17

Després de tres setmanes, per primer cop m’ha citat a l’oficina. Els nervis no m’han deixat dormir. Durant aquests dies, al Gabinet Càrdenas, estem oferint el curset de mnemotècnia «Memòria és poder». Els alumnes són executius que demanen solucions urgents en temps de crisi (com jo). Volen tenir totes les armes a la mà (com jo). Cal guanyar, amb tecnologia punta i/o mètodes ancestrals. Estan a punt per a la lluita (com jo). Me’n vaig a Pulido Comunicacions.

No plou tot i que continua el desordre ciutadà. Durant tota la nit i tot el matí, un temporal ha sacsejat Barcelona. La vida s’encalla tot d’una. Els semàfors no funcionen. Fora, es parla de carreteres bloquejades, inundacions, talls elèctrics, de telèfons, etcètera. Amb prou feines puc agafar un taxi. Calent i arrecerat, observo la gent, atrafegada. Tot i ser a la primavera, és un migdia fresc, gris i plujós. Surto corrents del taxi i entro de cop a l’oficina de Pulido Comunicacions. La trobo agradablement escalfada. Algú està tancant carpetes i endreçant el taulell. No és ella, és el seu marit. Com que ja hi sóc, no em puc fer enrere. Em cago mil vegades en la meva sort. Penso ràpidament. Respiro a fons i m’identifico de la manera més digna (i versemblant) possible: de nou la falsa i galdosa història del possible client que vol encarregar banderoles abans de tenir-les dissenyades. M’observa amb una certa incredulitat des de les seves botes camperes i texans ajustats. A en Pulido no li agrada gens el petit toll d’aigua que li he format a l’entrada del seu establiment. A mi, no m’agrada ell.

—La meva dona em va posar al corrent del seu cas —em diu sense deixar anar la carpeta—. Ja en fa molts dies, mesos, oi? No me n’ha tornat a dir res… És un cas curiós… Vostè dirà…

—He rebut una nota de vostès.

La hi dono.

—Deu ser cosa d’ella. Ara no hi és, però no crec que trigui gaire a arribar. No li dic d’esperar-la aquí perquè haig d’anar-me’n i tancar. Em sap greu…

—No s’amoïni, ja tornaré.

—Si mai arriba a saber què vol anunciar amb nosaltres —és burleta, aquest to?— li farem igualment el servei encara que el missatge no quadri cent per cent amb el nostre pensament. Això sí, haurà de firmar un paper fent-se responsable del contingut de la banderola.

L’he recordat dies enrere, espiat a través de la finestra. O mentre plantava banderoles, satisfet de la seva vida. L’he recordat amb més alçada, més músculs, més cabell, menys panxa i menys diòptries que jo. Somric, no pot saber que faig l’amor com una bèstia amb la seva dona. Davant meu, una esquerda lleu travessa la paret del local. Sembla feta pel mateix Zorro ja que és estreta i té forma de Z. La hi faig veure. L’home, sense immutar-se, em comunica que el pintor ja està avisat:

—Són unes filtracions provocades pels veïns del costat. I moltes gràcies, ens agraden els clients exigents com vostè, ens estimulen.

M’ho mereixo, per idiota. Confús i avergonyit, li dic adéu, que ja tornaré. I me’n vaig.

Avorrit, dubto entre esperar-la o no. Miro cap a terra amb les mans a la butxaca. Entre les rajoles de la vorera hi ha mates d’herba. Aixeco la vista. Una dona, amb el cap embolicat amb un drap, dalt d’un balcó treu la pols d’una persiana amb una escombra. Sento unes botzinades lleus. Em giro i veig la noia, dins una de les furgonetes de l’empresa. En una dècima de segon, el trànsit de la decepció a l’alegria. Se m’acosta. Fa un cop d’ull al local i no baixa del cotxe. Treu per la finestreta una mà enguantada de vermell. Em fa signes que no em mogui. Jo encara faig el posat d’idiota amb què he sortit de Pulido Comunicacions. Frena al meu costat. Abaixa el vidre i em mira tota riallera. Em diu que l’esperi al bar de la cantonada. Avança fins a aparcar davant per davant del local. Assegut tranquil·lament i amb un cafè a la mà, la vaig observant. La veig sortir del cotxe i col·locar un cartellet al parabrisa. Duu una gorra de llana de colors al cap. Entra tota decidida a l’oficina. Cinc minuts més tard, en Pulido apareix al llindar de la porta. Localitza la furgoneta i s’hi acosta. Treu el cartell, entra, engega i se’n va. Encara no ha desaparegut de la vista que la noia surt i ve corrents cap a mi. Tot i que el personal de l’establiment la coneixen, em fa un lleuger petó als llavis. Seu al meu costat. Va sense maquillar.

