6

—Jordina, si tu m’agradessis i et digués de cop i volta: «M’agradaria tenir una frase per a tu», què pensaries?

A través de l’auricular, sento que s’empassa amb dificultat una mossegada de poma. Suposo que no vol ferir-me. Dubta uns quants segons.

—Depèn del context —diu, tot escurant-se les dents amb la llengua—: amb franquesa, de tot plegat, el més inversemblant és que algú com tu hagi gosat parlar així a una noia i la interessada no t’hagi fulminat al moment…

Probablement, acaba d’imaginar-se l’escena. M’ha visualitzat pronunciant «M’agradaria tenir una frase per a tu» i li ha fet pena i vergonya aliena. Capto la seva incomoditat i penjo. No vull fer-li malbé aquest matí de dissabte. D’aquí una estona aniré a Pulido Comunicacions. Ja he comprovat que avui treballen.

El rètol de l’entrada no és gaire cridaner. Observo el local. Des de fora, sembla més aviat ranci. Per l’aspecte, podria ser un magatzem de derivats plàstics. O l’entrada del taller d’una impremta. Hi ha un full de paper enganxat a la porta amb cinta aïllant vermella. Hi diu, escrit en retolador: sóc al magatzem, torno de seguida. No em vull esperar, els nervis se’m mengen. Me’n vaig cap al magatzem, que és al carrer del damunt, a uns cent metres. Me’l trobo amb la porta oberta i una pila de cartells fent de falca per evitar que es tanqui. Deuen estar carregant i descarregant. El cor em comença a bategar. M’aturo i faig un cop d’ull endins, com si fos un vianant una mica tafaner. Al fons, donant-me l’esquena, hi ha la noia. Amb el seu aire concentrat, apunta coses en un petit bloc. Tanco els ulls per adaptar-me a la foscor. És un habitacle rectangular, petit, poc il·luminat per tres bombetes. Està ple del material de l’empresa: eines, suports de ferro, cubells, guants, cartells, esprais de 3 en 1, escales, etc., etc. Hi destaquen unes piles immenses de banderoles del Circ Rus. També hi ha un arxivador metàl·lic i una taula de càmping amb una cadira plegable. Una estufa de butà escalfa mínimament l’estança. Haig de decidir si hi entro o no. De fet, palplantat allà enmig, em trobo tan en fals com si hagués entrat. La noia continua mig d’esquena a mi i aprofito la situació per observar-la. Ara està buscant algú a les pàgines grogues. Ha resseguit els números amb el bolígraf fins que ha trobat el que li interessa. Tot seguit l’ha apuntat en el seu bloc.

Continuo plantat a la porta, silenciós, incapaç de bellugar-me, a contraclaror. De sobte, la noia es gira i jo m’aparto.

M’allunyo vorera amunt, que les cames em fan figa. M’aturo davant de l’aparador d’una botiga de quadres. «Restauració de daurats, marcs antics i policromies». Miro de reüll el magatzem de Pulido Comunicacions i a la porta no hi ha ningú. La noia no m’ha vist, doncs. Estic sobreexcitat. Llegeixo un retall grogós d’El Mundo Deportivo enganxat amb cel·lo al vidre de l’aparador. S’explica als clients en particular i al públic en general que l’amo del negoci, el senyor emmarcador, va fer d’àrbitre de primera divisió de futbol (sense abandonar mai el seu ofici d’emmarcar quadres). I que si bé no ha tastat la glòria, almenys sembla haver conegut una certa fama. Tomo a mirar de reüll.

La noia és fora al carrer carregada amb una pila de cartells. Els deixa a terra i s’hi asseu damunt tota tranquil·la. Després es treu el bloc de la butxaca i comença a fer-hi més anotacions amb el cap acotat. Només se li veuen els cabells negres. Llavors aixeca la vista i torno al retall de diari de l’aparador. Hi ha una foto del dia de l’homenatge de l’àrbitre-emmarcador. És de quan es va retirar: s’agafa per la cintura amb els col·legiats Guruceta Muro (a.c.s.) i Ortiz de Mendívil. Tots tres somrients, rellepats. Duen el seu uniforme negre amb solapes blanques, el xiulet penjant i l’escut de la Federació Espanyola de Futbol cosit al pit. Aquelles fotos dels setanta semblen d’una altra galàxia, tant com el meu comportament actual. Giro una mica el cap. Acaba d’arribar la furgoneta i la noia està obrint les portes posteriors. Em poso a caminar cap a ella com un vianant inofensiu. Vull veure-la millor. M’ha sentit i m’ha mirat però tampoc no m’ha reconegut. Porta unes malles negres i un jerseiet cenyit. Passo de llarg pel’seu costat.

Decebut i refredat, decideixo de vagarejar una estona pels voltants, per fer temps.

Als deu minuts, hi torno. La porta del magatzem és tancada, però la persiana està apujada. M’hi aturo, el vidre glaçat m’impedeix de veure res de l’interior. El sol s’ha tapat i fa fred. No sé què fer.

—Perdoni, fa molta estona que espera? —sento que em pregunten.

