13

Després d’aquella trobada n’han seguit moltes de semblants. Sempre de nit. Tret dels caps de setmana, pràcticament cada dia surten a plantar banderoles. Nits i més nits darrere seu. Em deixo veure quan encara no han plegat. L’empleat no em reconeix. És obvi que no he deixat en la seva memòria la més mínima petja. Contemplo una estona com treballen, sense amagar-me. Quan la noia s’adona de la meva presència, em mira de reüll i continua. Ni mitja paraula a l’empleat i encara menys al marit. Quan és dalt de tot d’un fanal s’atura un moment per controlar on sóc. Vol saber per on em bellugo. Cap problema, vull que tingui clar que no me’n vaig. Vull que comprovi que sóc allà darrere, no gaire lluny. Que l’observo veient com mana, com decideix o com descansa. O com es caga en déu perquè s’ha agafat un dit amb la tanca de la banderola.

Llavors arriba l’hora de plegar. Hi ha nits en què tant ella com l’operari se’n van amb la furgoneta i em quedo amb un pam de nas. És així, sap que pot plantar-me com vulgui i quan vulgui. I sense donar-me cap explicació.

D’altres nits, al contrari, com tantes vegades, es queda sola. Ha d’esperar que passi a recollir-la en Pulido. Llavors m’hi acosto i li dic d’acompanyar-la. Em sotmeto al seu determini. Pot decidir el que més li plagui. És la mestressa, mana. I fa ús d’aquest poder. No sé mai per endavant què decidirà. Hi ha vegades que no vol saber-ne res, de mi, i m’engega sense contemplacions. M’insulta i m’aparta de la seva vista d’un cop de mà, com si fos una mosca vironera. D’altres, tota apàtica, deixa que l’acompanyi, però no em fa cas. Quan no dic res, m’esbronca perquè callo. I si xerro, em fa callar perquè diu que la marejo. Em fa sentir com el bou anellat pel nas que l’arrosseguen amb una corda.

M’és igual, no hi fa res.

Una nit vaig anar directament a seure al seu costat, en un banc del carrer. Sabia que em trobava pels voltants perquè m’havia descobert feia estona. Només veure’m, em va dir:

—Segueix-me…

La noia disposa de la meva persona com més li ve de gust. Semblava com si estigués esperant-me.

Va aixecar-se i, paradoxalment, va fer-me passar davant. No se’n refiava, no perdia de vista el meu tarannà de psicòpata delirant. Em va dir, sense cap problema:

—La gent així, ja se sap, sou imprevisibles…

Ens vam ficar en una antiga taverna del Raval. Hi havia molta gent. Aleshores vaig entendre per què m’havia esperat fora, asseguda al banc: tot eren homes, una mostra de les escorrialles dels millors bars que diferien la tornada a casa. La noia de can Pulido és molt ferma i decidida, però suposo que tot té un límit. Quan vam entrar, vam topar amb un parell de mariners americans grossos com goril·les. Estaven ficant unes monedes en la ranura del que probablement era l’últim jukebox viu de Barcelona. Si els moderns el descobrien, el pagarien a preu d’or. Els mariners, més que magrejar, més que despullar, van violar directament la noia amb la mirada. Deu estar acostumada que la mirin, però no d’aquella manera… Els ulls dels mariners semblaven adherits a la noia com sangoneres. No estava gens segur que la meva presència els impedís de passar a l’acció directa en el moment que ho volguessin.

Per sort, vam trobar un forat a la barra. L’amo del bar, un home d’ulls apagats, nas aixafat i un respectable ventre prominent va aparèixer darrere una nevera vella de quatre portes, d’aquelles antigues, empotrades, amb revestiments de fusta. Al local, hi predominava una remor anònima i forta. Et feia venir ganes de tenir poders miraculosos per poder abaixar el volum del local. Com si fos el d’un televisor. En un prestatge elevat, al costat de la tele, tres gabietes de fusta, cadascuna amb un ocellet. Era d’admirar la capacitat de supervivència d’aquells petits animalons (per la falta d’oxigen i la saturació acústica). La noia prescindia de la meva presència. Per a ella, era menys que una merda: no era res. En aquella posició m’arribava l’olor de la seva suor. De suor particular, neta. Va observar-me amb ulls encuriosits.

