2

He rebut una carta d’un conegut que es diu Peyró. Fa una pila d’anys que no el veig. Rumio, què deu voler, aquest, ara. No tinc la més mínima curiositat per saber-ne el contingut.

El cas és que la carta d’en Peyró s’ha estat voltant per casa un parell de dies. Fins avui que, tip de veure-la, l’he oberta. Diuen que si una cosa pot anar pitjor, acabarà anant-hi: la començo a llegir, més per ganes d’estripar-la que no pas una altra cosa (m’és impossible de llençar una carta si abans no obro el sobre i l’estripo). En mala hora l’he rebuda. M’he quedat de pedra. Ahir va ser el dia de Reis. Em porten el regal amb retard: El cabró d’en Peyró, amb tota la tranquil·litat, em fa saber que el nostre amic comú Nicco Zenone és mort. Ha anat a visitar-lo durant un viatge a Florència aquests dies de Nadal i s’ha trobat que l’hi han dit.

Agafo l’agenda i busco el seu número de telèfon. És de gairebé sis anys enrere. Són dos quarts de dotze de la nit, però el truco. Hi ha sort. Només despenjar reconec al moment la seva veu de gripau…

Em confirma sense cap mena de dubte que en Nicco és mort des de l’estiu passat.

El deixo amb la paraula a la boca i penjo. Tot seguit truco a Itàlia. No paro fins aconseguir el telèfon de la Francesca, la dona d’en Nicco. Estic molt rabiós.

M’adono que trucant i emprenyant la gent a mitja nit no em quedaré pas més tranquil. Per sort, per ella i per mi, no l’he poguda localitzar.

Tant en Nicco com jo érem molt conscients de l’esforç que significava mantenir viva la nostra amistat. Ell vivia a Prato, al costat de Florència, jo, a Barcelona. Ens trucàvem sovint, però podien passar mesos sense veure’ns. De fet, portàvem més de deu anys trobant-nos, com a mínim, una vegada l’any. Encara que fos durant unes hores. Quedàvem a mig camí, a Niça, Mentó o San Remo. Sopàvem una pizza, passejàvem, xerràvem, dormíem en una pensió i l’endemà cadascú tornava cap a casa seva. Si no, ens visitàvem i ens estàvem junts tres setmanes seguides. I ara, aquests fatídics i fills de puta cinc mesos, per casualitat, no ens havíem vist! Vaig trucar-lo pel seu aniversari, pels seus quaranta-tres anys, però no s’hi va posar ningú. No em va estranyar gaire. És normal, vaig especular, deu ser de gira (en Nicco era actor i director de teatre). I vaig fer-li quatre ratlles, que no va contestar. No me’n vaig malfiar, tampoc. Llavors vaig ser jo, qui va marxar de viatge. Vaig imaginar, segur que m’ha trucat mentre era fora. Després em vaig presentar sense avisar a casa seva, la tardor passada. La porta continuava igual, oberta de bat a bat per als viatgers, però ni en Nicco ni la Francesca no hi eren. Vaig estar-m’hi un parell de dies sense que hi aparegués ningú, tampoc. A la fi, vaig deixar-li uns productes dietètics que li havia portat de regal, una nota i me’n vaig anar. No se’m va acudir de demanar per ell a cap veí. I encara menys, que li hagués pogut passar res… I resulta que en Nicco ja era mort.

És un atac a traïció, una estafa immensa.

M’abrigo i surto al carrer. Entro en uns quants locals; l’últim, un bar musical d’estètica vagament fabril, la moda novaiorquesa del moment. És un lloc conegut com a punt de reunió de models, dissenyadors i famosos, com a lloc de barreja de pijos i moderns. Així doncs, m’instal·lo a la barra d’al·lumini, enmig dels noctàmbuls més elitistes de la ciutat. Les dues cambreres, pàlides i altes, maquillades amb sofisticació, es traslladen desmenjadament d’un cap a l’altre del taulell. Una té la cara blanquinosa, com de nata, i l’altra, duu els cabells en punxa. Els miralls, els gots llargs amb begudes de colors, la música estrident, gent ballant al fons, tot em giravolta confusament pel cap.

M’he posat a remenar el glaçó del got amb un dit tot traduint mentalment unes frases en anglès dibuixades amb làser a la paret. Tomo a pensar en l’estafa de l’amic mort. Assegut al meu costat hi ha un home d’uns cinquanta anys, de nas prominent i una pell que sembla de cera. Els cabells negres llisos li formen mitja melena acabada en cua de cavall. S’està immòbil, com un camaleó a l’aguait. Intenta pescar la cirera confitada del seu còctel de xampany. Sembla petrificat, amb la mà aferrant la copa. Aixeca el cap, m’observa i es concentra de nou en la cirera.

