3

La meva infantesa va transcórrer demanant cada any un tren elèctric als Reis Mags d’Orient. No me’l van portar mai. Mon pare, amb molt bon criteri, opinava que tots els nens són idiotes. Afirmava que no poden produir res intel·lectualment significatiu com a mínim fins a la data de la comunió, als vuit anys. Per tant, no valia la pena comunicar-s’hi. I encara menys, regalar una cosa tan sofisticada com un tren elèctric. De manera que el meu estatus no era gaire superior al del peix de colors de la peixera del menjador. La diada de la meva comunió, doncs, vaig fer festa doble: vaig rebre el cos del crist i la paraula del pare. Va ser tan sobtat que, els primers dies, em cridava i no el sentia. Era com si cridés algú altre. Em parlava i no l’entenia. Per exemple, el seu regal de comunió va ser un rellotge Duward automàtic. Quan me’l va donar, em va dir:

—Té, nen, tots els homes dedicats a les múltiples activitats comercials i industrials d’avui dia necessiten un rellotge automàtic amb calendari, un producte de la manufactura suïssa.

En comptes de respondre-li moltes gràcies, em vaig quedar mirant-lo amb la boca oberta. Tot plegat li va confirmar que jo era idiota i que s’havia precipitat. Va jurar davant meu que si mai tenia un altre fill, no li parlaria, com a mínim, fins als dotze anys. Ara ja en fa més de deu que és mort. L’últim dia de la seva vida va cridar-me. Va apuntar amb el dit cap a la finestra de l’habitació de l’hospital i em va dir: «Vés amb compte, Pere-Lluc, allà fora és ple d’idiotes». Vaig pensar, ara m’ho dius? Ma mare, al contrari, sí que parlava amb mi. Potser massa i tot. Devia fer-ho per compensar, pobra dona. Hi parlava, però no m’escoltava gaire. M’agafava i ens n’anàvem a comprar loteria. Duia sempre el moneder ple de bitllets arrugats. Recorríem les administracions principals i comprava dècims de loteria i cupons dels cecs. Ho pagava bitllo-bitllo, fossin grans quantitats o petites. Quan li deien de fer factura o rebut, refusava enèrgicament. Era l’única condició del pare: li omplia el moneder de bitllets perquè comprés loteria, però de documents, cap ni un. Fins i tot, de vegades, un cop efectuat el sorteig, localitzava els guanyadors i els comprava el dècim premiat. Amb tot, mon pare es guanyava molt bé la vida en el ram immobiliari. A principis dels seixanta, amb conviccions fermes, adhesions inquebrantables i bons contactes, es podien fer molts diners. Suposo que el fet que ell no em parlés i que ma mare no m’escoltés devia influir molt a l’hora de solidificar la meva idiotesa.

Ara, ells ja no hi són, però em queda un padrí. Es diu Benet Càrdenas, un apèndix familiar d’ençà que jo tinc memòria. Vidu antic, més aviat baix i prim, té seixanta-vuit anys. Presumit i dinàmic, sempre deixa darrere seu un rastre tènue de perfum. Ha reconvertit amb èxit la seva antiga gestoria en acadèmia d’orientació empresarial i oficina d’assessorament bursàtil. El negoci (rebatejat coincidint amb els Jocs Olímpics amb el nom de Gabinet Càrdenas d’Orientació Psicoprofessional) funciona a ple rendiment. Jo mateix treballo per a ell. Avui, a Barcelona, els diners ho impregnen tot d’una manera gairebé palpable. El padrí ha acumulat una fortuna modesta basada en la intuïció del signe dels temps. I legal en un noranta per cent (tan sols viatja a Andorra, molt de tant en tant, per compte d’uns quants bons clients que volen col·locar-hi discretament diners negres o els més diversos objectes de valor). La seva manera de treballar és molt artesanal. Per exemple, mesos enrere va llegir al diari que les baixes laborals augmentaven sense parar. I que aquest fet comportava molts milions de pèrdues per a les empreses. Em va trucar i va posar-me a estudiar la matèria. Alhora va contactar amb uns quants empresaris catalans i els va convèncer de la necessitat ineludible d’assistir al seu curset: «La salut dels empleats, una inversió rendible» (el qual, no cal dir-ho es pagaria a preu d’or).

