11

Em desperto, xop de suor. Ja és de dia. Començo a esternudar. A l’orella m’ha sortit un bony força gran. La boca se m’omple de sal·liva enganxosa i haig de córrer al lavabo a escopir. No em trobo gens bé. Quan em fico al llit, torno a tremolar com una fulla.

Una mica més tard, mentre em prenc un cafè amb llet amb una aspirina, traço a la Jordina.

—Ahir a la nit vaig sortir amb la moto i vaig entomar molta aigua. Em tornaré a ficar al llit. Em sembla que tinc febre…

—Febre? Saps què? Passaré per casa teva d’aquí una estona —diu.

I penja. Cap problema. Que vingui. No em fa res tenir la Jordina a prop meu.

Mig adormit, em desperta un soroll. No sóc conscient del temps que ha passat. Algú burxa el pany de la porta de casa meva i obre! Estic desorientat, sento la veu de gent que s’acosta al dormitori. Qui és? Què collons està passant? Qui entra a casa meva?

—Solans!

Gairebé em poso a plorar de gratitud. Perquè no és cap assassí en sèrie i perquè és una veu amiga. M’he espantat de debò, coses de la febre. La Jordina apareix tota somrient al llindar de la porta de l’habitació.

—Tranquil, home, sóc jo… He entrat amb les claus del teu padrí…

Amb l’experiència de la mare triomfadora de molts refredats infantils, de seguida em fa el diagnòstic:

—Amic, estàs molt fotut. Ha anat d’un pèl que no m’enganxessis una pulmonia. De fet, encara no n’estic segura. I el cop que tens al cap, déu-n’hi-do. Com a mínim, avui hauries de fer llit. A més, no m’estranyaria gens que patissis una anèmia de les grosses. —I afegeix amb rotunditat—: Ja saps que l’anèmia és molt traïdora.

Fa un parell d’anys, la Jordina va viure una urgència relacionada amb el seu fillet. Des de llavors opina que l’anèmia és molt traïdora i els virus molt cabrons. Em tapa com si fos un nen i se’n va a comprar. Torna al cap de vint minuts amb una bossa del supermercat i un paquet de la farmàcia. Em desinfecta la ferida i em canvia la bena. Es fica a la cuina. La sento feinejar. Una estona més tard, apareix amb un bol fumejant en una mà i una ampolla de conyac de marca a l’altra.

—Et prens el consomé i a dormir.

Tot obedient, m’incorporo. Faig una estossegada d’aquelles que et regiren de dintre enfora com un mitjó. Quan ja tinc el bol a les mans, obre l’ampolla i n’hi aboca un bon raig:

—Consomé concentrat de pollastre amb un rovell i conyac, còctel perfecte!

Durant cinc minuts és la felicitat. Tinc la Jordina asseguda al costat, molt a prop. Intento ensumar-la. M’encanta ensumar les dones. La Jordina fa olor de mare jove. Assenyalo la samarreta d’en Koeman, clavada amb tatxes al meu suro i li dic:

—Té, un regal per al Jordiet. —L’agafa i la desplega; el Jordiet és petit i la samarreta és de talla XL—. Bé, per quan sigui gran —afegeixo.

—Moltes gràcies —fa amb una ganyota d’incredulitat—. Aquí tens les medecines i una tovalloleta molla. Ara haig de tornar a casa. Deixaré el nen amb ma mare i tornaré una estona…

—No cal…

—Ja ho decidiré jo, si cal o no. Apa, adéu. I no t’aixequis, que tens febre.

El cap em torna a rodolar, em trobo molt cansat. Tinc malsons terribles relacionats amb la noia de les banderoles. Em veig detingut i inculpat. Durant el judici em pregunten: «No és cert que va assetjar la noia amb la típica excusa de topar amb ella mentre transportava una escala? Només respongui sí o no. I no és més cert que, davant la manca de resposta positiva, va tornar a assetjar-la dies més tard, sempre de nit, i fins i tot va assaltar-la amb una intenció tan estúpida com perversa dient-li “M’agradaria tenir una frase per a tu”? Només respongui sí o no! I no és encara més cert que va arribar a espiar-la i fotografiar-la amb nocturnitat i traïdoria (i gairebé descampat), i va assaltar casa seva amb propòsits morbosos fins al punt d’agredir-la?».

