Jo tem la nit, però la nit m’emporta

Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;

En llum morent la cobla es sent, confosa,

Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,

L’escàs pujol i la rosta pinosa,

Però jo hi veig una selva frondosa,

I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m’aparenta pissarra

I, com l’infant, hi dibuix rares testes,

Un món novell i el feu que el desig narra.

Me’n meravell, i tem —oh nit que afines

Astres i seny!—. La mar omples de vestes,

I una veu diu: «Plou sang a les codines».