Sense adonar-me’n, les llàgrimes m’han començat a rajar mansament galtes avall, allí enmig. Plor d’idiota consentit, assegut davant d’una copa mig plena. Enfilat al tamboret, ensumo fort els mocs i vaig bevent.

El meu company de barra, només sentir-me, s’aixeca i fa per anar-se’n. Els llocs de moda ja ho tenen, això: toleren malament els idiotes que no sabem mantenir la compostura. L’any passat mateix, en ple període preolímpic, ja m’haurien fet fora. Encara més, no hi hauria arribat a entrar, en aquest local. M’haurien demanat algun carnet. Però aquest gener del noranta-tres, la crisi s’ha instal·lat pertot arreu com un corrent d’aire impossible d’evitar. I de moltes velles actituds d’antany, només en queden els posats. L’home, tip de gent com jo, es posa un barret de feltre anys cinquanta, un abric anys seixanta i unes ulleres anys setanta. Després, tot indolent, es passa la cua de cabell anys vuitanta per damunt l’abric. Abans que se’n vagi del seu bar anys noranta, l’agafo de la màniga i li explico que se m’acaba de morir un amic. M’enretira la mà com qui s’espolsa la caspa, em mira i em diu:

—Les persones no moren, perviuen en el nostre record.

L’he engegat a la merda (en aquest moment, les paraules em fan molta nosa). Però tot seguit, veient-lo sortir del local, me’n penedeixo. Aquesta nit estic receptiu a totes les penes del món. Per això m’ha sabut greu per ell. Tan bé que s’ho havien passat els arquitectes, comissaris culturals, enginyers, dissenyadors, fent i desfent les seves cosetes… I ara, pobres, amb la crisi, semblen un munt d’ànimes en pena.

M’arrapo fort a la barra per no caure. Tinc una vaga sensació d’irrealitat, com si les coses passessin al voltant i jo fos una mena d’espia invisible…

Reclamo l’atenció d’una de les cambreres de la barra, la dels cabells en punxa, per demanar-li una altra copa. Mentre me la serveix, em fixo que duu un tatuatge a l’inici del pit esquerre: dues cireretes morades. Les hi lleparia. Li dic amb la veu tota pastosa:

—No estic acostumat que la gent que estimo se’m mori.

La noia em mira amb una mica més d’atenció. Des dels seus cabells de color panotxa disparats cap al sostre en cinc direccions em diu:

—Si no hi estàs acostumat vol dir que no ho has hagut de patir sovint. Considera’t afortunat.

Em quedo parat, aquesta noia impertinent té raó. Vull donar-li les gràcies i felicitar-la pel tatuatge, però ja no hi és. La veig camí de l’altra banda de la barra amb el seu caminar des-menjat.

Cada dia mor molta gent al món, no em fa pas especial, això. La meva pena no és pas més important que la de qualsevol altra persona. El món continuarà endavant sense el meu amic. I, no cal dir-ho, prescindint de les meves llàgrimes toves i flonges. Però també és veritat que aquest és el meu mort i tinc dret a manifestar la meva pena. És com quan llences un tros de pa a les escombraries i et surt el solidari que et recorda la fam al món…

He fet un rot i he regurgitat una mica de gintònic amb gust de fel. Estic trist i he sortit a beure a la salut del meu amic.

Tinc el cap una mica espès. Gairebé vaig fent tentines, com un borratxo de tebeo. Només vull tornar a casa i deixar-me caure al llit com un pes mort. Camino despistat, mirant a terra. Em concentro en els meus pensaments (que en aquests moments consisteixen a rumiar on i com col·loco les cames i els peus).

Llavors passa tot d’una.

