20

Em situo davant la porta del pis d’en Nicco Zenone, a Prato. Ho faig amb la mateixa sensació que gairebé onze anys enrere, amb vergonya.

En aquella època era força normal viatjar pel món saltant de casa en casa. Deies que venies de part d’un amic comú (algú que en molts casos havies conegut una nit durant cinc minuts en una festa o un concert). Era la meva situació aquell estiu de 1982, viatjant sol, com era habitual. M’havien dit: «Vés-hi, vés-hi, la porta d’en Nicco sempre és oberta!». I així ho vaig fer. Però d’entrada, la famosa porta era tancada. Vaig somriure com dient «ja m’estranyava a mi». Anava a trucar al timbre, quan vaig veure que del pom penjava una clau lligada amb un cordill. Vaig trucar igualment, però ningú no va respondre. Vaig decidir-me, vaig agafar la clau i vaig obrir. Vaig entrar amb el cor una mica encongit. A l’interior, silenci total. Un passadís ple de llibres. A banda i banda dues portes tancades que devien donar a dues habitacions. Una d’elles era mig oberta, però no es veia res de l’interior. Al final del passadís, una cuina-menjador plena de llum, la porta del bany i un balconet atapeït de testos amb geranis. Dins la pica de la cuina hi havia verdura fresca a mig rentar. Vaig seure sense saber què fer, amb la bossa de viatge als peus. Pensava, si no apareix ningú, me’n vaig en alguna pensió… Vaig agafar una pastanaga de la pica i vaig començar a rosegar-la. Estava avorrit i desconcertat. De sobte vaig sentir uns roncs potents. Venien del passadís, de l’habitació amb la porta mal tancada. La curiositat era massa forta. M’hi vaig acostar i vaig empènyer amb un dit. La vaig obrir uns quants centímetres. Hi havia un home i una dona a pèl en un llit, espaterrats. Dormien malgrat la llum directa del migdia que els entrava a raig a la cambra. Devien ser els amos del pis. Vaig tornar al menjador i vaig escriure’ls una nota. Hi deia qui era, d’on i de part de qui venia, que els havia trobat dormint. I que me n’anava a fer un tomb i ja tornaria. Al carrer vaig trobar-me una ciutat gran, tipus Sabadell o Terrassa, industrial. Tenia una catedral romànica, unes quantes esglésies renaixentistes, i un palau i un castell gòtics. Però a la mitja hora ja estava neguitós. Em barrinava per dintre una preocupació que es va anar fent més gran a mesura que passaven els minuts. A mitja contemplació de la catedral vaig tornar cap al pis d’en Nicco Zenòne. Al principi, caminant, a mig camí a pas de marxa i al final, corrents. Pensava que havia estat ben imbècil d’anar-me’n. Havia deixat totes les meves coses com si res, en una casa desconeguda. Un lloc on tots els pelegrins hi tenien entrada franca. I si s’hi presentava algú com jo? Llegiria la nota, i la bossa amb el 85 per cent dels meus xecs de viatge i el 50 per cent de les meves divises volarien ràpid cap a qui sap on. Vaig pujar l’escala com un esperitat. La porta i la clau continuaven al mateix lloc. Vaig obrir i, panteixant, vaig precipitar-me al menjador. Els dos dorments del matí preparaven tranquil·lament el dinar. El noi feia un sofregit al fogó i la noia acabava de netejar les verdures i hortalisses de la pica. La bossa de viatge no s’havia bellugat del seu lloc. Tots dos van saludar-me alhora…

Això era onze anys enrere.

Ara, des de Milà, un autobús de línia m’ha deixat a Florència. Mitja hora més tard he enllaçat amb un tren de rodalies que m’ha dut a Prato. Són gairebé les dues, migdia en una ciutat italiana calmada i adormida pel sol primaveral. Sóc davant la porta del pis del meu amic Nicco Zenone. La plaqueta amb el nom encara hi és. La clau penjant del cordill, també. Obro i entro sense trucar, com sempre. No hi ha llum. El pis està desocupat, els prestatges buits, els calaixos tancats, la pols… Obro les finestres perquè hi entri la claror i l’aire. Al balconet, testos amb geranis pelats, pansits i llargs a la recerca de la supervivència. M’assec al menjador, indecís com la primera vegada que vaig entrar en aquesta casa. Sento algú que s’acosta. És un veí, un home petit i amb bigoti, que em mira amb cara de curiositat. Em confirma que fa un parell de mesos que el pis és buit:

—Al principi, la xicota s’hi va quedar, però al final se n’ha anat. Es comprèn, oi? Ara ve de tant en tant, però no pas de manera fixa. La clau no ha deixat mai de penjar de la porta. Per això he vingut, perquè l’he sentit… Creia que era ella.