No recordo la pena que m’han imposat, només que acabava tot sol en una habitació. I que entrava en Pulido, avançant cap a mi armat amb una clau anglesa…

Em desperto neguitós. M’incorporo, trasbalsat, i obro el llum. Em quedo quiet. Miro cap al suro, tot atapeït, i la idíl·lica visió queda trencada per l’entrada en el meu camp de visió de la carta d’en Peyró. L’hi vaig enganxar fa poc. Per sempre més, la seva cara repugnant anirà lligada al record d’en Nicco. Això em recorda que haig de dur les fotos de la noia a revelar. Quan les tingui, les més suggerents aniran al suro. Així les veuré a tothora sense ni tan sols aixecar-me. M’estiro i em torno a tapar. Enyoro quan era petit i la meva mare em feia el llit amb mi a dintre, entre els llençols. Enfebrit i feble, sóc incapaç de reflexionar gaire sobre la meva situació personal. Tal com m’ha descrit la meva amiga Jordina Valldejolí molt gràficament, sóc poca cosa més que una desferra humana tossidora que treu mocs sense parar.

En un moment o altre, algú em desperta. Obro els ulls i em trobo de sobte amb la cara de l’Àlex Mallol. M’està mirant tot inexpressiu. És un jeroglífic, un logogrif: sé que darrere aquells ulls hi ha alguna cosa però no tinc la clau per endevinar-la.

—Tranquil, només sóc jo, només sóc jo —fa l’Àlex.

Renuncio a interpretar aquell «només» i deixo que el meu company m’ajudi a seure al llit. El despertador marca les sis. Em pregunta com em trobo. Llavors entra la Jordina amb un altre bol fumejant i l’ampolla de conyac:

—T’he portat l’Àlex perquè et faci companyia.

Em sembla observar, enmig de la boira mental, que la noia aboca conyac i més conyac dintre del consomé. No pot ser, veig visions, penso. Però sí, quan me’l duc als llavis comprovo que allò és alcohol pur. Congestionat i tot, me’l fa beure igualment:

—Potser se me n’ha anat una mica la mà amb el conyac, però no cal que facis tants escarafalls. T’ajudarà a dormir. A més, és conyac del bo, no fa mal…

No he tingut força per replicar. Una estona més tard, sento la veu de l’Àlex Mallol parlant per telèfon. Està dient a algú que arribarà tard, que és a casa meva. I que estic molt fotut, i que em farà companyia una estona. •

El sopor de l’alcohol em va guanyant. De darrere la porta, no sé exactament d’on, comencen a arribar-me les veus dels meus amics. Són veus assossegades i endolcides. Xerren tranquil·lament. Els sento, però no entenc què diuen. Són veus? Són planys? No sé si somio, si és la confusió febril. Tanco els ulls i les parpelles em cremen. Em poso el drap moll al front. M’hi fixo més. Sento la Jordina alenant fort, sospirant… L’Àlex fa un gemec. Un soroll… Em desperto de cop: estan follant! Intento aixecar-me, però ho deixo córrer. El cap em rodola. Ara mateix, a més de refredat, estic borratxo de mala manera. No sé si ho penso o ho dic en veu alta, pastós: que puta, la Jordina, m’ha omplert de conyac per poder follar més tranquil·la… I jo, al costat, com qui diu de cos present… És evident que aquests dies, amb la meva obsessió, m’he perdut uns quants episodis de la vida sentimental dels meus amics. Els desitjo sort. Sobretot a ella, en necessitarà. Fa molts anys que conec l’Àlex. Més d’un cop li he insinuat que la noia està boja per ell. Però es fa el desmenjat i canvia de tema.

Quan torno a despertar, ja és fosc. Entra la Jordina remenant un got amb l’antigripal en dissolució. Encara té els cabells molls de la dutxa. Me’l prenc i li dic, entre dents i amb els ulls mig tancats:

—No em fa res que utilitzis casa meva per estar amb l’Àlex, però t’agrairia que no m’emborratxessis. No cal.