Em giro i és ella, amb les claus a la mà.

—Passi, passi…

Em quedo glaçat. Ha vingut per darrere. De prop, la veig fresca com una rosa. No sembla pas que la nit abans hagi estat plantant banderoles. No tinc temps de respondre perquè obre la porta i entra.

—Passi, sisplau… —insisteix.

Hauria d’anar-me’n corrents. I estic a punt de fer-ho quan la noia, des de dins, em mira i em captura. M’indica amb la mà que entri i ho faig, un parell de passes. Ella, refiada, continua obrint llums, encenent l’estufa, engegant el contestador automàtic… Tinc la impressió que si obro la boca em descobrirà. Se’m notarà, com quan ets verge i l’endemà d’haver fet l’amor per primer cop penses que tothom t’ho veurà a la cara. La noia, intrigada, deixa el que està fent i avança cap a mi. Quan arriba davant meu s’atura de cop. Vol posar-se el bolígraf a la boca, però deixa l’acció a mig fer i fixa la vista on havia tingut el bony del front.

—No ens hem vist abans? —em demana de sobte.

Dubto entre dir-li una mentida, una mitja mentida o la veritat. Opto per la segona possibilitat. Li responc que sí, que una nit vaig topar de cap amb la seva escala. Ometo el fet que en una altra ocasió em va confondre amb un cambrer. Veig que es relaxa. Per un moment estic temptat de deixar-li anar «M’agradaria tenir una frase per a tu». Després d’interessar-se per l’estat del meu bony, fa:

—Doncs vostè dirà… Li interessa cap dels serveis que oferim a Pulido Comunicacions?

M’afanyo a dir que sí, tot i que no tinc ni idea del que vull. Aquesta dona m’agrada molt; el tractament de vostè m’ha excitat terriblement. Em sembla viure una pel·lícula francesa de la nouvelle vague. Busco fins a l’últim racó del cervell alguna cosa a dir, però no me’n ve cap. Només desitjo que aquesta noia continuï tractant-me de vostè. Davant la meva indecisió, m’aparta del seu camí delicadament i em diu:

—Perdoni’m, serà un segon només, però és que si no, se me’n va del cap. Estic fent un petit inventari. —Es dirigeix cap a un contenidor petit de vímet ple d’argolles, arandeles i cargols. Mentre hi fa un cop d’ull superficial, amb tota gentilesa, em diu—: sàpiga que ha triat un dels millors llocs de Barcelona en aquesta especialitat —fa una pausa i continua—: Però… Sempre hi ha un però, oi?

I sense esperar que li demani quin, m’explica que a Pulido Comunicacions hi regeix un codi deontològic molt rígid:

—Sóc la mestressa del negoci junt amb el meu marit. I ens hem compromès a no plantar mai banderoles ni cartells que atemptin contra les nostres idees, així ningú no perdrà el temps. A més, ja l’aviso per endavant que si la cosa és urgent, ara mateix no podrem atendre’l.

Estic tan confús com excitat. Davant els meus ulls de badoc, la noia combina audaçment la gràcia personal amb l’exposició ferma del seu ideari i del seu ventall comercial. Li dic que em sembla correcte i que no hi ha problema:

—De fet, encara no sé el contingut exacte de les banderoles.

La jove mestressa mossega el caputxó d’un bolígraf amb la mateixa indolència amb què fa uns minuts l’estava llepant. S’ha quedat parada:

—No sé si l’he comprès. M’està dient que no sap què vol anunciar?

—Exacte.

—Almenys, deu saber que l’Ajuntament, com a propietari dels fanals del carrer, només deixa que s’hi pengin banderoles amb contingut d’interès cultural i, quan toca, polític…

—Doncs sí, ja ho sabia —menteixo.

—Ja ho entenc. Quan diu que no sap què vol anunciar, en realitat vol dir que no sap com redactar-ho o dissenyar-ho, oi?

—Exactament.

—I alhora que rumia com dissenya les banderoles, vol comparar el nivell de les empreses que ens hi dediquem. Així guanya temps. És això?

—Sí.

—Molt bé, doncs perquè vegi la diferència. A qualsevol altra casa el convencerien que el millor és la lona. I tindrien raó, té més llinatge, més solera, però val deu vegades més. Nosaltres treballem amb un plàstic especial que la imita. Ens el porten d’Alemanya. Iguals prestacions, preu molt més competitiu… —calla uns instant i em pregunta, dubtosa—: Però, ni una mica, no sap què vol posar-hi?

—No.

La noia no ho acaba de veure clar. De fet, ningú amb una mica de seny no ho veuria gens clar, tampoc.

