Nota sobre l’edició

La poesia en vers representa, aproximadament, la meitat de l’obra foixiana de creació. Tanmateix, en l’edició de les Obres completes en curs d’Edicions 62, hom ha cregut adequat de destinar dos volums separats al vers i a la prosa, fet que es justifica sobretot —a més de la pruïja d’ordre— per la forta unitat del Diari 1918, nucli essencial, al llarg dels sis volums que n’han estat publicats, de la prosa poètica de Foix.

Cenyint-me, doncs, a la poesia en vers, cal dir, primer de tot, que la meva tria ha estat feta de la manera alhora més elemental i —en el bon sentit— ingènua, i també de la més humil: és a dir, prescindint, en la mesura que em fos possible, de les meves opinions adquirides sobre la base de lectures anteriors, i dedicant-me, en canvi, a rellegir tota la poesia en vers de l’autor i a destacar-ne allò que, en aquesta nova lectura, em semblava més imprescindible. L’obra en vers de Foix no és ni massa curta ni massa extensa: no té palla, ni tampoc peca per breu. Tot amb tot, una tria que pugui donar una idea essencial de les diverses modalitats de poemes que la componen, i que contingui els poemes més reeixits dintre de cada modalitat, em semblava possible. Aquestes modalitats són bàsicament:

a) Els sonets de Sol, i de dol, els quals, al seu torn, es poden desglossar en quatre modalitats diferents, que són aquestes: sonets de reflexió i doctrina moral (primera i segona parts del llibre), sonets de pensament sobre tema amorós (tercera part), sonets lúdics que barregen el joc verbal amb l’exaltació frenètica de l’embranzida jovenívola (quarta i cinquena parts) i sonets de religiositat abstracta (sisena part). Amb una tal varietat, i un nivell de qualitat gairebé inalterable, no és estrany, em sembla, que proporcionalment aquest sigui el llibre més representat en la tria.

b) Els poemes en vers lliure —sempre sobre la base del decasíl·lab o l’alexandrí— que consisteixen en la narració en forma hipertrofiada i transcendentalitzada, és a dir, transfigurada i exalçada cap al pla d’una realitat superior formulable només en el poema mateix, d’uns fets viscuts pel poeta, els quals poden ser o bé una simple anècdota personal o bé una part de la història del país. La clau dels fets del cas és donada sempre en els títols extensos, que cal llegir amb atenció i —com passa amb els títols de quadres de Miró— prendre’s seriosament i al peu de la lletra, com un anunci d’allò que ens exposarà el poeta. Aquesta mena de poemes constitueixen la totalitat de Les irreals omegues i sovintegen també a On he deixat les claus…, a Desa aquests llibres al calaix de baix, i a la poesia posterior a aquest darrer volum.

c) Un grup reduït de poemes en vers lliure molt més lax, que s’acosten, sense arribar a ser-ho mai del tot, a l’escriptura automàtica i es distancien, doncs, molt més de la reelaboració de l’experiència personal, sense, però, perdre-la mai de vista. Aquests poemes, més farcits i densos d’imatges i sovint més obscurs, es troben reunits a Desa aquests llibres al calaix de baix i són tots anteriors a la guerra.

d) Els poemes d’inspiració popular, que constitueixen la totalitat d’Onze Nadals i un Cap d’Any i una part no gens negligible d’On he deixat les claus… i Desa aquests llibres al calaix de baix. Aquests poemes tenen dos nivells d’interès: d’una banda, reelaboren els motlles de la poesia tradicional d’inspiració anònima, com els sonets ho fan amb la poesia de tradició culta; de l’altra, actualitzen, d’una manera ni més ni menys rigorosa que les altres modalitats foixianes, els temes fonamentals de l’obra del poeta, per bé que en aquest cas es manifestin en un context literari més familiar al lector català corrent.

D’altres modalitats, més escadusseres o mixtes, podrien indicar-se encara; n’he enumerat només les més freqüents. No cal dir que el criteri determinant de la meva tria ha estat de donar una idea suficient, i tan equilibrada com pogués, de cada un d’aquests vessants de la poesia foixiana, procurant de no descompensar el conjunt. En aquest sentit, cal remarcar que he tingut present que els poemes llargs en vers lliure són —per la seva extensió i pel seu estil— més difícils per a un lector no avesat que els sonets o els poemes d’inspiració popularitzant, i que, per tant, el fet que hi hagi més sonets que poemes de cada una d’aquestes altres menes per separat no vol pas dir ni que els sonets sumin més versos ni que la representació sigui desigual en importància, tant si es mesura en termes de nombre de pàgines com —amb més motiu encara— si es mesura en termes de l’atenció que demana la lectura.

Melancòlicament, però, constato que el vocabulari i la gramàtica i fins la prosòdia de Foix estan pensats per a un lector que hagués viscut en un país lliure, on la parla catalana no hagués estat proscrita. Evidentment, aquest és el país que la més mínima dignitat demana i que cal esperar que arribarem a obtenir; però el procés de redreçament tot just acaba de començar i, ara per ara, el lector no professional haurà de recórrer al diccionari sovint. Tant de bo, però: el dret de Foix, i en el seu cas personal fins i tot el deure, era escriure com si el país fos lliure, no ja en el nivell d’allò que deia, sinó, pròpiament, en el nivell de com ho deia, és a dir, escriure com si la llengua i la tradició literària autòctones no haguessin estat maltractades pel poder polític imperant.

He seguit el text de l’edició d’Obres complets, I (Poesia) de Foix (Edicions 62, 1973). Tot amb tot, he introduït tres esmenes al text del 1973: he corregit la grafia de «colg» per «colc»^[1] en els sonets de Sol, i de dol, «Si en golf d’argent el cor és l’insurrecte» i «Colc, Senyor Déu, la Figura Carnal» i he reinserit en el poema «Tota amor és latent en l’altra amor» el lema «Ramon Llull i Joan XXIII», que hi figurava, per aclarir-ne la temàtica, quan Foix el va publicar solt, i que, encara que omès en l’edició de 1973, em sembla convenient per facilitar la lectura a un públic que, en una part considerable, serà format per gent que té notícies ja vagues sobre el pontífex i el seu Concili. Un mot, finalment, sobre la inclusió de «Tot n’és ple»: és evident que hi ha poemes més importants que han restat fora de la selecció, però m’ha semblat que valia la pena de posar-hi aquest perquè, essent en ell mateix del tot estimable, és un dels poemes foixians de més fàcil accés al lector profà i un dels que s’acosten més a la forma directa en què el poeta pot manifestar, com a individu particular, la seva visió moral del món que l’envolta, una visió que és essencial per a entendre tota l’obra i que aquí és exposada en un to particularment accessible i planer.

PERE GIMFERRER