Topo fort contra alguna cosa sorgida de sobte, corrents. Una trompada seca, dura, de les grosses. Perdo l’equilibri i caic de cul a la vorera. Se sent el terrabastall metàl·lic d’un objecte retopant per terra. I uns renecs femenins. Un xivarri d’allò més considerable. He tancat els ulls, el cap em ressona com un timbal. Tan fort, que em pugen arcades de l’estómac. He rebut de ple al front i, en canvi, tinc ganes de vomitar. Dos gossos dels voltants s’han despertat per l’enrenou. Es posen a bordar furiosament des d’un balcó. Desorientat i perdut, assegut enmig de la vorera, només tinc la dèria de tapar-me el nas amb el mocador. Vull aturar una hemorràgia que no existeix. He picat fort amb el nas i el front. Déu n’hi do el mal que fa. Obro els ulls i la noia ja s’ha aixecat. Al seu costat, a terra, una escala, una d’aquestes d’al·lumini, lleugera, brillant sota la claror dels anuncis lluminosos. I jo i el meu front acabem d’en-creuar-nos al seu camí. Pel que sembla era carretejada per una noia més aviat petita, morena i decidida que m’està observant amb una curiositat gairebé entomològica. No deu tenir gaire més de vint-i-cinc o vint-i-sis anys. Atrafegada, va per feina i no s’està per històries. S’aixeca i s’espolsa. Jo, en canvi, em quedo clavat a terra, submergit en el marasme de la meva pròpia pesantor. La noia em fa un cop d’ull fugisser. No comprèn per què no m’aixeco. El cop ha estat fort, però tampoc tant (a veure si resultarà que estic commocionat). Em demana si m’ha fet mal i em somriu. O a l’inrevés. Enmig del meu estupor, li dic que no, impactat per aquell somriure. És un somriure de domini, però alhora agradable, en el sentit més plaent de la paraula. Hi insisteix:

—Podem anar a una farmàcia, el bony del front no fa gaire bona cara…

M’acaba d’adoptar, em té sota el seu control, m’està mostrant els seus poders. I jo, agafat per sorpresa, amb la guàrdia baixa, agafat per totes bandes, obro els braços en creu com un idiota: que m’afuselli (com en el quadre de Goya) amb el seu somriure i la seva olor!

Ella, però, no ho interpreta així: em dóna la mà i m’ajuda a aixecar-me. Tot seguit es recol·loca els guants de pell lleugers. Els gossos, que ja havien callat, tornen a bordar perquè passa un vell insomne passejant un altre gos. L’animal és darrere seu uns tres metres gràcies a una corretja extensible. L’home, davant, escolta la ràdio a través d’uns auriculars i xerra tot sol. Pràcticament arrossega el gos, que duu un vestidet de llana a joc amb els guants de l’amo. Durant un instant, en la meva mirada coincideixen el vell i la noia de l’escala. Finalment, els animals callen i jo també. La noia es disculpa de nou, em diu adéu i torna a la feina.

Se m’ha quedat clavada la seva olor. A ella, se li deu haver clavat el meu alè pudent. Em sento com una mena de grumoll de persona. Encara pitjor, com un coàgul humà.

Sec al pedrís d’un portal, per refer-me i contemplar-la mentre s’allunya. L’escala és immensa en relació a ella, que no deixa de ser una noia més aviat menuda. Tot i amb això la transporta amb lleugeresa, amb la seguretat del qui ho fa cada dia. No es tomba per tornar-me a mirar. Millor, hauria vist un idiota volent aturar una hemorràgia nasal inexistent.

Encara assegut, observo com la noia s’arriba fins a una furgoneta aparcada més endavant. Repenja l’escala al vehicle i pica amb el puny tancat sobre la planxa del sostre. S’obren les portes del darrere i algú, des de dins, li dóna uns objectes flonjos, com uns draps. Són una mena de plàstics. Se’n queda un i la resta els deixa a terra. Després, torna a carregar l’escala i la repenja en un fanal del carrer. S’enfila amunt amb aquell material, àgil com un esquirol. Jo, només de contemplar el desplegament de tanta energia ja em marejo. Què és, netejadora, restauradora, pintora, mantenidora de fanals? De seguida n’estic al corrent: amb tota precisió, ha desenveinat de la cintura, com una pistola de la seva funda, una clau anglesa de les grosses. I en un moment, amb traça, ha deixat plantada una doble banderola de publicitat. Propaganda d’aquella que penja a banda i banda dels fanals, com un parell d’orelles d’elefant africà. Tot seguit s’ha enveinat la clau, ha baixat i s’ha endut l’escala. Sense aturar-se, agafa una de les banderoles que ha deixat a terra i repeteix l’operació en el fanal següent, sempre amb moviments calculats i alhora delicats. És més del que puc assimilar (almenys aquesta nit, amb el cul refredant-se’m al pedrís, el bony del front bullint pel cop, el gintònic bombejant-se de l’estómac al cervell i la pena al cor). Sento uns comentaris darrere meu. S’ha obert la porta del portal on sec. És un club gai amb nom d’estrella de cine americana situat en un carrer amb nom de president americà. En aquesta zona n’hi ha uns quants, tots amb porta dura. Apareixen dos homes agafats per la cintura, em miren i riuen. Es riuen de mi, pobre hetero borratxo, perdut i abonyegat. Fan ben fet. El vigilant privat del club em diu, tot cortesia, molt educadament, que foti el camp o em trencarà la boca i una cama. Barcelona, avui dia, és plena de guàrdies de seguretat. Fa modern. L’altre dia en vaig veure un a la porta d’una església del carrer de Rosselló per impedir-hi l’accés als captaires.