—Tot plegat és una mica estrany…

Li reconec que té tota la raó, però que no s’amoïni. I surto de l’atzucac tot preguntant-li pels preus i les condicions de pagament. La noia es torna a relaxar. En realitat, penso que m’ha salvat el prestigi immens que té avui dia qualsevol qüestió relacionada amb el disseny. Se’n va a buscar alguna cosa en una carpeta de la taula:

—Els preus depenen de moltes coses, de la quantitat, del material utilitzat, de la grandària, del nombre de colors, de l’època de l’any… —No troba el que busca; encara està una mica nerviosa—. Pensava que m’havia endut el full de les tarifes. Deu ser a l’oficina. Per començar, és imprescindible saber si portarà les seves pròpies banderoles (és a dir, que ens contracta simplement per col·locar-les) o vol el servei d’impressió i col·locació. El cost, lògicament, varia moltíssim si es tracta d’un cas o de l’altre.

Li asseguro que em semblarà raonable, sigui quin sigui. Però ella insisteix en el fet que no es pot començar la casa per la teulada:

—Si encara no ha dissenyat la banderola, el millor serà esperar —remata.

Ja ens ho hem dit tot. No m’agradaria que li madurés al cervell la idea incipient que té al davant un idiota (ja ho descobrirà en el seu moment). Li comunico que ha estat molt amable amb mi i que me’n vaig. Quan surto del magatzem alço la mà i li faig adéu. Ella em correspon; em sento com un llimac fastigós.

Hi torno vint minuts més tard.

Ara, només veure’m, ja em somriu. Sóc un possible client i corren temps de crisi. El padrí afirma que ara mateix, a Barcelona, una botiga de ganivets no tindria cap escrúpol a servir una comanda al mateix Jack l’esbudellador.

Li comunico que m’ho he rumiat bé, que en el seu moment encarregaré a Pulido Comunicacions tota la feina: impressió i col·locació. I amb banderoles de plàstic, imitació lona.

—El felicito —em diu—. És una decisió pràctica i intel·ligent. Així es rebaixen els costos i la qualitat és la mateixa (si no superior). Per cert…

S’aixeca i fica mig cos dins d’un armariet metàl·lic. En surt amb una altra carpeta. L’obre i em dóna uns fulls protegits per una funda de plàstic transparent.

—Tingui —fa amb la punta del bolígraf de nou entre els llavis i mirant-me als ulls—: A part de les nostres tarifes, hi trobarà un imprès de l’entitat bancària que treballa amb nosaltres. Se’l mira a casa amb calma. Fa referència a possibles crèdits, en unes condicions molt favorables. Així ja el té. Jo, personalment, trobaria del tot normal que no n’hi donessin cap, de crèdit. És més, si jo fos d’aquesta entitat, no ho faria, no té un projecte prou clar. Però en fi, per provar no hi perdem res…

Li retrec amablement que si tothom pensés com ella, malament aniríem. Sobretot els indecisos i mancats de fortuna personal com és el meu cas…

Això la mou a preguntar-me a què em dedico. Li explico per damunt la meva activitat professional. Em sembla que no li interessa gaire. Fa, entre comprensiva i burleta:

—De manera que, a més de portar la campanya publicitària d’alguna entitat cultural, organitza i fa cursets. Ara ho entenc tot: per poc importants que siguin, no li deuen deixar espai al cap per considerar coses com ara el disseny d’una simple banderola…

Espera que li respongui alguna cosa, però no ho faig. Llavors continua treballant. Cinc segons de silenci més tard li comento que si de cas, ja que probablement està força enfeinada, tornaré un altre dia.

—Quan vulgui. I no s’amoïni, quan tingui clara l’ànima del missatge, li vindran totes les idees de cop.

Li dono les gràcies. Faig mitja volta i, tot neguitós, me’n vaig per on he vingut. Em sento covard i fals. Ensumo l’imprès de l’entitat bancària, però no fa cap olor. Em sap greu, tinc comprovat que tot sovint els objectes personals de les noies conserven una mica del seu perfum. No penso demanar cap crèdit, evidentment, però potser m’interessarà de fer-ho veure. Miro de què va. Els impresos han d’expressar les dades habituals. Entre les quals, una declaració expressa d’algú avalant-te. Cap problema.

Arribo a casa destrossat. Com si hagués disputat un combat a tres assalts. Amb els trenta fets i refets, ja em noto rovellat. Com si, de tant en tant, alguna peça no se m’acabés de col·locar a lloc (última nota facultativa: no s’alarmi, jove, no és artritis precoç, es tracta d’una simple calcificació dels tendons; molt normal).

Passo la resta del dissabte en un bar. «Quan tinguis un problema, escriu-lo en un paper. Simbòlicament, aquest problema s’hi queda atrapat, i pots descansar. Quan t’hi vegis amb cor, recupera el paper, solventa el problema i estripa’l». Era una de les recomanacions del meu padrí. No estava gens segur que em fes servei, però no se m’acudia res més a fer. Així doncs, amb un bloc i un bolígraf, a punt, m’assec a la tauleta d’una cafeteria. Dret, al meu costat hi ha un home amb un vestit de tergal blau, caravermell i panxut, de cabells grisos abundants i despentinats. Tafaneja sense gens de dissimul el que escric (que no és res). De tant en tant, badalla. Em concentro, però no hi ha manera. Em vénen alguns pensaments aprofitables, però cap que es pugui dissenyar en una banderola.