—No fas gaire bona cara —em diu.

No li responc que en canvi, ella, tot i desmaquillada, fa la millor cara del món.

—No he dormit gaire bé, aquesta nit.

Estem uns quants segons en silenci, mirant el carrer. El caos continua dominant la ciutat. Finalment, em dóna un cop de mà a la cuixa tot amistós. Em diu que el seu marit ha de sortir de Barcelona la resta del dia (hi ha fins i tot la possibilitat que hagi de dormir fora i no torni fins demà). Em penso que acabo de guanyar l’ascens oficial a la categoria d’amant. Fins ara no sé pas què devia ser.

Travessem en un moment i entrem a l’oficina. La noia va fins al penjarobes. Llavors, amb un gest tot teatral s’abaixa la cremallera de l’anorac. Sota duu una mena de vestit jaqueta blau, molt formal. Li marca la cintura amb una faldilla ajustada, tibant el punt just el cul i les cames. M’explica que té un dinar de negocis important. I que en aquests casos pràcticament no es maquilla i es vesteix d’aquella manera.

—Així inspiro més confiança. Semblo més gran. I sobretot, no em tracten com a la secretària del meu marit. No hi ha res que em posi més nerviosa…

Es gira per penjar l’anorac i m’hi acosto per darrere. M’hi arrapo com un musclo, com la primera vegada. Aixafo la cara contra els seus cabells i li agafo els pits. I em poso a fregar-li el sexe contra les natges. No se sorprèn gens. No em rebutja i es deixa fer. A poc a poc es va tibant tota ella. Llença les mans enrere per agafar-me el cul i fer-m’hi arrapar més encara. I, a força de refregades, ja hi tornem a ser.

Quan es comença, ja no es pot parar. És una cosa que tenim els idiotes.

Ara és ella qui apuja i abaixa el cul contra el meu sexe. I la porta del carrer és oberta. Podria entrar un missatger, un client o el mateix senyor Pulido. Però no es pot parar. I ara sóc jo qui li abaixo la faldilla fins a terra i ella salta enfora, ara un peu, ara l’altre. I després li trec les calces de cotó blanques. Em retrobo amb aquell trau morè i humit. I m’agenollo i li faig un petó als llavis. Hi fico la llengua, i la tasto només per demostrar-li el meu agraïment. I que no me n’he oblidat. Aquell cony és meu.

Arreplega la cadira amb rodes i s’hi posa bé, cama ençà, cama enllà. Començo a llepar-la com un gosset i llavors se’m fon tota.

I després sóc jo, que sec a la cadira amb rodes. La freno i l’encaixo a l’angle entre la paret i el taulell. I recordo com es fica els bolígrafs, els clips i les culleretes a la boca i l’hi comento. Per si té ganes d’eixamplar el seu catàleg. I em diu que encantada de la vida i que no sabia que m’hi hagués fixat tant. Se m’agenolla entre les cames i fa la feina a plena satisfacció.

Tot seguit es clava damunt meu donant-me l’esquena, d’aquella manera que hem practicat tantes vegades. Estem acostumats als espais petits i tancats però tant és. Puja i baixa lentament. I jo no puc fer sinó concentrar-me per controlar millor l’excés de plaer.

I és que els idiotes som com animalets, com bestioletes.

I així anem fent, amb aquesta cadència especial. En comptes d’evocar panorames tranquils, mars pacífiques i cors serens em porta imatges pertorbadores. Són deliris continguts, dels de mossegar-se els llavis. I el nostre alenar, amunt i avall, segons, minuts o hores després.

