Els assalariats del somni s’havien aplegat, bullangosos i adversos, al pla de s’arenella. Per alliberar-me de llur hostilitat em vaig asseure al trapezi aparent d’unes cordes de llum i em vaig gronxar, absolut, damunt els Pirineus de les ombres però, testafullosa, va arribar Emília tota de verd, amb una clau de maragdes al front. L’acompanyava, malèfic, un mastí. Vaig llançar-me per les clarors d’un penya-segat i el vaig decapitar. El bram de la mar, els crits supersticiosos d’Emília i l’avalot dels sindicalistes nocturns eren una mateixa remor

Era una vall entre clarors vexades

Vora el mar broix, en el foscant pertús.

Quan cova el torb i desllasta l’intrús,

O salpa, irat, l’orat sense bagatge.

Hi éreu tots, proletaris del somni!

Flacs i brogents fullàveu arbre i fruit

Dels horts tardans, o us acoblàveu, druts,

A nit batent, flagel·lats per les ombres.

Us viu, vident, oh gira-sol dels astres!

Sagnava el Temps, a la fosa dels ulls.

Alçàveu falçs per les negrors fresoses

Dels molls mallats, a l’obac de l’hostal,

Amb crit frondós; i em sonàveu, avars

De forma i llum, sota l’ull dels ponts d’aigua.

Fèieu senyals rugosos en els còdols

Perquè els llegís en senderes de glaç

I m’embruixés a l’horòscop dels fars,

Plenes les mans dels clavells del presagi.

Dèieu un Nom, oh eternal monòton!

Fluent de sals, a la brisa dels bars.

Amb ull saulós —quan l’augusta foguera

Que abrusa el golf i allargassa la nit,

Venta els fumalls a la forest dels pits

I obre cels morts en remotes alberes—,

Veníeu tots, oh corsaris apòcrifs,

Com si jo fos el maniqueu submís

Que esfulla els daus en els córrecs marins

I flaira el text de les flors sibil·lines.

La pressentíem, Ella! L’Abolida!

Sigla global d’algosos pergamins.

A la joncosa on fer menten les molses,

Cremàveu tinta al sicofant demès

Que embrosta els mots i flabel·la el qui venç

Quan fronda, arçós, les solituds severes.

Blasmàveu, llecs, el donador d’oracles

Arrecerat a l’ara de l’Omès;

O ignoràveu, externs, la flor del peny

Que fita el temps als degotalls del temple.

Anacoreta en un ermàs d’escumes,

Us vaig llegir el recordatori advers.

«Sóc el proscrit en pròpia solana

I a l’endeví vaig pels barrancs extrems;

Aprenc el cant novell dels rocs dements

I l’alfabet de les Medes pirates.

Cerco una cara en crepuscles de murta

I el vent herbós on sangloten els vents,

—On bresca el fruit que aombren els llorers—

Amb clots hostils a l’alada semença.

De vins nocturns abrivo els contramestres

Que emboten l’or a l’alba dels torrents.

Però em negueu l’ullastre, i les argiles

Del penitent, i en un desert de plors

Clameu l’Absent i el romaní dels ports,

I m’enfosquiu amb fonolls de tenebra.

Em delateu en transparents estrasses

Si, matiner i descalç, desbrosso els horts

On aigua i veus són l’U, i on la gaubança

Fulleja als troncs del miracle desclòs.

Lliure i lleial, i ajovat a la Idea,

Advoco el just a la brisa dels colls.

—No tornarà la que és present als segles,

Dèieu vençuts per la gebror dels sons;

I dels caus morts tancàveu les finestres,

Drapats de por i freturejant la font.

Ella vingué: Oh suprema parpella,

Clau i cristall en un tròpic a flocs,

Palma entre murs i frontera dels cors,

—Camins secrets amb frescors de caverna.

Lilàs lunars! Jo hi era i l’esperava,

Hoste dels cims, en trapezis de foc.

Tot era nou a la jungla dels astres,

No es veia abís ni timba des dels dalts,

La llum en flor em gronxava en altres Alps,

Braços en creu, amb cordes de silenci.

Dormíeu tots quan Ella s’atansava

Verda en els verds de mentes boreals,

Els flancs florits de violes marçals,

El coll fullós amb testa de maragda.

Tot era pur en els deltes eteris:

Glavis i carn, i els nacres de la sang».

El Port de la Selva, novembre de 1950