—Si em veiés el meu marit…

Remenava amb indolència el seu got llarg. L’estimava, encara que fos tan insolent amb mi. I encara que abusés tant de la seva posició de poder. Seia en una de les taules tot retocant-se una ungla amb una llima. Se l’havia trencada treballant i estava una mica emprenyada. Va enviar-me a la barra a demanar un altre gintònic. Com que trigava, va cridar davant de tothom:

—Me’l portes o no?

I em va clavar els ulls perquè no acabava d’entendre què passava amb mi, plantat a la barra com un estaquirot sense fer el que se’m deia.

Llavors es va mirar de nou el rellotge. I com que no té manies, va arronsar les espatlles i va aixecar-se. Va estirar-se avall les faldilles elàstiques arrapades i va dir-me:

—Saps què, deixa-ho córrer, tinc pressa, adéu.

I em va plantar. I jo ni tan sols no vaig considerar que m’hagués deixat amb la paraula a la boca: no en tenia ni una que volgués sortir. Quan ja feia uns segons que era fora, vaig reaccionar. Vaig tornar els dos gintònics, els vaig pagar i vaig guardar el tiquet. Em vaig abrigar i vaig sortir corrents darrere seu… Encara riuen ara, en aquell bar.

Les nostres trobades nocturnes d’incògnit, després que la noia plegui de treballar, duren entre vint minuts i tres quarts d’hora (el temps que es presenti en Pulido a buscar-la).

Acostuma a comportar-se irònicament, es burla de mi. És evident que no oblida que la vaig amorrar a la seva catifa… Sempre deixa clar que em tolera al costat per fer temps, per distreure’s. I només fins que arriba el marit. Em pregunta poc i sempre xerra ella.

Normalment, sentim el clàxon de la furgoneta. En Pulido el fa sonar des de fora. Llavors la noia s’afanya a anar-se’n. No paga mai. Sempre impedeix que el marit entri i em vegi. Que ens vegi junts.

No em diu mai fins aviat o ja ens veurem. I encara menys, truca’m un dia d’aquests i fem un cafè. No cal, sap que si m’interessa, la busco i la trobo.

Sensacions que m’emporto:

D’un moment per l’altre, sospira i tota ella es queda com desmanegada, asseguda al tamboret de potes llargues o a la cadira.

Llavors, com a les pel·lícules, de cop i volta, tots dos obrim la boca per xerrar i ens trepitgem:

—Digues, digues…

I jo:

—Que no, que no, que tu, que sisplau…

—No…

I tornem a callar.

De tant en tant, intentem extreure’ns més informació sobre la vida de l’altre. Però som massa respectuosos. I, tot s’ha de dir, una mica malfiats. Llencem sobre la taula temes particulars, amb l’excusa de tractar-los com si fossin universals.

En Pulido no falla gairebé mai a l’hora de recollir-la. Sempre és igual: ells dos se’n van i jo em quedo. Després pujo a la moto. I, abans de tornar a casa, faig unes quantes voltes al cinturó de ronda. Les rondes continuen tenint per a mi un clar contingut terapèutic (una matinada vaig arribar a estar-m’hi fins que vaig buidar el dipòsit de la moto, cent vuitanta quilòmetres). La claror carbassa dels trams coberts de la ronda litoral em narcotitza, m’ajuda a tranquil·litzar-me. Em situo darrere d’un camió cisterna d’una empresa de lactis. Em concentro en el dibuix d’un cap de vaca que sembla riure’s dels meus problemes. I així fins que el camió surt. Llavors li agafa el relleu un altre vehicle. I anar fent. De nits hi ha molt poc trànsit. I jo aprofito per rumiar, sobre mi, sobre la noia. De vegades amb una sensació vaga de triomf i de dolenteria. Com més temps passa, més m’agrada que continuï amagant-me del marit. És una cosa entre ella i jo. Això vol dir que, molt o poc, estic fent banyut en Pulido. Més assossegat després de no haver decidit res (plantejar el problema, diu el meu padrí, ja és començar a solucionar-lo) deixo les rondes a la primera sortida i torno cap a casa.