I ens aixequem de la cadira: cop de mà a la consola del telèfon contestador per fer espai al taulell. I més respiracions. I remor de cossos bellugant-se, d’alenars alterns, com el corrent elèctric. I aquestes cadències, xiscles esclavitzats d’angúnia, de gent que es fa mal, però no se’n fa. I aquestes cadències. Quan arriba a l’orgasme fa un crit sord d’angoixa. Sense voler escup una mica de saliva a la pantalla de l’ordinador. I aquestes cadències. I el meu reguitzell monòton de gemecs, de gemecs, de gemecs…

Esquitxo el mostrari de mostres de lona sintètica de Pulido Comunicacions.

Encara despullada, corre cap a la porta del carrer i la tanca amb clau. Toma cap a mi, somrient:

—Seria mala sort que entrés algú precisament ara…

Ens quedem abraçats, enllaçats de braços i cames, immòbils. Estem despullats amb l’estufa catalítica encesa al costat. Jèiem damunt un llit fet per dos paquets de cartells grans d’Expomascota-93, dels de 120 x 80, posats l’un darrere l’altre. Al nostre voltant, la jaqueta del vestit jeu a terra arrugada, desfeta i amb una marca de fang de les meves sabates. La faldilla està rebregada i aixafada a la cadira amb rodes. I a més té la vora descosida. El telèfon és dintre una paperera amb el fil penjant, inert, per fora. El mostrari, obert per una mostra de loneta sintètica de color cru, s’haurà de substituir…

En el temps de vestir-me, ella ja ha endarrerit la seva cita de negocis fins a mitja tarda.

—Hauré d’anar a casa a buscar un altre vestit.

Abraçats i asseguts sobre la pila de cartells d’Expomascota-93, davant l’estufa, m’explica que sempre ha estat fidel al seu marit. Sempre, fins en aquest moment.

No em comenta gaires coses més. Potser ja està començant a veure’l més en funció del passat que no pas del futur. I tot seguit em diu que es troba molt bé amb mi. Ja és molt. Si això significa que hem de ser amants m’és ben igual. No sóc més que un pobre idiota amb les mans buides. Li revelo que tinc una mica de passat, gens de futur, i no gaire present. I si el que vol és que continuem fent l’amor d’amagat i de qualsevol manera, l’hi faré. Encara que sigui en vint minuts, després de plantar banderoles, en els lavabos d’un bar. Encara que hagi de ser esperant que en Pulido toqui la botzina des de l’exterior, i se me l’emporti. No l’hi dic, és clar. A més, com tantes altres vegades, l’últim que vull fer en aquest moment és pensar. No vull pensar.

L’estrenyo més fort contra mi. La tinc tota per a mi: puc mirar-la, ensumar-la, tocar-la. Em trobo xuclant paraules directament de la boca d’algú, com quan tenia divuit anys.

Ens estem abraçats en silenci, tapats amb els abrics i un rotlle de banderoles per coixí. M’incorporo i li pregunto:

—Què en penses, de les trobades per atzar?

No es belluga. Continua estirada, arraulida contra mi. Em mira tota concentrada:

—Vols considerar la nostra topada al carrer un suposat cop de sort del destí, oi?

—Per què no?

—Com vulguis, a tu, pensar en l’atzar t’estimula, ho trobes, diguem, més romàntic. Jo, no. Per a mi, el que compta és el resultat —diu tota pragmàtica—. L’atzar no existeix. Sovint hi he pensat. Dir el contrari és parlar per parlar. Algú decideix baixar per l’escala i no pas amb l’ascensor. Està actuant sobre el seu destí? Sí, però no. A la fi del dia, haurem acumulat milions d’opcions fallides no triades. Per sort, ignorarem la magnitud dels canvis que haurien actuat sobre el nostre destí. Ni tan sols la decisió primera, la llibertat o no de baixar per l’escala, tampoc no és fruit exclusivament de l’atzar… Moltes vegades, nosaltres, tenim només un trosset de visió d’un aspecte de la vida. Creiem que una cosa és claríssimament fruit de l’atzar quan, en realitat, podria existir-hi un fil unificador. Un fil que estirant-lo, estirant-lo, ens duria a una relació de causa-efecte.