Els ullarros de la noia s’omplen de llàgrimes en un moment. Se’m trenca el cor.

—No t’enfadis amb mi —fa lluitant per no plorar—. Et prometo que no era pas la meva intenció. He esperat tant de temps que es decidís…

La Jordina, com jo, també és capaç de fer coses lletges per aconseguir el seu amor.

Entra l’Àlex i seu al llit en silenci. La Jordina l’agafa i ell es deixa agafar. Em saluda amb un cop de cap, com sempre, com si res.

Mitja hora després, una aroma d’allò més consistent arriba a l’habitació des de la cuina. Gràcies a la Jordina, sopo com déu mana: més brou i una truita a la francesa. Vetlla per mi i em mira com menjo. L’Àlex vetlla per la Jordina i se la mira amb ulls nous. Estem contents. Sobretot, ella. Abans d’anar-se’n, em fa un petó al cap i em diu:

—Pobre Pere-Lluc… Has d’apujar-te la moral, si no et posaràs malalt de debò. T’has d’alimentar bé. Sabies que les depressions fan que les defenses de l’organisme s’evaporin? M’ho ha dit el pediatre del meu fill. L’anèmia és molt traïdora. I els virus, molt cabrons —em mira la crosta de l’orella—. Segur que no vas caure amb la moto?

—No. Va ser la noia de les banderoles d’un cop de tronc…

—És clar, la mateixa que et va deixar anar un cop d’escala, oi?

—No, vaig ser jo qui va picar amb l’escala…

—Vinga, home…

—Hi ha amors que maten —diu l’Àlex, tot circumspecte.

Portava molta estona callat. Potser ve del planeta on tothom pot ser llibertaria i alhora la marihuana és de franc. La Jordina no pot reprimir-se i li agafa la cara amb les dues mans. Li diu tota somrient:

—D’on véns?

I ella, d’on ve? Per no tenir, la Jordina ni tan sols no té passat mig hippy per recordar. És una noieta de barri. I al seu barri, que també és Barcelona, la majoria de nois i noies no van fer el hippy perquè van haver de posar-se a treballar des dels catorze o setze anys. Quan la vaig conèixer, a principis dels vuitanta, sempre estava espantada perquè creia ben sincerament que el món estava a punt d’anar-se’n a can Pistraus. Em deia que mentre veia Ronald Reagan a la tele i esperava l’esclat definitiu, tenia la sensació de caminar en rodó, com quan et perds per la muntanya: «Cada dia el mateix camí, les mateixes cares a l’autobús, la Gestoria Càrdenas i retorn al punt inicial, a casa, amb els pares, el tresillo i la tele…». M’explicava que, de vegades, observava la gent que acudia a la gestoria amb els seus problemes mesquins i quotidians i experimentava, respecte a ells, un vague sentiment de llibertat, de superioritat. Barcelona generava espècimens humans que venien a gestionar el canvi de nom d’un vehicle, la realització de la declaració de la renda, la tramitació del certificat de penals per fer el passaport, una simple instància oficial, el permís de caça… Era depriment i confirmava els seus pitjors auguris sobre el futur. Va enamorar-se d’un client. S’hi va casar, però la va abandonar en el mateix moment que va saber que estava embarassada del petit Jordi. Al principi va estar molt fotuda, però va acabar per sentir-se alliberada. Després d’un gran esforç personal ha aconseguit d’avançar enfora: amb el pas dels anys, diu, ha arribat a no sentir-se tancada en ella mateixa. Encara se sent com en una gàbia. Almenys, arrapant-se a individus com jo mateix o en Mallol, de qui està enamorada, té la sensació que, tot i no sortir del laberint, està acompanyada. Galdosa companyia…

I vet aquí que ara li brillen els ulls i té agafada la cara de l’Àlex amb les dues mans i li repeteix:

—D’on véns?

I tot seguit li fa un petó als llavis i el deixa anar. Es posa a riure i em posa una mica més de suc de taronja.