Li explico que sóc un antic amic, que conec més o menys la situació de la casa. Parlant, parlant, li dic que en el seu moment no vaig saber la mort del senyor Zenone. L’home m’explica que el van enterrar al cementiri del seu poble:

—És un poblet al costat del mar, a dues passes de Liorna… Un moment… Com carall es diu? Sí, això: Tirrenia, prop de la Marina de Pisa, no hi ha pèrdua. I ella, ja sap com la pot localitzar? Tenim un telèfon, però no l’hem trucada mai. Ens el va deixar quan va marxar, per si hi havia cap incident…

Li menteixo, li dic que no el tinc.

—Si és tan amable de donar-me’l, l’hi agrairia molt…

Mentre l’home és a casa seva penso en la Francesca. Sempre m’ha agradat la seva manera de ser. És discreta, però alhora marca el territori. A l’hivern es treia les sabates i col·locava els peus damunt la panxa d’en Nicco. Deia que almenys li servia d’escalfador. Perquè ell, lladre de cors i d’ànimes, si el visitaves acompanyat d’una xicota, tot seguit volia prendre-te-la. Deia que, en el fons, la llibertat es demostra compartint-la. Afirmava que l’home solitari acaba sent insolidari i inhumà. Coses que es diuen, ell va acabar sent homeopàtic i ecologista. Passava el temps triant pèsols, pelant faves i llegint… Recordo una altra frase del Nicco. Deia que era una de les màximes de la màfia: «És millor manar que follar». Plenament d’acord. Però també és cert que encara és millor manar i follar. I, com a mínim, si no manes, que t’agafi follant. La prova en són els mafiosos mateixos. I en qualsevol cas, jo no mano gens i pràcticament no follo mai. Pitjor ho té ell, fill de puta traïdor i estafador: és mort.

No penso pas trucar la Francesca, he vingut només per en Nicco. I el veí ja m’ha dit on puc trobar-lo.

Obro un dels calaixos de la calaixera del menjador. Em trobo un saquet de cuiro que conec bé. No hi ha res més. És la meva herència, doncs. L’agafo, el palpo, noto que encara hi ha el seu contingut. Me’l guardo a la butxaca.

El veí torna amb el número de telèfon. Li dono les gràcies i ens acomiadem. Deixo una nota per a la Francesca i encara m’hi estic cinc minuts més. Després, tancó totes les portes i finestres del pis i me’n vaig. Deixo la clau penjant a la porta. Probablement no hi tornaré mai més. Un cop a l’estació de tren em poso a caminar per l’andana en direcció al moll de càrrega. L’aire hi és més viu i càlid. I fa olor de grava de balast, de travesses de fusta recremades, de ferro, de rovell. Tot seguint les vies entro en la zona de mercaderies, descoberta. Sec en un banc de fusta, entre unes garrafes revestides de canya i un carretó que put a greix acabat d’untar. Llavors em trec el saquet de la butxaca i me’l buido a la mà. Hi ha quatre bales, boletes de vidre, de les de tota la vida, de les que fan aigües blaves, o verdes, o vermelles. Ell sempre les tenia a la mà. Les refregava contínuament, com fan els musulmans amb els seus rosaris. És la millor de les herències.

Dino a la mateixa estació. Nou recorregut amb tren, autocar i taxi: Florència, Pisa, Marina de Pisa, Tirrenia. No és gaire, uns cent quilòmetres. A les vuit ja hi sóc. Vaig directament al cementiri, però és tancat. M’instal·lo tranquil·lament en una pensió i faig una passejada pel poble. Tirrenia, al costat del mar, bonic i lleig alhora. Amb cases noves d’emigrants retornats… Estic cansat, me’n vaig a dormir aviat.

L’endemà al matí obro els ulls en una habitacioneta pintada de color blanc trencat. A la finestra hi ha cortines color crema. Entre els seus plecs s’esmuny una claror tímida, que arriba fins a la roba del llit.

Vist de dia, el cementiri de Tirrenia no és res de l’altre món. La porta és oberta i dins no hi ha ningú. Faig una llarga passejada entre els sepulcres. Delimitant el passadís central, dotzenes de xipresos estirant-se amunt. És com a casa: l’esquitxada de nínxols, molt més escadussers que a Catalunya, les tombes blanques, les grans creus de marbre, els panteons familiars més o menys luxosos, diminutes tombes dels nascuts morts, els epitafis en versos alexandrins… Només varien les sepultures dels fills del poble morts a les guerres mundials i colonials, amb les seves fotos d’uniforme.