De vegades, en Pulido els ajuda a plantar banderoles. En aquests casos, ella no fa res. Disfruta veient el meu patiment. M’atrapa amb la mirada i no em deixa marxar. Em força a voltar pel carrer com un animal perdut. De tant en tant em fa un cop d’ull per assegurar-se que encara hi sóc. Després, em fico en un bar a esperar que acabin.

I així transcorren els meus dies, esperant la nit.

Amb el pas del temps, ni que sigui per cansament, s’ha anat relaxant. S’ha acostumat a la meva presència. De vegades, fins i tot sembla contenta de veure’m. Són moltes nits darrere i un es fa a tot. Encara que sigui un idiota com jo. A més, mantenir una actitud irònica i bel·licosa implica la despesa de molta energia. I no hem d’oblidar que, sovint, no deixa de ser una noia cansada, avorrida, que ve de treballar de valent unes quantes hores pujant i baixant fanals carregada amb banderoles. I que tot el que vol és anar-se’n a casa seva a descansar. A més, la guanya la curiositat. Cada vegada em pregunta més coses. I, el que és més extraordinari, m’escolta les respostes.

Ara, un mes després, podem prendre una copa, tranquils, i xerrar de mil coses sense importància, d’igual a igual. Res de l’altre món, tot de comentaris a l’atzar sobre qüestions poc importants, bàsicament de les nostres activitats professionals.

Un dia vaig comentar-li que jo, com més temps passava, més insegur em trobava. Va mirar-me amb curiositat. Em va explicar que a ella, la seguretat laboral li proporcionava seguretat personal.

—No t’agraden les persones insegures? —li vaig demanar.

—No és que no m’agradin —va contestar un pèl vacil·lant—. De fet, actualment, si alguna cosa veus és inseguretat per totes bandes. Potser els insegurs estan entrant en el seu millor moment.

Li vaig dir que, en qualsevol cas, ja era hora que els insegurs aixequéssim el cap, després d’haver hagut d’amagar-nos tant de temps. I vaig afegir:

—Hi ha dies al matí que ni tan sols estic segur de mirar-me al mirall i trobar-m’hi.

—Cadascú es considera diferent de com és en realitat. Tenim la tendència a veure’ns tal com voldríem ser, no tal com som.

—De debò?

—I tant, si no, cap de nosaltres no tindria prou paciència per suportar-se a si mateix, tal com és. —Llavors va aturar-se i va envermellir lleugerament; va explicar-me tot abaixant els ulls—: Saps que existeixen transsexuals que han decidit no operar-se però que, tot i tenir aparença externa de dona, quan fan l’amor, tenen ereccions en els seus petits penis?

Aquesta noia em té impressionat.

Després vam estar parlant de l’amor. Canviem de tema amb la facilitat amb què un pardalet canvia de branca. Vam estar discutint si valia la pena patir o no. I si era etern o no, i si s’espatllava o no. En fi, aquestes coses que es parlen. Com que només tenim vint minuts o mitja hora, de vegades un tema ens dura dos dies.

Em temo que la noia de les banderoles no té gaires amics. O que els que té no li serveixen. Quan parla amb mi, sovint em fa la impressió que és com si parlés tota sola, en veu alta, per a ella mateixa. L’altre dia em va deixar anar, com qui no vol la cosa:

—La principal diferència entre viure en parella o no, és que quan festeges i te’n vas al llit amb algú, et despullen. Quan vius amb aquest algú, et despulles tu mateixa i esperes.