Em desperto de matinada. M’aixeco per anar al lavabo i ja no hi són. No he sentit quan se n’han anat. Tot el pis està recollit i endreçat. Els coixins del sofà són a lloc i els llençols i les mantes que han fet servir estan molt ben doblegats i apilats al damunt. Algú ha escombrat el terra i aquelles volves de borra tan característiques de la casa han desaparegut. Els plats i els coberts llueixen nets a la cuina sobre un drap-esponja, repenjats a les rajoles de la paret. La pica d’alumini brilla. Les escombraries s’han recollit i llençat. El lavabo, net i polit. La Jordina s’ho ha fet bé. A més m’ha deixat una olla sencera de brou de pollastre i hortalisses, mitja dotzena d’ous, arròs i pasta. També una mica de pernil dolç. Tasto una cullerada de brou: ni rastre d’alcohol. Per un instant he pensat que no fos una trampa de la Jordina i la seva compulsió sexual… Penso en els meus amics. L’Àlex Mallol és casat i contribueix amb deu dòlars mensuals a la fundació llibertariana Rothbard de Las Vegas. Ara, a més, manté un afer sexual —i/o sentimental— amb la Jordina Valldejolí. Del meu cas, no cal ni parlar-ne. Els idiotes ens compliquem molt la vida, però tot i amb això no deixem pas de fer certes coses.

L’endemà diumenge m’estic al llit fins a migdia. Tot i la feblesa general, em sento optimista. Fora fa bo i tot aquest descans m’està anant força bé. Només la tos persisteix, però amb menys virulència. Obro la finestra per airejar. M’arriben crits de nens jugant, una tele, també una música d’instruments de corda, ballable, una mena de vals, un ritme de vals lent en ple pati interior. Tanco de seguida perquè agafo fred.

La noia de les banderoles m’ha atrapat. Com si fóssim troglodites, m’ha estabornit amb un tronc de la seva llar de foc i se m’ha endut. Em va tenir a la seva mercè. Després, pel que sembla, no em va denunciar. M’ha indultat a canvi de condemnar-me a la pena de desterrament total de la seva vida. Doncs bé, no la penso complir. No li penso fer cas. M’hauria d’haver rematat. No ho va fer i ara s’haurà d’atenir a les conseqüències.

Estic somiant que algú em toca una trompeta estrident a l’orella. Obro els ulls: és el timbre de la porta que sona. Miro el rellotge. Primera hora de la tarda del diumenge. No tinc ni idea de qui pot ser. No espero ningú. Tusso, em poso la bata, les sabatilles i vaig cap a la porta. El pis s’ha refredat. M’escuro la gargamella, i sense obrir, pregunto qui és.

—Servidor! —sento que diuen.

—Servidor? Qui, servidor?

—Un servidor, Benet Càrdenas!

És el meu padrí, més mudat que mai. M’emociona que vingui a interessar-se per la meva salut.

—D’on ve tan elegant, padrí?

—On anem, deus voler dir. Anem al Liceu. La senyora Moix i jo. He quedat amb ella d’aquí a tres quarts.

—Ara va al Liceu amb les clientes? —faig tot maliciós.

—Només amb les que són una mica especials. Vull regalar-li un dels llibres que em guardes a la biblioteca, és un llibre especial, una edició de bibliòfil signada…

El senyor Càrdenas i els seus llibres… Un dia, anys enrere, vaig arribar a casa i vaig trobar-me tot de caixes plenes de llibres enmig del rebedor, del passadís i del menjador. Eren els que sempre hi havia hagut a l’entrada del gabinet. Vaig preguntar-li per què els havia tret. «Els clients arriben i es posen a observar-los —em va dir tristament—. De seguida veuen que no són simples anuaris econòmics, diccionaris tècnics i coses així. Llavors es malfien. Encara hi ha rics que creuen que la cultura és incompatible amb la riquesa…».