M’aixeco i miro cap amunt fent visera amb la mà: la noia està col·locant propaganda del Circ Rus: pallassos i lleons, amb tot de missatges publicitaris sense articles determinats ni preposicions. Ja són a uns trenta metres. Llavors em poso a seguir-los sense gens de vacil·lació, amb un convenciment injustificat. No sé per què, però vaig darrere la noia a una distància prudent, protegit per la matinada, per les cases i pels carrers. En aquesta hora sempre escampen damunt els escassos vianants una malenconia reposada, tranquil·la i alhora alerta. De tant en tant, em passa això, percebo que la ciutat em protegeix, aquesta ciutat plena de pobres idiotes com jo.

La noia és una màquina de plantar banderoles. Encara no me n’adono que ja s’està tornant a enfilar. El sistema és primari però eficaç: lentament, a pas d’home, la furgoneta va proveint el material. La condueix un individu jove. Atura el vehicle una mica més endavant amb els llums d’emergència encesos. Surt i deixa un altre munt de banderoles per terra. La noia en recull una i llavors ell treu una altra escala telescòpica del vehicle. En recull una altra, travessa el carrer i la planta als fanals de l’altra vorera. Van per feina, no s’adonen del seguiment. Només l’home, un jove d’orelles molt sortides, amb un bigotet negre afilat, gairebé perfilat, em mira un parell de vegades sense gaire interès. No sap veure que la figura morta de fred que ha entrevist en dos moments diferents, és la mateixa. Deuen trobar-se tanta gent rara, treballant de nits, que acaben per no veure res ni ningú. Per la meva part, no és que faci ostentació de la meva voluntat persecutòria però tampoc vaig amagant-me. Més que l’home invisible, sóc l’home desdibuixat. El cul de la noia es deixa veure quan estira els braços per col·locar la banderola. Llavors se li apuja l’anorac uns instants. Queden al descobert unes malles gruixudes arrapades a un cul fet massís a còpia de pujar i baixar fanals.

De banderola en banderola, passa una hora llarga. Quan avancen, jo avanço. Em frego el front adolorit amb el mocador ensalivat. Quan s’aturen, m’aturo. Em repenjo a la paret, sec en un banc o em quedo plantat enmig del carrer amb les mans a les butxaques.

Es veu d’una hora lluny qui marca el ritme: la noia no és només molt més activa i àgil, també mana. I no pas amb to d’encarregada, o d’esposa, sinó de mestressa. I ell, tot i ser uns deu anys més gran, a callar i a pencar. Treballar de nits en ple hivern i al carrer no agrada a ningú. I, encara menys, si et manen amb l’autoritat amb què ella mana.

Quan se’ls acaben les banderoles, pleguen. No és gaire tard, poc més de mitjanit. El noi, repenjat a una de les portes de la furgoneta, es relaxa fumant una cigarreta. La noia entra a la part de darrere. Cinc minuts més tard, torna a sortir. S’ha canviat. Ara porta un altre abric i unes sabates de vestir. L’empleat s’acomiada, entra al vehicle, l’engega i se’n va. La noia es queda tota sola a la vorera, enmig de la fredorada. Trontolla, les sabates de mig taló (ben diferents de les botes de feina) fan que camini amb pas vacil·lant. Se m’acosta, arriba a la meva alçada i continua carrer enllà sense veure’m.

Observo com s’allunya. Tal com em passa tot sovint, mentre penso si continuo seguint-la (la cosa entraria dins d’uns quants supòsits delictius), em trobo que ja ho estic fent. Coses d’idiota.