El comentari em va deixar esparverat. No pas pel contingut, sinó per la mostra de confiança. La noia se’n va adonar, també. Em va matisar:

—Que consti que això passa a totes les parelles…

La seva, tot i amb això, té una particularitat: jo mateix, que continuo sent el seu secret.

Darrerament em fa l’efecte que m’ha perdonat i que ja no em vol treure un ull amb la llima d’ungles.

Una nit vaig explicar-li una mica quina era la meva vida, quins eren els meus amics. Fins i tot li vaig parlar del meu padrí. I també d’aquella exalumna grassa que es deia Adelaida i que tant m’havia pertorbat. I com que m’escoltava, em vaig animar a compartir amb ella la sensació viscuda arran de la mort del meu amic Nicco. Va fer un glop de cubalibre de rom i em va dir:

—No tens dret a queixar-te, a la dona va passar-li igual.

—Com?

—M’has explicat que quan va passar la desgràcia, ella era al lavabo. La telepatia tampoc no li va funcionar gaire, doncs…

No hi havia pensat i, curiosament, ella sí. És clar que jo sóc idiota. La dona d’en Nicco era a cinc metres i ni tan sols la força del seu amor li havia servit de res. Quan va descobrir el cadàver ja feia més d’un minut, o dos, o tres, o cinc que era vídua. Per tant, en el fons, entre ella i jo, tècnicament, no hi havia hagut més que una diferència temporal. A ella l’havien estafada per un minut, a mi, per cinc mesos. Però l’estafa era la mateixa… No em feia sentir especialment millor. Estava a punt de comentar-l’hi quan vaig adonar-me que no m’escoltava. En aquells moments, la noia mirava amb atenció cap al carrer. Va baixar del tamboret d’un salt i va fer alegrement:

—Me n’haig d’anar. El meu marit ja és aquí. Bona sort! I sobretot, no et capfiquis tant, home! Em convides, oi que sí?

Vam encaixar de mans (havíem convingut aquest sistema neutre de salutació en públic) i vaig aprofitar per ensumar-la una mica. Va mirar-me tota estranyada i va fer-me adéu amb la mà.

Sensacions que m’emporto:

Penso en una mil·lèsima de segon: ara obriràs la porta del bar amb un gest mandrós, però casual, i tot gratant-te el coll amb un dit indolent, t’escuraràs espontàniament la gargamella i parlaràs a la noia sense afectació per tal d’anellar-la d’improvís amb les teves paraules i així… poder empènyer-la lleugerament per l’esquena amb el palmell de la mà…

No ho faig.

Una altra de les nits va quedar-se ella la furgoneta perquè el marit no podia venir a buscar-la. Havien estat plantant les banderoles per la zona de Correus. Encara feia força fred i era negra nit. La noia estava una miqueta moixa i no podia evitar que es notés. Ens vam ficar en el primer lloc obert que vam trobar. Era un bar petit i estret, amb un parell de parroquians que acabaven les seves consumicions abans d’anar-se’n a casa a dormir. L’ambient era calent i humit. Es notava l’acumulació d’hores i hores de gent atapeïda amb roba gruixuda i portes tancades. Encara hi havia els guarniments de Nadal. Predominava la sentor de suor humana i de fum barrejades amb la provinent de la planxa. En aquell moment, l’amo s’estava fent unes salsitxes de frankfurt i un bikini. A terra, una catifa d’esclofolles de pipes i cacauets. Vam seure en una de les taules de fòrmica blau cel amb un dibuix que feia com aigües blanques. A la noia, sota la claror dels aplics enllardats, li destacava la línia negra dels ulls.

Va beure massa. Per primer cop, bevia més del compte davant meu. I amb plena consciència de fer-ho. Per a mi era tota una responsabilitat. Ni intuïa què li passava ni què pretenia.

—Em fas molta gràcia! —va deixar anar tot embarbussant-se.