Un dia, com sant Pere a Nostre Senyor, va acabar per negar-los tres vegades: «Aquests llibres? No són pas nostres, i ara… Són del meu fillol, que no té espai i me’ls ha deixat uns quants dies, demà mateix se’ls ha d’endur…». Per no patir més, va carregar-los en una furgoneta i va enviar-me’ls perquè al seu pis no hi cabien. Va ser una allau d’aproximadament mil exemplars. Setmanes més tard vaig trobar-me’l per sorpresa a casa meva. Havia entrat amb les seves claus. Seia a terra sobre un coixí amb tot de llibres al voltant. Quequejant, va dir-me que li havia calgut fer una consulta d’urgència. La realitat era molt més simple, s’enyorava. Encara ara, de tant en tant, es presenta a saludar els seus antics llibres. En Benet Càrdenas és un senyor de Barcelona. Sap que el camí del comerç i de la riquesa és agredolç. I si enmig del trajecte cal llençar una mica d’equipatge per anar més lleuger, es llença. La vida és curta i qui dia passa, any empeny…

Però avui, els llibres no són el seu centre d’interès:

—Tinc xampany a la nevera de casa. Francès, no cal dir-ho. Suposo que hi anirem quan sortim del Liceu. No hi ha com una bona ampolla de xampany per acabar un diumenge. Llavors li regalaré el llibre.

M’adono que el padrí està neguitós, no sembla el de sempre. Toma amb el llibre i se’n va cap a la vidriera de la galeria. És queda mirant a l’exterior. El tinc allà davant, donant-me l’esquena, de vint-i-un botons. Treu brillantor, d’esma, a les seves sabates enxarolades tot refregant-les contra els baixos dels pantalons. Duu la seva camisa blanca de seda amb corbatí… De sobte, es posa a xerrar.

—Em van avisar de la visita d’una vídua d’un bon client. S’havia trobat una quantitat important de diners en metàl·lic en una de les caixes de seguretat del difunt marit. De seguida es va saber que era diner negre. Un bon dia me la veig entrar al despatx tota aclaparada. Era tota una dona. I en molt bon estat; devia vorejar els seixanta, vaig suposar, però quins seixanta! De classe alta, amb carns endurides per moltes hores de gimnàs i massatge, ja saps què vull dir… Ens vam atreure a l’instant. Ens vam explicar la vida en tres minuts. Ella, vídua, tres fills. Jó, vidu, sense fills… M’agrada la idea de trobar una ànima bessona que comparteixi amb mi els anys daurats de la davallada de la vida.

—No se’m posi sentimental, padrí.

Vaig al moble bar i em serveixo dos ditets de ginebra. Ell s’obre una ampolleta d’aigua mineral:

—A partir de certes edats cal hidratar-se. Sabies que fins als quaranta-cinc anys, som un vuitanta per cent d’aigua i als vuitanta, tan sols un seixanta? Cal hidratar-se. Sobretot si has d’afrontar un excés d’activitat física. Ja m’entens… No em miris així, hi tinc dret. Sóc vidu, lliure i sexualment estic en forma. La Laura em va seduir de seguida, per valenta. Normalment, la jovenalla com tu es pensa que als setanta ja no som res sexualment parlant. I en molts casos és veritat, però no pas perquè no funcionem!

—Per què, doncs?

—A tu què et sembla? Si ja és difícil lligar de jove, imagina’t de vell. Costa molt de trobar, una dona que vulgui ficar-se al llit amb un home de setanta anys. Estan cagadetes, tenen por que estirem la pota mentre fem l’acte sexual. Al final, si vols sucar una mica el melindro, has d’acabar pagant. I això…

—És molt depriment, oi?

—No, Pere-Lluc, és molt car. Un pensionista no s’ho pot permetre. Jo encara tinc sort, no t’ho haig d’amagar: em pago un servei sexual al mes, sempre amb la mateixa senyoreta… La Laura té una edat en què, òbviament, no fa l’amor com una noia jove, però això no és cap entrebanc, al contrari. Opina que els homes grans sempre desitgem dones joves i per tant, que algú com jo la vulgui a ella, la posa a cent. I de retop, m’hi posa a mi…

Vet aquí, en qüestió d’hores floreix la vida sexual dels qui m’envolten.

—Aquí tothom carda menys jo… —deixo anar a mitja veu.

El padrí se’n va al Liceu. Encenc l’estufa i engego la tele. Apareix la Raffaela Carrà. Hi ha coses que no canvien mai…

Recordo la noia, despullada, a la finestra, darrere la pluja. Demà portaré les fotos del rodet a revelar.