La noia ha caminat fins a una cabina telefònica. Fa una trucada molt curta i després es fica en una cocteleria, al costat mateix. Des de fora, veig com es treu l’abric abans de desaparèixer del meu camp de visió. M’afanyo a entrar. Hi ha una mitja foscor només trencada per llums indirectes que remarquen una càlida tapisseria vermellosa de vellut. No la veig per enlloc. De fet, no veig res. Hi ha una renglera de petits focus halògens sobre la barra. Corren penjats d’una guia a un metre i mig del sostre i fan un raig de llum definit i tallant que sembla corpori. Sec en un dels tamborets i demano una cervesa. Un cop acostumat a la poca claror remarco que hi ha un cert ambient, tres o quatre parelles escampades, buscant intimitat. També unes quantes persones soles, elegants i indolents. No em costa gaire de localitzar la noia en una de les taules. Sec a la barra i me la miro. Té una beguda a la mà i seu sense mirar ningú. És morena i maca. I pel que sembla, força decidida i sexy. Bec glopets de cervesa amb una mà i amb l’altra, dibuixo motius espacials invisibles en un tovalló (cometes, estels, planetes amb els corresponents satèl·lits…). Rumio què fer d’una manera més aviat laxa. La noia acaba d’encreuar les cames. La faldilla negra que porta, curta i elàstica, se n’ha anat una mica cap amunt. M’agrada. M’excita. Llavors s’aixeca i em passa pel costat en direcció al lavabo. Espero uns deu minuts durant els quals només en torna un client d’ulls petits i eixerits. És un home baix de cara prima amb un bigoti rosset. S’ha assegut a la barra i ha interromput amb el cap un dels raigs lluminosos. S’ha posat a xerrar animadament amb el cambrer. Ensuma amb el nas sense adonar-se que el que està ensumant no són mocs, sinó filets de sang, rajolinets vermells que se li escapen i li tenyeixen el bigotet. L’home es torça el nas amb la màniga blanca de la camisa i la deixa tota vermella. Darrerament, a Barcelona, es veu tot de gent que surt dels lavabos dels bars rajant sang del nas.

La noia no torna. Llavors m’adono que l’orientació m’ha jugat una mala passada. Que el bar tenia dues entrades. Se n’ha anat. M’aixeco precipitadament, deixo un bitllet al taulell i surto al carrer. La veig en el moment just en què fa senyals amb una mà en direcció a la calçada. I no pas a un taxi. És una furgoneta com la d’abans, del mateix model i color (aquesta, però, amb antena i els plàstics dels llums de darrere trencats). S’ha aturat davant seu i algú, des de dintre, li ha obert la porta de l’acompanyant.

Quan vull fixar-me en el nom de l’empresa, escrit en colors cridaners als laterals, és massa tard. La noia ja hi ha pujat i la furgoneta ja ha arrencat.

Adéu.

Em quedo palplantat enmig de la vorera mirant com es perd carrer enllà. És nit tancada i la boirina dibuixa curioses arèoles lluminoses entorn dels fanals. I jo estic molt cansat. M’assec en un banc amb les mans a la butxaca i les solapes de l’abric alçades. Tinc el front abonyegat i el nas adolorit. El mal de cap em batega a les temples. Rebufo i em fixo en les formes del meu alè condensat. Quan era petit, tots els nens ho fèiem. Jugàvem a simular que fumàvem. Una camioneta d’un model antic s’atura al xamfrà. Va plena de cartrons, mobles vells, objectes abandonats i altres andròmines. En baixen un home i una dona vestits amb anoracs. Ell calça sabatilles de pelfa amb talls laterals a causa dels ulls de poll. Me’ls miro mentre remenen una calaixera desballestada i esclafada. No els agrado i comencen a insultar-me, de manera que m’aixeco i me’n vaig.

La noia de les banderoles m’ha deixat impressionat.

De sobte, torna en Nicco. Se m’acaba d’acudir una qüestió tan patètica com repugnant. Aquesta desgràcia ha passat més de cinc mesos enrere, però no n’he sabut res fins ara. Quina bajanada, cinc mesos pensant que en Nicco era viu. Tan viu com jo. O com el gat dels squatters de la finca del davant de casa meva. O com la portera de l’escala, que veig cada dia a la seva garita, al costat de la renglera de bústies. O com el mateix president de la Generalitat de Catalunya. Milers de persones, animals o plantes que, dia rere dia, veig vives. I de sobte, és llei de vida, es moren (el senyor president, és clar, una mica menys, ja que la seva memòria perviurà en tots nosaltres). Però tot i amb això, des del gat fins al senyor president passant pels veïns de l’escala, si es moren me n’assabento gairebé al moment gràcies a la tele, la ràdio, els diaris i les revistes o la portera…

I ja veus, jo, cap puta premonició, gens de puta telepatia…

És de matinada i tot i amb això, el carrer és ple de claror. He alçat els ulls buscant la lluna, però m’he trobat un fanal.