No sabia quina proporció d’eufòria li provocava jo i quina el vodka amb taronja. Vaig optar per dir-li gràcies, que ella també em queia molt bé. Llavors, tot d’una, va mirar-me fixament amb uns ulls deliciosament etílics. Els va mig tancar i va dir tota estranyada:

—També et caic bé?

Era una dona èbria, però casada. Vaig optar per moure el cap amunt i avall seriosament sense dir res, amb un posat d’home interessantot que crec que m’afavoreix.

Vam estar passejant. La noia mantenia la línia recta amb dificultat. Ensopegava amb les llambordes del carrer. S’embarbussava i deia que era fantàstic, que no feia gens de fred. Reia i continuava ensopegant. I jo m’estava començant a preocupar. Tenint en compte la proporció entre el seu pes (poc) i el vodka amb taronja consumit (molt) era prou admirable que el seu estat no fos pitjor. Vam seure en un dels bancs de la plaça dels Traginers, sota la torre circular romana. Al costat, una parella, tot i el fred, s’estaven punxant. Semblava una estampa de propaganda de l’Ajuntament. La torre romana i la parella de jonkees: Barcelona, més de dos mil anys d’història. La noia no parava de xerrar. Em va dir:

—He llegit que una persona enamorada sempre acaba resultant ridícula.

Se’m va acudir de replicar-li que les ocasions de fer el ridícul es multiplicaven durant les vint-i-quatre hores del dia. I que posats a fer-lo, millor fer-lo per amor…

—M’agrada saber-ho… —va dir després d’un rotet avortat—. I quan és l’última vegada que has fet el ridícul per amor?

No l’hi vaig contestar per vergonya.

Em va caldre agafar-la per la cintura per conduir-la on tenia el cotxe aparcat. Li vaig dir que no estava en condicions de conduir. S’ho va rumiar uns instants i em va contestar:

—Tens raó. Entra. Condueix tu. Donarem unes quantes voltes a veure si m’aclareixo.

Aquella nit, la noia ja no manava tant. Mentre la introduïa al cotxe, l’aire va sacsejar les branques dels arbres foscos dels parterres del voltant. Va agitar-ne les fulles (cosa que va semblar-me una mena d’avís).

Un cop dintre la furgoneta, em va arribar clara i neta la seva escalfor. Va tombar-se cap a mi i amb els ulls petits i la boca mig oberta va dir-me cadenciosament:

—No vull anar cap a casa.

Em vaig resistir a interpretar-ho de manera interessada.

—Doncs on anem? —vaig dir.

—Passegem. Vinga, engega!

Tota riallera, anava indicant-me la direcció que li donava la gana:

—Ara a la dreta, ara a l’esquerra…

Vam travessar Barcelona d’un cap a l’altre. Però tant era. No deixava de dir que no li fes cas, que estava una mica borratxeta. I una bona estona així: de sobte em deia que m’aturés i jo m’aturava. Com si fos el seu xofer particular, m’esperava a rebre ordres. Llavors ella decidia que continuàvem xerrant i fèiem una altra volta.

—Vull xerrar més amb tu —em deia embarbussant-se—. La cosa te gràcia, tu i jo, aquí… Explica’m coses teves.

—Bé, sóc idiota, estrany i amb prou feines em suporten els amics. Em fico contínuament en problemes.

—Explica-me’n un… Que no sigui el que tu i jo coneixem, vull dir…

M’estava deprimint per moments. Vaig xiuxiuejar-li:

—Haver perdut els últims quinze anys i no saber on són. Tinc un amic que es diu Àlex, ja te n’he parlat. Posseeix una certa capacitat dialèctica per defensar que, després de quinze anys, no hàgim fracassat. «La noció de fracàs, diu, porta implícita la del contrari, l’èxit. Per què no ens fem la pregunta a l’inrevés? Quin tant per cent d’èxit hem tingut?».

—Cal reconèixer que, plantejat així, anima una mica.

—Sí, però la realitat és la mateixa —vaig dir.

I els idiotes, també, vaig pensar.

