll d’aigua i fang barrejat amb sang. Tota la mullena que he portat de fora se m’està ficant al moll dels ossos. Intento aturar la petita hemorràgia amb el mocador.

Continua sense bellugar-se. Tot d’una em sento avorrit i decebut. No ens podem estar així tota la nit. Sembla que em surt menys sang. Faig per aixecar-me i descarrega el tronc amb força. Però jo ja no vull rebre més i esquivo el cop. Aprofito la mateixa embranzida de la noia per arrencar-li el tros de fusta de la mà. Tanco els braços entorn d’ella. Aspiro profundament la seva olor i la llenço al sofà. S’hi queda asseguda, enfonsada, esporuguida. Mira fix el seu tronc, que ha canviat de mans. Ara mano jo una altra vegada. Té molta por que li faci mal, que vulgui tornar-li el cop.

—Has estat rondant la casa últimament, oi? —diu, a punt de plorar.

La noia ja no em tracta de vostè.

—Sí.

—I per què? No tenim res de valor.

—No sóc cap lladre.

—Ah, no? I què ets, doncs?

—Un idiota inofensiu.

—Que a mi no m’hagis fet mal no significa que no n’hagis fet a algú altre… Quantes vegades ens has espiat?

—No gaires… —menteixo.

—I què has vist?

—Res, a tu.

—A mi?

—Sí. Miro com treballes, com et mous per l’oficina, com endreces la casa, com et comportes amb el teu marit. Veig com manes sobre la teva vida, et veig feliç i contenta, i…

—Estàs com un llum. Feliç? Què cony en saps, tu, de la felicitat? No sóc pas diferent de la majoria. Vés-te’n a la merda i no em vinguis amb històries.

No espero que m’entengui. Ni que em perdoni. No són coses fàcils d’explicar. No tinc cap excusa. Se m’escapa un somriure. Som dignes de veure, tal com estem, parlant de conceptes com la felicitat i les coses de la vida.

Ens quedem una estona en silenci.

—Tota la història de les banderoles era mentida? —diu.

—Sí.

La noia, involuntàriament, somriu:

—I tot, per parlar amb mi?

—Sí.

Per sort, no comet la banalitat de dir-me que si volia xerrar amb ella, podia haver-m’hi dirigit directament. De nou, el silenci. S’ha calmat una mica. Aixeca els ulls i observa el tronc, a la meva mà dreta, abaixat. Li veig a la mirada que rumia per un segon d’atacar-me. Per sort, no ho fa. Es posa a mirar cap a terra. Em diu, fatigada:

—Fica-t’ho al cap. Ets un pobre desgraciat. Sóc a les teves mans, no m’has fet res, però no et pensis que per això em cauràs millor. I tampoc no em caus millor perquè les altres vegades no em volguessis robar ni fer-me mal. No et perdono, ho entens? A més, detesto la gent que vol ser el centre de l’univers, que no para de queixar-se i de plorar perquè tenen un problemet de merda… —Calla un moment i continua, en veu baixa—:

Detesto la gent que implica els altres en les seves putes vides merdoses i immadures sense que els hi hàgim demanat. I jo, que no en tinc, de problemes? Qui collons et penses que ets? D’on véns, que et creus amb dret a fer el que et doni la gana?

Se m’acut que potser és una herència de la meva mare. M’havia acostumat de petit a pensar que podia entrar als llocs i que em donessin tot el que demanés.

La noia conclou:

—Si vols que tothom et miri, te’n vas a un pont i et llences dalt a baix.

Té tota la raó. Però què hi puc fer?

—No vull que em miri tothom —li dic.

—És clar, només vols que et miri jo, oi?

—Sí.

—Deixa’m en pau. N’estic tipa, de gent com tu.

Penso en el seu marit, a punt d’arribar. Potser la noia s’esforça a parlar per tal de fer temps i que en Pulido m’enxampi. Tant se val.

—A veure si ho entenc: un dia a la nit topes de morros amb la meva escala i t’enamores platònicament de mi. És això?

—Més o menys.

—Les coses no són així.

—Doncs com són?

—Prou! I jo què sé! La gent es coneix, parla, s’agrada… Vés-te’n, sisplau —em diu tota desfeta—. Ho consideraré un accident, com si m’hagués trobat un pobre dement desorientat voltant pel jardí. Penso oblidar-ho tan aviat com pugui. I tu hauries de fer el mateix.

M’ajupo i s’espanta. Pobra noia de les banderoles. No m’agrada gens fer-li passar aquesta mala estona. Suaument, li poso el tros de fusta a la falda i l’hi faig agafar amb les mans. Tot seguit em redreço i li dono l’esquena. Me’n vaig caminant cap a la porta. No les tinc totes, aquesta és la veritat. Només cal que la noia faci un parell de metres i m’estaborneixi definitivament d’un cop de tronc. Espero fins a l’últim segon la garrotada al cap, però no passa res. Surto de la casa sense novetat.

De nou sota la pluja.

Llavors sento que em diu, amb ràbia continguda:

—No vull veure’t mai més.

I tot seguit, el cop de porta de l’entrada principal. Millor per a tothom. Ella, dins, i jo, fora, com correspon. Per desgràcia, jo sí que vull veure-la més. I la veuré.

Em poso a tremolar immediatament. Sense prendre cap precaució, començo a caminar cap a la reixa de l’entrada. No tinc ni idea del que deu estar fent la noia. Potser trucar a la Guàrdia Civil. Se me’n fot.

Passant pel pou recullo la màquina de fer fotos. Surto per la porta principal. Arribo a la moto i em poso el casc xop. L’engego i me’n vaig. El cop del cap em fa molt de mal. Torna a sortir-me sang. Tremolo tant que, més que tremolors, tinc convulsions. El nas em raja. Gairebé no plou, però avanço a deu per hora. La mullena, el cansament i l’angoixa m’augmenten la por a una caiguda. Estic a punt de perdre l’equilibri un parell de vegades, de tant lent que circulo.

Veig els fanals de l’Hostal del Gos Groc i m’hi aturo. L’hostaler s’espanta, veient-me d’aquesta manera. Hi entro moll, regalimant, ple de fang. Vaig mig coix, amb l’orella i el coll plens de sang, tossint i amb cara d’estar ben fotut. S’interessa per mi i jo no puc ni parlar. Li explico que he caigut amb la moto. I que em sap molt de greu de deixar-li la seva entrada tan bonica plena de fang i aigua. No li dic que, en qüestió de minuts, l’autoritat governativa o un marit enfurismat (o tots dos alhora) vindran a buscar-me. Almenys, rumio, tinc les fotos.

L’hostaler em permet de fer servir el lavabo d’una de les habitacions. Em banyo en aigua tèbia i recupero una mica el to vital. Abans, m’ha deixat una bata i m’ha fet una primera cura del cop de l’orella. La roba se m’està eixugant al costat de l’estufa de llenya. Prenc un conyac calent i un parell d’aspirines. Espero una bona estona, refent-me, paint un sentiment gruixut de desfeta. Ningú no es presenta a detenir-me, a apallissar-me. Veig que ha parat de ploure i me’n vaig. L’hostaler només em vol cobrar el conyac, però no ho accepto.

S’hi està bé, confortable, a l’Hostal del Gos Groc. A vint quilòmetres de Barcelona i sembla com si els Jocs Olímpics haguessin passat a Nova Zelanda. Però no m’hi vull quedar a dormir. Em trobo molt malament, m’he ben refredat. A més, desitjo posar força quilòmetres com més aviat millor entre la casa de la noia i jo.