La seva parella preferida de lemes és «Negocis locals, fortunes universals!» i «De vegades, per aconseguir una rosa, cal punxar-se amb les espines». A l’hora de plegar, sovint em reclama des de la porta del seu despatx. Em crida amb una mà, com si tingués alguna cosa molt urgent a comunicar. Em fa seure i em diu, per exemple:

—Els Jocs Olímpics ho han demostrat a tot el món: hem triomfat, sí o no?

—Suposo que sí…

—Com que ho suposes?

Són qüestions que no m’interessen gaire. De fet, no vull entendre-hi. Escolto la ràdio, miro la tele, llegeixo els diaris, repasso els fulls informatius de l’Ajuntament, segueixo els comentaris polítics del poder autonòmic, observo la gent al meu entorn, però en el fons em considero un jubilat social. Ja me n’he cansat, la societat postindustrial que m’està tocant de viure es basa en l’ocultació i falsificació de la informació. És impossible formar-se una opinió de res. Mai no saps si la informació amb què treballes és correcta. Davant el dubte, desconnexió. Adéu. Em jubilo. He renunciat a tenir opinió formada. El fet de ser idiota m’hi ajuda força.

En el fons vull el millor per al padrí.

Fa dies, mentre preníem un cafè, vaig fer un esforç suprem de concentració i vaig insistir-hi:

—I la crisi? Ha caigut la inversió, el consum s’ha reduït… Els polítics diuen que hem estirat més el braç que la màniga…

Va fer-me abaixar la veu, com si tot el bar estigués pendent de la nostra conversa, i em va xiuxiuejar:

—A força de repetir que hi ha crisi, acabarem per creure’ns-ho! A Barcelona hi ha tants de calés circulant, ara mateix, que no pots ni imaginar-t’ho, calés a dojo. Amb els Jocs, van sortir tots a ballar pel carrer. Ara, la diferència és que tornen a anar sota terra. Com el porc i la tòfona: només has de descobrir-los i desenterrar-los… Els Jocs han plantat a Barcelona la llavor de la modernitat i ara no hi haurà déu que la pugui arrencar. Han significat un triomf total, sense estrangeritzar-nos ni renegar del nostre passat. La ciutat s’ha difós internacionalment. Ara ens respecten. La infanta que viu a Barcelona estudia català i son pare fins i tot va escoltar Els Segadors…

—Sí, però van fer sonar una versió que semblava una fanfàrria, el rei va entrar quan ja havia començat a sentir-se i no va parar de riure, saludar i bellugar-se. Només es va quadrar tot seriós quan va sonar l’himne d’Espanya. És una humiliació i ningú no va gosar dir-ne ni piu. A mi, com a català, em va fer molta vergonya.

—Tu, el que passa, és que tens la pell molt fina. De vegades em penso que quan eres mig hippy et vas prendre alguna cosa rara i encara te’n dura l’efecte…

Vet aquí el senyor Benet Càrdenas, el meu padrí. És capaç de citar Taine i la morfologia dels àmbits culturals per explicar la personalitat de les ciutats. Com tants de barcelonins, dóna el seu vot nacional per a la coalició majoritària al Parlament. Es reserva el de les municipals per al partit governant a l’Ajuntament, on al cap i a la fi hi té molt bons amics i clients.

Sort n’he tingut, d’ell. Com qui diu em va recollir en el període més baix de la meva vida. Acabava d’abandonar l’ensenyament. I, com que era idiota, no havia previst cap alternativa. El meu padrí em va posar a organitzar els cursos, conferències i estudis del seu gabinet. M’hi vaig llençar de cap.

Això és el que faig. Em permet de viure sense pensar i, a més, obtinc satisfacció immediata de la meva feina. Em preparo a consciència les meves intervencions, m’entrevisto amb especialistes, coordino els participants… Aconsegueixo, en general, uns resultats força estimables.