Es va quedar callada. Tampoc no es va bellugar. Em feia conduir a deu per hora pels carrers deserts de la Barceloneta. Em va sobtar veure gent fent footing, a aquelles hores, en aquell lloc, amb aquell fred. Ens acostàvem a un cotxe abandonat, coix (amb quatre cilindres de ciment en comptes de rodes), cec, rebentat, probable domicili de captaires i desubicats. Anàvem pel passeig Marítim, que va amorosir-se tot d’una quan va passar-hi una parella amb xandall i gorra de llana fent footing. Corrien en paral·lel, sense dir-se res, com si es fessin més nosa que servei. Però alhora despreocupats (potser perquè hi ha nits en què cal tenir algú al costat, ni que sigui només per poder barallar-te i fer morros). La noia va dur-se la mà a la boca, com si volgués fer un rot. Vaig parar just a temps. Va vomitar de ple sobre el cotxe abandonat. Quan va acabar, una cara fosca i silenciosa, ens mirava des de dins. Vaig donar-li un kleenex perquè s’eixugués i ens en vam anar. A ningú no li agrada que li vomitin damunt casa seva. Ens vam aturar al passeig Nacional, davant d’un restaurant tancat. Tot era fosc i en silenci. I ella, amb uns ulls tèrbols per l’alcohol, uns ulls entre sanguinis i plorosos que li donaven un aspecte de fatiga prematura, es va acostar molt a mi. Sense pensar-m’hi la vaig envoltar amb el braç. Ella s’hi va arraulir. Li tenia la barbeta al cap i notava la seva al meu pit. Van passar uns quants segons. Estava en màxima tensió. Llavors es va deixar anar i, sense especial violència, va obrir la porta. Una ràfega d’aire glaçat va entrar al cotxe.

—Valdrà més que me’n vagi a dormir. Ja em trobo molt millor —va dir.

Vaig sortir i va ocupar el meu lloc. Era una noia que controlava, decidia, que m’engegava. I que acabava de tenir un moment de feblesa i no volia que fos dit. Què li havia passat aquella nit? Qui ho sap. A mi només m’interessava que l’havia tingut arraulida al meu pit uns quants segons. Va fer-me adéu amb la mà i em va dir:

—Pere-Lluc…

—Què?

—No em facis cas, he begut una mica massa.

I jo em mirava la noia i pensava que era real. I em venien ganes de tocar-la (més), de palpar-la (més), d’ensumar-la (més), no sols de mirar-la (més) o d’escoltar-la (més).

Vaig sentir com no li entrava bé la primera marxa i es cagava en déu i en tots els sants. Després va arrencar i va perdre’s de vista.

Mentre caminava a la recerca d’un taxi vaig recordar amb satisfacció que la noia de les banderoles m’havia tractat pel meu nom de pila per primer cop…

Avui vaig a trobar-la en un restaurant típic. Entro i em trobo un grup d’homes i dones amb grans pitets lligats al coll. Seuen a una taula gran i estan contents. Fa poc una estadística ha revelat que els catalans som dels europeus més optimistes davant el 1993. Aquests, almenys, ho semblen. Veig la noia asseguda a la barra, escrivint. Prescindeix de les tones d’optimisme europeu que l’envolten. La crido però no em sent. El grup de la taula es posa a picar de mans: quatre cambrers entren amb unes teules plenes de calçots. Vet aquí, els últims calçots de la temporada. En un tres i no res, aquest grup d’europeus optimistes començaran el ritual d’empastifar-se i callaran. La noia m’ofereix el tamboret del seu costat com si fos una de les cadires de les visites de la seva oficina. M’hi assec mentre ella continua repassant uns comptes en un tros de paper. Com d’altres vegades, no sembla molesta per la meva presència. Però com si no hi fos. No se’n deu recordar de res, d’ahir a la nit.