—Va, dona! —faig amb despit—. I ara em diràs que el fet que topés de morros amb l’escala —i per tant amb tu— era inevitable…

—No inevitable, però sí possible i fins i tot probable. En el fons, és com si tots els fets del món funcionessin a base de plantilles prèviament existents. Plantilles que n’inclouen d’altres, les quals en contenen moltes més. L’atzar no existeix. O existeix només a les novel·les. A mi, sense anar més lluny, m’agrada la literatura on abunden seqüeles misterioses derivades de trobades fortuïtes…

—Com ara la nostra…

Es posa seriosa tot d’una:

—No. La nostra no va ser fortuïta, em vas estar espiant. I que m’espiessis va dur tota la resta. I tot plegat ha fet que ara siguem on som. On és l’atzar?

—Al principi de tot; et torno a recordar que vaig picar de cap contra la teva escala fortuïtament…

S’incorpora i seu al meu costat. Ja no em calen fotos per veure-li els pits.

—Ets un sentimental —diu.

I continua mirant l’estufa en silenci. M’agrada quan es concentra en una cosa. L’escolto com si cada comentari d’ella fos una espurna d’enginy inigualable o un tros compacte de saviesa. Alhora perfilo allò que vull fer: passar-li el tou del dit pel braç. O el palmell de la mà per aquella cuixa que ensenya de manera tan negligent. O entrar-li dins el pit, sense anestèsia. Com els curanderos que operen amb les mans. I extreure-li l’ànima per menjar-me-la després de comprovar si té forma de gamba. Estic sobreexcitat, estremit per l’adrenalina. Tinc por que la meva idiotesa m’arrossegui i ho destaroti tot. Llavors la noia arronsa les celles en un gest de dubte molt seu. M’adono que aquest posat també m’agrada. I ho demostro tornant a estrènyer-la contra mi. Tota ella s’encongeix. Apuja les espatlles i els pits li van amunt. Els hi palpo amb la mà lliure. Això és el que hi ha.

—Això és el que hi ha. Això i no pas una altra cosa —li xiuxiuejo a l’orella.

Només he volgut dir-li que els idiotes no tenim gaire temps ni gaire espai per triar. I per més que digui el meu amic Àlex, l’amor és fantàstic perquè és gratis. I perquè et dóna una raó per viure, concreta, palpable, molt més entenedora que qualsevol reflexió religiosa, filosòfica, política o social.

La noia es deixa acaronar amb placidesa. Acosta la cara a la meva. Encara no m’ha tocat ni un pèl però només de veure-la m’excito de cop, al màxim, com el primer moment. Tinc la part dreta del cos a punt d’esdevenir roast-beef (per l’estufa catalítica). Allarga la mà i em toca l’orella, vermella i bullint. Li fa gràcia. Comença a llepar-me-la, se la posa tota a la boca. Com si se la volgués menjar, li fa mossegadetes…

I tornem-hi. Els idiotes tenim les orelles ultrasensibles.

Em vénen ganes de plorar de gratitud.

Aquesta vegada només rebreguem uns quants cartells d’Expomascota-93. Em pregunta que com pot ser que m’agradi tant. Que un noi imaginatiu i psicòpata com jo deu tenir mil fantasies eròtiques més potents que la realitat que encarna ella. Es menysté, potser voluntàriament. I ho fa perquè li digui que és més morena, més bonica, més decidida i més sexy que qualsevol altra dona al món.

I si cal, l’hi repetiré mil vegades a cau d’orella. Per tal que de les mil s’ho cregui almenys mitja vegada.

I no li explico que ella és la protagonista dels meus somnis eròtics. Estic segur que no s’ho creuria. I no li dic que ens farem l’amor fins a un punt que no ens hi trobarem. Que fotrem uns claus tan grossos que l’experiència se’ns quedarà gravada a l’ADN. I un dia, d’aquí a mil anys, un dels nostres descendents tindrà un tremolor desconegut de plaer. No sabrà que s’ha originat en el nostre sexe brut i precari d’aquests dies.