És un cementiri petit, però no trobo ni rastre d’en Nicco. Espero no haver-me de penedir de no haver trucat a la Francesca. M’assec en un banc a prendre el sol i a esperar que vingui algú.

La natura no ha dotat gens l’home, com els elefants, d’un instint que l’adverteixi de la data i de l’hora de la seva mort. Per lògica, el que n’hauria de resultar és un sentiment de depressió, capaç d’anihilar tota voluntat d’acció. Un descontrol emocional que inhibís tot desig elemental de viure. Però curiosament no és així. El sentiment de la limitació de la nostra vida individual tan sols provoca reaccions d’allò més puerils: tenim desigs de perpetuar-nos enllà de nosaltres mateixos a través dels fills. O de ressuscitar en una suposada vida eterna.

Tota la vida és fer-se il·lusions per evitar el sentiment de la mort. L’amor, per exemple…

A les deu apareix un dels vigilants. Es planta a la porta del cementiri amb un puret a la boca. Contempla tot el recinte com si fos un mercader romà revisant l’estat de les seves propietats emmagatzemades. S’impressiona molt quan veu que un estranger ha vingut de tan lluny a visitar un dels seus morts. Li dono el nom que busco i el recorda immediatament. El localitza en el registre i m’hi porta. Em dóna el condol amb retard i em deixa sol. Encara continua impressionat per aquesta mostra d’amistat, molt més, em repeteix, venint d’un foraster. És un nínxol molt normal, en un tercer pis (per això no l’havia vist). Nicco Zenone 1949-1992. No hi ha foto ni flors ni res. Em quedo parat, mirant-lo. Ara que l’he trobat, no sé què dir-li. Tot i amb això em trobo bé al seu costat. Estiro el cap enrere i amb els ulls tancats prenc el sol. Em dedico a recordar tants i tants moments passats junts. Són uns instants de gran encís. En moments així, el menys creient dels homes podria sorprendre’s a ell mateix acceptant la idea de Déu. Pura suggestió. Se m’escapa un somriure: n’havia parlat llargament amb el Nicco. Anys enrere va estar molt malalt d’hepatitis. Deia que no havia tingut mai por de morir-se. Por en la mesura en què la por es refereix a un objecte més o menys determinat. Sí que havia tingut molta por de l’angoixa de la mort, que era diferent. Era tan poc original com tothom. També deia que el més important no era la quantitat de vida, sinó la qualitat de la que es vivia, fos llarga o curta. Són coses que es diuen quan no saps que et moriràs als quaranta-tres. Paraules, paraules, paraules i entremig un somriure sorneguer. En Nicco, tot i la seva vida curta, no em deixa d’herència gens de sensació de tragèdia i de dolor. Al contrari, m’ofereix una atmosfera de calma i d’estimació, que és el que jo sento en aquests instants. Llavors li dic adéu. Li dono les gràcies per tot, per tants de moments, per tantes sensacions. Amb ell em sentia una mica menys idiota.

Me’n vaig, tranquil i en pau.

Em sento bé i aquest matí ple de llum blavosa, de principis de maig, encara m’anima més. Tinc la sensació de la feina acabada i ben feta. Fico les mans a la butxaca i palpo amb els dits les bales del meu amic. Les refrego tan sols per poder-ne notar el tacte aspre de dos vidres a frec.

Des de la finestra de l’habitació, observo el carrer. Tot i ser un dijous feiner al matí, continua força buit. No se sent gairebé res. Respiro l’aire fresc i salat. M’entretinc jugant amb les bales de vidre sobre el llit. Se m’acut una idea. Trec de la cartera la foto de la Sandra ensenyant els pits i la repenjo al coixí. Vaig fent petar les bales fins a col·locar-ne una en un clotet fet al peu de la foto…

Llavors, en aquest precís instant, sé del cert per què he anat a Itàlia a acomiadar-me del meu amic. Ha estat una simple drecera. O més ben dit, al contrari, ha estat un desviament llarg, fotut, ple de pena i de revolts. Però imprescindible per anar a parar on jo vull: la noia de les banderoles. Vet aquí les adversitats, les penes, els oblits, les dreceres, els cops al cap i finalment, una marrada de més de mil quilòmetres. Tot plegat m’ha calgut per tal de poder fer el que m’ha estat impossible a Barcelona. Una cosa tan simple com el moviment d’allargar el braç i despenjar el telèfon. I marcar el número de Pulido Comunicacions.

