I

Per a ésser a temps a l’ofertori em vaig haver de tirar al riu, tocant a la presa de Monistrol; però la plaça de davant el temple era tan canviada, que vaig tenir el pressentiment de trobar-me en una ciutat funcional escandinava. A l’altra banda del riu els allistats de totes les lleves: hoplits, mamelucs, geníssers, milicians, etc…, escoltaven els oracles i cridaven el text de llurs pancartes: —Il faut s’engager! Il faut s’engager!, Abêtissez-vous! Abêtissez-vous!

Quan a sol baix —oh cendres fumejants

Al vent brancut amb sentors marineres!—

Porteu els llops sedejants a fontanes

En murs extrems i fosques en prat fosc;

O desboqueu, irosos i remots,

A l’ombradís on sestegen les noies

Quan ve l’estiu, apètal, i les aures,

I el que és sagrat colpiu conflent ençà,

Saben els déus per quins senyals i còdols

El ritu vell mudeu pel taure ibèric.

Si en cau secret, cavadís, o en quintà

Rústic i herbat, descobriu el fetitxe

I l’invoqueu, policrom, mans obertes;

O precinteu tractors i, taciturns,

Erreu, nocturns, pel ribatge arenós

Entre els cavalls que les platges captiven

—L’ull estelat amb reflexos celestes—

I el crim negueu drapats com un etrusc,

No us cal l’engany sí us sobtaven, adversos,

Còdols i llops en els somnis aquosos.

Però vinc jo —que el rec tèrbol i estret

Guanyava a braç, alejant per passeres

Fins a la vall solellosa i cantaire—,

I els quiosquers fiats aturo i dic:

—Guardeu, sabents, aquests llibres, són meus—;

I els en don tres, i d’allí vaig al Temple,

Tot mal vestit, a pregar pels qui dormen

De son diürn, tocant l’altar major,

I als dalts, llegeixo novella pancarta.

«Callen els déus els llurs somnis terrestres».

I obro els vitralls pintats per gent d’avui

—Blaus i vermells defallents—; i per la runa

Cerco l’Incert. Mes, d’un bot, salto el claustre,

Àgil i pur com el Dia Primer.

I alapintat me’n vaig pel call florit

Tot dolçament, com si petgés les aigües

I Ella vingués, sota una ombrel·la etíop,

Entre endevins amb capell mexicà.

(On sou, llibrers? I vosaltres, soldats?

I els vells astuts amb fusells amb sordina?).

Els troncs solars són llum del Sant Misteri:

Net i distint, em veig com transparent.

I, plaça enllà, a la intrusa vitrina,

Miro els gravats d’un diari danès.

Enfosqueïts us veig a l’altra vall

Darrere els joncs, escoltant els oracles

O tatuant al cos nu les consignes,

Voltats de nans i cans, amb gran remor.

En murs de nit calqueu testa i segell

I amb daus plomats, en bars sense sortida,

Jugueu, amb urc, en taulers invisibles,

Muntanya i cos, dofí, arbre i ocell!

Ni el mite, doncs, no us val, iniciats

Pel hierofant disfressat de botànic;

Colpiu l’anyell? No anul·leu el Signe;

Cremeu papers i tints? La ment reneix.

Exiliat a la pairal contrada,

Rems i destral ressonin, solitaris!

Setembre, 1936