Ho endrecem tot una mica i sortim al carrer. Em quedo palplantat al seu costat, a fora. Observo amb calma el procés d’abaixar i tancar la persiana metàl·lica (jo dret, des de dalt, només per poder olorar-la millor). Mentre ho fa, em parla d’una firma farmacèutica, Farmacur, que aquest mateix vespre ofereix un còctel. Celebren la inauguració d’un nou edifici de gestió i oficines. Hi han convidat Pulido Comunicacions per cortesia. Volen agrair-los el nivell professional de la campanya de promoció efectuada uns quants mesos enrere:

—Si vols, podem anar-hi. Ens ho passarem bé. Avui sóc una noia lliure. Serà a la discoteca Fontainebleau, a les vuit. Segur que la coneixes. És un local on també es fan combats de boxa. Farmacur convida al còctel i al combat que hi haurà seguidament.

Per a mi, qualsevol pla que la inclogui a ella és perfecte.

L’acompanyo fins on té aparcada la segona furgoneta. Ens besem llargament a la boca.

Abans de ficar-se dins el vehicle, li pregunto com es diu. M’observa, riallera. Deu pensar que és una broma. En un segon recorre tota la trajectòria comuna d’ençà que vam topar pel carrer. S’adona que és veritat.

—Em dic Sandra.

Li dic adéu i que vigili amb el trànsit. Sandra… Es diu Sandra… Ella, amb el motor engegat, treu el cap per la finestreta i crida:

—No et despistis, a les vuit. Discoteca Fontainebleau.

No em penso pas despistar. Serà l’equivalent d’anar de bateig.

Repenjo l’esquena en un fanal del carrer, amb la mirada davant per davant de la porta mal tancada d’una merceria. Mentre rumio, m’esforço per capturar en el retall de claror entre la porta i el marc, la figura fugissera d’algú. Tant és, la senyora mercera, un client, un repartidor, en el precís instant de travessar el petit camp visual deixat per la porta mig oberta… Un fotograma de vida barcelonina per a la posteritat, per fixar aquest moment. I alhora, rumio les paraules de la Sandra. Té raó. L’atzar pot ser tan sols aparent. És impossible que jo topi de cap amb la Jordina Valldejolí un dilluns d’hivern a la nit. Ni tampoc no ho faria l’Àlex Mallol amb la Sandra. És impossible. La vida els ha dut cap a altres bandes on tenen més probabilitats de topar amb algú. O entre ells mateixos, tal com s’ha donat. Tota una altra sèrie de circumstàncies en el temps i en l’espai ha fet que, fatalment, el meu front ensopegui amb aquella escala. Només una noia morena, bonica, decidida i sexy i el campió dels idiotes de Barcelona ens podíem trobar en aquell moment, en aquell carrer. Només ella i jo. Tomo cap a casa tot animat. Ni em recordo de dinar.

Un cartell de propaganda de la Generalitat de Catalunya diu: «Amb l’esforç de tots fem un país de qualitat». La noia de les bandoreles i jo ens dediquem a fer fornicacions de qualitat. També així es fa país.

Em trobo un missatge d’Itàlia gravat al contestador. És de la Francesca. M’hi diu que pensa tancar el seu pis de sempre. Que ja fa temps que no hi viu i el deixarà aviat. Que en memòria d’en Nicco l’ha mantingut obert més de sis mesos. I que remenant entre les pertinences d’ell, ha trobat tot d’objectes personals. Vol donar-los als amics, de record. Que els deixarà a la calaixera del menjador per a qui vagi a buscar-los. Que en qualsevol cas, quan tanqui el pis, me n’enviarà algun per correu.

En Nicco… Fa dies que no hi penso. La seva mort ja no burxa, fa mal molt més endins. Segurament és normal. La pena intensa té una durada limitada. Tot l’enrenou de la meva vida m’ha ajudat a passar-ne el dol. També hi deu haver fet el caràcter tan especial de la nostra amistat. No m’ha calgut conviure amb el buit quotidià de la seva absència. La nostra ha estat una amistat més fàcil i més difícil a causa de la distància. A canvi de l’esforç per mantenir-la, teníem gairebé tots els avantatges i cap inconvenient dels que generen les relacions humanes d’amistat o d’amor. És com les parelles, duren més les que es veuen menys.

Anar a Itàlia a recollir l’herència d’en Nicco? No ho veig gaire factible, en aquest moment. Potser més endavant, potser amb la Sandra… Repeteixo el nom mentalment unes quantes vegades. Encara se’m fa estrany…