En exhibir a la finestrella de la duana un embolcall amb poemes meus, he vist una corrua d’homes —els del castell i els de remença— que entraven plegats a les foscors d’una taverna. Esperava que sortissin però un pescador m’ha fet pujar a la barca i m’ha deixat al pla d’una illa on, a ple sol, els rocs amorejaven enmig de sons apagats

Són allà, jo els he vists, darrere el gànguil

Que fan servir els del port, a nit tocada,

Per vèncer el balm on enxarxen el déntol

I fer fressa, engorrats, sense gaubança.

Frisen pertot on són, i un no re els fa neguit.

Beuen el vi virós i, quecs, blasfemen

El déu advers, i riuen de no riure

Si el capatàs s’enfosca amb la cogulla

I amb deix extern els llegeix la consigna

Del qui encrosta el present, sense moure’s del llit.

Tantost petgen, plegats, l’herba de l’alba

—Quan el ventall del temps s’obre a les ales,

I aireja vila i munts, i el mar soleja—

I, pic al puny, terra enllà desensostren

I cremen el bigam, amb florassa en el crit.

Els he guaitats, entre grues i palmes,

Com lleven els baldons de la guingueta

Furtius i titil·lants, com si temessin

D’esbrancar el fosc del fosc, on la tenebra

I els sons impurs són flam a la boca i al pit,

I als ventres irisats. Somnis d’espectre!

Elles hi són, ullfès; han cantat, i ballaven

Damunt l’espígol mort; s’han tocat, i bevien,

Serfs i senyors, amb secreta avinença,

I es colpien la faç amb ramalla de nit.

Quan llur ombra ha passat per l’ull de l’ombra,

L’home del bot, al moll de la Duana,

Pur i clarós i amb abrigalls d’aurora,

M’ha tornat vora els meus, a la planassa

On pinto rocs nervats amb pigment voladís.

Setembre de 1956