Demano un Melody amb gel i em dedico a observar-la. És una de les coses que se’m donen millor. La noia fa el croquis d’una zona urbana i va marcant punts amb una X. Em poso a dibuixar en un tovallonet de paper el mateix de sempre en aquests casos: objectes i cossos celestes (estels, planetes, llunes…). Ens estem així, sense dir res, cadascú a la seva. A mi ja em va bé. Baixo del tamboret a estirar les cames i canviar de posició. S’atura un segon, però s’adona que no ho he fet per anar-me’n. Llavors continua amb el seu croquis tan tranquil·la.

Se sent la botzina de la furgoneta de Pulido Comunicacions. Tot i amb això, la noia no es belluga. Torna a sonar. Segur que és la seva, me la conec de memòria. Però ella res, sorda. L’aviso, però no em fa cas. S’obre la porta del restaurant i apareix en Pulido. Em redreço i m’amago rere el got de Melody. EI veig acostar-se cap a nosaltres. Tot i haver compartit begudes i conversat unes quantes vegades, aquesta noia és capaç de lliurar-me al seu marit aquí mateix. Passa pel meu costat i m’arriba la seva flaire agra. Probablement també ve de treballar. Seu al tamboret del costat d’ella. La noia queda entre en Pulido i jo. S’estan flirtejant com dos promesos durant cinc minuts. Gràcies al reflex del mirall, contemplo com se li penja del coll. Com el besa a la boca amb unes ganes que no li havia vist mai. Els observo de reüll. El cambrer que ens ha servit està adonant-se de tot. La noia continua prescindint de la meva presència amb una calma gairebé insultant. És un espectacle íntegrament dedicat a la meva humil persona. S’encaren tots dos cap a la barra. Volen acabar-se les begudes amb calma abans d’anar-se’n.

Després, tot passa molt lentament:

D’una manera natural, mirant fix endavant, sense bellugar ni un sol múscul de la cara, allargo la mà sota la barra, cap a la dreta. La diposito suaument a la cuixa de la noia. Fa un bot i s’ennuega. Continuo amb la vista fixa al got. No sé si em mira, si em miren, però no enretiro la mà. Al contrari.

Espero l’entrada en escena del Gran Pulido. El moment de la trobada, després de tant de temps, per fi ha arribat. Tomem a ser a la casella de sortida: ella li comunicarà que jo, no sols l’acabo de magrejar ara i aquí. No, no, a més sóc el pocavergonya que ha estat espiant casa seva. Això el treurà definitivament de polleguera. M’esclafarà el cap amb una teula plena de calçots. Després m’escorxarà el ventre, m’arrencarà els budells i me’ls posarà per corbata. Tot seguit es donarà a la policia.

Però no passa res. La noia ha decidit de dissimular.

La mà continua fregant-li càlidament la cuixa. Després, l’abaixo fins al genoll.

Durant cinc minuts continua parlant amb el marit mentre jo l’acarono per damunt de les malles, ara suaument, ara amb força… Sento com xerren de qüestions de la feina i mentrestant, jo, amb el tou d’un dit, amunt i avall, endins i enfora, amunt… Li noto la tensió muscular quan mou el peu sobre la barra del tamboret o simplement ajunta una mica les cames. Tinc suor freda. Si em punxen, no em treuen sang. La noia manté la conversa, però alhora està del tot pendent de la meva mà. En un moment donat, s’aixeca de cop i demana el compte.

Surten agafats de la cintura. Abans de traspassar la porta, gira lleugerament el cap. M’observa de reüll, fugaçment, incrèdula. De nou, acaba d’adonar-se del kamikaze que hi ha dintre meu.

Continuo aferrat al got i em tremola la mà com si fos un vell de noranta anys. M’està venint una passió de riure: per una vegada, no he pagat la copa de la noia, ho ha fet el seu marit. Hi ha un refrany que ho descriu molt bé.

Sóc un idiota suïcida i la noia de les banderoles, a part de morena, bonica, decidida i sexy, és una mica puta. Tant se me’n dóna. Començo a ser un home feliç en la meva dependència.