Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge

De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:

Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure’m tot. O del diable engany.