Han passat tres dies i encara sento més pena per la mort d’en Nicco. La seva presència a la meva vida era, per dir-ho d’una manera idiota, una de les branques on agafar-me per no caure al precipici. Ara s’ha trencat la branca. Sé què hi haurà després de la caiguda: una nova vida molt més descansada i relaxada, amb tot d’idiotes com jo. Tots a punt per rebre’m, abraçar-me i donar-me la benvinguda. I plena de dies i de nits exactament igual de calcats i maternals. Ahir li vaig comentar al padrí que se m’havia mort un amic. A ell, que treballa des dels dotze anys i en tenia catorze quan va acabar la guerra. Era el segon de tres germans. Als tretze, havia perdut el gran al front del Segre, tenia dinou anys. Al final de la guerra va perdre el germà petit, contagiat pel tifus que havia portat un cosí d’un camp de concentració. Tenia onze anys. Tot de morts joves i idiotes. És una generació saturada de morts. Què ha d’anar a explicar-li, algú com jo? Em va dir, sense gens de llàstima als ulls:

—Els éssers humans, igual que els animals, tenim la capacitat de crear llaços d’afecte. Les mones s’estimen i s’odien. Però no tenen la capacitat de reflexionar.

—I què?

—Res. Estàs fotut. Probablement més que quan va morir-se ton pare: tu eres molt més jove i ell ja era vell. Ara, tu ets més gran. I el que s’ha mort és com tu… Guarda el record del mort i ajuda els vius que li eren més propers, que ho necessitaran més. Si és veritat que éreu amics, és clar… —No em dóna temps de pensar ni de contestar, diu—: Per cert, i aquest bony?

—Vaig topar amb una escala. La duia una noia i…

No m’escolta, s’ha ficat al despatx a contestar el telèfon.

No hi ha ningú pel carrer. El cel s’ha tapat. Sembla que vol ploure. Penso en la noia de les banderoles. Em trobo una línia blanca de guix travessant les façanes a l’alçada de la cintura d’una persona. Un guillat que, en ple hivern, agafa un guix i camina alhora que guixa. Guixa i guixa. Segueixo la línia com un nàufrag, tot i saber que no em durà enlloc. El guix s’adapta a la morfologia urbana. La línia contínua travessa tot el que es troba: portals, tàpies, portes de pàrquing, persianes metàl·liques de botigues… De tant en tant, s’atura i explicita la seva dèria: «Lee la Bíblia. Ves a misa. Escríbenos: 250, Tiergartenstraße, Berlin». La línia blanca em porta fins a una botiga de menjar paquistanès. M’hi quedo i la línia continua. Em compro un shawarma i qui me’l serveix no és musulmà. Me’l menjo allà mateix, calent, reconfortant. Ho faig davant seu per tal de poder protestar si no és bo. Però no, les mans d’aquest infidel fan els shawarmes igual de bé que les d’un creient del profeta.

Molta gent, com el meu padrí, lliga la idea de la mort amb l’exercici de la reflexió. Diuen que això és signe i prova de l’exercici de la intel·ligència. Ja veus tu quin consol: ens diferenciem del mico en el fet que la nostra existència és la suma de la vida més la consciència de la mort. Ja se la poden quedar tota. Reflexió? Collonades, ens llencem de cap a l’acció per escapar de la idea de la mort, no som pas déus. I sort d’això. L’única diferència és que n’hi ha que ho dissimulen millor que d’altres.

Avui fa molt de fred, m’aixeco les solapes, fico les mans a les butxaques i torno a pujar a la línia blanca.

Tots ho hem fet alguna vegada de petits, robar un dels guixos de la pissarra de la classe i posar-nos a fer dibuixos a les parets del carrer: cors travessats per una fletxa i amb dos noms, insults, dibuixos marranots…

He aconseguit de xerrar per telèfon amb la Francesca, l’antiga xicota d’en Nicco. Quan va arribar a la seva vida, jo ja feia un parell d’anys que hi era. Potser per això, d’entrada, no li vaig caure gaire bé. A les noies no els agraden els amics antics dels seus homes. Tenen una cosa molt important que elles no podran posseir mai: el seu passat. Encara més si, tal com es donava el cas, l’amic antic, jo, havia conegut la xicota anterior a ella. Creuen que podem comparar i comentar-ho d’home a home. És un error molt gran. Pensen així perquè, de trobar-s’hi, és el que elles farien. Els homes no ho fem.

