Miràvem, de bona hora, el mar. —«Guaita», em diu ella, «quin faralló més alt, aigües endins. Ahir no hi era». No sabíem aclarir si era cap castell, cap torre moresca o cap Cavall-Bernat. Una escala en espiral la cenyia fins dalt de tot. A mi, em recordava la torre de Babel talment com la representen els pintors cinccentistes, inacabada. Hi alejaven centenars de noies amb vestes airoses, les quals, en vesprejar, feien remor del port. Ho he contat a un pescador, però la gent del poble no s’havia adonat de res.

Tornàvem no sé d’on, vestits de sàmit verd,

i miràvem, junyits al repòs de les aigües,

un castell que ombrejava mar enllà.

Hi pugen i en davallen noies clares

i transparents, amb remoreigs d’escuma,

llunyanes en el temps i serves del moment.

(¿… O és l’espessa ocellada que s’ajoca

a les branques de l’arbre de l’aurora?).

Hi fem camí, a rems; però un rai de mil bigues

atura, en sec, el bot.

Talment un déu clement acull la jovenesa!

Hem tingut por. Ciem, tantost, cuitosos,

i en petjar, ferms, la brossa i l’arenella,

la torre era més alta,

i l’estol de fadrines més brogent.

En ésse’ al cim truncat,

era un vol pur de gavines xisclaires

que partia, frisós, a d’altres solituds.

Tots dos, darrere el casot d’En Cervera,

espiàvem prudents; però una fressa nova,

amb esclats de ferralla que s’estimba,

evocava el batec de les perdius tardanes

quan s’aixequen, sobtades, a mig coll,

o davallen als clots on serpeja la calma.

Hem tombat pel bosquet i esbrotat farigoles.

A hora tarda, entre palmes de fosca,

passàvem la portella del capvespre

i entràvem a la vila, que els vents afeixuguen.

—On sestegen, ingràvids, els astrònoms

i on proven balls novells les belgues d’ull lletós—

Ja les noies alades de la torre,

alliberades de llurs draps sotils,

vagaven, enyorades, per la riba,

enfilaven, peu fresc, el rocall de la Costa,

i mig reien, i reien, i parlaven baix.

Feien senyals a qui ningú no veia

i es cabussaven, franques, a l’aigua del port.

En llevaven les flors que, tirades enlaire,

rastrejaven polsim, com els estels errants,

i es fonien als recs, sense misteri.

Tot era lluminós, la forma i l’aparença,

i arbres, cases i munts centellejaven.

Oh calda meravella! Braser de les dolçors!

Al cel d’aquesta nit —per a tots dos, la Nit—

d’un blanc cremós amb sèpals d’anemone,

les constel·lacions hi declinaven, negres,

imatge, en negatiu, de l’altre firmament.

El fresc del dia nou arruixava l’encís

i els signes s’esborraven dellà el Temple.

Hem seguit els calancs pel rost de les Eroles.

Ja les fadrines de l’eixam torrer

jeuen pertot, i alenen, venturoses,

amb la brisa i el brum de la mar que mancava.

Aniríem a casa, tocant a can Macau;

però elles hi són, i n’omplen les estances,

—on airegen llurs somnis extrems—

talment com són als bucs de les barques pesqueres,

al tou d’ombres del Moll i als bancs de la Placeta.

Bonança de la son a les viles aiguoses!

Hem refet el camí d’on s’albira la torre

—mes enllà de la Punta de la Creu—

on alegen imatges de bona hora.

Clarejaven els pics de les bromes llunyanes,

i ensonyats, a l’escar del silenci,

hem vist sorgir d’un roserar d’escumes

el roc ullat de l’Illa Nova.

Ni era cap torrell, ni castell, ni torrassa,

ans el Roc sol; i altívol,

amb rònecs esbalçats i coves amagades.

Si el mar es gros, hi enclota sals compactes.

Ella em diu que apareix quan garbineja

i es submergeix, gement, quant surt l’Estrella.

Oh folls encantaments i pàl·lides semblances!

Res no fou, i tot és; res no mor, i tot resta.

Hem salpat, contravent, del Pas de les Fuioles.

El Port de la Selva, 16 de setembre de 1965