I ho faig. Així de sobte.

Si s’hi posa en Pulido, demanaré per ella. A la tercera trucada despengen. Sento la veu de la Sandra dient «Digui?». Em tremolen els llavis. És la veu de la mateixa noia que em va dir que esperés, que ja em trucaria ella. No ho ha fet i no penso preguntar-li per què. Tot és part del mateix procés, un procés que ha conduït al fet que exactament ara estigui dient «digui?».

—Hola, sóc jo.

No cal que m’identifiqui.

—Hola —em respon amb veu calmada.

—Et fa res que et truqui?

—No. Que t’ha passat alguna cosa?

—No…

Somric. Ja s’inquieta per mi, via telefònica, també.

—On ets?

—A Itàlia.

—Ah. De turisme?

—No, de visita. He vingut a acomiadar-me d’aquell amic que es va morir. Ahir vaig ser a casa seva i avui l’he anat a veure al cementiri.

—Estàs bé?

—Sí

—T’has quedat tranquil?

—Sí.

—Me n’alegro molt per tu.

—Gràcies. Què feies?

—Ara tot just començava a netejar els vidres de la porta. He obert una mica tard, ahir vam estar plantant banderoles…

La imagino ruixant amb Glàssex els vidres i fregant-los amb una baieta. Si hi fos, intentaria d’ensumar-la tot i l’olor del Glàssex, que és molt forta. Mentre estic visualitzant la seva imatge, no dic res. Fins i tot a mil quilòmetres m’estimula el seu silenci.

Aconseguim de xerrar una mica. No li demano res, no vull forçar-la. Trobem una línia de conversa adient, ni molt compromesa ni molt poc. Parlem una mica a les palpentes, per saber on ens trobem. El que no li dic és que estic boig per ella. I com que és l’únic que tinc ganes de dir, callo. Al final, cedeixo i li dic que l’enyoro.

—Quan penses tornar? —em pregunta d’una manera relaxada.

—Aquesta nit mateix. Màxim, demà al matí, depèn de les combinacions.

—Ah. Segur que estàs bé? —fa amb un deix d’emoció.

—Segur. —I després d’un silenci—: El meu amic m’ha deixat d’herència unes bales de vidre. —Les agafo i les frego davant l’auricular—. Que les sents?

—Sí. Trobo que és una bona herència.

—Jo també. Volia fer-te-les sentir.

Un cop aclarit el motiu de la meva intromissió telefònica i sense res més a dir, ens quedem en silenci. La noia, tanmateix, no talla pas la comunicació.

—Potser et tornaré a trucar —faig.

—Em sembla bé.

—Adéu.

—Adéu.

I penjo. Em trobo magníficament i ara que he fet la primera trucada, res no m’impedirà de tornar a fer-ho. Encara que s’hagi tractat de la conversa més surreal de la història.

Agafo el primer tren en direcció nord, que em deixa a Gènova al vespre, unes quantes hores després. Un cop a Gènova, em diuen que fins a ben entrada la matinada no en surt cap altre en direcció a França i Espanya. No em vull esperar, de manera que agafo l’intercity Gènova-Milà. Si tot va bé, hi arribaré a mitjanit, just per agafar el Talgo nocturn de tornada directe a Barcelona.

Quan era petit, em feia molta il·lusió imaginar que a l’any 2000 seria encara prou jove i podria gaudir dels avenços immensos de la tècnica: la gent circularia en coets familiars, es podria anar a l’espai d’excursió… Ja som a principis dels anys noranta i la gran alegria dels governants és que al 2000 haurem multiplicat la xarxa de tren d’alta velocitat! Parlen del tren, en el fons el mateix munt de ferralla sobre carrils de cent cinquanta anys abans! Quina decepció. Més tard, d’adolescent, vaig creure que el millor de la vida era ser intel·lectual, tenir una professió liberal, ser creador, artista… Ara mateix, la il·lusió de la meva existència (existència = vida + consciència de mort) és una cosa molt més mesquina, molt més egoista i insolidària, molt simple i barroera: viure petits grans amors que culminin en grans petits amors. Cosa que em porta a buscar una cabina telefònica a l’estació de Gènova per tornar a trucar a Pulido Comunicacions.

—Hola, sóc jo.

—Hola, on ets, ara?

—A Gènova.