Potser per això no em va avisar en el seu moment, quan el Nicco es va morir. L’he trobada a casa dels seus pares i ha estat prou amable amb mi.

—El Nicco va tenir un atac de cor fulminant —m’ha explicat—. Era a ple estiu, et vaig trucar i no et vaig trobar. Després ja me’n vaig desentendre… I el paquet amb productes dietètics que dius que vas deixar al pis aquesta tardor passada… No ho sé, se’l devia menjar algú. La veritat és que, després de la mort d’en Nicco hi he anat molt poc… —Llavors, sense jo demanar-l’hi, m’ha fet el relat de la mort del meu amic—: Estava assegut al seu balancí de cara al balcó obert, de cara al carrer, despullat perquè era estiu i perquè no el podia veure ningú (és un dels pisos més alts del barri, ja el coneixes). Jo era al bany i sentia el balancí, mig cruiximent, mig grinyol, endavant i endarrere. I també sentia en Nicco, que taral·larejava una cançó d’aquestes de moda. El cas és que vaig deixar de sentir la cançoneta i el compàs del cruiximent seguit del grinyol del balancí. O més ben dit, em vaig adonar que havia deixat de sentir-lo. No li vaig donar importància. Ningú no n’hi hauria donat. Estava pensant en les meves coses, tan tranquil·la, mentre em rentava les dents. Sóc incapaç de recordar quanta estona feia d’aquell silenci, si tres segons, o trenta, o un minut. Vaig cridar-lo, volia comentar-li una qüestió domèstica. No em va respondre. I jo vaig continuar raspallant. Amb la boca plena de pasta de dents, me’n vaig anar cap al menjador a repetir-li la pregunta. Primer vaig veure un peu i després tot el cos, tan blanc, estirat de cara a terra, una meitat fora, al balconet, i l’altra dintre, al menjador. I jo, amb la boca plena de pasta de dents i saliva i un raspall de dents a la mà, vaig córrer cap a ell i el vaig girar. Tenia la boca oberta, els ulls tancats i un filet de sang li rajava del nas. Vaig donar-li un mastegot per fer-lo reaccionar. Se’m va escapar una mica de pasta de dents de la boca i va caure-li damunt del pit. Vaig començar a eixugar-l’hi amb desfici amb el palmell de la mà. La galta on havia pegat la bufetada ni tan sols havia envermellit. Llavors em vaig adonar que era mort. Vaig arrapar la cara a la seva i vaig dir el seu nom, tot sencer… I la pasta de dents que em quedava a la boca se’m va escapar. Va anar-li a parar al braç i a poc a poc va regalimar-li fins a terra. Vaig agafar un tovalló estampat de floretes de la taula, encara plena de molles de pa del dinar, i li vaig torçar alhora la sang i el dentifrici. Seia al terra del balconet i mantenia en Nicco arrapat a mi. Amb una mà l’agafava per la panxa i amb l’altra li aguantava el cap contra el meu pit, com si el volgués adormir. Tenia el sexe molt blanc i molt vermell, penjant, tou i alhora massís, com de cautxú. Vaig tapar-l’hi amb el tovalló perquè no tenia res més a mà… Els dies següents va fotre’m molt la incertesa, el fet de no saber si havia estat en les meves mans de salvar-lo i, egoistament, havia continuat rentant-me les dents com si res. Volia que vingués algú i em castigués, que em castigués ben fort…

Pobra Francesca, recitant per cinquantena vegada aquella mort, com qui explica un conte, sense pudor ni vergonya, escurant la memòria en la distància. Demanava un càstig que donés sentit i realitat a allò que no en tenia gens ni mica… Em van venir ganes de plorar, però me les vaig aturar. Si aquella dona no plorava, jo tampoc no ho faria. Ens vam dir adéu amb la promesa que aniria a Barcelona a visitar-me. Era ben improbable, vist que només ens lligava el record d’un tercer que ni tan sols no existia.

Quan vaig penjar el telèfon, les mans encara em tremolaven.

Se m’havia quedat gravada la imatge d’ella, mantenint-lo abraçat. Quan allò ja no era el Nicco sinó un simple sac d’ossos i vísceres.