—Per venir a Barcelona?

—No, per anar-me’n a Milà. —Però Milà no és cap amunt?

—Sí, però així no haig d’esperar fins a la matinada. —I després d’un silenci—: Podem parlar?

—No n’estic segura —em diu amb una certa vacil·lació—, el meu marit ha de recollir-me d’aquí a tres minuts.

I per a mi, la llàstima és no tenir poders. M’agradaria saber si la vacil·lació és per la presència del marit o pel fet de tenir només tres minuts.

Tanmateix, val la pena arriscar-se i li proposo de xerrar durant dos minuts.

—Encara te’n sobrarà un per esperar que arribi.

Davant la lògica aclaparadora dels meus raonaments matemàtics, cedeix. Amb tot, abans d’accedir-hi, torna a vacil·lar una mica. Està a punt de dir alguna cosa quan es talla la conversa perquè s’acaben les fitxes telefòniques.

El trajecte entre Gènova i Milà se’m fa inacabable. L’ambient dels trens un dijous al vespre és igual a tot arreu: gent jove i vella que torna a casa de treballar. Tothom amb la cara pansida i emprenyada. Per no veure-ho, recolzo el cap al seient i tanco els ulls. Aconsegueixo que ningú no em pregunti res. Així no poden descobrir que sóc estranger.

Un cop a Milà busco un lloc des d’on poder tornar a trucar a Pulido Comunicacions. A la mateixa estació trobo un locutori que accepta targeta de crèdit. Tot i que són dos quarts de dotze de la nit, marco el número i espero. Contesten.

—Hola, torno a ser jo.

—Hola.

—Veig que encara hi ets.

—Sí. M’he quedat a repassar uns albarans.

—I el teu marit?

—Ha vingut i se n’ha anat.

Silenci.

Tots dos ens posem a parlar alhora i riem. Ja ens ha passat altres vegades, però mai amb tants centenars de quilòmetres entre mig.

—Sóc a l’estació de Milà. M’he ficat en un locutori. Puc pagar amb targeta de crèdit. No es tallarà la comunicació.

—Millor… —Es fa el silenci, la noto emocionada—. Gràcies per trucar. A quina hora arribaràs?

—Cap a les nou. Per què? —La noia de les banderoles no contesta—. Sandra…

—Què?

—Potser et tornaré a telefonar demà al matí.

—Em sembla bé. Que tinguis bon viatge.

És el millor dels auguris. Vull arribar com més aviat millor.

Em deixo bressolar pel sacseig del tren, pel sentiment de no pertinença. Contemplo les finestres de les cases, punts fugaços d’existència. Cada finestra, un món. Tanco els ulls enmig de l’asèpsia d’aquest Talgo nocturn que m’està portant des d’Itàlia. Deixo que se m’endugui la sensació de parèntesi vital que provoca viatjar de nit per l’estranger. Me’n vaig amb la imaginació un mes enrere. I a mesura que hi torno, se’m fa més forta la fragància de la noia morena, bonica, decidida i sexy. I em borinoteja pel cervell i l’entrecuix. Com un esclat, com una espuma, m’ha donat un objectiu. M’ha ofert un camí clar i brillant, una fita atractiva. Em permetrà de trencar la realitat anorèxica de la meva vida (aïllada tèrmicament i acústica del món de fora gràcies al PVC, i moralment, gràcies a la idiotesa). La vida és complicada, la gent se’t mor. Tens petits èxits i grans fracassos, però també t’ofereix la gran il·lusió de l’amor. Una il·lusió perquè els idiotes anem passant. Els científics, que redueixen el sentiment a una reacció química, daten la durada de l’enamorament entre quatre i set anys. És la fi de l’amor gran i l’inici de l’amor petit. Sempre m’ha cridat l’atenció la famosa força cega de l’amor. I sobretot, el fet que tothom, del més ric al més pobre, del més maco al més lleig, acabi trobant algú que se n’enamora…

El ressò del tren entrant a un túnel em desperta. M’he mig adormit. Protegit del fred i de l’hostilitat exteriors, noto durant un segon la sensació que es té quan es perd l’orientació. És fàcil d’aconseguir, només cal fer un viatge de nit amb tren, com aquest. O encara millor, un vol transoceànic amb avió. Enmig del cel, hi ha un moment en què el viatger, quan ja porta unes quantes hores volant, percep clarament que només és un microbi enmig de la immensitat. S’adona que podria ser mort, que podria estar no existint.

Dormo d’una tirada fins a Barcelona.